Aviat podríem veure diverses potències nuclears enfrontades entre si i arrossegant el món cap a l’anihilació nuclear

Durant gairebé 30 anys, el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, ha dut Orient Mitjà a la guerra i la destrucció. Aquest home és un polvorí de violència. Al llarg de totes les guerres que ha promogut, Netanyahu sempre ha somiat amb la gran victòria: derrotar i derrocar el Govern iranià. La guerra que tant ha desitjat, i que acaba d’iniciar, podria acabar amb tots nosaltres en un Harmagedon nuclear, tret que s’aturi Netanyahu.

L’obsessió de Netanyahu per la guerra es remunta als seus mentors extremistes, Zeev Jabotinski, Yitshak Xamir i Menahem Begín. La generació anterior creia que els sionistes havien d’utilitzar qualsevol mena de violència –guerres, assassinats, terrorisme– necessària per a aconseguir el seu objectiu d’eliminar qualsevol reivindicació palestina d’una pàtria.

Els fundadors del moviment polític de Netanyahu, el Likud, reclamaven el control sionista exclusiu sobretot el que havia estat el Mandat Britànic de Palestina. Al començament del Mandat Britànic, a principis de la dècada de 1920, els àrabs musulmans i cristians constituïen aproximadament el 87% de la població i posseïen deu vegades més terres que la població jueva. El 1948, els àrabs continuaven superant els jueus en una proporció d’aproximadament dos a un. Tanmateix, la carta fundacional del Likud (1977) declarava que «entre el mar i el Jordà només hi haurà sobirania israeliana». L’ara infame lema «des del riu fins al mar», qualificat d’antisemita, resulta ser el crit de guerra antipalestí del Likud.

La guerra d’Israel contra l’Iran és l’últim pas d’una estratègia que porta dècades en marxa. Estem assistint a la culminació de dècades de manipulació extremista sionista de la política exterior estatunidenca.

El repte per al Likud era com perseguir els seus objectius maximalistes malgrat la seva flagrant il·legalitat segons el dret internacional i la moral, que exigeixen una solució de dos Estats.

El 1996, Netanyahu i els seus assessors estatunidencs van idear una estratègia anomenada «Clean Break» (ruptura neta). Defensaven que Israel no es retiraria dels territoris palestins conquerits a la guerra de 1967 a canvi de la pau regional. En el seu lloc, Israel remodelaria Orient Mitjà al seu gust. Fonamentalment, l’estratègia contemplava els Estats Units com la força principal per a aconseguir aquests objectius, lliurant guerres a la regió per a desmantellar els governs que s’oposaven al domini d’Israel sobre Palestina. Es va demanar als Estats Units que lluitessin a les guerres en nom d’Israel.

L’estratègia de ruptura neta es va dur a terme amb eficàcia pels Estats Units i Israel després de l’11 de setembre. Com va revelar el comandant suprem de l’OTAN, el general Wesley Clark, poc després de l’11 de setembre, els Estats Units planejaven «atacar i destruir els governs de set països en cinc anys, començant per l’Iraq, després Síria, el Líban, Líbia, Somàlia, el Sudan i l’Iran».

La primera de les guerres, a principis de 2003, va ser per a derrocar el Govern iraquià. Els plans per a noves guerres es van retardar en empantanar-se els Estats Units a l’Iraq. Així i tot, els Estats Units van donar suport a la secessió del Sudan el 2005, la invasió israeliana del Líban el 2006 i la incursió etíop a Somàlia aquell mateix any. El 2011, l’administració Obama va llançar l’operació Timber Sycamore de la CIA contra Síria i, juntament amb el Regne Unit i França, va derrocar el Govern de Líbia mitjançant una campanya de bombardejos el 2011. Avui dia, aquests països estan en ruïnes i molts es troben sumits en guerres civils.

Netanyahu va ser un dels impulsors d’aquestes guerres triades, tant en públic com entre bastidors, juntament amb els seus aliats neoconservadors al Govern dels Estats Units, entre els quals Paul Wolfowitz, Douglas Feith, Victoria Nuland, Hillary Clinton, Joe Biden, Richard Perle, Elliott Abrams i altres.

En el seu testimoniatge davant el Congrés dels Estats Units el 2002, Netanyahu va defensar la desastrosa guerra de l’Iraq, declarant: «Si eliminen Saddam, el règim de Saddam, els garanteixo que tindrà enormes repercussions positives a la regió». I va continuar: «I crec que la gent que viu just al costat, a l’Iran, els joves i molts altres, diran que el temps d’aquests règims, d’aquests dèspotes, s’ha acabat». També va mentir al Congrés en afirmar: «No hi ha cap dubte que Saddam està cercant, treballant i avançant cap al desenvolupament d’armes nuclears».

L’eslògan del «Nou Orient Mitjà» serveix de bandera per a aquestes guerres. Enunciat inicialment el 1996 en el document «Clean Break», va ser popularitzat per la secretària Condoleezza Rice el 2006. Mentre Israel bombardejava brutalment el Líban, Rice va declarar:

«El que estem veient aquí, en un cert sentit, és el creixement, els dolors de part d’un nou Orient Mitjà, i fem el que fem, hem d’estar segurs que estem avançant cap al nou Orient Mitjà i no retrocedint cap a l’antic».

El setembre del 2023, Netanyahu va presentar a l’Assemblea General de l’ONU un mapa del «Nou Orient Mitjà» en el qual s’esborrava per complet l’Estat palestí. El setembre del 2024, va donar més detalls sobre aquest pla mostrant dos mapes: una part d’Orient Mitjà era una «benedicció» i l’altra, que incloïa el Líban, Síria, l’Iraq i l’Iran, era una maledicció, ja que advocava per un canvi de règim en aquests darrers països.

La guerra d’Israel contra l’Iran és el moviment final d’una estratègia que porta dècades en marxa. Estem assistint a la culminació de dècades de manipulació extremista sionista de la política exterior estatunidenca.

La premissa de l’atac d’Israel contra l’Iran és l’afirmació que l’Iran està a punt d’adquirir armes nuclears. Tal afirmació és absurda, ja que l’Iran ha demanat repetidament negociacions precisament per a eliminar l’opció nuclear a canvi de la fi de dècades de sancions estatunidenques.

Des de 1992, Netanyahu i els seus partidaris afirmen que l’Iran es convertirà en una potència nuclear «en pocs anys». El 1995, funcionaris israelians i els seus partidaris estatunidencs van declarar un termini de cinc anys. El 2003, el director d’Intel·ligència Militar d’Israel va afirmar que l’Iran seria una potència nuclear «l’estiu del 2004». El 2005, el cap del Mossad va dir que l’Iran podria fabricar la bomba en menys de tres anys. El 2012, Netanyahu va afirmar davant les Nacions Unides que «només falten uns mesos, possiblement unes setmanes, perquè aconsegueixin prou urani enriquit per a la primera bomba». I així successivament.

Aquest patró de més de 30 anys de canvis en els terminis ha marcat una estratègia deliberada, no un fracàs en les prediccions. Les afirmacions són propaganda; sempre hi ha una «amenaça existencial». I cosa que és més important, hi ha la falsa afirmació de Netanyahu que les negociacions amb l’Iran són inútils.

L’Iran ha dit repetidament que no vol armes nuclears i que porta molt temps disposat a negociar. L’octubre del 2003, el líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, va emetre una fàtua que prohibia la producció i l’ús d’armes nuclears, una resolució que més tard va ser citada oficialment per l’Iran en una reunió de l’OIEA celebrada a Viena l’agost de 2005 i a la qual s’ha fet referència des de llavors com un obstacle religiós i jurídic per a l’obtenció d’armes nuclears.

Fins i tot per a aquells que es mostren escèptics sobre les intencions de l’Iran, aquest país ha advocat constantment per un acord negociat recolzat per una verificació internacional independent. Per contra, el lobby sionista s’ha oposat a qualsevol acord d’aquest tipus, instant els Estats Units a mantenir les sancions i a rebutjar qualsevol acord que permeti una supervisió estricta de l’OIEA a canvi de l’aixecament de les sancions.

El 2016, l’Administració Obama, juntament amb el Regne Unit, França, Alemanya, la Xina i Rússia, va aconseguir el Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA) amb l’Iran, un acord històric per a supervisar estrictament el programa nuclear iranià a canvi de l’aixecament de les sancions. Tanmateix, sota la pressió implacable de Netanyahu i el lobby sionista, el president Trump es va retirar de l’acord el 2018. Com era d’esperar, quan l’Iran va respondre ampliant el seu enriquiment d’urani, se’l va acusar de violar un acord que els mateixos Estats Units havien abandonat. La doble moral i la propaganda són difícils de passar per alt.

L’11 d’abril del 2021, el Mossad israelià va atacar les instal·lacions nuclears iranianes a Natanz. Després de l’atac, el 16 d’abril, l’Iran va anunciar que augmentaria encara més el seu enriquiment d’urani, com a moneda de canvi, al mateix temps que demanava repetidament la represa de les negociacions per a aconseguir un acord similar al JCPOA. L’Administració Biden va rebutjar totes aquestes negociacions.

Al començament del seu segon mandat, Trump va acordar iniciar noves negociacions amb l’Iran. L’Iran es va comprometre a renunciar a les armes nuclears i a sotmetre’s a les inspeccions de l’OIEA, però es va reservar el dret a enriquir urani amb finalitats civils. L’Administració Trump va semblar acceptar aquest punt, però després va fer marxa enrere. Des de llavors, s’han celebrat cinc rondes de negociacions, en les quals totes dues parts han informat d’avenços en cada ocasió.

La sisena ronda havia de celebrar-se aparentment el diumenge 15 de juny. En el seu lloc, Israel va llançar una guerra preventiva contra l’Iran el 12 de juny. Trump va confirmar que els Estats Units coneixien l’atac per endavant, fins i tot mentre l’Administració parlava públicament de les pròximes negociacions.

L’atac d’Israel no tan sols es va produir enmig d’unes negociacions que estaven avançant, sinó també pocs dies abans de la Conferència de l’ONU sobre Palestina, que hauria impulsat la causa de la solució de dos Estats. Aquesta conferència ha estat ara posposada.

L’atac d’Israel contra l’Iran amenaça ara amb escalar a una guerra en tota regla que arrossegui els Estats Units i Europa al costat d’Israel i a Rússia i potser al Pakistan al costat de l’Iran. Aviat podríem veure diverses potències nuclears enfrontades entre si i arrossegant el món cap a l’anihilació nuclear. El Rellotge del Judici Final marca 89 segons per a la mitjanit, el moment més pròxim a l’Harmagedon nuclear des que es va posar en marxa el 1947.

Durant els darrers 30 anys, Netanyahu i els seus partidaris estatunidencs han destruït o desestabilitzat una franja de 4000 km de països que s’estén pel nord de l’Àfrica, la Banya d’Àfrica, el Mediterrani oriental i l’Àsia occidental. El seu objectiu ha estat impedir la creació d’un Estat palestí derrocant els governs que donen suport a la causa palestina. El món es mereix alguna cosa millor que aquest extremisme. Més de 180 països de l’ONU han demanat la solució de dos Estats i l’estabilitat regional. Això té més sentit que Israel portant el món a la vora de l’Harmagedon nuclear darrere dels seus objectius il·legals i extremistes.

Font: Common Dreams

Jeffrey Sachs: Els Estats Units es preparen per a entrar en guerra amb l'Iran (Glenn Diesen, 17.06.2025)