El dimarts, 2 de febrer de 1999, a les onze del matí, Joan Carrero Saralegui, president de la Fundació s’Olivar, amb seu a Estellencs (Mallorca), rebia a Sherborn (Massachusetts) el premi “El Coratge de la Consciència” que concedeix l’Abadia de la Pau. Lewis Randa, el seu fundador i director, i el coronel retirat de l’exèrcit dels EEUU, William J. Cavanaugh, membre de l’organització Veterans per la pau, li van fer entrega d’una escultura que representa el colom de la pau que arrenca el vol des d’unes mans obertes.

És el primer espanyol a qui s’ha concedit aquest guardó. Anteriorment l’havien rebut, entre altres: Ernesto Cardenal, la Mare Teresa, el Dalai Lama, Thich Nhat Hanh, Daniel Berrigan, Paul Winter Consort, Helen Caldicott, Brian Willson, Rosa Parks, Ramsey Clark, Maya Angelou, Muhammad Alí, Rigoberta Menchu, Harry Wu, Mikkail Gorbachev, Patch Adams, Hugh Tompson, Sting, Jimmy Carter, Joan Baez, Greenpeace.

També ha sigut concedit, à títol pòstum, a: Anwar Sadat, Alva Myrdal, Mahatma Gandhi, Peace Pilgrim, Ben Linder, Abbie Hoffman, John Ono Lennon, Oscar Romero, Dorothy Day, Robert Francis Kennedy, Martin Luther King, Woody Gutrie y Glenn Andreotta. En aquest cas, el guardó va ser recollit a l’Abadia de la Pau per persones molt properes al guardonat: el nét de Gandhi, els fills de John Lennon i Martin Luther King, etc.

Després de l’entrega del premi, Joan Carrero Saralegui va pronunciar les següents paraules:

Senyores i senyors:

Quan la tríade militar argentina, composada pels generals Videla, Massera i Agosti, van realitzar el seu cop d’Estat i començaren les seves tortures, crims, segrestos i desaparicions, vivia amb la meva esposa, Susanna, precisament a la zona dels Andes argentins, en el límit entre Xile i l’Argentina. A gairebé 4.000 metres d’alçada, érem els mestres d’una petita escola a la qual hi assistien més de 50 nens indígenes quítxues. Amb el nostre estimat amic, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau, i molts altres companys menys coneguts, la meva esposa i jo pretenem pertànyer a la tercera generació del moviment de la no-violència que el Mahatma Gandhi va crear. Ja fa 25 anys que vaig conèixer la meva esposa, precisament a la comunitat de l’Arca, fundada per Lanza del Vasto, el deixeble europeu del Mahatma, a qui aquest va donar el nom de Shantidas, Servidor de la Pau, i li va encomanar de difondre la no-violència a Occident. Ella va poder viure amb Lanza del Vasto durant més d’un any. En aquell temps, jo era el tercer objector de consciència d’Espanya. Els dos anteriors havien sigut condemnats a dos anys de presó. Per part meva, pretenia forçar l’acceptació legal d’un servei social substitutori, treballant amb els quítxues i compartint la seva vida. Era pròfug de la justícia militar espanyola i tenia el propòsit de retornar a Espanya després d’aquests anys de servei, avalat per la Delegació de missions de la meva diòcesi. Igual que Adolfo, la meva esposa i jo vam salvar per molt poc les nostres vides. La nostra escola estava a pocs quilòmetres de Mina Aguilar, una enorme mina de la qual una empresa nord-americana n’extreia diàriament moltes tones de variats i valuosos minerals.

Fa unes setmanes, la Sra. Albright reconeixia que el govern nord-americà es va equivocar donant el seu suport a les dictadures llatinoamericanes. El mateix dia que la secretària d’Estat feia aquestes declaracions, jo acompanyava a Espanya, Adolfo. Amb el Sr. Almada, president al Paraguai de l’Associació Americana de Juristes, acabava d’entregar, el dia anterior, al jutge espanyol Baltasar Garzón, abundant documentació sobre aquest suport a què es referia la Sra. Albright, l’anomenat Pla Cóndor. Al ser preguntat, en presència meva, pels mitjans de comunicació, sobre aquestes paraules de la secretària d’Estat, Adolfo va respondre: “No conec cap error del govern dels EEUU. El que conec és que va elaborar un detallat pla i el va executar sense el més mínim error”. Potser els crims més greus comesos per aquestes dictadures hagin sigut excessos d’aquestes, que van escapar al control del govern dels EEUU. Però, tot i així, les seves responsabilitats són molt greus.

Un quart de segle després, la història es repeteix. Una sèrie d’esdeveniments han dut la petita Fundació que presideixo a treballar durant aquests darrers cinc anys a favor de les poblacions civils indefenses de Rwanda i Burundi i, ara també, de la R.D. del Congo. Coneixem bé el que està passant en aquesta regió. En aquests darrers anys, hem recollit massa relats sobre terribles massacres i altres actes d’extrema crueltat. Hem realitzat gairebé 2.000 quilòmetres de marxes per la pau. Hem arribat al límit de les nostres possibilitats amb un dejuni de 42 dies. Hem rebut el suport de 19 Premis Nobel i de la pràctica totalitat del Parlament europeu, amb el seu president, l’espanyol José María Gil Robles, al capdavant. Hem donat el nostre suport a la comissària europea per a l’ajuda humanitària, la Sra. Emma Bonino, perquè el febrer del 97, acompanyada de les càmeres de televisió, anés a trobar els refugiats hutu ruandesos al Zaire, que els sofisticats satèl.lits nord-americans no volien veure i a qui es negava, per tant, la seva existència. Només a Tingi-Tingi, en va trobar 300.000. La comissària va denunciar, a l’arribar a Brussel.les: “He tornat dels inferns”. Gràcies a tot això, creiem que van salvar la seva vida, per ara, algunes desenes de milers. Però la immensa majoria van ser vilment executats pels exèrcits extremistes tutsi mitjançant les armes, la fam, les malalties i les ferides al peus.

Les massacres realitzades pels extremistes hutu, el 1994, mai poden ser coartada que justifiqui les que en aquest moment executen els lobbies extremistes tutsi, que ara controlen la regió. Em poden creure si els dic que, des de l’any 90, els exèrcits extremistes tutsi d’aquesta regió (i en especial el FPR que avui tiranitza Rwanda), que s’escuden darrere la seva pròpia ètnia tutsi, a la qual la seva propaganda ha convertit en la gran i única víctima d’aquest conflicte, han assassinat un nombre molt més gran d’éssers humans que aquells extremistes hutu a qui ells acusen de genocidi. No puc donar més detalls per motius de seguretat. Poc temps després d’haver deixat Burundi per última vegada, eren assassinats en diferents províncies els tres burundesos a qui havíem deixat com a representants d’una ONG amiga (el governador d’una província, l’alcalde d’una població i l’infermer responsable d’un centre de salut). També, a la meitat del nostre dejuni de 42 dies davant del Consell de Ministres de la Unió Europea i davant l’ambaixada i consolats d’EEUU a Espanya, ara fa exactament dos anys, tres cooperants espanyols eren assassinats a Rwanda per elements del FPR que es feien passar per rebels hutu. Al quart membre de l’equip, se li va respectar la vida per ser americà. Els hi podria explicar mil històries més. Segurament, d’aquí a no gaire temps, ens horroritzarem quan surtin a la llum totes les barbàries que l’extremisme tutsi ve realitzant des de fa anys, però un cop més haurem arribat tard. Segurament, en el tràgic ranking del terror, el seu genocidi superarà, no només el de les dictadures llatinoamericanes, sinó inclús alguns de tan enormes com el de Pol Pot.

De la mateixa manera que l’anomenat genocidi del 94 no pot ser la coartada per a l’eliminació selectiva i massiva de l’ètnia hutu, tampoc les greus responsabilitats d’alguns governs europeus en el passat d’aquesta regió no excusen la del govern dels EEUU en el moment present. Per això, jo denuncio aquí, avui, que el govern dels EEUU hagi format militarment aquests exèrcits genocides, denuncio la participació de l’administració nord-americana en l’elaboració dels projectes d’invasió de Rwanda, el 1990, i del Zaire, el 1996, i denuncio que hagin sostingut l’execució d’aquestes invasions. I m’atreveixo també a suplicar-los-hi, a cadascú de vostès, en nom de la veritat i de tot el més noble i sagrat que hi ha en aquesta vida; en nom dels avantpassats que van fer possible aquesta gran i estimada nació que avui em rep i m’honora amb aquest premi; en nom dels herois que tant admiro i que al llarg de la història d’aquesta nació van lluitar per la justícia i la fraternitat, alguns dels quals van rebre abans que jo aquest mateix guardó que avui se’m concedeix; en nom de l’immens dolor de milions de germans nostres africans; en nom, finalment, del Déu que estimo i procuro servir, malgrat les meves pròpies limitacions i misèries; en nom de tot això, els suplico que m’ajudin, a mi i als meus companys, en el nostre atrevit intent d’aconseguir que el govern d’aquesta nació canviï la seva política a la regió dels Grans Llacs africans. Els suplico que ens ajudin a aconseguir que el seu govern no doni suport, ni un dia més, a uns aliats que són responsables de grans crims contra la humanitat i inclús de genocidi, els hi suplico que ens ajudin a aconseguir que la nostra petita veu arribi a la gran massa de la societat nord-americana a través dels grans mitjans de comunicació.

Com més aviat s’obri aquí el debat sobre les implicacions i responsabilitats de la pròpia administració en aquest genocidi, abans el podrem aturar. Som molts els qui, no només aquí sinó també a Europa, desitgem que no es dilapidi el prestigi moral que li resta a aquesta estimada nació. Les grans causes de la pau i de la justícia necessiten d’aquesta gran potència que són els EEUU. Al contrari, com molt bé deia el Mahatma Gandhi, tot el que està cimentat sobre la injustícia i la mentida, fins i tot els més grans imperis, acaba esfondrant-se.

Com abans Monsenyor Romero, al Salvador, també el jesuïta Monsenyor Munzihirwa, l’any 96, tres dies abans d’ésser assassinat al Kivu zairès, clamava: “Demanem als lobbies tutsi que dirigeixen Rwanda i Burundi, que deixin d’organitzar la desinformació a fi d’enganyar l’opinió internacional”. Avui, el seu estimat Kivu pateix una dura invasió per part de les dictadures extremistes de Rwanda, Uganda i Burundi. La situació provocada en aquesta regió pels lobbies que lideren Museveni, Kagame i Buyoya o Bagaza, és, moral i políticament, insostenible. Amb extremistes tan excloents, serà impossible la necessària estabilitat per tenir, amb aquesta regió africana, les relacions comercials que l’administració nord-americana, la banca mundial i algunes grans corporacions pretenen. Per arribar a una necessària i justa estabilitat, a la que tenen dret més que ningú les sofertes poblacions civils d’aquests països, ha de recomençar en aquesta regió, sense més tardança, un procés semblant al de Sudàfrica. L’apartheid ètnic encara és més cruel que el racial, i la comunitat internacional no ho ha de permetre. La gran majoria hutu d’aquesta regió no pot ser exclosa. Tant de bo puguem trobar, per fi, entre tots, el camí d’una pau justa i estable. Com un pas més per a aquesta noble meta, accepto avui rebre aquest guardó, malgrat no estar a l’alçada d’aquells que ho van merèixer abans que jo. Però l’he de recollir en nom de totes aquelles víctimes que, en aquest moment, parlen a través de la meva pròpia veu. Moltes gràcies a tots per escoltar-me. Gràcies a The Peace Abbey per aquest inestimable suport a una causa justa, important i urgent.