El Sr. Nyetera no és solament un tutsi, sinó també un membre de la família reial dels tutsis. Ha viscut a Rwanda durant tots els règims que s’han anat succeint al llarg d’aquest segle: la monarquia, Kayibanda, i Habyarimana. Va fugir de l’FPR i viu a Bèlgica.

Senyors Ministres, Honorables membres del Parlament Europeu, Senyores, Senyors,

És un gran honor per a mi de trobar-me avui entre vosaltres i, sobretot, de prendre-hi la paraula. Una paraula que desitjaria que fos per parlar-vos del valor de l’esperit africà manifestat a través de la seva cultura, com ja he tingut oportunitat de fer en diverses ocasions.

A contracor, em veig obligat a parlar-vos de la dissort africana. És penós constatar que, d’alguns anys ençà, Àfrica ha esdevingut l’escenari sobre el qual es desenvolupen drames de tot tipus a la fi del segle XX.

És per aquesta raó que us demanaria molt humilment de servar un minut de silenci en memòria de totes les víctimes d’aquests horrors, homes, dones i infants sense distincions de nacionalitat, ètnia, classe social o religió.

Excel.lències, Honorables, Senyores, Senyors,

He estat convidat per donar testimoni de certs fets relatius als esdeveniments esmentats, atenent la meva experiència acumulada durant decennis i en diversos càrrecs. Tanmateix, el temps em sembla molt limitat per poder parlar de l’Àfrica actual en general o de Rwanda en particular.

Jo hauria volgut parlar-vos de la Rwanda pre-colonial, colonial, de la Revolució social de 1959, de la Rwanda independent, de la I i la II República i, sobretot, de la guerra d’octubre de 1990 a 1994. El tema és molt vast. He constatat sovint que alguns s’estimen més sentir parlar del passat més proper, dels esdeveniments més recents i d’actualitat. És per això que em veig obligat a parlar breument dels esdeveniments de l’Àfrica dels Grans Llacs que van iniciar-se a Rwanda. No us parlaré pas en tant que polític, sinó en tant que observador i testimoni de la història del meu país.

Totes les èpoques citades més amunt tenen un lligam comú, cada època precedent deixa les seves empremtes sobre l’època següent. Qualsevol historiador estaria d’acord amb mi que cap poble no pot viure una situació sòcio-política, econòmica i social espontània, sense cap relació amb el seu passat.

Així, per anar més ràpid, la situació que ha conegut Rwanda i la que coneix avui dia tenen una relació directa amb el seu passat pre-colonial, colonial, amb la Revolució social de 1959 i amb la I i II Repúbliques.

Com molts de vosaltres ja sabeu, Rwanda va aconseguir la seva independència dos anys després de la Revolució social. Durant el perìode de la I República, el país va viure les seqüel.les de dita revolució. Com que es tractava del problema hutu-tutsi, aquests darrers eren mirats amb ull vigilant, ja que, en efecte, com molt bé va dir Mao-Tse-Tung, la revolució no es prepara com qui prepara un banquet. Un cop ha començat, segueix fins al seu acabament -quan haurà assolit el seu objectiu. Hagués estat una manca d’objectivitat permetre als tutsis reprendre el poder que havien monopolitzat durant més de tres segles.

Breument: l’adveniment de la II República fou l’inici d’una altra era de desenvolupament d’una nació sacsejada per la seva història i la conjuntura econòmica mundial, una era de desenvolupament social i cultural. No crec pas necessari parlar-vos aquí del balanç de realitzacions tan socials com econòmiques d’ençà l’adveniment de la II República dirigida per Habyarimana i el seu govern. Són molt fàcils de llegir els informes del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, i també els informes de cooperació entre Rwanda i els països europeus.

Cal aquí subratllar que tots els tutsis, membres de l’FPR o no, saben que cap d’ells no fou mai objecte de persecució a causa de la seva pertinença ètnica durant la II República. I vet aquí que en octubre de 1990 Rwanda fou objecte d’agressió d’un exèrcit del Front Patriòtic Rwandès provinent d’Uganda i sostingut pel president Museveni i per certs països d’Europa i d’Amèrica, en violació flagrant de la Carta de les Nacions Unides i de l’O.U.A.

El Front Patriòtic Rwandès està format per un grup de refugiats tutsis dels anys 1959 i 1972 i d’algunes unitats hutus oportunistes o que tenien algun compte pendent amb Habyarimana. Aquestes unitats hutus, que s’anomenen “moderats”, van donar com a justificació d’aquest atac “el tancament de fronteres per als refugiats tutsis i la segregació ètnica”. Una explicació molt feble, car amagava altres coses. Aquell que no coneix Rwanda creuria que tots els tutsis es trobaven fora del país, quan en realitat els 2/3 de la població tutsi eren a l’interior del país i sols 1/3 eren a l’exterior. L’informe de l’Alt Comissariat pels Refugiats va presentar la xifra de 500.000 refugiats tutsis. El cens finançat pel PNUD en 1991, els resultats del qual foren publicats pel Ministeri de Planificació en 1992, mostren la xifra de 1.300.000 tutsis vivint a Rwanda. Altre cop: els que ignoren l’evolució econòmica de Rwanda i es creuen la campanya mediàtica segons la qual els tutsis no tenien accès a res han de saber que la majoria dels agents econòmics eren tutsis que havien tornat al país durant la II República!

Aleshores, com pot hom gosar dir que el règim de la II República va tancat les fronteres per als refugiats? Ben segur que els refugiats que tenien set de poder no volien pas retornar. Ells mateixos impedien d’altres de retornar.

En resum, mesos després de l’atac l’FPR va canviar de llenguatge i adoptà el mòbil de la democràcia, un llenguatge que els països occidentals i els americans accepten fàcilment! I Rwanda fou presentada com un país caòtic, assolat per la dictadura! Reconec que no sabia pas que la democràcia es nodrís de sang humana! Per sorpresa meva, la comunitat internacional veia tot això i no reaccionava, i a manera d’aprovació de l’acció de l’FPR, s’obligà Rwanda a instaurar el multipartidisme, sense el qual seria privat de tota ajuda! Així, en dos anys, Rwanda tenia ja disset partits polítics. L’FPR restà sempre com un partit de guerra.

Això no era prou per a la comunitat internacional, calien encara els Acords d’Arusha! Rwanda hi participà de bona gana, i en resultà la partició del poder: 45 % per a l’FPR, els membres del qual no representaven ni al 20 % de la població total del país.

El gener de 1994 el president Habyarimana signà els acords segons el protocol per a la constitució d’un govern de transició. L’FPR, malgrat la seva presència a Kigali, refusà presentar-se a la constitució del govern. I el 6 d’abril de 1994 Habyarimana fou assassinat! Les hostilitats es reprenen, i la continuació és ben coneguda amb la interpretació que s’ha donat a aquelles massacres. Habyarimana fou tatxat de supervisor o iniciador del genocidi que va tenir lloc després de la seva mort! I els seus cunyats foren acusats de comandar el genocidi quan alguns d’ells no es trobaven pas al lloc, i un havia mort en el mateix avió que Habyarimana. Pel què fa a la mort d’aquest darrer, alguns arribaren a dir que fou la Sra. Habyarimana qui va pagar els míssils que van abatre l’avió, mentre d’altres en canvi acusaren els militars!

La Rwanda atacada fou colpejada per un embargament d’armes i de municions, mentre que el FPR rebia armes pesades i municions via Kampala!

Després de la presa del poder pel FPR, abans fins i tot de pensar en organitzar el sofert país, el govern de Kigali organitza l’atac del país veí, el Zaire (actualment Congo), arrogant-se el dret de perseguir, i assegurar-se així la seguretat, fins a Kinshasa. Jo us deixo l’anàlisi d’aquest problema. I vosaltres sabeu com estan les coses actualment. El Sr. Museveni, president d’Uganda, és omnipresent en aquest conflicte; la comunitat europea veu tot això i guarda silenci, un silenci que, als ulls de tots, és tàcitament còmplice.

Aquest conflicte no és pas sols a Rwanda i al Congo. Burundi coneix ara per ara el conflicte ètnic des de la mort del president Ndadaye, assassinat pels militars tutsis alguns mesos després de la seva investidura, i el president Ntaryamira, que trobà la mort dins el mateix avió que Habyarimana. I el tutsi Buyoya s’autoproclamà president de la República, tot i que havia estat desposseït en les eleccions de 1993! I la comunitat internacional calla encara!

A la llum d’aquests fets, hom es pot posar algunes preguntes:

1) En el cas rwandès, com es poden esborrar les empremtes de la Revolució de 1959, quan aquestes massacres, titllades de genocidi, van tenir lloc en les circumstàncies establertes més amunt i tenint relació directe amb la dita revolució?

2) En aquest sentit, com es poden qualificar aquestes massacres de genocidi quan fins al present ningú no ha pogut establir el pla de genocidi, que dataria d’abans de la mort de Habyarimana? La intensitat de les massacres no demostra pas un pla preestablert.

3) Com es pot oblidar la mort de Habyarimana, que va desencadenar tot? Com i per què la comunitat internacional no ha pensat mai a menar una investigació sobre la mort de dos presidents, quan fins i tot els mitjans de comunicació ens indiquen d’on provenien els míssils?

4) Per què s’han tancat els ulls davant la massacre dels refugiats hutus al Congo (ex-Zaire) i les massacres que es cometen avui per avui a Rwanda, tot i que els informes de les ONG presents en parlin suficientment?

5) Com es pot fer el sord i tancar els ulls davant el règim de Kigali, que ignora deliberadament tota forma de democràcia quan, segons diuen ells, van fer la guerra per la democràcia?

6) Com i per què la comunitat internacional o la comunitat europea no ha fet mai al.lusió als milers d’hutus morts des de l’inici de l’atac de l’1 d’octubre de 1990 fins a la represa de les hostilitats l’abril de 1994, i als més de 600.000 desplaçats que han viscut en tendes de plàstic durant dos anys, mentre que no es parla més que dels tutsis morts?

7) Com es pot gosar parlar, des d’aleshores, de la reconciliació hutu-tutsi, quan els uns són diabolitzats i els altres santificats? Pot haver-hi entesa entre àngels i dimonis?

8) Com es pot pensar en instaurar un Tribunal internacional per als hutus agredits i acusats d’haver constituït una defensa civil i no dels tutsis que han agredit?

Uns mots per a la Comunitat Europea

Senyors, des que els països africans van accedir a llur independència, la comunitat europea no ha cessat d’aportar ajuda al desenvolupament d’aquestes països: les infraestructures econòmiques, les escoles secundàries i superiors, les beques d’estudi en països europeus, pagar els professors d’Universitats africanes, tot això ha costat molt car als països de la comunitat. I amb la mà esquerra, aquests mateixos països donen armes i municions per destruir totes aquestes infraestructures i les vides humanes! Tots els diplomats universitaris són aquí, en els països europeus, els altres són morts. Com es pot encara pensar en el desenvolupament econòmic i científic d’Àfrica des del moment que certes elits són tallades i d’altres reduïdes a la inactivitat? I aquests refugiats són aquí per viure de les ajudes socials, just per no morir de gana i just per no sortir de la mendicitat.

Senyors, heu pensat en els vostres conciutadans que, un dia o altre, us posaran la pregunta de saber com vau gestionar el seu diner? Car es tracta del diner del poble, que vosaltres gasteu per construir i destruir! Heu pensat per un moment en els vostres compatriotes que han anat a invertir en aquests països d’Àfrica i a qui, un moment donat, se’ls diu de fer maletes i deixar el país per llur seguretat, abandonant-ho tot i retornant amb les mans buides! Ells també us posaran aquesta pregunta. Vosaltres respondreu, sens dubte, que els africans són folls! Ells són bojos, en efecte, acceptant armes per destruir-se.

Darrerament he tingut una entrevista amb un europeu que em deia que, per a l’Occident, l’època de l’Àfrica estimada estava superada, que ara cal mirar cap al costat d’Àsia, que no demana ajuda al desenvolupament, que més aviat apel.la als inversors occidentals!

Seria fortament lamentable veure Occident, després d’haver tret el màxim profit d’Africa, abandonar-la a mans dels americans, els quals, és ben conegut, no han volgut entrar mai dins d’una casa sense rebentar-ne la porta i el regnat dels quals no arriba mai pacíficament!

Honorables, Àfrica té encara necessitat de vosaltres, la coneixeu bé i ella us coneix també. Àdhuc si la colonització hagués estat una fatalitat, ella no va fer només mal. Malgrat els defectes dels uns i dels altres, hi ha una amistat teixida entre Àfrica i Europa. Fóra encara més interessant per als dos continents tenir una Àfrica client, no pas per a les armes, sinó per als avions i les televisions, per exemple!

Uns mots solament per als africans

En la meva intervenció del mes d’octubre a la Universitat de Louvain La Neuve, vaig demanar als africans de mantenir-se en calma, d’abstenir-se de guerra, que la guerra és una resposta negativa. Mantenir-se tranquils per reflexionar, per demanar a la intel.ligència d’aportar-los una bona solució per a la pau, que la intel.ligència respondrà sense tardar massa.

En efecte, la intel.ligència dóna respostes satisfactòries en tots els àmbits! Mireu bé les cases modernes on viviu, els mitjans de transport i de comunicació ultra moderns, el progrés de la medicina! Tot això és la resposta que la intel.ligència ens dóna. La mateixa intel.ligència és capaç de donar-nos la millor resposta per a una pau duradora. Aquests socis de guerra que temps ha s’anomenaven socis capitalistes han abandonat, a casa seva, la guerra com resposta a la pau. El dia que vosaltres sereu capaços de dir NO a la guerra, ni Occident ni Amèrica, ningú no vindrà a imposar-vos la guerra, car haureu adquirit una força de l’intel.ligència que serà superior a la bomba atòmica.

Moltes gràcies.