Senyor President: em permeto robar-li només cinc minuts per parlar-li dels “assentaments”. Tot i que personalment dissenteixo de la seva manera de procedir en aquest punt, no entraré en raons ètiques o polítiques: hi ha altres instàncies i altres moments per a aquests debats, encara que no funcionin gaire bé… Em limitaré més senzillament a l’aspecte bíblic, atès que molts colons argüeixen: “aquesta terra és nostra, perquè Déu ens la va donar a nosaltres”.
Prescindim ara de la manca de noblesa dels qui argüeixen així sense ser creients. Atenent només a aquells que encara creuen i segueixen resant el “Shema Israel”, he de dir que aquesta argumentació bíblica no se sosté. Per aquestes raons:
1.- El mateix Déu que va donar la terra, vista la infidelitat del poble que segueix adorant “Baal i Astarté”, proclama: “tampoc Jo trauré del mig les nacions que Josuè va deixar en morir”; de manera que “els israelites van viure enmig de cananeus, hitites, amorreus, ferezeus i jebuseus” (Jutges 2, 21.23; 3, 3-5). Els arqueòlegs creuen, a més, que l’ocupació de la terra va ser més aviat pacífica perquè hi havia moltes zones despoblades; es va narrar de manera militar per inspirar confiança en el suport de Déu que dóna la victòria. I, per exemple, consta que ni Jericó ni Ai ni altres ciutats existien a l’època en què el llibre de Josuè narra la seva conquesta.
2.- La revelació bíblica de Déu té un caràcter progressiu que es mostra en infinitat d’exemples: al principi, cada desgràcia que li passa al poble és llegida com un càstig de Déu, per uns homes que eren almenys molt conscients de la seva infidelitat al Senyor. Però entendre això de manera fixa i estàtica va fer que, durant l’Holocaust, molts jueus de bona fe no sabessin defensar-se creient que es tractava d’un càstig de Déu, que es valia d’Hitler com abans s’havia valgut de Nabucodonosor. Quan hi va haver l’agressió d’Antíoc IV, Israel havia après ja que allò no era un càstig de Déu sinó una agressió injusta. Llàstima no haver recordat els Macabeus quan va esclatar la barbàrie nazi!
Però aquí es veuen els estralls que pot fer una lectura estàtica i no progressiva de la revelació de Déu.
3.- L’exili va ser viscut pel seu poble com un càstig de Déu; però allà va aprendre Israel que Déu no era un bé exclusivament seu, sinó Creador de tots els homes i que també hi havia gent agradable a Déu fora de les seves fronteres, tant que Israel va incorporar a la seva Bíblia, com a paraula de Déu, molta saviesa d’altres pobles. I malgrat les resistències conservadores imposades al retorn de l’exili babilònic (que van obligar a diversos repudis), un jueu podrà en endavant casar-se amb una dona no jueva i això quedarà després com una cosa definitiva: perquè el que tenim en comú com humans capaços d’estimar, és superior al que ens diferencia com a fills d’una o altra religió. Precisament d’un d’aquests matrimonis mixtos n’era descendent David i en naixeria després Salomó.
4.- Fruit d’aquesta dinàmica és la lliçó que quan Déu crida o tria a algú no ho diu per profit seu, sinó per bé dels altres. Isaïes dirà que Israel ha estat elegit com a “llum per a les nacions” (42,6), creant una societat que, en la seva humilitat i la seva petitesa, era model de justícia i de col·laboració, on no hi havia d’haver pobres ni esclaus. L’actual estat d’Israel, com els seus antecessors, ha perdut aquesta exemplaritat, obstinant-se a ser “com les altres nacions” (Samuel 8,5): adorador de Mamôn, aquesta paraula aramea tan intraduïble, designant la confiança en la riquesa per davant i en contra de la confiança en Déu; amb la qual cosa perverteix allò que és un do de Déu, (l’abundància per a tots), convertint-lo en una ofensa a Déu (l’abundància per a uns pocs).
5.- Fruit de tota aquesta dinàmica és també la crítica de la religió patent i present en la Bíblia, on la religió deixa de ser qüestió de culte, per passar a ser una qüestió de justícia interhumana: “vull misericòrdia i no culte” (Os 6,6); el dejuni que jo vull és que parteixis el teu pa amb els qui passen fam, doni’s casa a qui no en té… (Is 58); i Déu sap que serà tan poc escoltat en aquest punt, que li diu al profeta: “clama, no n’aturis, crida en veu ben alta”. No tranquil·litzis la teva consciència dient “el temple del Senyor, el temple del Senyor” (Jr 7,4) perquè tinc tota la terra per habitar-hi i no necessito per res les teves ofrenes i els teus holocaustos, ni els teus temples. Com ha anat creixent aquí la pedagogia de Déu des dels temps de David fins als del profeta Jeremies!
Si algun colon és encara creient ¿no escoltarà la veu del Senyor dient-li com a Jonàs: tu et queixes pel teu habitatge; i creus que a mi no m’importa res aquesta Palestina on hi habiten centenars de milers d’homes? (4,11).
Des d’aquesta panoràmica comprendrà vostè que apel·lar al do de Déu per a treure la terra a uns altres, és senzillament una blasfèmia o una bogeria: la mateixa (si em permet dir-ho així) dels qui apel·len a un “Al·là més gran” per descarregar la seva metralleta contra germans seus.
Em temo que, després d’aquesta carta, ja mai podré obtenir visat per visitar Israel; i potser no és aquesta l’única venjança que em caigui al damunt. Però l’he escrit no només en defensa de molts palestins maltractats, sinó també en defensa d’altres jueus fidels, veritable “resta d’Israel”, que se senten arraconats a la seva terra i s’han jugat de vegades la vida o la llibertat per no voler disparar contra germans seus en humanitat. Començant per Isaac Rabin que va aprendre, com David, a entonar el seu “Hannení Elohim Behasedeka”: aquest “misericòrdia Déu meu per la Vostra bondat” que avui resa tanta gent, jueus o no. Que aquest esperit de Jahvè, que omple tota la terra, l’il·lumini també a vostè.