És possible que a vostè encara li costi entendre algunes qüestions de les que estic tractant en els meus tres darrers articles, algunes qüestions com aquestes:

  1. Per què és tan estreta la relació entre l’actual pandèmia i la lluita dels pobles enfront de l’elit mundial del 0,001% de persones que controlen Occident cada vegada més estretament mitjançant l’anomenada financiarització. Per què “no és en absolut arbitrari –com deia al meu darrer article– el salt [que faig, aparentment estrany] des d’una hipotètica guerra biològica dels Estats Units contra la Xina (una gran crisi sanitària i econòmica global, com a mínim) a una altra guerra financera entre les elits i els pobles (aquesta sí ben real, que certament ja està prenent el relleu a la “guerra” de la pandèmia, tant si aquesta ha estat accidental com intencionada)”.
  2. Què és aquest “meravellós” món “global”, sense nacions ni guerres, que diuen anhelar les grans famílies financeres propietàries de la Fed (Reserva Federal). En la seva pròpia autobiografia, Memoirs[1], David Rockefeller escrivia: “Alguns creuen que fins i tot formem part d’una societat secreta que treballa contra els millors interessos dels Estats Units, considerant-nos a la meva família i a mi com a internacionalistes i com a conspiradors, al costat d’altres d’arreu del món, per construir una estructura global, política i econòmica, més integrada, un sol món, si es vol. Si aquest és el càrrec, jo en sóc culpable, i n’estic orgullós.”
  3. Quin és el paper fonamental de la seva Fed en aquest projecte.

Si és així, si a vostè encara li costa entendre bé aquestes qüestions, el convido a donar dos senzills passos:

Primer: cercar a Internet “Repsol – JP Morgan” o “caiguda borsària grans empreses espanyoles”. Trobareu de seguida que el Govern de Pedro Sánchez ha hagut d’aprovar el passat 17 de març un Reial Decret de mesures urgents per tal d’evitar sense més demora que diversos bancs i empreses de gestió d’inversions estatunidenques com JP Morgan o Black Rock es facin amb el control de més del 10% de les grans empreses espanyoles estratègiques. Empreses que han deixat gran part del seu valor en borsa, després dels ensorraments històrics dels últims dies, especialment després de la declaració de l’estat d’alarma. Repsol és el cas més extrem, donat l’ensorrament del preu del cru, anterior a la pandèmia. Però no és l’única gran empresa espanyola a la vora del precipici. A elEconomista.es s’hi podia llegir el 18 de març:

“Des dels màxims històrics de cadascuna, el valor borsari de Repsol, Telefónica, Santander o BBVA ha retrocedit entre un 64% i un 80%, deixant-les a un pas per algun comprador estranger. Fonts empresarials expliquen a aquest diari que els darrers dies firmes del sector energètic, de telecomunicacions i financer havien transmès al Govern la seva inquietud per la possibilitat de ser comprades davant la caiguda en el seu valor borsari i havien sol·licitat que aquesta llei anti-opes fos inclosa dins el paquet de mesures econòmiques anunciat. Durant la seva compareixença Sánchez ha explicat que s’intenta evitar que les empreses estrangeres aprofitin la “caiguda conjuntural” en aquestes […]”.

Com és evident, aquestes empreses han estat les més interessades en que es promulgués amb urgència l’esmentat Reial Decret. Ja se sap, “com menys Estat millor”, diuen els grans empresaris… fins que necessiten que l’Estat els rescati! De fet, necessiten els estats com a instruments al seu servei. A l’apartat titulat “Las guerras y los rescates económicos: parteras del Nuevo Orden Mundial”, del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”, apartat en el qual recullo els lúcids anàlisi d’Andrew Gavin Marshall, hi vaig escriure el següent:

Els Estats Units han estat utilitzats pels poderosos bancs i interessos corporatius occidentals com el motor de l’Imperi, expandint la seva influència arreu del món. Els bancs van aconseguir aquesta proesa magistral a través de la construcció del sistema global dels bancs centrals. Els banquers primer van prendre el control de la Gran Bretanya a través del Banc d’Anglaterra, construint la massiva força de l’Imperi britànic, i es van propagar per la resta d’Europa, creant els bancs centrals dels grans imperis europeus. El Segle XX, els bancs centrals van prendre el control dels Estats Units a través de la creació de la Reserva Federal el 1913, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.”

Segon: investigui les inimaginables xifres, les exorbitants desenes de bilions de dòlars que estan creant des del no-res els amos de la Fed i lliurant-les sense cap control als seus propis bancs, com el JP Morgan, del qual en va ser president David Rockefeller, el gran mestre de l’Ordre dels Globalistes. Aquest pas no serà tan fàcil. No cerqui què diuen o escriuen els experts que vostè veu, sent i llegeix cada dia pontificant en els grans mitjans de comunicació, perquè no hi trobarà pràcticament res. Haurà de trobar documents oficials, com els que cito als meus dos anteriors articles: https://l-hora.org/?p=13438&lang=ca  i https://l-hora.org/?p=13480&lang=ca.

El tercer pas ve to sol: descobrirà com aquests senyors s’haurien apropiat ràpidament de tot Occident si no existissin els estats nacionals i aquests no tinguessin una mínima autonomia enfront d’aquestes intrigues especulatives. I com de ràpidament s’haurien apropiat de tots els països de “la perifèria” –com els anomenen– que no tinguessin capacitat per a resistir-se, com si la tenen la Xina, Rússia, l’Iran o Veneçuela. Zbigniew Brzezinski va ser l’ideòleg-creador de la poderosíssima Comissió Trilateral (fundada per David Rockefeller el 1973), exdirector del Consell de Relacions Exteriors i membre rellevant del Club Bilderberg (els altres dos poderosos “clubs” en la creació dels quals, el 1921 i 1954 respectivament, els Rockefeller hi van tenir també un paper fonamental). El 1971, en el seu llibre Entre dues edats: El paper dels EUA a l’era tecnotrònica, escrivia: “L’Estat-Nació com a unitat fonamental de la vida organitzada de l’home ha deixat de ser la principal força creativa: Els bancs internacionals i les corporacions transnacionals són [actualment] actors i planificadors en els termes que antigament s’atribuïen els conceptes polítics d’Estat-Nació.” Edmond de Rothschild ja va dir exactament el mateix en declaracions a la revista Enterprise: “L’estructura que ha de desaparèixer és la nació”.

D’aquesta manera, pot ser que vostè també descobreixi que els partidaris del Brexit no eren tots uns nacionalistes fanàtics i ignorants quan clamaven que volien alliberar-se d’aquells personatges que ningú ha triat i que, a la cúspide de la Unió Europea, tenen el veritable poder de decisió. Pot ser que vostè també entengui per què una “esquerra” segrestada pels grans financers globalistes mai s’ha enfrontat al Banc Central Europeu. I pot ser que entengui per què un mercenari a les ordres d’aquests globalistes, com John Carlin, que durant anys s’ha dedicat a rentar la imatge del gran genocida Paul Kagame –arribant a dir que ni el mateix Jesucrist hagués pogut imaginar-se la seva generositat–, ara es dediqui a denigrar el Brexit i el nacionalisme antieuropeista anglès, l’essència del qual és –segons aquesta “eminència”– “mesquina, miserable, mediocre, agressiva i en el fons covarda”. Potser descobrirà així que els qui menyspreïn allò de Gandhi “No es pot ser internacionalista sense ser nacionalista” són autèntics llops que s’han cobert amb pells d’ovella.

I fins i tot potser a vostè se li acudeixi –com a d’altres ja se’ls ha ocorregut abans– que, en el fons, potser aquesta gent pensin: D’aprofitar aquestes grans crisis i guerres a provocar-les… només hi ha un petit pas! Potser és el que venen fent des de fa segles. El president Franklin D. Roosevelt havia de saber molt bé a què es referia el dia en què va afirmar: “En la política, res succeeix per accident. Si passa, vostè pot apostar que així es va planejar”. Tampoc és accidental que, quan en el seu moment vaig haver de donar un títol a l’apartat en el qual intentava explicar tot això, optés precisament pel que ja he citat: “Les guerres i els rescats econòmics: llevadores del Nou Ordre Mundial”. Guerres d’agressió contra “els altres”, “rescats” econòmics de portes endins. Bilions de nous dòlars creats de zero en tots dos casos.

Sí, hi ha conspiracions. Sempre n’hi ha hagut. És estrany que, en aquests dies de setmana santa, un cristià pugui dubtar-ne. Només cal una senzilla lectura de l’Evangeli de Joan, o de qualsevol dels tres evangelis sinòptics, per comprovar l’elaborat complot de les autoritats d’aquell temps i aquella terra per aconseguir donar mort a Jesús. O ¿en quin món viuen aquells que encara no s’han adonat que un altre dels grans esdeveniments del segle XX, que va canviar totalment el curs de la història, el repugnant assassinat de John F. Kennedy, va ser el resultat d’un terrible complot sistemàticament planificat? En el meu cas particular, hom no en té cap dubte quan troba un dia la primera pàgina d’El País, el gran diari globalista per a tot el món hispà, o la de Público, l’altre diari “progressista” espanyol, dedicades a acusar-lo de ser el principal finançador dels terroristes genocides que fan necessària al Congo la missió més gran de la història de l’ONU, una missió de gairebé 20.000 cascos blaus.

I podríem també referir-nos a la conspiració contra Julian Assange, que al seu torn ens havia salvat a nosaltres, publicant cinc cables secrets que deixaven en evidència l’objectiu de l’atac que patim: desactivar la querella que havíem promogut a l’Audiència Nacional, així com les quaranta ordres d’arrest contra els més alts càrrecs de l’actual règim ruandès emeses pel jutge Fernando Andreu Merelles: https://l-hora.org/?p=10763&lang=ca.  Una desactivació, la d’aquesta querella, que, acompanyada dels canvis legals que van acabar amb la jurisdicció universal, ha regalat una absoluta impunitat als assassins de milions de ruandesos i congolesos, així com de nou espanyols.

Tanmateix, hi ha una conspiració que mereix sens dubte el qualificatiu de la mare de totes les conspiracions. És de tal magnitud i tan evident (si no és que s’estigui tan condicionat i masegat per la propaganda dels nostres grans mitjans globalistes, que hom sigui incapaç d’acceptar el que és evident), que, per provar que efectivament hi ha conspiracions, no crec que sigui necessari tractar cap altra de les moltes que han existit al llarg de la història. Es tracta de la gran conspiració que va tenir per objectiu la creació en total sigil de “la institució més dominant del món”, la Fed, així com l’ocultació a la ciutadania de la seva veritable naturalesa i de les gravíssimes conseqüències de les seves operacions. Ocultació que, fins a dia d’avui, segueix sent un fet sorprenent. És gairebé incomprensible que brillants anàlisi sobre ella, com les de l’estatunidenc Stephen Lendman, https://www.voltairenet.org/article167747 segueixin sent tan ignorades.

Així que no és en absolut ociós i menys encara un disbarat –com afirmen els “realistes” i “savis” de sempre– preguntar-se si l’actual pandèmia pot haver estat el resultat d’una conspiració. En què han quedat, després del pas de les setmanes, totes aquelles declaracions d’alguns experts al respecte, declaracions que ja vaig recollir el 10 de març en el meu primer article sobre la covid-19: https://l-hora.org/?p=13237&lang=ca. En ell hi manifestava la meva estranyesa de que era molt “casual” el fet que, després de l’aparició de la covid-19 en el moment i llocs més estratègics possibles perquè la Xina patís una gran crisi, sorgís una mica més tard un nou focus, independent del de Wuhan, en el membre més rellevant de l'”eix del mal”, l’Iran. En les setmanes que han transcorregut, aquesta estranyesa –o “paranoia”– no només no ha desaparegut sinó que ha anat en augment –s’ha “agreujat”– per culpa de diverses lectures políticament gens correctes. Aquest ja serà el contingut del proper article.

[1] Pàgina 405. Ha estat publicada en castellà per Editorial Planeta el 2002 amb el títol Memorias. Historia de una vida excepcional.