Diuen que no és el moment de criticar la gestió de la pandèmia del coronavirus que han fet les administracions públiques, que ja hi haurà temps per a les acusacions quan haguem superat aquesta terrible crisi, que ara no és hora dels retrets polítics… No hi tendria res a dir si no fos perquè les altes institucions de l’Estat n’han feta molta de política, i no precisament de la més noble, sinó d’aquella que li ha donat tan mala fama. I, el més greu és que la utilització política que han fet del coronavirus potser haurà estat la causant de bona part de les moltíssimes morts que hores d’ara ja s’han produït.
D’entrada, sorprengué que la primera mesura que va prendre el president Sánchez fos la centralització absoluta de la gestió de la pandèmia, sense anunciar cap altra mesura immediata. Sobretot, perquè fa molts d’anys que la gestió de la sanitat està transferida a les comunitats autònomes, que són les que administren l’atenció primària i els hospitals públics. S’hagués entès que el Govern central assumís la coordinació general, consensuant les decisions entre totes les comunitats, facilitant i supervisant l’adquisició de material clínic, intercanviant experiències, promovent intercanvis de recursos cap als territoris més necessitats, donant cobertura jurídica a les decisions preses en l’àmbit de les seves competències… Però res d’això va fer, simplement, assumí el control absolut, en aplicació de la ideologia neocentralista que propugna que les autonomies són ineficaces en front d’un Estat que sap respondre davant els grans reptes polítics. El resultat és que es varen perdre uns dies vitals per adquirir els equipaments més imprescindibles per combatre la malaltia. Tanmateix, comunitats presidides pel PSOE, com el País Valencià, han optat per comprar directament material a la Xina, perquè el que havia de distribuir el Govern central no arribava.
Una prova més de la utilització política que el Govern central ha volgut fer de la pandèmia és la campanya publicitària llançada just després d’aprovar l’estat d’alerta. Mentre les comunitats autònomes feien campanyes didàctiques aconsellant el confinament de la població, la neteja personal i què fer en cas de tenir símptomes de la malaltia; el Govern central publicà un anunci a totes les portades dels grans diaris estatals amb l’eslògan «Este virus lo paramos unidos». El missatge subliminal de «Este virus» en groc, apel·lant a la unitat és tan evident com barroer. Així com la militarització de la lluita contra l’epidèmia. La presència de quatre militars (i només dos civils) a les rodes de premsa diàries del Comitè tècnic resulta estrident, així com la verborrea bèl·lica emprada.
Finalment, cal fer un esment a la Monarquia. El rei Felip va esperar el moment propici per anunciar la «renúncia» a l’herència del seu pare d’un compte a un banc suís. Els set minuts del discurs televisat per encoratjar la població en aquests dies tan dramàtics sonaren més buits i sense sentiment que mai. I quin horror, en moments que els professionals de la sanitat pública arrisquen les seves vides per la manca d’equipaments de seguretat, assabentar-se de l’enriquiment personal del Rei vell, aviciat durant anys per una premsa que li va tolerar tot -i que encara l’encobreix- i per uns partits polítics que el segueixen protegint impedint que s’investigui la procedència de la seva fortuna i que se li confisqui tot allò de procedència il·lícita.
Diuen que el Poble no té memòria. Però hi ha coses que seran males d’oblidar. No les hauríem d’oblidar.