L’Administració Biden es compromet a accelerar els pitjors elements de les pràctiques “imperials dures” de setge militar a la Xina, al mateix temps que avança en les pràctiques “imperials toves”, escriu Matt Ehret.

En arribar a les converses diplomàtiques del 18 de març entre delegats estatunidencs i xinesos per discutir els interessos estratègics a llarg termini de les dues nacions, la Xina projectava una esperança en gran mesura positiva que els dies d’agressió militar, guerres comercials, sancions i interferència en els assumptes de la Xina que van caracteritzar gran part dels darrers 8 anys podrien finalment estar arribant al seu final.

Tenien algunes raons per fer les seves suposicions esperançadores, ja que els comunicats de premsa del Departament d’Estat estatunidenc anunciaven que les reunions “posarien en relleu la cooperació que promou la pau, la seguretat i la cooperació a la regió de l’Indo-Pacífic i arreu del món”.

Els xinesos certament esperaven que les sancions imposades sota el mandat de Trump poguessin ser revertides per la nova administració i que el nou equip pogués respectar el dret sobirà de la Xina a defensar els seus interessos econòmics sense ser vista com un oponent del decadent imperi occidental. És comprensible que s’hagin cansat de bregar amb la constant intimidació unipolar com ha estat tan comú des que es va anunciar per primera vegada el Pivot Asiàtic d’Obama el 2012. En resposta a la pressió d’un imperi moribund que intenta imposar insegurament la seva voluntat a una nació en creixement que aviat es trobarà com a líder econòmic del món, la Xina ha respost constantment amb classe i moderació apel·lant a la cooperació i al diàleg.

En diverses ocasions al llarg dels darrers anys, la Xina ha ofert als Estats Units i a d’altres nacions occidentals que necessiten desesperadament un veritable desenvolupament econòmic, oportunitats per a cooperar en la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (BRI), en la investigació espacial i en altres sectors de cooperació en què tots hi guanyen, citant aquests àmbits com a inclusius i beneficiosos per a tots els participants. El fet que els xinesos hagin fet aquestes ofertes no és sorprenent. Els Estats Units estan en fallida econòmica, assentats sobre una bombolla hiperinflacionària alimentada pels derivats i a punt d’esclatar, desproveïts de qualsevol capacitat de fabricació significativa de la que alguna vegada van gaudir, i militarment sobreestesos més enllà del que és imaginable. Així que no és que cooperar en la BRI no sigui d’interès per als Estats Units… com a nació sobirana.

Però els Estats Units no són realment una nació sobirana avui dia. Són quelcom més.

Aquest trist fet va bufetejar la delegació xinesa en el moment en què els representants estatunidencs Anthony Blinken i Andrew Sullivan van obrir la boca durant els discursos d’obertura i no van fer més que escopir verí bel·ligerant contra els seus homòlegs asiàtics. Blinken va començar amb els seus condescendents retrets a la influència pertorbadora de la Xina sobre l'”ordre internacional basat en normes”, va condemnar la Xina pels seus suposats ciberatacs i el tracte aparentment despietat als uigurs, Hong Kong, els tibetans i Taiwan. Sullivan va seguir promovent la importància de la “Quadrilateral” antixinesa (sovint anomenada l'”OTAN del Pacífic”) i va assenyalar la virtut de l'”enginy” i el lideratge estatunidencs.

Utilitzant el millor argot disponible per a un diplomàtic estatunidenc aquests dies, Blinken va condemnar la perspectiva de “la força fa el bé” que ha causat tantes injustícies al llarg dels anys i que aparentment guia el pensament de la Xina, dient: “L’alternativa a un ordre basat en normes és un món en què la força fa el bé i els guanyadors s’ho emporten tot, i això seria un món molt més violent i inestable per a tots nosaltres”.

Per descomptat, hom podria sentir-se confós per aquesta afirmació, ja que la Xina només té una base militar estrangera a Djibouti, no ha iniciat cap guerra nova en generacions i ha tret gairebé mil milions de persones de la pobresa, però això és només perquè no rep informes de qualitat de la CIA com Blinken i Sullivan.

Les respostes de Yang Jiechi i Wang Yi van suposar un alliçonador cop de realitat, ja que tots dos estadistes van aprofitar l’oportunitat per dedicar 42 minuts a exposar amb cruesa la magnitud del verí hipòcrita que suposa enaltir la democràcia a l’estranger mentre no és capaç de guanyar-se el suport de la seva pròpia població citant Black Lives Matter (BLM). Jiechi també va contrastar l’ús obsessiu dels Estats Units dels canvis de règim i les guerres arreu del món en defensa de l'”ordre basat en les normes” dirigit per Washington amb l’historial de la Xina per acabar amb la pobresa extrema guanyant-se el suport dels seus ciutadans i construint grans projectes d’infraestructura a l’estranger.

Denunciant la falsa intenció de la delegació estatunidenca en organitzar les converses, Jiechi va declarar

“¿No és la intenció dels Estats Units –a jutjar pel que, o per la forma en què ha fet el seu discurs d’obertura– la de parlar a la Xina de manera condescendent des d’una posició de força? ¿Estava tot això curosament preparat i orquestrat amb tots els preparatius en marxa? ¿És aquesta la manera com esperaven dur a terme aquest diàleg? Bé, crec que pensàvem massa bé dels Estats Units. Pensàvem que la part estatunidenca seguiria els protocols diplomàtics necessaris”.

Jiechi va continuar:

“Així que permetin-me dir aquí que, davant de la part xinesa, els Estats Units no tenen la qualificació per dir que volen parlar amb la Xina des d’una posició de força. La part estatunidenca ni tan sols estava qualificada per dir aquestes coses ni tan sols fa 20 o 30 anys, perquè aquesta no és la forma de tractar amb el poble xinès. Si els Estats Units vol tractar adequadament amb la part xinesa, llavors seguim els protocols necessaris i fem les coses de la manera correcta”.

En els dies següents de reunions, no hauria de sorprendre que es produís molt poc pel que fa a la resolució seriosa del conflicte. De fet, els únics punts d’acord sòlids que va permetre la part estatunidenca van ser dos protocols conjunts que s’ajusten perfectament als objectius de sistema tancat maltusià de l’agenda del Gran Reajustament, que intenta instaurar un ordre mundial postestatal arran de l’imminent col·lapse econòmic. Aquests inclouen: 1) un programa conjunt per coordinar més estretament la lluita contra l’escalfament global a través de les finances verdes i les xarxes d’energia verda i 2) la coordinació dels programes de vacunació COVID-19.

Res del que està fent la Xina relacionat amb el creixement científic i tecnològic real, la banca sense condicions a llarg termini o l’erradicació de la pobresa va ser permès pel costat estatunidenc per raons que haurien de ser òbvies a hores d’ara per al lector informat.

Tot i que Blinken va anunciar en el comunicat de premsa posterior a la conferència que es va discutir la cooperació espacial entre les dues potències, és un fet tan cert com la gravetat que els tecnòcrates imperials que dirigeixen la Casa Blanca de Biden s’oposen tan ideològicament al tipus de programes de sistema obert que crea la cooperació espacial que els comentaris de Blinken segurament romandran en paraules mortes.

El que està clar en sortir de la reunió d’Alaska és que l’Administració Biden es compromet a accelerar els pitjors elements de les pràctiques “imperials dures” d’envoltar militarment la Xina mentre es construeix l’aliança militar QUAD, d’una banda, mentre que també s’avança en les pràctiques “imperials toves” d’arrossegar la Xina a tractats indestructibles de descarbonització i règims de salut mèdica controlats per tecnòcrates supranacionals en nom de l’oligarquia angloamericana.

Font: Strategic Culture Foundation