Entrevista a Paul Craig Roberts per l’institut geopolític rus GEOFOR.

Hi ha dues vies principals per a una potencial crisi financera estatunidenca. Aquesta crisi, a causa del domini financer estatunidenc i de les interconnexions del globalisme, que ha estat un enorme error per a la humanitat, seria internacional.

Una via cap a la crisi és la política actual de la Reserva Federal d’apujar els tipus d’interès. Aquesta política es produeix després de molts anys de tipus d’interès gairebé nuls en termes nominals i negatius en termes reals. Durant aquests molts anys, els actius financers que els bancs acumulaven als balanços, com els bons, pagaven un tipus d’interès baix. Quan el banc central (Reserva Federal) apuja els tipus d’interès, els valors dels instruments financers amb tipus d’interès més baixos cauen, reduint així l’actiu dels balanços dels bancs, però no el passiu. Així, la política del banc central empeny els bancs cap a la insolvència. Quan els dipositants s’adonen que els seus dipòsits es podrien congelar durant algun temps o perdre’s si superen els 250.000 dòlars, com és el cas de moltes nòmines d’empreses i alguns comptes de particulars, retiren els dipòsits. Els bancs no poden fer front a les retirades perquè el valor dels seus actius s’ha reduït en relació amb els dipòsits i perquè, a mesura que venen els actius depreciats per fer front a les retirades, els preus dels actius problemàtics encara cauen més. Silicon Valley Bank tenia actius amb una gran proporció de bons del Tresor dels Estats Units a tipus d’interès baixos, el valor dels quals es va veure afectat per la pujada dels tipus d’interès per part de la Reserva Federal. Els dos bancs més van ser víctimes de les criptomonedes, massa volàtils per al balanç d’un banc.

Per evitar que la fallida dels tres bancs estatunidencs provoqués un pànic generalitzat, es va anunciar que el banc central proporcionaria a tots els bancs efectiu suficient per fer front a les retirades de fons i que tots els dipòsits estaven assegurats encara que fossin superiors a la quantitat assegurada. Això hauria d’evitar el pànic.

Tot i això, si el banc central segueix apujant els tipus d’interès, els tipus més alts empenyeran més bancs a la insolvència. Els bancs centrals cometen errors com tothom. A Europa, Credit Suisse, un gran banc internacional, té problemes, però el Banc Central Europeu acaba d’anunciar una pujada dels tipus d’interès.

La segona via cap a la crisi són els bilions de dòlars en derivats que tenen els cinc grans bancs estatunidencs, les transaccions dels quals són internacionals. Segons informes publicats, els cinc bancs més grans tenen 188 bilions de dòlars en exposició a derivats. Aquesta suma és molt superior a la base de capital dels bancs. Ningú sap quin és el risc d’aquests derivats. Però la quantitat en dòlars és molt més gran que el 2008, per la qual cosa hi ha la possibilitat d’una crisi pitjor. Només cal un error d’un operador de bons en una gran institució per desencadenar una crisi.

La crisi dels derivats que es va produir el 2008 (i que es va anar gestant lentament durant el 2006 i el 2007) va ser conseqüència de la derogació el 1999 de la Llei Glass-Steagall, que havia evitat les crisis financeres durant 66 anys des de la seva aprovació el 1933 Els defensors de la derogació van al·legar que “els mercats financers s’autoregulen i no necessiten reguladors que estableixin normes”. S’equivocaven, com va quedar clar 9 anys després.

La Llei Glass-Steagall separava la banca comercial de la d’inversió. Als bancs comercials que captaven dipòsits i concedien préstecs sobre aquesta base no se’ls permetia emprendre empreses més arriscades i especulatives com els bancs d’inversió que en aquella època estaven capitalitzats per les fortunes personals dels seus socis. Això impedia als bancs comercials especular amb els diners dels dipositants. La derogació de Glass-Steagall va permetre als bancs comercials utilitzar els dipòsits dels dipositants, no els diners propis dels bancs, per comportar-se com a bancs d’inversió. Així és com els grans “bancs massa grans per fer fallida” van adquirir una exposició massiva als derivats. Els riscos dels derivats no van ser compresos ni pels bancs, ni per les agències de qualificació, ni pels reguladors i van esclatar en la crisi del 2008, que va donar lloc al rescat dels bancs per part dels contribuents i a una dècada de política de tipus d’interès baixos per reconstruir l’actiu dels balanços dels bancs.

El rescat va molestar l’opinió pública. El resultat va ser la Llei Dodd-Frank, tergiversada per polítics, economistes i mitjans financers com a solució al problema causat per la derogació de Glass-Steagall. Però no era una solució. Dodd-Frank va crear un nou problema. El que la Llei Dodd-Frank “va arreglar” va ser impedir els rescats dels contribuents. En lloc seu, hi hauria “bail-ins”. El que això significa és que els bancs amb problemes es rescatarien a si mateixos en permetre’ls embargar els diners dels dipositants. En altres paraules, la Llei Dodd-Frank va crear un poderós incentiu perquè es produïssin fallides de bancs amb problemes. Un banc amb problemes no vol dir necessàriament la fallida del banc. Però a causa de la Llei Dodd-Frank, els dipositants no poden córrer el risc, així que retiren els fons i provoquen la fallida del banc.

En resum, els bancs més petits, conservadors i prudents que van invertir en actius “segurs”, com els bons del Tresor dels Estats Units, s’enfronten a estampides bancàries. Els bancs més grans amb riscos massius de derivats estan a un error d’un operador de bons de fer esclatar el sistema financer. La crisi del 2008 i la possibilitat que es produeixin més crisis es basen completament en la derogació de la Glass-Steagall i la promulgació de la Frank-Dodd. Estem davant d’un total i complet fracàs d’intel·ligència per part del govern i dels economistes estatunidencs. La seva obra té la capacitat de col·lapsar el sistema financer actual del món. Ha estat la feina d’uns idiotes complets.

Roman, per descomptat, la pregunta: Es tracta de veritable estupidesa o s’està desenvolupant un complot per col·lapsar el sistema financer tal com l’hem conegut per tal de “salvar-nos” amb la introducció de la moneda digital del banc central? Estem passant de les restes de democràcia i autogovern a la tirania total?

Un estudi revela que 200 bancs estatunidencs s’enfronten als mateixos riscos que han destruït el Silicon Valley Bank. Els tipus d’interès més alts de la Reserva Federal destrueixen la solvència dels bancs. Tot i això, la Reserva Federal no ha fet marxa enrere en la seva desastrosa política, i davant la imminent fallida de Credit Suisse, el banc central de la UE ha apujat els tipus d’interès! Sí, la gent és estúpida. Però tan estúpida és? Podria ser intencionat això, amb una agenda secreta al cap com la moneda digital?

Font: Paul Craig Roberts