Negociacions falsàries per avançar amb les armes cap a la total opressió criminal o lluita a mort per avançar en el camí negociat de l’alliberament?
Un titular com és aquest mostra ja a les clares un posicionament, un rebuig enèrgic de la pulcra equidistància dels Ni-Ni. I per col·locar-se en aquesta posició, en aquest “lloc”, no cal estar físicament entre les ruïnes de Gaza, n’hi ha prou amb submergir-se de tot cor en les terribles imatges de tanta desolació. No parlo de víctimes, que sempre es donen a les dues parts de tot conflicte. Parlo de ciutats senceres arrasades, del llançament de 6.000 míssils en 6 dies en un espai tan reduït com és el de Gaza (davant els 30 o 40 llançats diàriament a l’enorme Ucraïna), de massacres massives i indiscriminades de civils, d’impunitat i prepotència.
Com acaba d’expressar Seymour Hersh, sense necessitat d’internar-se en aquestes ruïnes ni d’utilitzar armes termonuclears tan a prop del seu territori, Israel va camí de deixar Gaza tan arrasada com Hiroshima. I als “nostres” honorables líders els sembla bé. En sentit contrari, alguns consideren que tot israelià (no només els bel·licosos i supremacistes colons il·legals) és corresponsable de semblant barbàrie, així com del criminal sotmetiment dels palestins durant dècades, sotmetiment que, com era d’esperar, ha provocat finalment la reacció de Hamàs el dissabte 7 d’octubre. Però des del meu punt de vista la responsabilitat dels “nostres” líders és molt més gran que la de qualsevol ciutadà israelià ordinari. La pregunta és: I qui ha fet possible amb el seu vot que “els nostres” líders ocupin uns càrrecs que els permeten un col·laboracionisme tan greu i criminal?
Tret que alguna de les parts decideixi donar una puntada de peu nuclear definitiva al tauler mundial i tots desapareguem d’ell, en algun moment, es prenguin els camins que es prenguin, caldrà seure davant de l’enemic. Si això és certament així, el pervers “talk and fire” anglosaxó, amb què han acabat amb tants ingenus líders i països, haurà de ser usat en sentit invers: les negociacions falsàries per avançar amb les armes cap a la total opressió criminal han de convertir-se en lluita a mort per avançar en el camí negociat de l’alliberament. Per desgràcia, serà una lluita bruta per les dues parts. Per més que els bel·licistes menyspreïn la no-violència, això és la guerra! A quina guerra s’han respectat les convencions internacionals sobre les lleis de guerra?
Com afirmen experts militars, molt probablement fins i tot a l’hospital recentment bombardejat s’hauria protegit combatents de Hamàs. Però, des de quan “els bons” acceptem que arrasar el lloc on “els dolents” tenen segrestats els seus ostatges, sigui un mètode possible de “rescat”? Encara que, és clar, tant se val?, els centenars de civils que van perdre la vida en aquest hospital no eren israelians. Pitjor encara, qualsevol habitant de Gaza forma part dels “dolents” pel sol fet de viure-hi. I, des d’on són llançats els coets? Tanmateix, “els bons” haurien d’acceptar que Israel ha arribat a assetjar de tal manera els palestins que és la responsable última d’aquesta situació tan espantosa i irresoluble.
Aquestes carnisseries d’ostatges només s’haurien de tolerar a la salvatge Àfrica. De fet, excepte la comissària europea per a l’Ajuda humanitària, la italiana Emma Bonino, ningú important a les institucions internacionals va aixecar amb energia la seva veu el 1996-1997 davant l’extermini de molts centenars de milers de refugiats hutus al Zaire (en la seva gran majoria dones, ancians i nens) entre els quals, segons ens deien, hi havia alguns centenars o milers de genocides. Per això Metges sense Fronteres, seguint les “sensates” directrius de “la comunitat internacional” els va abandonar, argumentant que no volia cuidar genocides. I va ser guardonada amb el Nobel de la Pau el 1999, el mateix any en què milers d’institucions i personalitats internacionals van donar suport a una potent candidatura a aquest mateix premi d’un tal Joan Carrero Saralegui que es desvivia denunciant aquell genocidi.
No sembla que hi hagi gaires alternatives: anihilament total de només una de les parts (cosa que em sembla força improbable), anihilament total de les dues parts (cosa que em sembla molt més probable), la via dels dos estats (cosa que em sembla molt difícil), un Estat únic (cosa que em sembla molt més difícil encara) o la continuïtat en l’actual cul-de-sac (“situació de difícil o impossible resolució, o en què no es produeix cap avenç”, cul-de-sac que ara, després de l’enorme crisi actual, tampoc sembla que es pugui perllongar més en el temps). Així que vegem dues d’aquestes cinc possibilitats, les dues en què tots podríem fer alguna aportació, per petita que aquesta sigui.
Quan personalitats com el ministre Lavrov o el president Putin, de tant pes intel·lectual i tan poc sospitoses de col·laboracionisme amb l’actual Imperi anglo-occidental, no veuen cap altra sortida que la dels dos estats, aquesta possible solució no ha de ser tan sospitosa. Han estat Israel i els Estats Units els que sempre han boicotejat aquesta possible sortida cap a la pau. De fet, fins i tot Hamàs va acceptar l’1 de maig del 2017 la creació d’un Estat palestí amb fronteres a la Línia Verda, la línia de demarcació que es va establir a l’armistici araboisraelià del 1949, signat entre Israel i diversos dels seus oponents àrabs (Egipte, Síria i Transjordània) en finalitzar la guerra araboisraeliana de 1948.
Són les línies existents abans que es produís un veritable punt d’inflexió en el conflicte després de l’atemptat terrorista contra l’Hotel King David, la fi del Mandat britànic i la posterior proposta de l’Assemblea General de les Nacions Unides de dividir Palestina en dos estats. I crec que tots tenim clar, o hauríem de tenir clar, que només Hamàs és l’amo de les seves pròpies decisions i de les modificacions que consideri oportunes en el futur. Pel que fa a la via d’un sol estat, Mohammad Hassan afirma:
“Israel s’ha assegurat que no hi hagi un estat palestí. Avui dia, dos estats un al costat de l’altre són impossibles [vegeu el capítol 19]. L’únic resultat possible serà la creació d’un estat únic obert a tots, on tots seran iguals.
L’evolució de la lluita obligarà tots a formar un estat únic. En primer lloc, si volen lluitar com cal, Hamàs, Fatah i l’FPLP hauran d’unir-se contra el sionisme. I aquesta lluita acabarà per fer reaccionar la població israeliana. Els israelians no es deixaran apartar pels seus dirigents.
Passarà com a Sud-àfrica: quan la lluita sigui molt intensa, l’aparell de l’Estat israelià s’esquerdarà i la societat israeliana es dividirà entre les classes que es beneficien del colonialisme i les altres. Els israelians progressistes voldran negociar. En aquest moment, el cor del poder, l’exèrcit i els serveis secrets, es girararà també contra els altres jueus. Alguns abandonaran el país, altres negociaran. I l’única solució serà un Estat obert a tots i respectuós amb tots.”
Estem parlant de realpolitik o d’anhels profunds? De debò que Israel es veurà obligat tan fàcilment un dia a acceptar el retorn dels 6 milions de palestins exiliats o refugiats i convocar eleccions a continuació, unes eleccions en què el nombre de palestins seria més gran que el dels israelians? En tot cas, quan algú no especialitzat en aquest conflicte, com és el meu cas, es decanta per la via de dos estats, una via cada dia més llunyana i gairebé utòpica, el que en el fons està afirmant és que, atesa la realitat existent actualment sobre el terreny, no és possible fer desaparèixer cap de les dues parts, ja sigui expulsant-la o eliminant-la. Això no exclou la via d’un sol estat, una cosa molt difícil d’imaginar per a molts, entre els quals m’hi incloc.
I aquest reconeixement final, legal i ple, de dos estats, s’ha d’iniciar necessàriament amb un mínim reconeixement mutu. El que implica en primer lloc, i sobretot, el reconeixement sense cap ambigüitat del dret dels palestins a tenir el seu propi Estat als territoris que ocupaven abans del 1947. I en segon lloc un reconeixement de la realitat de l’Estat d’Israel, una realitat força diferent d’un mer “ens sionista” ocupant en uns territoris on només hi viuen sionistes genocides. Si no acceptem això, ni tan sols serà possible utilitzar l’expressió conflicte palestinoisraelià. Per això, al meu article anterior, ja em referia a la importància, per assolir la pau, de les paraules i termes utilitzats.
Foto: Gran part de la zona d’al-Zahraa, al centre de Gaza, ha quedat completament arrasada (Reuters, 20.10.2023).
Carlos Canales: Les arrels del conflicte araboisraelià – De la fi de l'Imperi Otomà al Protectorat (Bellumartis Historia Militar, 19.10.2023)