“Es van matar els Acords de Pau d’Arusha quan es van matar els presidents de Rwanda i Burundi el 6 d’abril de 1994. L’ONU i les anomenades grans potències van permetre que s’enterressin els Acords quan van permetre que l’exèrcit del Front Patriòtic Ruandès, decidit a arrabassar aquest poder al poble i als seus representants, eclipsés l’acord de pau. El consens d’Arusha va ser llançat a les ortigues. Tots els partits polítics i líders que van recolzar el procés d’Arusha van ser demonitzats i criminalitzats. Es va robar al poble ruandès el dret a decidir”.

Voldria donar les gràcies a la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau per concedir-me aquest premi, que porta el nom de la inspiradora líder, Victoire Ingabire Umuhoza. Espero ser mereixedor d’aquest honor.

Tots aquells que donen suport a la pau i la llibertat tenen un deute envers la vostra Xarxa perquè s’ha convertit en una institució que treballa amb valentia i coherència per portar la pau i la llibertat a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs. En establir aquest premi anual, assumiu el coratge i l’exemple d’una líder política excepcional. La vostra activitat, diligent i conscient, el vostre lloc web, les assemblees i manifestacions polítiques són la prova que Victoire Ingabire Umuhoza no està sola. Gràcies als vostres esforços, tots podem unir-nos a la seva campanya contra la tirania. Els principis que ella encarna prevaldran inevitablement. Segons el proverbi, “No hi ha herois sense audiència valenta”. Gràcies a tots els qui esteu reunits aquí i als qui li donen suport arreu del món i a la regió dels Grans Llacs, Victoire Ingabire Umuhoza pot comptar amb una audiència valenta.

Victoire Ingabire ha estat a la presó durant 8 anys. Es tracta d’un escàndol internacional: una dictadura, la de Paul Kagame, té por d’una ciutadana que parla amb el cor. La nostra causa comuna, la llibertat política, s’amplia perquè Victoire Ingabire Umuhoza, a diferència dels seus botxins, no cerca el poder; cerca justícia. El seu objectiu és un sistema polític funcional que respecti els drets de tots els ruandesos i respecti sobretot la llibertat d’expressió.

Com a investigador de la defensa i locutor de ràdio, he parlat amb ruandesos de tots els àmbits, inclosos col·laboradors propers de Paul Kagame. Comparteixen l’objectiu de Victoire Ingabire ­–afegim-hi de Diane Rwigara­– per establir un sistema que protegeixi la llibertat d’opinió i la llibertat d’elecció política. I insistiré que els nombrosos ruandesos que conec que desitgen un sistema polític representatiu on no hi hagi intimidació, no estan motivats de cap manera per la venjança o l’odi.

Recordem ara el període de principis dels anys 90. Els ruandesos havien triat clarament el tipus de govern que volien. Com a conseqüència de les negociacions, van arribar a un consens. Això va ser anomenat Acords d’Arusha de l’agost de 1993. Després d’anys de guerra, els partits polítics que representaven opinions polítiques diferents van acordar un sistema multipartidista, amb un poder judicial independent, llibertat de premsa i vot popular per sufragi universal. Aquests acords van comptar amb el suport de les organitzacions socials, de l’Església i de tots els líders de la nació.

Per a tots aquí, és important destacar que els Acords d’Arusha també comptaven amb el suport d’ambaixades estrangeres: Estats Units, França i l’Organització de la Unitat Africana (avui dia la Unió Africana) es van comprometre a garantir que es complís la promesa d’un sistema multipartidista. Tot estava en marxa per a un ordre democràtic. El que demanem avui es va preveure en els Acords d’Arusha de 1993. Es tractava del nostre objectiu comú, la nostra responsabilitat comuna.

Però es van matar els Acords de Pau d’Arusha quan es van matar els presidents de Rwanda i Burundi el 6 d’abril de 1994. L’ONU i les anomenades grans potències van permetre que els Acords d’Arusha fossin enterrats quan van permetre a l’exèrcit del Front Patriòtic Rwandés, decidit a arrabassar aquest poder al poble i als seus representants, eclipsar l’acord de pau. El consens d’Arusha va ser llançat a les ortigues. Tots els partits polítics i líders que van recolzar el procés d’Arusha van ser demonitzats i criminalizats. Es va robar al poble el seu dret a decidir. El preu pagat ha estat enorme. La majoria dels presents en saben més que jo sobre la magnitud d’aquesta tragèdia.

Sense els principis d’Arusha, ens trobem un ordre imposat, un ordre basat en la justícia del vencedor. Fins i tot al tribunal de Nacions Unides, que es va comprometre a portar davant la justícia tothom que fos culpable de crims contra la humanitat, ningú del Front Patriòtic Ruandès ha estat acusat. La justícia del vencedor no és justícia. Només es pot corregir establint un ordre judicial normal, com el previst a Arusha, establert per un sistema representatiu popular.

Els Acords d’Arusha eren el camí a seguir. També hem d’interpel·lar els governs i els dirigents polítics que, a través de la connivència, han permès al militarisme substituir els valors internacionals de la democràcia i la llibertat d’expressió. Hem d’exigir que els organismes internacionals tornin al pla de treball de la democràcia, el mateix que el poble ruandès havia proposat.

Finalment, recordem que Victoire Ingabire Umuhoza és una defensora de la pau. Com diu el refrany, “quan els fusells callen, les muses es fan escoltar”.

Victoire Ingabire Umuhoza és una defensora de la pau amb el Congo i Burundi, demana l’acabament de les incursions militars i les amenaces d’incursió, i l’establiment d’una societat democràtica en mans dels civils.

Les muses de la llibertat seran escoltades.

Visca Victoire Ingabire Umuhoza!