La guerra de Botswana envers la seva població indígena, els boiximans del Kalahari, ha saltat a un nou terreny de joc, escriu Lewis Evans. Insatisfet per aturar i intimidar els qui es dediquen a la caça de subsistència a la seva pròpia terra, l’estat ha començat a disparar des d’un avió. Aquests actes il·legals i genocides s’han d’aturar!

La policia de Botswana recorre el Kalahari a la recerca de persones que cacen amb llances per intimidar-los i detenir-los. Avions amb sensors de calor volen sobre les terres dels boiximans per localitzar ‘furtius’, en realitat boiximans caçant antílops per menjar.

En una democràcia saludable, no es dispara la gent des d’helicòpters per cercar aliments, no són detinguts a continuació, despullats i colpejats mentre estan sota custòdia sense ser jutjats.

Tampoc es priva les persones dels seus mitjans de vida legítims o se’ls persegueix amb enganys.

Per desgràcia, a Botswana, el tan esbombat ‘far de la democràcia’ al sud d’Àfrica, tot això es va produir el mes passat en un incident que no ha estat denunciat. Nou boiximans van ser detinguts i posteriorment despullats i colpejats durant la seva detenció.

Els boiximans del Kalahari han viscut de la caça i la recol·lecció a les planes del sud d’Àfrica durant milers d’anys. Són un poble pacífic que no pot fer gairebé cap mal al seu entorn i tenen un profund respecte per les seves terres i la vida que hi fan. Cacen antílops amb llances i arcs, majoritàriament òrixs, els quals són endèmics de la zona.

Segons l’expert en conservació Phil Marshall, no hi ha rinoceronts o elefants on viuen els boiximans. Fins i tot si n’hi hagués, els boiximans no tindrien cap motiu per caçar-los. Cacen diverses espècies d’antílop, fent servir el greix per la seva medicina i reservant un lloc especial per al major d’ells, l’eland, en la seva mitologia. Cap d’aquests animals es troba en perill.

Una història vergonyosa de persecució estatal

Malgrat tot això, el govern de Botswana ha utilitzat la caça furtiva com a pretext per a la seva última tanda de persecucions. El govern cada vegada més autoritari del general Ian Khama veu els boiximans com una vergonya nacional. Se’ls vol integrar per força a la societat dominant, en nom del “progrés”.

Hi ha enormes reserves de diamants a les terres dels boiximans o a la vora, així com gas natural que està a punt de ser extret per fracking. Botswana prefereix veure els turistes estrangers rics a les terres dels boiximans, molts d’ells caçadors de trofeus occidentals, així com les empreses estrangeres que treballen en l’extracció de recursos. Als seus ulls, els caçadors-recol·lectors ‘primitius’ són un inconvenient.

Entre 1997 i 2002, centenars de famílies de boiximans van ser desallotjades brutalment de les seves terres a la Reserva de Caça del Kalahari Central. Les seves cases van ser destruïdes, els seus pous es van tapar, les seves possessions van ser confiscades i van ser traslladats en massa a camps governamentals. Qualsevol que va intentar resistir va ser colpejat o fins i tot va rebre trets de bales de goma.

Hi ha estrets vincles entre el govern de Botswana i la infame corporació de diamants De Beers, i tots dos s’han enriquit amb les pedres precioses. No obstant això, el govern era prou intel·ligent per saber que els diamants per si sols eren una excusa lletja per l’extinció de tot un poble, per la qual cosa va fer circular rumors absurds.

Els boiximans eren caçadors ‘furtius’, van dir. Conduïen vehicles tot terreny, disparaven massivament amb rifles i representaven una amenaça per al medi ambient del qual depenien i que havien gestionat feia mil·lennis. Van haver de canviar, pel bé de la “civilització”.

Malgrat una sentència històrica del 2006, que els boiximans van guanyar amb el suport de Survival International, la situació encara és terrible. La major part dels boiximans del Kalahari segueixen vivint en camps del govern, i l’accés a la reserva de caça només s’ha concedit a un nombre limitat d’individus. S’aplica en virtut d’un sistema de permisos brutal, que obliga els nens nascuts a la reserva a abandonar casa seva i la família a l’edat de 18 anys.

Els permisos no són hereditaris, i així, quan l’actual generació de boiximans mori, el seu poble haurà estat efectivament legislat per a l’extinció. El sistema ha estat comparat amb el de l’era de l’apartheid de Sud-àfrica pel veterà activista antiapartheid i ex pres de Robben Island Michael Dingake.

L’aniquilació d’un poble – genocidi a plena llum del dia

Com si amb això no n’hi hagués prou, ni tan sols se’ls permet caçar per menjar. El 2014, Botswana va introduir una prohibició de caça a tot el país, però va donar una dispensa especial per als caçadors de caça major que paguessin, que van al nord del Kalahari i al delta de l’Okavango, a l’extrem nord del país, per matar animals per esport.

Tal dispensa no es va estendre als pobles tribals que realment viuen en aquests territoris, que són acusats de “caça furtiva”, detinguts, colpejats i torturats mentre que els turistes són rebuts en allotjaments luxosos de caça.

I ara se’ls està disparant des d’helicòpters. La policia de Botswana recorre el Kalahari a la recerca de persones que cacen amb llances per intimidar-los i detenir-los. El govern ha introduït avions amb sensors de calor per volar sobre les terres dels boiximans a fi de localitzar els ‘furtius’, quan en realitat els boiximans cacen antílops per menjar.

Els policies i els agents forestals fan servir qualsevol mena de brutalitat que considerin necessària per fer complir la prohibició.

Es tracta d’una crisi humanitària urgent i horrible. El futur de tot un poble està en joc. Si els boiximans no poden entrar a la seva terra o cercar-hi menjar no tindran més remei que tornar als camps del govern, on els serveis vitals són insuficients i les malalties com el VIH/SIDA proliferen.

Polítiques d’aquesta mena han estat utilitzades pels governs de tot el món. És més fàcil i menys impactant que exterminar simplement la gent, però a llarg termini té un resultat similar. Negant a les persones la seva terra i els mitjans bàsics de subsistència, les formes viables de vida són abolides, i es roba la terra dels pobles, els recursos i la mà d’obra.

En un món a gran escala i amant dels titulars, la difícil situació dels boiximans del Kalahari corre en gran mesura el risc de ser ignorada. Amb tot això, els boiximans –retratats com a endarrerits i primitius simplement perquè les seves formes comunals són diferents– podrien enfrontar-se a l’aniquilació si la política brutal d’atac a plena llum del dia no es modifica.

Lewis Evans és un articulista i activista de Survival International, el moviment global pels drets indígenes.