Abans d’escriure ni una sola línia, els demano un favor: divideixin 16.110.000.000.000 (setze bilions en nombres rodons) per 330.000.000 (tres-cents trenta milions). Suposo que el seu resultat serà el mateix que el meu: 48.818 (quaranta-nou mil en nombres rodons). Ara divideixin aquests 16,1 bilions per 365. En resultaran uns 44.000.000.000 (quaranta-quatre mil milions). A què ve aquesta història? Doncs, encara que els sembli estrany, aquest càlcul és molt més transcendental per a les vides de centenars de milions d’éssers humans del que ho seria per a ells un dècim premiat amb la grossa.
Els 16 bilions són els bilions de dòlars que les “filantròpiques” famílies que controlen la Fed, sense retre comptes a ningú, van injectar des d’ella en només dos anys i mig als seus propis bancs, amb l’excusa que el seu enfonsament suposaria l’Apocalipsi. Són els dos únics anys i mig en la història centenària de la Fed sobre els quals es va aconseguir una auditoria. Les nostres “magnífiques” televisions i mitjans “de referència” mai s’hi refereixen. Perquè en realitat no són els “nostres” mitjans sinó “seus” mitjans. I aquesta quantitat d’inacabables zeros és segurament un resultat molt moderat d’aquesta auditoria, un càlcul molt a la baixa:
“Però hi ha una cosa molt més greu que proveir de diners a l’Estat amb els seus corresponent interessos, greu fins al punt de ser gairebé impossible de creure: poden proporcionar-se a si mateixos [els grans ‘filantrops’ propietaris de la Fed] tots els diners que desitgin, fabricant-los des de zero. Com va denunciar, entre d’altres, el senador Barry Goldwater (1909-1998): ‘La majoria dels americans no tenen una comprensió real de les operacions dels prestadors internacionals. Els comptes del Sistema de la Reserva Federal no han estat mai auditats. Operen fora del control del Congrés i manipulen el crèdit dels Estats Units’.
Veurem que recentment sí que es va aconseguir dur a terme per primera vegada una auditoria de l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO) a la Reserva Federal.[1] Aquest informe del Tribunal de Comptes es va realitzar gràcies a una esmena a la llei Dodd-Frank, que va ser presentada pels senadors Ron Paul, Alan Grayson i Bernie Sanders el 2010. Segons els seus sorprenents resultats, fets públics el 21 de juliol de l’any 2010,[2] la Reserva Federal va injectar calladament, en tan sols dos anys i mig, la increïble suma de 16,11 bilions de dòlars a unes desenes de grans bancs, els majors dels quals són propietat de les mateixes ‘famílies’ que controlen la Reserva federal.
És a dir, es van autoconcedir gairebé el doble dels pressupostos nacionals [dels Estats Units] d’aquell mateix període de dos anys i mig. I si tinguéssim en consideració l’estudi titulat ‘$ 29.000.000.000.000: A Detailed Look at the Fed’ s Bailout by Funding Facility and Recipient’ del Levy Economics Institute (en el qual hi col·laboren economistes com Joseph Stiglitz o Paul Krugman), fet públic el desembre del 2011 i signat per l’investigador i professor d’economia de la Universitat de Missouri-Kansas City, James Felkerson[3], hauríem d’estar parlant de gairebé el doble: la quantitat creada des del no-res per tal “rescat” seria de 29 bilions de dòlars.”[4]
Seguint amb els nostres misteriosos càlculs, tenim que 330 milions és la quantitat de la població actual estatunidenca. I 49.000 són els dòlars que els hauria correspost a cada estatunidenc si la Fed hagués volgut acabar realment amb la “crisi” (en realitat, un gran espoli, possiblement, el més gran de la història) i rescatar realment la població. Una família mitjana amb dos fills hauria rebut els gairebé 200.000$ que els haurien permès comprar una casa. Quantitat que es duplicaria, gairebé 400.000$!, en el cas que els càlculs bons fossin els signats per l’investigador i professor James Felkerson. Així que, amb els 16 bilions de dòlars que aquestes “famílies” han emès, i s’han quedat per a si mateixes, en tan sols dos anys i mig… cada família estatunidenca s’hauria pogut comprar una casa! M’estic referint als Estats Units per tractar-se del cor mateix del Sistema occidental. Al qual Julian Assange, després de llegir desenes de milers de documents secrets, qualifica com la columna vertebral d’un Imperi monstruós, el més gran de la història, en el centre de gravetat del qual hi ha un Estat de seguretat ocult els tentacles del qual s’estenen arreu del món. I pel que es veu, segurament també al Vaticà.
Finalment, 365 són evidentment els dies de l’any. I 44.000 són els milions de dòlars dels quals es podrien disposar diàriament si distribuïssim els 16 bilions de dòlars al llarg de tot un any. Però són també els milers de milions de dòlars anuals amb els quals es podria evitar la fam al món. Una cosa que mai arriba a concretar-se, ja que sempre hi ha altres “urgents” i “importants” prioritats “sistèmiques (bancàries)”, “defensives”, etc. És a dir, durant tot un any aquestes “filantròpiques” famílies haurien dedicat aquests 44.000 milions diaris, és a dir tots i cadascun dels 365 dies de l’any, a “autorescatar-se”. Ni un sol dia els hauria passat per les seves brillants ments aquesta idea: “Dediquem els 44.000 milions d’avui a salvar de la fam, durant tot un any, tots els centenars de milions de famolencs del món”.
Ja sé que estic parlant d’una espècie de realitat paral·lela a la que la majoria de nosaltres vivim cada dia i a la que ens ofereixen els grans mitjans d’Occident, propietat casualment d’aquests mateixos “filantrops” amb els quals Francesc I espera reconduir la història. Però els qui de veritat vulguin informar-se una mica, descobriran que això que sembla una realitat de ficció és la veritable realitat. Segur que molt pocs seran capaços –jo no ho sóc– d’imaginar les incalculables sumes que han arribat a acumular aquestes elits, malaltes d’avarícia i afany de poder; ni de valorar en la seva justa mesura el que signifiquen aquestes xifres estranyes i enormes; ni de comprendre la magnitud d’aquesta estafa i de la farsa amb què ens oprimeixen. Per això he començat demanant el petit esforç de fer aquests càlculs. Això és el capitalisme! El real, no el teòric. El que avui ho devora tot com Saturn als seus fills o com el forat negre que, al centre de la nostra galàxia, engoleix tot el que s’hi acosta. El fonament i garantia del capitalisme és, segons ens asseguren, el lliure mercat. Però és molt alliçonador informar-se una mica sobre com aquesta gent han anat construint els seus respectius grans monopolis, i amb quins mètodes!, abans d’aliar-se per aconseguir el Gran Monopoli Final: la Fed.
Aquesta és la gent amb la qual està a punt de treballar Francesc I. S’ha rendit ja davant d’una situació que el supera i en la qual el mateix Vaticà forma part del problema o es tracta d’amistats que vénen d’antic? A la llum d’aquests darrers esdeveniments, veiem amb més claredat que alguns lamentables posicionaments, fins i tot en una encíclica tan ben valorada per molts com la Laudato si’, mi’ Signore, no van ser simples lapsus. Així per exemple, en el punt 104 d’ella, Francesc I alerta sobre els perills que amenacen la humanitat i, girant la seva mirada cap al passat segle XX, recorda “el gran desplegament tecnològic ostentat pel nazisme, pel comunisme i per altres règims totalitaris al servei de la matança de milions de persones”. Greu silenci sobre tantes i tantes guerres d’agressió o crims contra la pau, amb tantes desenes de milions de víctimes mortals, dels quals n’és responsable l’Occident cristià i, especialment, els Estats Units. Sense referir-nos a les reiterades “crisis” i espolis econòmics que, al mateix Occident, han causat també tant dolor i mort en una ingent massa de víctimes.
El sistema bancari i financer occidental actual també és, igual que qualsevol totalitarisme, totalment incompatible amb l’Evangeli. Més enllà de tanta propaganda, ni els Estats Units ni la zona euro, amb una Fed i un BCE com a veritables poders superiors més enllà de qualsevol control, són veritables democràcies. Aquesta gent viu per als diners i el poder. És tan difícil de veure una cosa tan evident? O és preferible no veure-ho i així no haver-nos de confrontar al mandat del Senyor: “Ningú pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner (Mateu 6, 24 i Lluc 16, 13)”? Els milions de dòlars que aquesta gent “sacrifiqui” a l’aliança amb el Vaticà, segur que seran molts menys dels que haurien de pagar per la més barata de les publicitats. Es tracta de gent amb la qual Francesc I sembla estar molt content de col·laborar-hi, segons veiem per les seves rialles a les fotos de les trobades amb Barack Obama o Lady Lynn Forester de Rothschild. Al contrari, amb Vladímir Putin, per exemple, se’l veu molt seriós. Quan serà capaç l’Església de convertir-se en realment universal, de sortir d’una vegada de l’estret marc mental de la civilització occidental i les seves agendes, una civilització en decadència moral des que el 1913 les “filantròpiques” famílies financeres es van apoderar de la Fed?
El Vaticà ha intentat durant segles imposar fins i tot als no cristians una certa moral cristiana sobre la sexualitat, l’eutanàsia, etc. Per contra, no han fet res de semblant respecte a allò que és l’eix central que travessa la Bíblia del principi a la fi: la justícia social i l’alliberament de tota opressió. Més greu encara: ha actuat al revés. És el Vaticà mateix el que ha adoptat comportaments del món contraris a aquest gran eix bíblic. Seria inacabable exposar tot el que sobre aquesta qüestió fonamental apareix al llarg de la Bíblia. Només cal recordar l’episodi fonamental de l’espiritualitat bíblica: la teofania rebuda per Moisès a la muntanya del Sinaí. El missatge rebut per ell va ser aquest: Jahvè ha escoltat el clam dels oprimits i ha vist els seus sofriments (Èxode 3). Podríem seguir amb les múltiples invectives dels profetes contra les injustícies fins arribar finalment a aquell episodi esfereïdor, ja als Fets dels Apòstols (5, 1-11), en què Pere reprèn de tal manera, per qüestions de diners i hipocresia, Ananies i Safira, un matrimoni de la comunitat, que tots dos cauen morts a l’instant. Episodi la duresa del qual contrasta fortament amb la misericòrdia de Jesús cap als allunyats, les prostitutes i els pecadors:
“Però cert home anomenat Ananies, amb Safira la seva dona, va vendre una heretat, i en va sostreure del preu, sabent-ho també la seva dona; i portant només una part, la va posar als peus dels apòstols. I va dir Pere: Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor. Reservant-te una part dels diners de l’heretat has mentit a l’Esperit Sant. Retenint-la, no se’t quedava a tu? I venuda, no estava en el teu poder? Per què has posat això en el teu cor? No has mentit als homes, sinó a Déu. Escoltant Ananies aquestes paraules, va caure i va expirar. I un gran temor es va apoderar dels qui ho van sentir. I aixecant-se els joves, el van amortallar, i traient-lo, el van enterrar. Al cap d’unes tres hores, va arribar la seva dona, no sabent el que havia passat. Llavors Pere li va dir: Digues-me: és veritat que vau vendre el camp per tal preu? I ella va dir: Sí, per tal preu. I Pere li va dir: com és que heu anat d’acord per posar a prova l’Esperit del Senyor? Mira, els qui venen d’enterrar el teu marit ja són a la porta i se t’enduran també a tu. A l’instant ella va caure als peus de Pere i va expirar; i quan van entrar els joves, la van trobar morta; i la van treure, i la van sepultar al costat del seu marit. I un gran temor es va apoderar de tota l’església, i de tots els qui van sentir aquestes coses.”
I podríem seguir amb els anomenats Pares de l’Església dels segles posteriors. Mentre la Fed, l’FMI o el BCE estiguin per sobre de qualsevol control democràtic i mentre aquestes decisives qüestions estiguin absents de les agendes dels grans mitjans de les famílies “filantròpiques” occidentals, qualsevol “capitalisme inclusiu” o qualsevol altra cosa semblant només seran una indecent reforma cosmètica. El que l’Evangeli ens proposa és sens dubte una autèntica revolució. La Bona Notícia de Jesús és totalment revolucionària. Si es volen fer consells de capitalisme inclusiu… que no es facin en nom de Jesús, el Senyor! Seria com condemnar-lo a mort un cop més. El capitalisme que ara volen fer inclusiu no és ni tan sols capitalisme. És un monstre de malson que no té res a veure amb el capitalisme industrial de segles passats. Però, no ho dubto, apareixeran nous mahatmas Gandhi i nous Martins Luther King. I allà on els vagin assassinant una vegada i una altra, allà on els pobles arribin al convenciment que és inútil inclinar els caps perquè trastornats com Hitler o Kagame els tallin per milions, apareixeran nous Ches Guevara. Fins que tot el que estem vivint ara només sigui per a les noves generacions un malson llunyà.
Notes
[1] http://www.gao.gov/assets/330/321506.pdf
[2] http://www.sanders.senate.gov/imo/media/doc/GAO%20Fed%20Investigation.pdf. Ho va fer públic el senador independent Bernie Sanders.
[3] www.levyinstitute.org/pubs/wp_698.pdf
[4] Los cinco principios superiores, pàgines 17 i 18.
Manfred Max-Neef (Premi Nobel Alternatiu d'Economia), El mundo en rumbo de colisión. Extracte de la conferència del 01.12.2009 a la Universidad Internacional de Andalucía.