Ha passat una setmana des de la fallida del Silicon Valley Bank, el setzè banc més gran dels Estats Units en el moment del seu col·lapse i, segons sembla, font de finançament de la meitat de totes les noves empreses tecnològiques del país.

Ara ha quedat clar que la crisi bancària general que ha sorgit no és deguda simplement a un banc deshonest i mal gestionat que es va sobreestendre durant el recent boom tecnològic i després, d’alguna manera, va implosionar misteriosament en només 72 hores, del 7 al 9 de març, fins que va ser confiscat per la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits (FDIC) el matí del 10 de març del 2023.

Hi ha forces més profundes i sistèmiques, tant en el cas del col·lapse de l’SVB com en el contagi que ara s’estén als bancs regionals estatunidencs i als bancs europeus. L’SVB només és la punta de l’iceberg de l’actual inestabilitat financera. A Europa, l’atenció se centra en el gran banc Credit Suisse, la fallida del qual ha estat anunciada avui, 19 de març, pel Banc Central de Suïssa. Així, doncs, el problema ja no se centra únicament en els bancs regionals estatunidencs, sinó que s’està convertint ràpidament en un problema sistèmic mundial.

Quines són les forces sistèmiques responsables del col·lapse de l’SVB i de la inestabilitat que ara s’estén als bancs regionals estatunidencs i als bancs europeus?

Causalitat: Precipitants, propiciatòries i fonamentals

Quan es discuteix la causalitat del col·lapse d’una institució financera, cal distingir entre causes precipitants, causes propiciatòries i causes fonamentals.

És evident que la pujada històricament ràpida dels tipus d’interès per part de la Reserva Federal des del març del 2022 ha tingut un paper clau en la precipitació de la crisi. I la gestió de l’SVB els darrers anys clarament s’ha dedicat a la clàssica mala gestió dels seus actius, per la qual cosa aquesta mala gestió ha permès el seu eventual col·lapse.

Però a un nivell més fonamental i profund, el col·lapse de l’SVB –i el contagi que ara s’estén– és un reflex de l’auge de la inversió especulativa que s’ha produït a la indústria tecnològica durant la darrera dècada, especialment després del 2019. Aquest auge tecnològic va ser alimentat en gran part per les injeccions massives de liquiditat de la Reserva Federal al sistema bancari estatunidenc des del 2009, que es van accelerar encara més des del setembre del 2019 fins al febrer del 2022. Les injeccions massives i excessives de liquiditat de la Fed des del tardor del 2019 van portar les taxes d’endeutament corporatiu a zero (i per sota de zero en termes reals), alimentant així gran part de la bombolla de sobreinversió tecnològica.

Superposada a aquesta causa fonamental a més llarg termini de l’excés de liquiditat que va portar les taxes d’endeutament a zero, la Fed després va precipitar la crisi en revertir abruptament la seva política de diners gratis d’una dècada en augmentar les taxes d’interès el 2022 al ritme més ràpid de la seva història i tancar aquesta aixeta de diners gratuïts.

Abans d’examinar amb més detall les contribucions de la Reserva Federal i el seu paper en la crisi actual, potser és instructiu repassar el que ha passat realment a l’SVB (i el que està passant ara en altres bancs regionals i als bancs europeus), ja que revela la dinàmica de la inestabilitat bancària actual a nivell del propi banc.

Així doncs, cal preguntar-se: quins han estat els processos que han provocat la fallida de l’SVB? Què ha passat realment a l’SVB? I són induïts aquests mateixos processos per la Reserva Federal actuant ara en altres bancs entre bastidors, que es revelaran finalment les properes setmanes amb noves retirades de dipòsits bancaris, caiguda de les cotitzacions borsàries dels bancs, augment dels costos de les assegurances d’incompliment creditici que protegeixen contra possibles fallides bancàries, i més anuncis dels EUA per intentar frenar el contagi? Fins a quin punt la fallida aquest cap de setmana del gegantí banc europeu Credit Suisse està també influïda pels esdeveniments de la setmana anterior en el sistema bancari estatunidenc?

I el que és més important, quins són els possibles escenaris per a la continuació de la inestabilitat bancària estatunidenca i europea les properes setmanes?

La “plantilla” del col·lapse de l’SVB

En termes generals, així és com solen fer fallida els bancs:

La mecànica bàsica de la inestabilitat de les institucions financeres sol passar de la següent manera: un banc es torna més “fràgil” (és a dir, és propens a una inestabilitat financera) quan, o bé adquireix un deute excessiu, o bé estructura malament aquest deute, i després experimenta, o bé un fort descens del flux de caixa necessari per fer front al servei d’aquest deute (és a dir, per pagar el principal i els interessos deguts), o bé experimenta una pèrdua d’efectiu previ (o gairebé efectiu) en caixa amb el que fer front al servei d’aquest deute. SVB va caure en aquest abisme, en què ara han lliscat també molts altres bancs regionals estatunidencs. La Reserva Federal va crear l’abisme. La direcció de l’SVB simplement va decidir ballar a la vora d’aquest precipici financer, fins que va relliscar i va caure al forat.

En el cas concret de l’SVB, va assumir massa riscos d’actius, va estructurar malament el deute a llarg termini i després va patir un greu descens de l’efectiu disponible a mesura que els dipositants i els inversors retiraven els diners del banc.

Heus aquí una estadística digna de menció: La base total d’actius de l’SVB el 2019 va ser d’aproximadament 50.000 milions de dòlars. Això es va accelerar a més de 200.000 milions a finals del 2022. Com ha passat? Per començar, el boom tecnològic ha produït enormes guanys financers per als inversors i directius (i fins i tot empleats) del sector tecnològic. SVB, a Califòrnia, era el lloc idoni per dipositar aquests guanys. Era un dels llocs preferits del concentradíssim sector de capital de risc de Califòrnia per dipositar fons destinats a les noves empreses tecnològiques que finançaven. Les plusvàlues dels rics directius d’empreses tecnològiques i dels “empleats fundadors” que acabaven de cobrar les accions de l’OPV també van arribar a l’SVB. I després hi va haver la Covid.

El març del 2020, la Reserva Federal va injectar 4 bilions de dòlars (trilions als EUA) al sistema bancari estatunidenc. En teoria, era per evitar una altra crisi bancària, com el 2008-09. Llevat que no hi va haver crisi bancària. Va ser un rescat bancari previ que mai va passar. Va ser un rescat bancari preventiu que no va ser mai necessari. Però els 4 bilions de dòlars van anar al sistema bancari de tota manera.

Aquests 4 bilions de la Fed van seguir a una injecció de liquiditat prèvia de la Fed d’1 a 1,5 bilions de dòlars que va passar el setembre del 2019 per rescatar el mercat de bons ‘repo’. Així que més de 5 bilions de dòlars van fluir cap a l’economia el 2019-2020.

El sector tecnològic ja estava en auge, impulsat en part per la retallada d’impostos de 4,5 bilions de dòlars de l’administració Trump el 2017 per a inversors i empreses. Aquesta retallada d’impostos havia impulsat les corporacions Fortune 500 a distribuir 3,5 bilions de dòlars en recompres d’accions i pagaments de dividends als seus accionistes durant els tres anys, 2017-19 tan sols. Hom només es pot imaginar quant més es va distribuir també als accionistes per les 5.000 corporacions estatunidenques més grans.

Quantitats massives de capital monetari van fluir així cap als mercats d’actius financers, especialment cap al llavors esponerós sector tecnològic i de start ups tecnològiques.

Les empreses tecnològiques van anar encara més lluny. Com a resultat de la injecció de liquiditat de 4 bilions de dòlars de la Reserva Federal durant la crisi de la Covid, els tipus d’interès zero creats per aquesta liquiditat van fer possible que les empreses tecnològiques emetessin els bons corporatius propis a un ritme rècord. Per exemple, Apple Corp. tenia una reserva d’efectiu de 252.000 milions de dòlars. Però va emetre els seus propis bons corporatius de tota manera per aprofitar els tipus d’interès propers a zero que va fer possible la injecció de 4 bilions de dòlars de la Fed durant la Covid, des del març del 2020 fins al febrer del 2022.

Es van fer innombrables milionaris i també van créixer les files dels multimilionaris inversors en tecnologia. La bombolla tecnològica, alimentada directament i indirectament per la política de tipus zero de la Reserva Federal, es va expandir. Molts dels inversors que van pujar a l’onada –ja fossin societats de capital de risc, empreses tecnològiques de nova creació, directors executius d’empreses tecnològiques o fins i tot empleats fundadors d’empreses tecnològiques– van canalitzar el capital cap a l’SVB, el banc tecnològic preferit pels famosos de Silicon Valley.

La base de dipòsits del banc va passar de 50.000 milions de dòlars a més de 200.000 milions a finals del 2022. I no tot va ser afluència de dipositants o inversors. L’SVB també es va endeutar fortament amb la Reserva Federal, adquirint els bons del Tresor a llarg termini d’aquesta última, que eren pràcticament gratuïts atesos els tipus d’interès zero. Al voltant de 150.000 milions de dòlars dels actius de l’SVB eren diners dels dipositants. I més del 90% dels 150.000 dòlars eren dipòsits individuals que superaven el límit de 250.000 dòlars garantit per la FDIC en cas de fallida d’un banc.

Així que hi ha molts dipòsits disponibles a l’SVB, però la major part de la base d’actius de 200.000 milions de dòlars bloquejats estan en bons del Tresor a llarg termini i altres bons. En altres paraules, una cartera financera mal estructurada. Si sorgís una crisi i els dipositants i inversors comencessin a marxar, el banc no podria donar-los els seus dipòsits, ja que estaven bloquejats en bons a llarg termini. Una estructura clàssica d’actius a llarg termini davant d’efectiu a curt termini. Es tractava d’un greu problema de mala gestió financera “propiciat” per la direcció de l’SVB.

Aleshores la Fed va començar a apujar els tipus el març del 2022. Com que les pujades de tipus provoquen la corresponent deflació del preu dels bons, el balanç de l’SVB va caure ràpidament en números vermells. L’agència de qualificació corporativa Moody’s va advertir d’una retallada de la qualificació de l’SVB. El preu de les accions del banc va començar a caure. Els inversors i la base d’estalviadors del banc en van prendre nota.

La direcció de l’SVB va intentar rectificar la deflació dels seus bons i els costos d’endeutament ara més elevats venent alguns dels seus bons per obtenir capital monetari per compensar la deflació dels seus actius. Però com que els preus dels bons seguien caient (mentre la Fed seguia accelerant les pujades de tipus), va ser com “agafar un ganivet”, com se sol dir. SVB va perdre gairebé 2.000 milions de dòlars en l’intent de venda de bons. Moody’s i els inversors en van prendre nota.

Desesperada, els dies immediatament anteriors al seu col·lapse, la direcció de l’SVB va acordar amb el banc Goldman Sachs vendre més de les seves accions. Però aquest acte va cridar realment l’atenció dels seus accionistes, inversors i dipositants. Durant la setmana anterior a la fallida, les societats de capital de risc van començar a dir a les empreses de nova creació que tenien diners dipositats a l’SVB que els traguessin i els traslladessin a una altra part. A mesura que els capitalistes de risc i les empreses tecnològiques van començar a retirar els seus diners, la notícia va córrer ràpidament entre la comunitat tecnològica de Silicon Valley i els dipositants en general també van començar a retirar els seus diners. Atesa la rapidesa amb què es van succeir els esdeveniments, l’SVB no va tenir temps d’obtenir un préstec pont. O per vendre alguns dels seus millors actius per recaptar efectiu. O trobar un soci que el comprés o fins i tot l’adquirís. La rapidesa dels esdeveniments és una característica de les estampides bancàries actuals que no era un factor tan important ni tan sols el 2008.

Tot això ha passat gairebé a la “velocitat de la llum” financera, gràcies (irònicament) a la tecnologia. En les retirades massives de fons del passat, els dipositants solien córrer al banc abans que obrís les portes l’endemà, una vegada que es propagaven els rumors. Però avui ja no. Simplement es connecten al telèfon intel·ligent i realitzen una transferència bancària a un altre banc, almenys fins que el banc tanqui els seus servidors.

En resum: la “plantilla” de l’SVB és un cas clàssic d’estampida bancària. El banc havia invertit en excés i havia estructurat malament els seus actius, principalment en valors a llarg termini. A mesura que la bombolla tecnològica en general va començar a implosionar a finals del 2022, els inversors i dipositants es van posar nerviosos per l’exposició del banc a valors a llarg termini i el probable alentiment del flux d’efectiu cap al banc per part de societats de capital de risc i persones adinerades del sector tecnològic. Igual que el sector tecnològic en general, el preu de les accions del banc també va començar a caure, cosa que va agreujar encara més la pèrdua d’efectiu potencial disponible. Els mals i fallits intents de la direcció de l’SVB per reunir capital, els nous advertiments de Moody’s i la comunicació dels fons de capital de risc a les seves noves empreses amb dipòsits a l’SVB perquè es retiressin ràpidament van provocar una sortida accelerada dels dipòsits necessaris perquè el banc continués fent front als deutes. La FDIC va intervenir per salvar el que quedava dels fons dels dipositants.

Però, com ja hem assenyalat, la FDIC només garantia 250.000 dòlars per inversor i dipositant. I dels aproximadament 174.000 milions de dòlars en dipòsits al banc, més de 151.000 milions suposaven més de 250.000 dòlars.

El contagi dels bancs regionals estatunidencs

Els processos que han dut a la fallida de l’SVB fa una setmana segueixen existint en tota la tecnologia i el sistema bancari dels Estats Units, especialment als bancs regionals més petits i, en particular, als regionals que serveixen a la indústria de la tecnologia.

Atrapats entre les contribucions fonamentals, a llarg i a curt termini, de la Reserva Federal a la crisi actual, el conseller delegat i l’equip directiu de l’SVB van gestionar malament els actius del seu banc, és a dir, en van permetre el col·lapse. Però les polítiques de la Reserva Federal van fer possible, i de fet probable, aquesta mala gestió. I no només a l’SVB, sinó a tot el sector bancari regional.

Una altra entitat, el Signature Bank de Nova York, va fer fallida pocs dies abans de la fallida de l’SVB. Altres bancs es van acostar a la fallida la setmana passada i segueixen a la vora aquesta segona setmana de la crisi emergent.

El més notable potser és el First Republic Bank de San Francisco, també exposat al sector tecnològic. El preu de les seves accions s’ha desplomat un 80% durant les dues darreres setmanes en ser el següent objectiu de les retirades. Per intentar frenar el col·lapse de First Republic, un consorci dels sis grans bancs comercials dels EUA (JPMorgan, Wells, Citi, BofA, Goldman Sachs i Morgan Stanley), organitzat per la Fed i el Tresor dels EUA, s’ha compromès per telèfon a col·locar 30.000 milions de dòlars a First Republic. Tot i això, l’endemà de l’anunci dels 30.000 milions, es van produir altres retirades de 89.000 milions de First Republic. És clar que amb 30.000 milions no n’hi havia prou. No sembla que els sis grans apugin l’aposta. La Reserva Federal haurà de fer més diners per salvar First Republic del destí de l’SVB.

Després del col·lapse de l’SVB, la Fed i el Tresor dels EUA també han anunciat un nou mecanisme de rescat bancari, el primer des del 2008, finançat amb 25.000 milions de dòlars pel Govern. Pel que sembla, el mecanisme té previst posar a disposició dels bancs un nou tipus de préstec del govern, emès “al mateix temps”, com se sol dir (cosa que significa que el valor dels diners no es desinflaria).

Simultàniament, la Reserva Federal també ha anunciat que obriria la seva “finestreta de descompte”, on els bancs poden obtenir préstecs barats a curt termini en cas d’emergència. Durant la primera setmana, els bancs regionals han pres prestats ni més ni menys que 165.000 milions de dòlars de la finestreta de descompte i de la nova facilitat de 25.000 milions de dòlars.

La qüestió continua sent, tanmateix, si la setmana que ve la Reserva Federal continuarà apujant els tipus d’interès, cosa que només pot exacerbar els temors de dipositants i inversors sobre l’estabilitat dels bancs regionals i probablement accelerar les retirades.

Però la Reserva Federal està entre l’espasa i la paret. Si no segueix apujant els tipus, soscava la seva legitimitat i afirma que els apujarà fins que la inflació estigui sota control, cosa que significa avançar decididament cap a l’objectiu oficial d’inflació del 2% de la Fed. Però si apuja els tipus, la mesura podria agreujar les retirades i l’estabilitat dels bancs regionals. Què triarà aleshores: la inflació o l’estabilitat bancària? Qui escriu això està disposat a apostar que l’estabilitat bancària és el que va primer, la inflació en segon lloc (i l’ocupació i la recessió en un distant tercer lloc, si és que n’hi ha).

El més probable és que la Reserva Federal apugi els tipus només un 0,25% més al març, la setmana que ve, i ofereixi una “orientació de futur” que no apujarà més els tipus si la situació bancària no s’estabilitza. També és molt probable que la Reserva Federal anunciï la suspensió de la seva política d'”enduriment quantitatiu” (QT), mitjançant la qual retira part dels més de 8.000 milions de dòlars de liquiditat que va injectar anteriorment a l’economia. El QT té l’efecte d’elevar els tipus a llarg termini, cosa que la Fed no es pot permetre fins que no torni l’estabilitat al sector bancari. Fins i tot a més llarg termini, aquest escriptor prediu que la Fed intentarà conciliar la contradicció de “reduir la inflació mitjançant pujades de tipus amb aturar les pujades de tipus per estabilitzar els bancs” elevant el seu actual objectiu d’inflació del 2% al 3% o més a finals d’aquest any.

Ja estava clar que fins i tot la ràpida pujada de tipus de gairebé el 5% per part de la Fed el 2022-23 no ha tingut gaire impacte en l’alentiment dels preus. Des d’un màxim del 8,5% aproximadament a l’índex de preus al consum, els preus només han disminuït fins al voltant del 6%. La majoria de la inflació actual està impulsada per l’oferta i no per la demanda, i fins i tot la Reserva Federal ha admès que no pot fer res contra les forces de l’oferta que fan pujar els preus.

Aquest escriptor també ha estat predint durant més d’un any –i des del 2017 al llibre ‘Central Bankers at the End of Their Ropes’– que en aquesta tercera dècada del segle XXI la Fed no pot apujar els tipus d’interès molt més enllà del 5% (i certament no del 6%) sense precipitar una inestabilitat significativa del mercat financer.

És gairebé segur que la Fed i el Tresor estatunidenc hauran d’augmentar les seves mesures de rescat la setmana que ve si s’afebleixen més bancs regionals estatunidencs. Aquest afebliment es pot revelar en nous descensos de les cotitzacions borsàries dels bancs, en un augment de les retirades de fons dels bancs o en un nou increment brusc del cost d’assegurar els inversors en cas de fallida d’un banc mitjançant valors de permuta de risc de crèdit.

I en el darrer anunci d’aquest passat diumenge, 19 de març de 2023, la Fed ha dit que proporcionarà immediatament intercanvis de divises amb altres bancs centrals d’Europa i el Japó per permetre injeccions de liquiditat en dòlars als bancs extraterritorials. Els bancs centrals temen ara que les estampides bancàries i la inestabilitat s’estenguin dels bancs regionals estatunidencs als febles bancs estrangers.

El banc Credit Suisse es desploma: Quins bancs de la UE seran els següents?

Mentre els bancs regionals tremolen i s’afebleixen als Estats Units, a Europa el gegantí banc Credit Suisse (CS) s’ha desplomat aquest cap de setmana. Durant el cap de setmana, bancs, bancs centrals i els seus reguladors governamentals s’han reunit per intentar esbrinar com frenar la crisi de confiança en els sistemes bancaris. A Europa, l’atenció s’ha centrat en Credit Suisse, que s’ha vist obligat a fusionar-se amb el segon gran banc suís, UBS. L’acord d’aquesta fusió pot precipitar encara més la inestabilitat dels mercats financers a Europa. Pel que sembla, dos bancs més de la UE no esmentats ja estan en dificultats.

L'”acord” organitzat pel banc nacional suís per obligar CS a fusionar-se amb UBS ha suposat una acció sense precedents: en lloc que els accionistes perdessin tot el capital i els tenidors de bons recuperessin part de les seves pèrdues mitjançant la venda dels actius restants del banc, com sol passar quan un banc o una empresa s’enfonsen, en l’acord CS-UBS ha passat el contrari. Les forquilles de bons escombraries (AT1) de CS per valor de 17.000 milions de dòlars es veuran ara liquidats i no rebran res, mentre que els accionistes de CS rebran un rescat parcial de 3.300 milions de dòlars.

Les repercussions del restabliment d’alguns accionistes mentre s’elimina les forquilles de bons poden comportar greus conseqüències financeres posteriors. Aquest rescat de capital “invertit”, és a dir, primer els accionistes i res els obligacionistes, no s’havia produït mai abans. Les forquilles de bons a Europa es preocuparan ara i prendran mesures, provocant potser inestabilitat financera als mercats de bons. És possible que l’acord CS-UBS contingui el contagi als grans bancs (i subratllo això de “és possible”), mentre que el contagi als mercats de bons europeus ara es pot intensificar i exacerbar.

El Banc Nacional Suís també proporciona a UBS un préstec de 100.000 milions de dòlars i el Govern suís una altra garantia de 9.000 milions de dòlars a UBS. A canvi dels 109.000 milions de dòlars, UBS només paga 3.300 milions per CS. Per què aleshores es concedeix un altre préstec de 100.000 milions de dòlars a UBS si només paga 3.300 milions? Sap alguna cosa el banc central suís sobre la liquiditat i la inestabilitat potencial d’UBS que no està dient?

Un altre element curiós de l'”acord” CS-UBS és que els 3.300 milions de dòlars que UBS està pagant per CS és gairebé exactament la mateixa quantitat que es reemborsa als accionistes de CS en l’acord. Podria ser que els 3.300 milions de dòlars per als accionistes anessin a parar als principals accionistes i alts directius de CS, una mena de “suborn” legal perquè acceptessin la fusió forçosa? O és que 3.300 milions de dòlars per 3.300 milions de dòlars només és una coincidència?

En resum, a Europa l’estabilitat del mercat de bons escombraries bancaris de 275.000 milions de dòlars és ara una incògnita. També ho és l’estabilitat de dos grans bancs més de la UE. La Fed i altres bancs centrals de la UE han acordat un intercanvi de divises en dòlars per donar suport a aquestes dues possibles inestabilitats.

Cal esperar que les cotitzacions dels bancs europeus caiguin notablement les properes setmanes. Ja han caigut un 15% la darrera setmana (els preus de les accions dels bancs regionals estatunidencs han caigut un 22%). Ara es produirà una caiguda més gran dels preus de les accions bancàries. Les retirades es desplaçaran dels bancs més febles als més forts. Els contractes d’assegurances CDS augmentaran de cost. Per molt inestable que sigui aquest panorama, alguns segments del mercat de renda fixa europeu poden tenir un comportament encara pitjor la setmana que ve.

Algunes conclusions i prediccions

El col·lapse de l’SVB i altres bancs regionals als Estats Units representa una clàssica estampida contra els bancs comercials que no es veia des dels anys trenta. Alguns argumenten que no és una estampida bancària, però està clar que ho és. Quan els dipositants retiren la meitat o més dels actius en efectiu disponibles d’un banc i el banc no pot reunir immediatament efectiu addicional per cobrir les demandes de retirada, això és una estampida bancària!

El procés també és clàssic en la dinàmica: el banc s’excedeix concedint préstecs arriscats i s’abasteix d’actius a llarg termini que no es poden convertir ràpidament en efectiu. Les condicions econòmiques generals provoquen una reducció de les entrades d’efectiu. No pot obtenir efectiu per cobrir el servei del deute. Els seus valors financers disponibles es desinflen, cosa que agreuja encara més la seva capacitat per atendre el servei del deute i satisfer les retirades de fons. No pot obtenir préstecs de refinançament o finançament d’altres bancs o prestadors. Els seus prestadors no reestructuraran el deute actual. I no pot aconseguir un altre soci que inverteixi en ell o el compri. L’única opció en aquest moment és la fallida o l’absorció pel govern i la distribució dels seus actius restants a les forquilles de bons i els accionistes s’eliminen (excepte en el cas de CS-UBS, en què s’inverteix el rescat).

Ara és gairebé inevitable que la crisi dels bancs regionals estatunidencs i l’assumpte de Credit Suisse a Europa provoquin més contagi. Els reguladors bancaris, els bancs centrals i els governs s’afanyaran a proporcionar liquiditat i fons de rescat per intentar convèncer els inversors, accionistes i dipositants que els bancs són “segurs”. Això significa augmentar el finançament de les “facilitats bancàries” especials creades per la Reserva Federal i altres bancs. Fer que les condicions de préstec de la “finestreta de descompte” siguin fins i tot inferiors als costos de mercat. Facilitar l’intercanvi de divises entre bancs. I per als dipositants, augmentar ràpidament la garantia de 250.000 dòlars de la FDIC a almenys 400.000 o fins i tot 500.000 dòlars.

Els bancs centrals i els reguladors s’han mogut a un ritme rècord per construir rescats. Però els dipositants i els inversors encara es poden moure més ràpidament atesa l’actual tecnologia de la comunicació. I la por es mou encara més ràpida als mercats financers capitalistes del segle XXI.

Però, en última instància, el problema de la inestabilitat resideix en la Fed i altres bancs centrals que han alimentat les bombolles tecnològiques i altres indústries les darreres dècades –i especialment des del març del 2020– amb les seves injeccions massives de liquiditat.

No ha canviat gaire des del 2008-10. La Fed mai “ha retirat” els 4 bilions de dòlars en excés de liquiditat que va injectar al sistema bancari per rescatar els bancs (i els bancs a l’ombra, companyies d’assegurances, empreses automobilístiques, etc.) el 2008-2010. Tampoc ho va fer el BCE entre el 2010 i el 2014. Aquesta injecció de diners va fluir principalment cap als mercats d’actius financers, o cap a l’estranger, alimentant bombolles de preus financers i fent increïblement rics els grans especuladors tecnològics i financers en el procés, un procés que va donar lloc a una feble recuperació del PIB real, per sota de les mitjanes històriques, després del 2010. Després d’aquesta feble recuperació econòmica real, es va reprendre la dinàmica de crisi financera. La Fed va intentar breument recuperar part de la liquiditat el 2016-17, però va ser bufetejada per Trump i va tornar a un règim de diners lliures. La política fiscal es va unir llavors al procés després del 2017 amb els 4,5 bilions de dòlars de Trump en retallades d’impostos per a inversors i empreses. Tant les retallades d’impostos com la generositat de la Fed van resultar en més de 3,5 bilions en recompres d’accions i pagaments de dividends als inversors només a les corporacions estatunidenques F500! Més liquiditat. Més retallades fiscals. Més flux cap al finançament de la bombolla tecnològica i la inflació dels actius financers en accions, bons, derivats, divises i altres mercats d’actius.

Aleshores la Fed i altres bancs centrals van intentar treure la manta dels diners gratis i van apujar els tipus per intentar frenar l’acceleració de la inflació. Els resultats en aquest sentit van ser pobres. La inflació va continuar, però les pujades de tipus van començar a fracturar el sistema bancari just quan el mateix boom tecnològic va començar a contraure’s. Els bancs regionals centrats en la tecnologia van començar a implosionar.

La Reserva Federal, la FDIC i el Tresor estatunidenc encara poden “contenir” el contagi i estabilitzar el trontollant sistema bancari estatunidenc i mundial a curt termini llançant més quantitats rècord de liquiditat i diners gratuïts al forat negre de la deflació dels actius financers i el col·lapse dels bancs.

Però aquesta solució “a curt termini” és la font última del problema i la crisi a llarg termini: l’excés de liquiditat al capitalisme del segle XXI ha fluït en gran mesura durant dècades cap als mercats d’actius financers, fent que l’especulació financera sigui encara més rendible, mentre l’economia real lluita i avança a batzegades.

La solució de la Fed i els bancs centrals a la inestabilitat bancària periòdica a curt termini és el problema que crea aquesta mateixa inestabilitat a llarg termini.

Però alguns capitalistes es fan increïblement rics i més rics en el procés. Així que es permet que continuï el joc de l’excés de liquiditat. Les elits polítiques s’asseguren que la gallina dels bancs centrals continuï posant els ous d’or dels diners gratuïts.

La darrera escena d’aquesta obra s’està representant ara. Els comentaris i anàlisis posteriors del vostre servidor continuaran.

Rasmus és autor dels llibres “Central Bankers at the End of Their Ropes”, Clarity Press, 2017 i “Alexander Hamilton and Origins of the Fed”, Lexington Books, 2020. Seguiu els seus comentaris sobre la crisi bancària emergent al seu bloc, https://jackrasmus.com; a twitter diàriament @drjackrasmus; i al seu programa de ràdio setmanal, Alternative Visions a la Progressive Radio Network cada divendres a les 2pm est i a https://alternativevisions.podbean.com.

Font: Jack Rasmus

La Xina sap que és la següent en la llista a la que se li buscarà una guerra – Alberto Iturralde (Negocios TV, 23.03.2023)