El míting del partit d’extrema dreta VOX, amb prop de deu mil assistents, segons els mitjans de comunicació, ha suscitat un torrent de comentaris, la majoria dels quals, d’alarma per l’ascens de l’extrema dreta a Espanya. És com si, de cop, el feixisme hagués brostat com una mena de bolet que compareix al bosc de la nit al dia, provocant la perplexitat dels comentaristes polítics.
Però no, el feixisme no ha aflorat per generació espontània, ni per art de màgia. A Espanya la llavor del feixisme, sinònim de franquisme, covava tapada per la vergonya d’uns, la mala consciència d’altres o, simplement, perquè no estava de moda. Fins que un dia els ideòlegs de la dreta, envalentits per la majoria absoluta començaren a actuar «sin complejos». Mentre als mitjans de comunicació anaren compareixent cada vegada més articulistes i tertulians crítics amb l’evolució de la democràcia espanyola, a la vegada que defensaven més obertament l’obra de Franco. No havia estat suficient el cop de timó del 23F del monarca, que retallà els desitjos més autonomistes. Les ànsies uniformitzadores del nacionalisme espanyol s’anaren instal·lant paulatinament en gran part dels espais polítics i comunicatius des d’on, de gota en gota, es formava (alguns dirien adoctrinant) el pensament col·lectiu.
I les autonomies esdevingueren culpables de tots els mals, en contraposició a un Estat «eficaç». Les llengües cooficials es tornaren una imposició per al monolingüisme espanyol. De cop, els cantautors catalans, aclamats a la capital en temps de la transició política, passaren a ser escridassats en plena democràcia. I en pocs anys, de la recollida de firmes contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (contra los catalanes), es va passar al a por ellos!, que tornaren cridar els franquistes en el míting recent de VOX.
Un crit i unes consignes, les de l’extrema dreta franquista, que no són nous. Fa anys que els sentim en boca de dirigents de Ciudadanos, del Partit Popular i de bona part del PSOE, fins que la catalanofòbia ha omplert d’odi el cor de gran part dels espanyols. No, el model d’Espanya que defensa VOX no és gaire diferent del que s’ha anat forjant dins la mentalitat de gran part dels espanyols. Un model que renega de la diversitat cultural, que vol ser monolingüe i que mai no ha renunciat a españolizar, que vol dir el mateix que castellanitzar, tots els ciutadans.
La transició política no va rompre amb el franquisme, és evident. Però la concepció franquista de la unitat de la pàtria, basada en l’uniformisme, no ve únicament del franquisme, sinó que s’ha seguit propagant en temps de la democràcia, especialment a partir de la majoria absoluta de José María Aznar, contaminant els cossos policials, les altes instàncies judicials i el pensament de gran part dels espanyols. I, uns i altres, són partidaris de defensar aquesta Espanya amb tots els mitjans que l’Estat té al seu abast: els serveis secrets (o clavegueres), manipulació mediàtica, repressió judicial i, si cal, la violència policial.
En aquest context, l’extrema dreta se sent impune. Escamots feixistes ataquen ciutadans a València i són tractats com a «ciutadans amb banderes espanyoles». Policies ataquen il·legalment la població civil i són condecorats. Fins i tot la manada ha trobat defensors a les televisions estatals.
No, la ideologia de l’extrema dreta no neix de la ciutadania, sinó que es cultiva des de les més altes instàncies econòmiques, polítiques i mediàtiques, que l’adoben i reguen de manera abundant. I així creix!