Avui dia, el món es troba movent-se a través d’una turbulenta transformació entre dos sistemes. El col·lapse cada dia més ràpid és la conseqüència d’un ordre mundial imperial fallit definit pel pensament de suma zero, el consumisme i el materialisme que ha definit la nostra existència durant dècades. La pregunta ara és: el nou sistema mundial adoptarà la forma d’una nova era d’imperi mundial, una guerra sense quarter entre les religions i una perllongada edat fosca O podria adoptar la forma del bell ordre mundial multipolar definit per la cooperació beneficiosa mútua entre totes les nacions, religions i cultures del món?
Al llarg de la seva vida, Rembrandt van Rijn (1606-1669) va tornar contínuament al tema que va trencar l’axioma de la famosa història bíblica del “Sopar d’Emmaús” per transmetre el poderós “moment” transformador de la descoberta entre els dos estats d’ànim de 1) la creença en la mort de Crist i la fi de la seva missió a la vida i 2) l’estat de fe renovada en l’esperança immortal representada per la imatge de la resurrecció. Si bé aquesta lliçó està presa de la matriu cristiana, la seva característica universal proporciona una lliçó per a les persones de totes les cultures que cerquen crear un món millor.
Abans de passar a l’anàlisi d’algunes belles pintures, caldria resumir breument la història del Sopar d’Emmaús.
El sopar d’Emmaús i la importància del cristianisme en la història del món
Als evangelis del Nou Testament de Lluc i Marc, Jesús és convidat a menjar amb dos dels seus deixebles (Lluc i Cleofàs) a la població d’Emmaús. Això no seria res excepcional, excepte pel fet que Jesús havia estat violentament crucificat a la creu i enterrat dies abans. Ni Lluc ni Cleofàs reconeixen el seu mestre que ha ressuscitat després d’estar enterrat durant tres dies i és només en partir el pa amb aquest estrany que fan el seu descobriment just quan Crist s’esvaeix miraculosament en la llum.
Ja sigui vostè cristià, musulmà, jueu, confucià, hindú, budista o un altre, la lliçó transmesa per aquesta història bíblica i especialment el tractament artístic de Rembrandt té un valor universal per la senzilla raó que la vida i missió de Crist representava un poder moral de canvi que tenia la capacitat única de desfer els fonaments de l’Imperi Romà. Aquest moviment va aconseguir aquesta gesta miraculosa no mitjançant la força militar, els diners o qualsevol altra noció hobbesiana de poder, sinó simplement sintonitzant els cors i les ments d’un poble oprimit amb el poder del perdó, estimant tothom, inclosos els enemics, i atenint-se a la seva consciència davant de totes les “normes polítiques de comportament acceptable” exigides per l’oligarquia romana.
Hom es pot imaginar com de descoratjats estaven els seguidors de Crist veient aquesta llum d’esperança apagada sota el pes sufocant del més gran i més malvat dels imperis del món, el poder indiscutible del qual s’havia estès a l’Àsia, l’Àfrica i tota Europa. Hom pot fàcilment imaginar-se la crisi existencial que va aclaparar els cors d’aquests primers seguidors de l’Evangeli de Jesús. Eren només ximples ingenus creient en un món millor i un Creador amorós quan tal maldat podia dominar el món? Com de poderosa i electritzant era la idea que el líder sacrificat d’aquest moviment realment havia aconseguit derrotar l’única cosa de la qual ni tan sols el més poderós dels emperadors i reis se’n podia escapar? Si això fos possible, llavors potser el poder material de l’Imperi podria ser derrotat finalment i potser encara valia la pena tenir fe en els ideals de la vida i missió de Crist.
Durant els segles següents, l’oligarquia romana va aprendre lentament que, independentment de quants cristians cremés vius, o llancés a les boques dels animals salvatges per a l’entreteniment de la multitud, el moviment només creixia en nombre. Això va continuar fins al punt que l’Imperi es va veure obligat a intentar cooptar el moviment romanizant-lo i infonent pràctiques imperials i paganes en les seves estructures de govern, sufocant lentament l’esperit del missatge de Crist en favor de les estructures formals de la “paraula” del llibre, tal com ho interpreta un “sacerdoci” autoritzat en deute amb una classe oligàrquica.
Enmig d’aquesta tendència a la corrupció i a la decadència, l’esperit de Crist es despertava periòdicament de tant en tant en forma d’ànimes honestes que trencaven amb la formalització per a “seguir el camí” i viure d’acord amb les seves consciències. Aquestes ànimes valentes que “van trencar el motlle” inclouen noms com Sant Agustí d’Hipona, Alcuí, Carlemany, Dante Alighieri, Nicolau de Cusa, Erasme, Thomas More, i incloent-hi Rembrandt van Rijn (per anomenar-ne alguns). Si no fos pels seus esforços per renovar l’esperit del cristianisme encenent la flama per a nous Renaixements, Europa probablement seguiria vivint sota les condicions de l’edat fosca medieval, o pitjor.
També es pot argumentar que si no fos per aquesta transformadora i miraculosa història de la reencarnació, el cristianisme hauria estat simplement una altra de les moltes sectes jueves que van tractar noblement de donar sentit a la foscor d’un món dominat per la guerra… però finalment van fracassar.
El desafiament del Renaixement de Rembrandt
No és coincidència que la famosa interpretació de Rembrandt del 1648 del tema del “Sopar d’Emmaús” va ser pintada durant l’any en què la gran Pau de Westfàlia es va dur a terme a Europa. Aquest Tractat no només va posar fi a la Guerra dels 30 anys que va destruir generacions d’europeus en un interminable bany de sang venjatiu de protestantisme contra catolicisme, sinó que també va crear una nova base de dret internacional establint el sistema d’estats nacionals moderns basats en els principis del perdó i el principi agàpic del “Benefici de l’altre”. En l’era moderna, un correlat d’aquest principi es troba meravellosament en la política de “cooperació beneficiosa per a tothom” expressada en la Nova Ruta de la Seda de la Xina, que al seu torn emana dels principis confucians de “Tianxia”.
Versió de 1648 del “Sopar d’Emmaús” de Rembrandt
La versió de Rembrandt del 1628 del “Sopar d’Emmaús” es presenta a sota amb un increïble ús del clarobscur per transmetre la divinitat de Crist i també el moviment de la foscor de la ignorància a la llum del coneixement. L’elecció de Rembrandt de posar el focus central en el deixeble sense nom en lloc d’en Crist a qui col·loca en un primer pla no és un accident i tampoc ho és l’elecció de col·locar la criada que treballa a la cuina coberta d’ombres i aliena al miracle que es produeix darrere d’ella. Aquest enfocament central en el procés de descobriment que passa en la ment del deixeble crea una oportunitat per a una experiència catàrtica amb l’espectador que és convidat a compartir el codescobriment que passa davant seu.
La llum divina etèria que emana de la figura de Crist just abans que desaparegui llança una lluentor divina sobre el seu sorprès company que és molt diferent de l’espelma que fa llum artificial sobre la criada a la cuina. Aquest ús metafòric de la llum és un altre dispositiu utilitzat per tots els grans humanistes platònics per transmetre la imatge dels diferents graus de coneixement i que figura a la famosa Al·legoria de la Cova a la República de Plató.
La interpretació de Rembrandt el 1628 del “Sopar d’Emmaús”
Una altra versió del “Sopar d’Emmaús” de Rembrandt va ser pintada el 1648 amb la lluita de l’artista per transmetre el canvi transformador. En la versió que segueix, Rembrandt va col·locar la font de llum no en Crist, sinó amagada a la vista, coberta per un dels seus deixebles.
Mirant els esbossos de les miniatures que han sobreviscut, veiem que Rembrandt va considerar representar l’escena d’una manera molt diferent en la qual Crist seria representat una fracció de segon després com a llum pura. Val la pena aprofitar l’oportunitat per pensar-hi: Per què el pintor va decidir no prendre aquesta ruta? Per què el camí que va triar va ser considerat més savi per al mestre? Quina idea hi falta a l’esbós?
Un pintor contemporani i ànima bessona de Rembrandt va ser el pintor espanyol Diego Velázquez (1599-1660) que també va assumir el repte de capturar l’important moment “intermedi” transmès en la història bíblica. Molts crítics d’art contemporani que no tenen sensibilitat davant el poder superior de l’art per transmetre descobriments transformadors, sovint passen per alt la intenció de base de l’elecció moral tant de Rembrandt com de Velázquez de transmetre aquest tema (i totes les seves obres) com ho fan. A continuació podem veure la interpretació de Velázquez del 1623 del “moment eureka” que es desenvolupa per sempre davant els ulls de totes les generacions futures.
La mà d’un deixeble colpeja de cara l’espectador, cosa que també té el brillant efecte tècnic de submergir el públic en l’experiència viva de la descoberta i abolir encara més el fals “mur” que separa l’espectador “subjectiu” de l’art “objectiu “que s’està veient.
Uns anys abans d’aquest quadre, Velázquez va abordar el mateix tema des del singular punt de vista de la serventa que preparava el menjar a la cuina i col·locava l’escena transformadora divina al fons… no per restar importància a l’esdeveniment, sinó per donar a l’espectador l’oportunitat de respirar, i reflexionar sobre la coexistència del món diví i el món ordinari en el qual tots existim, que massa sovint estan fragmentats i dividits per un abisme infranquejable entre els conceptes espirituals “abstractes” i els fets materials “reals”.
Esperem que durant els dies següents al Diumenge de Pasqua vostè, estimat lector, es prengui el temps de cercar el poder de l’amor creatiu i la fe en un món millor dins de vostè mateix mentre comparteix els fruits d’aquesta recerca amb els altres. Potser, fent-ho, les vides de grans ànimes com Velázquez, Rembrandt, Confuci, Sòcrates i Crist puguin cobrar vida un cop més.
Font: Strategic Culture Foundation