Als ambients d’un cert nivell de cultura política hi ha la creença gairebé general que les guerres i invasions dels Estats Units són les que més enriqueixen les seves elits mitjançant l’apropiació dels recursos naturals aliens, alguns tan estratègics com el petroli. I també hi ha la creença, també generalitzada, que la despesa militar és la principal culpable que faltin diners per cobrir les necessitats socials. El mateix Martin L. King va lamentar un dia: “Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials s’acosta a la mort espiritual”.

Tanmateix, crec que, en aquest moment de la història, per a les elits financeres atlantistes, que diuen anhelar una globalització sense nacionalismes ni guerres, són encara més importants els rescats econòmics en l’àmbit intern (així anomenen les seves fosques i descomunals operacions d’acumulació de poder) que les guerres d’agressió contra tercers països (intervencions humanitàries o protectores dels pobles oprimits, les anomenen). Com vaig explicar en el quart article d’aquesta sèrie sobre el coronavirus, necessiten el suport d’un Estat (Estats Units) o d’un conjunt d’estats (Occident) com a motor de qualsevol avenç imperial. La major importància dels rescats queda perfectament reflectida en la magnitud molt superior de dòlars, desenes de bilions creats des del no-res per la Fed per dur a terme aquests rescats, que en la “moderada” quantitat del pressupost anual militar estatunidenc, al voltant del bilió .

A més, no cal oblidar una faceta molt important de moltes de les guerres d’agressió: dividir, afeblir i fins i tot destruir qualsevol potència emergent o qualsevol estat simplement “molest”. Si aquesta pandèmia, sorgida en el gran competidor dels Estats Units, la Xina, alhora que en el seu gran aliat, l’Iran, i en els seus nous aliats, Itàlia i Corea del Sud (que fins fa poc ho eren, per contra, dels Estats Units), fos efectivament una guerra biològica, caldria catalogar-la com a una guerra d’aquest tipus. Però aquesta pandèmia és molt més que una molt probable guerra biològica. L’espectre dels múltiples efectes “aconseguits” gràcies a ella és d’una gran amplitud. En primer lloc hi ha certament el fet que ràpidament s’ha convertit en una gran crisi econòmica global que necessitarà uns nous descomunals rescats. Rescats dels que segurament, un cop més, per un estrany i sigilós procés, la veritable beneficiada en serà la gran banca.

Així que, segurament, sigui quin sigui l’origen d’aquesta pandèmia, tant ella mateixa –que sembla ser, cada vegada més, una guerra biològica– com el gran rescat que seguirà, comportaran més concentració de diners i del poder de decisió –ja gairebé en règim de monopoli a Occident–, comportarà més desigualtats i pobresa. Per tant, els qui diuen ser uns entusiastes defensors del gran dogma liberal, el de la llibertat de mercat, són en realitat uns obsessos monopolistes, addictes insaciables al poder, que a hores d’ara s’apropiarien, per exemple, de totes les empreses estratègiques espanyoles, si el Govern de coalició no ho hagués impedit mitjançant el Reial Decret del 17 de març. S’apropiarien de tot gràcies a la competència deslleial aconseguida mitjançant aquest instrument extraordinari, únic i pervers que és la Fed, una Fed en mans privades.

Però hi ha moltes més conseqüències que les econòmiques. Què passa, per exemple, amb les persones de més edat a les nostres societats? Que aquestes elits necessiten dels estats i, per tant, de les societats a les que aquests representen, no vol dir que tinguin en compte aquells que són més una “càrrega” (per a ells només compten els diners) que una altra cosa. Les elits necessiten de la força laboral de la societat, però per a elles els jubilats són més aviat un problema. Necessiten també consumidors. Però, a una certa edat, l’atenció sanitària i de tota mena que aquestes persones d’edat demanden deixa un saldo negatiu en relació al consum que puguin aportar. I què passa amb els pobles empobrits, com tants d’africans? No hi ha problema. Una gran mortaldat en ells seria més aviat un altre “gran efecte beneficiós” d’aquesta “brillant operació”. És ben coneguda una altra de les obsessions d’aquests globalistes ecologistes: la que gira entorn del que ells anomenen “la superpoblació del planeta”.

Les conseqüències d’aquesta pandèmia són d’un espectre tan ampli, que van des de la perjudicial crisi sanitària desencadenada simultàniament en quatre països “díscols” (o “canalles”, com també els qualificaven) al crac econòmic general (tan beneficiós per al JP Morgan, el Black Rock, etc., que disposen de la inesgotable producció de bilions de dòlars per part de la seva Fed), passant per la “desaparició” de jubilats improductius, pels “ajustos” en la superpoblació excessiva que es dóna en països com els africans, o per la “necessitat inqüestionable” d’un major control social. Control ja sigui per neutralitzar o fins i tot escapçar tota la “falsa” informació generada pels països “terroristes” i pels “desaprensius” antisistema; ja sigui per il·legalitzar les “falsàries” medicines alternatives –no oblidem que el Complex Farmacèutic Assegurador és tant o més poderós que el Complex Militar Industrial–; ja sigui per evitar el cash –amb la qual cosa es detectaria fins a la més petita operació econòmica–, atès que els bitllets són portadors del virus; ja sigui per geolocalitzar les persones, i evitar així que els contagiats es desplacin al seu gust…

Si aquesta amplitud d’espectre de les conseqüències de la pandèmia, si aquesta gran diversitat de les seves seqüeles, ha estat casual i no planificada, efectivament aquestes elits han d’estar beneïdes per Déu. O guiades pel diable! Perquè ‘era gairebé impossible planificar una operació amb uns resultats més complets i més d’acord amb la meta que aquesta gent s’ha proposat des de fa moltes dècades, una fita que proclamen des de fa anys cada vegada amb més desvergonyiment: assolir un Poder Global en un món en el qual els estats-nació siguin cada vegada més irrellevants! O segons la seductora proclama de David Rockefeller, “construir una estructura global, política i econòmica més integrada”. Encara que, com ja vaig aclarir a la primera pàgina del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”, “altres vegades, ni les seves pròpies formulacions ni les dels seus subordinats han estat tan subtils com ho és la d’aquest paràgraf de la seva autobiografia”.

En aquesta sèrie d’articles sobre el coronavirus, he dedicat ja moltes pàgines a la qüestió de l’origen de la pandèmia. Tot això es completa amb els dos últims articles de Larry Romanoff: https://l-hora.org/?p=13877&lang=ca i https://l-hora.org/?p=13937&lang=ca, articles realment demolidors per a la versió oficial que ha estat imposada a Occident. En el primer exposa els molts documents oficials, que dormen als prestatges mai visitats pels professionals de la “informació”, en els quals l’Administració dels Estats Units reconeix que l’Exèrcit i la CIA van realitzar durant setanta anys multitud d'”experiments” biològics , químics i de radiació en milions dels seus propis ciutadans i d’altres nacions. En el segon demana una investigació criminal sobre la COVID-19, ja que hi ha massa evidències incompatibles amb la versió dominant en els nostres mitjans, com la de que la propagació de la malaltia entre els éssers humans es va produir entre el 13 de setembre i el 7 de desembre del 2019 als Estats Units, molt abans que s’identifiqués a la Xina.

Sobre els “rescats” econòmics, iniciats a partir de grans crisis com l’actual, també he escrit moltes pàgines, ja que des del meu punt de vista són la més profunda clau per entendre el que està succeint a Occident des de fa dècades, per entendre com es va avançant cap a aquest món meravellós, “més integrat”, de David Rockefeller. Ara tractaré més breument cadascuna de les altres seqüeles de la pandèmia a les que acabo de referir-me.

Entorn de l’assumpte de la gent gran com a víctimes, recordem que ja el 2012 Christine Lagarde, presidenta llavors de l’FMI, va publicar un informe en què alertava sobre el greu perill que són els nostres avis per a l’economia global: “Les implicacions financeres que la gent visqui més del que s’esperava són molt grans. Si la mitjana de vida augmentés per a l’any 2050 tres anys més del que està previst avui, els costos de l’envelliment –que ja són enormes– augmentarien un 50%. El risc de longevitat és un tema que ja exigeix ​​més atenció, en vista de la magnitud del seu impacte financer i que les mesures eficaces de mitigació triguen anys a donar fruit.” No oblidem que Lagarde és una més dels fidels subordinats que l’elit financera occidental ha emplaçat en càrrecs summament estratègics. De manera que la seva exhortació, a manera de conclusió de l’informe, a prendre mesures enèrgiques per fer front a aquest problema, és un posicionament seriós i perillós, els seus avaladors són molt poderosos. Per això no m’estranya que el 7 de febrer del 2020, en un dels seus lúcids articles, aquest titulat “Un coronavirus per a hackejar el sistema mundial”,[1] José Negrón, després de referir-se a les esmentades declaracions de Lagarde, conclogués així:

“[…] cal prendre mesures!, gairebé escolto dir en alguna tertúlia del cèlebre Club Bilderberg. Però a més cal entendre, recolzant-se en l’escriptor Howard Zinn, que ‘ningú és neutral en un món que es trosseja’. La tendència a imposar governs des de Washington no és un problema només de Veneçuela o Bolívia, les matances que genera l’extracció de coltan no és un assumpte només del Congo, la destrucció dels Estats nació no és una cosa que li pertoca exclusivament a Líbia o Síria. Es tracten tots de fenòmens que parlen sobre una lògica i una intencionalitat envers el planeta. Aquesta és la gran i ineludible premissa inicial que ha de guiar qualsevol esforç d’investigació i lluita. La resposta a aquest gran trencaclosques que anomenem crisi global serà col·lectiva o no serà.”

Pel que fa al tema del control de la població, revestit de New Deal Verd i convertit ara en el valent moviment “espontani” d’eco-guerrers liderat per la sueca de 16 anys Greta Thunberg o l’estatunidenca de 17 anys Jamie Margolin, n’hi hauria prou llegint l’article de Matthew Ehret del 10 d’agost del 2019 titulat “Els banquers misantrops darrere del New Deal Verd”: https://l-hora.org/?p=11497&lang=ca. Aconsello veure el breu vídeo que l’acompanya, en el qual el mateix David Rockefeller en persona fixava l’any 2020 com aquell en el qual la humanitat aconseguirà la “insuportable” xifra de 8.000 milions de persones. I ho feia ja l’any 1994. A tot el llarg de l’article i en especial al tercer i últim apartat, titulat “El problema sempre ha estat el control de la població”, Matthew Ehret mostra com darrere del “New Deal Verd” hi ha “les mateixes forces que han fet estralls al món durant l’últim mig segle”:

“Només uns anys més tard, Huxley cofundaría el Fons Mundial per a la Naturalesa juntament amb el príncep Philip Mountbatten i el príncep Bernhardt dels Països Baixos. Els tres van estar presents a la reunió fundacional per part de Bernhardt del grup Bilderberg el 1954 per promoure aquesta gran conversió de la societat […] El 1970, els altres dos oligarques van cofundar el 1001 Nature Trust juntament amb altres 999 misantrops rics per finançar l’esponerós moviment ambiental. Aquestes forces també van estar darrere del cop d’Estat als Estats Units que va posar en el poder la Comissió Trilateral sota Jimmy Carter i va desencadenar la “desintegració controlada de l’economia estatunidenca” de 1978-1982 (aquest serà el tema d’un altre estudi). Aquesta agrupació, liderada per Zbigniew Brzezinski, […] va establir un programa de reducció de la població a través de la promoció de fonts d’energia verda molt abans que fos popular.

Els oligarques que actualment estan intentant reformar la humanitat avui en dia no es preocupen pel medi ambient. S’ha escrit que el príncep Philip i Bernhardt han matat més espècies en perill d’extinció en safaris que la majoria de les persones matant mosquits. Simplement no els agrada la gent. Especialment la gent que pensa, persones que es pregunten com i per què s’apliquen regles arbitràries per justificar guerres, pobresa i oligarquisme que destrueixen vides tant ara com en el futur.”

Pel que fa a la qüestió del control social per part dels grans poders financers n’hi hauria prou referint-se únicament al llibre Entre dues edats: El paper dels Estats Units en l’era tecnotrónica de Zbigniew Brzezinski, que, al costat del seu mentor i cap David Rockefeller, és el veritable fil conductor del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”. En ell hi exposa àmpliament la tesi que “l’era tecnotrónica anirà dissenyant de mica en mica una societat cada vegada més controlada. Aquesta societat serà dominada per una elit de persones lliures de valors tradicionals, que no dubtaran a realitzar els seus objectius mitjançant tècniques depurades amb les que influiran en el comportament del poble, i controlaran i vigilaran amb tot detall la societat, fins al punt en què arribarà a ser possible establir una vigilància gairebé permanent sobre cadascun dels ciutadans del planeta”.

¿Tanta diferència hi ha entre la cosmovisió nazi d’una raça superior i la que fa servir aquestes altres insuportables categories d'”elit de persones lliures de valors tradicionals” (en altres ocasions es refereix a una elit d’intel·lectuals, científics i banquers) enfront de la gent del “poble”? I segur que Zbigniew Brezinski pensava que la plebs és tan maldestra que no serà capaç d’adonar-se que aquests no són simples anàlisis sobre el món que vindrà per si sol, com arriben les borrasques o els anticiclons, sinó un autèntic programa per aconseguir el món que està construint la gent per a la qual ell mateix va treballar fins que va morir el maig del 2017, només dos mesos després que David Rockefeller.

La pregunta que quedaria pendent seria aquesta: com que les elits més bel·licistes d’aquest gran gegant militar en decadència econòmica que són els Estats Units, estan convençudes, com sabem per documents diversos, que la seva nació seria l’única triomfadora possible en un gran conflicte militar mundial… s’atreviran a iniciar-lo? Cauran en la temptació de resetejar la situació mundial mitjançant un esdeveniment de gran magnitud? ¿Pensaran sortir així de l’enorme endeutament en què es troben immersos els Estats Units –després d’imprimir una vegada i una altra bilions de dòlars des de la Fed– i començar així novament des de zero?[2] O hauran après les darreres lliçons de la història, lliçons que els haurien d’haver fet entendre que ja no és possible la dominació global per la via militar?

En un recent article del 3 d’abril, titulat “A la vora del precipici de la Llei Marcial”,[3] Matthew Ehret analitza les similituds de l’actual situació tant amb l’important intent de cop d’estat finançat per Wall Street el 1933-34 contra Franklin Delano Roosevelt com amb el que va acabar amb John F. Kennedy:

“El perill d’una guerra mundial i d’un cop militar va tornar a sorgir durant la curta administració de John F. Kennedy, que es va veure atrapat en una lluita a vida o mort, no amb Rússia, sinó amb el complex militar-industrial que havia arribat a estar dominat pels molts Dr. Strangeloves de l’Estat Major Conjunt i de la CIA, que creien fanàticament que els Estats Units podien guanyar una guerra nuclear amb Rússia […].

Igual que el 1933, l’actual col·lapse financer amenaça de fer miques el teixit social i econòmic dels Estats Units, i igual que el 1963 un poderós complex industrial-militar i un sistema bancari privat gestiona una xarxa de poder que es dedica a anul·lar les eleccions del 2016 (i la revolució del 1776) per qualsevol mitjà. La major diferència avui en dia és que una pandèmia mundial de coronavirus amenaça de ser el catalitzador utilitzat per justificar la dictadura militar als Estats Units i una confrontació nuclear més àmplia amb Rússia i la Xina.

Després d’haver passat silenciosament per sota el radar fa quatre setmanes, el Govern dels Estats Units va aprovar un nou protocol d’emergència que amplia enormement les facultats i procediments de la Llei Marcial en el marc de la ‘Continuïtat de Govern’, que s’ha de prendre molt seriosament. Aquests nous protocols tracten en profunditat el desencadenament de la Llei Marcial en cas que la nació es torni ingovernable a través d’una varietat d’escenaris previsibles que la COVID-19 ha desfermat, com la ‘violència no desitjada’ causada per ‘l’escassetat d’aliments, el caos financer’ o també si el president, el vicepresident i el secretari d’Estat queden incapacitats per qualsevol motiu.”

El 12 de març del 2020, en un nou article,[4] José Negrón escrivia el següent:

“El portal d’anàlisi estratègica TopWar, assenyala que la història ha demostrat que les guerres mundials s’han desfermat per aconseguir un reacomodament del sistema geopolític, però també per resoldre de manera “maltusiana” greus problemes socials com superpoblació i fins i tot estancament de les economies internes , una ‘renovació a través de la destrucció’. […]

Tanmateix, l’elit guerrerista occidental després d’aprendre del fracàs del Vietnam, va entendre que moltes vegades la resposta no està en la guerra convencional. I molt menys, quan s’intenta colpejar enemics estratègics, llegiu la Xina i l’Iran, que tenen capacitat de resposta nuclear o d’alta capacitat de resistència. Una dada interessant és que el coronavirus no és una pandèmia dirigida a causar estralls poblacionals, sinó un altre tipus d’efectes com la reenginyeria social i econòmica del món. I tot, sense llançar ni una bomba. […]

Mai s’ha d’oblidar que el projecte és la destrucció dels Estats nació [el destacat en negreta és del mateix autor] […]

La taxa de mortalitat, no de contagi, dictamina si estem davant d’un experiment social o davant la primera fase d’un Harmagedon: Fa 10 anys, va morir el físic Samuel Cohen, que va crear la bomba de neutrons, més coneguda com a Bomba N. Era l’arma que feia concebible la possibilitat d’una guerra nuclear, ja que podia destruir els éssers vius sense afectar l’estructura crítica.

Cohen elogiava el seu invent dient que era la bomba ‘més sana i moral mai dissenyada perquè, quan la guerra s’acabi, el món seguirà intacte’. Un coronavirus amb major letalitat, podria ser considerada una veritable arma del dia del judici final. Si van construir, van finançar i estan esperant en magatzems, les bombes N, què ens fa pensar que no ho facin amb una arma biològica. Mantinguem vigilància en la letalitat, no en el pànic. Però a més, així com ens preocupem pel desarmament nuclear, hauríem de preguntar-nos on i qui està a hores d’ara experimentant amb soques  de virus potencialment perilloses.

Noam Chomsky explicava en les seves 10 estratègies de manipulació mediàtica que per a l’elit, un element essencial és l’estratègia de distracció, és a dir, ‘desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants’. Ja sembla que la televisió escombraries ha fracassat en la seva missió d’adormir. Ara, l’aposta ha de ser més gran. Però, per distreure de què?

L’analista Joan Benach, escriu amb profunda convicció que el coronavirus intenta amagar el soroll que farà l’estrepitós crac econòmic que s’acosta. ‘Com han assenyalat diversos economistes crítics, com Alejandro Nadal, Eric Toussaint o Michael Roberts, encara que els mercats borsaris són imprevisibles, tots els factors d’una nova crisi financera són presents des d’almenys el 2017. El coronavirus seria només l’espurna d’una explosió financera, però no la seva principal causa. A més, no s’ha de menysprear el paper dels gegants accionistes [fons d’inversió com BlackRock i Vanguard, grans bancs, empreses industrials, i megamilionaris] en la desestabilització borsària viscuda les darreres setmanes. Aquests agents recollirien així els beneficis dels últims anys i evitarien pèrdues, invertint en els més segurs encara que menys rendibles títols de deute públic, i exigint als governs que una vegada més aboquin els recursos públics per pal·liar pèrdues econòmiques, afirma Benach” .

Finalment, en el seu darrer article, el de l’1 d’abril titulat “El Club Bilderberg i la mort de la distopia”,[5] José Negrón tornava a escriure:

“En un article anterior titulat ‘Un coronavirus per a hackejar el sistema mundial’, recordàvem al sociòleg Edgardo Lander, que fa quinze anys alertava que era molt probable que, davant d’un succés de gran commoció mundial, l’elit avançaria en un pla de control total. En aquell moment, semblava arriscat parlar-ne en cercles acadèmics. No obstant, tenint en compte els seriosos dubtes que té la Xina pel que fa a la procedència del virus, així com la seva possible utilització com a arma biològica contra la nació asiàtica, no sembla ja desgavellat considerar que aquesta pandèmia obre una bretxa ideal per a certes agendes no només polítiques o econòmiques, sinó de caràcter civilitzatori.

Entre el 30 de maig i el 2 de juny de l’any passat, tot just uns mesos abans que es desencadenés la pandèmia del coronavirus, el Club Bilderberg va fer la seva trobada anual. El que passa portes endins és confidencial, excepte l’agenda dels assumptes abordats. En el seu portal web hi figuren els 11 aspectes avaluats pels homes més rics i influents de les potències associades a l’OTAN i altres organitzacions d’abast global: 1. Un ordre estratègic estable, 2. Què segueix per a Europa?, 3. Canvi climàtic i sostenibilitat, 4. Xina, 5. Rússia, 6. El futur del capitalisme, 7. Brexit, 8. L’ètica de la intel·ligència artificial, 9. L’armamentització de les xarxes socials, 10. La importància de l’espai, 11. Amenaces cibernètiques.

Si per alguna cosa ens serveix el llistat, és per entendre quin serà el mapa que occident ha plantejat com a eixos per mantenir una cada vegada més agònica hegemonia. Pel qui en tingui dubtes, n’hi haurà prou amb les declaracions de l’exprimer ministre del Regne Unit Gordon Brown que sense cap mena d’embuts ha instat els líders mundials a crear ‘de forma temporal un Govern global’ per gestionar la crisi del coronavirus. ‘Això no és una cosa que es pugui tractar en un país’, ha afirmat Brown, segons ressenya The Guardian. Aquesta ‘resposta coordinada’ involucraria líders mundials, científics experts en salut, organismes multilaterals i comptaria amb ‘poders executius’ per prendre decisions de caràcter transfronterer.

Aquesta Força de Treball segons el parer de Brown, estaria centrada tant en trobar una vacuna, com en governar sobre l’economia de cada país, a través del control dels seus bancs centrals. La influent revista del MIT, Technology Review, es fa ressò d’un informe de l’Imperial College de Londres que sembla donar suport als esforços del polític britànic per conjurar l’opinió pública al voltant de la necessitat d’un govern mundial. Amb el suggestiu títol d”acceptem-ho, l’estil de vida que coneixíem no tornarà mai’, la revista llança algunes afirmacions com la següent: ‘Això [el canvi en els estils de vida producte de la pandèmia, específicament l’allunyament social i la quarantena] no és una alteració temporal. Es tracta de l’inici d’una forma de vida completament diferent’.

En aquesta forma de ‘vida diferent’, a la qual ens ‘hi acabem acostumant d’una manera o altra’, hi ha dues circumstàncies que seran cada vegada més evidents. La primera, és que els més pobres seran una ‘població de risc’ […]. El segon aspecte tracta d’una nova política de seguiment en temps real dels ciutadans, amb l’excusa d’avaluar els riscos de contagi d’un virus, que segons els especialistes, es mantindrà com a amenaça mentre no aparegui una cura. Aquest ‘capitalisme de vigilància’, tal com el defineix Shoshana Zuboff, imposarà un massiu control sobre la població a través de la captura massiva de dades, la implantació de circuits microelectrònics en els individus, i el rastreig permanent a través dels seus mòbils.”

I si aquestes elits bel·licistes no arribessin a desencadenar una gran guerra mundial, ¿cauran almenys en la temptació de desplegar operacions militars aïllades de gran envergadura, tant per aprofitar aquesta caòtica situació d’aigües tèrboles com per distreure d’alguna manera l’opinió pública de la gran crisi sanitària en la qual es troben immersos els Estats Units? Operacions com la que sembla que ara volen desplegar al Carib, per acabar militarment amb Nicolás Maduro, amb l’ajuda de França i el Regne Unit, els grans “escuders” que ja van acabar en el seu moment amb Moammar al-Gaddafi, portant el terror, el caos i la desolació a Líbia.[6]

I finalment, hauríem de preguntar-nos: ¿hi ha o hi haurà acord entre aquestes elits més bel·licistes i l’elit de les elits, les grans famílies financeres, que també podrien estar interessades en aquesta nova “destrucció creativa”, ja que, com hem vist en articles anteriors, els seus bancs, “els bancs ‘massa grans per caure’ (JP Morgan Chase, Citigroup i Goldman Sachs…) estan asseguts sobre una bomba de 1.500 bilions de dòlars de derivats”? José Negrón conclou així el seu citat article del 12 de març:

“La millor vacuna que hi pot haver per a aquesta pandèmia, és entendre no només la seva naturalesa biològica, sinó els seus efectes en el modelatge social i psicològic en els grans grups poblacionals. És una amenaça, però també una immensa oportunitat per deixar en evidència que el capitalisme s’ha obstinat per desmuntar les capacitats que permeten als estats fer front a les necessitats humanes de forma col·lectiva. Davant l’avanç per a trencar els vincles que ens uneixen, i mantenir-nos aterrits davant els nostres altres [éssers humans] pròxims, hem de generar una nova filosofia de la coexistència i del propi futur, i deixar d’abonar la desesperançadora sentència que l’home és un llop per a l’home. Repliquem la idea que l’única i definitiva cura per aquesta crisi global és fer viral la solidaritat.”

Larry Romanoff, al seu torn, acaba així el seu darrer article, el titulat “Un canvi de paradigma – El COVID-19 requereix una investigació criminal”: “Crec que hi ha moltes veritats sobre la COVID-19 (i moltes altres epidèmies) que encara no han sorgit. Potser una de les moltes persones amb coneixement personal de la font i el mètode de distribució serà prou valent com per presentar-se, potser un altre Edward Snowden o Chelsea Manning.” La importància de la veritat i de la informació com les millors vacunes contra totes les guerres i pandèmies creades per éssers humans malalts d’ambició i addictes al poder serà el tema del meu proper article, que portarà aquest títol: “Coronavirus VII: La veritat us farà lliures”. En aquest títol, a diferència dels sis anteriors, no hi haurà cap signe d’interrogació. És l’expressió de la certesa amb la qual culmina aquesta llarga sèrie d’interrogants.

Notes

[1] https://mundo.sputniknews.com/firmas/202002071090391737-nadie-puede-ser-neutral-en-un-mundo-que-se-despedaza-como-el-capitalismo-mercadea-su-decadencia/

[2] “A través de la història, les crisis sempre han servit de pretext als qui tracten d’explotar l’argument de la «urgència» per modificar el poder sense que l’opinió pública tingui temps de reflexionar.” Thierry Meyssan, https://www.voltairenet.org/article209571.html

[3] https://l-hora.org/?p=13711&lang=es

[4] https://mundo.sputniknews.com/firmas/202003121090760470-un-coronavirus-para-hackear-el-sistema-mundial/

[5] https://mundo.sputniknews.com/firmas/202004011090968050-el-club-bilderberg-y-la-muerte-de-la-distopia/

[6] https://www.voltairenet.org/article209655.html

Clicar subtítols en espanyol

facebook
Twitter
Follow