“El significat de democràcia és precisament la lliure autodeterminació d’un poble sobre el seu estatus com a entitat social independent, federativa, associativa, i això també vol dir llibertat d’elecció en assumptes de govern i ordre social dels quals el poble mateix es vol dotar”.

“El dret a la pròpia pàtria no és només el més bàsic dels drets humans col·lectius, sinó que condiciona l’accés a molts drets humans individuals”. Prof. Otto Kimminich, Das Recht auf die Heimat, 1989, pàg. 201

“Hi ha un dret a la pàtria, i és un dret humà”. Prof. Robert Redslob, Acadèmia de Dret Internacional, l’Haia, 1931

Senyores, senyors,

La democràcia significa la sobirania del poble. Per aconseguir-ho, hi ha d’haver, entre altres coses, educació, informació global, cobertura real dels mitjans de comunicació, llibertat d’opinió.

La sobirania popular es basa en la història, la identitat, la cultura, la llengua, el país d’origen. S’expressa en forma de consultes populars, iniciatives populars, referèndums i eleccions.

La democràcia és la lliure determinació del poble

El significat de democràcia és precisament la lliure autodeterminació d’un poble sobre la seva condició d’entitat social associativa, independent i federativa, i això també vol dir llibertat d’elecció en assumptes de govern i ordre social dels quals el poble mateix es vol dotar.

La democràcia és dinàmica i ha de ser viscuda i exercitada cada dia. No passa de cop, com un “Big Bang”. L’autodeterminació tampoc és un fet excepcional, sinó que s’ha de posar en pràctica de manera conscient i romandre flexible perquè homes i dones puguin representar-se ells mateixos el seu futur per tal que puguin veritablement escollir, perquè els polítics treballin de manera transparent i siguin responsables.

La lliure autodeterminació òbviament s’aplica a la generació que exerceix el dret a fer-ho, però no limita el dret democràtic de les generacions futures a canviar el model i determinar el contrari. De fet, el dret a l’autodeterminació és tan essencial en les seves dimensions individuals i col·lectives, com el dret a la vida, que no pot ser ignorat perquè forma part de l’ontologia de l’individu.

El futur es basa en l’origen, el país d’origen, la identitat, la cultura i la continuïtat. L’individu lliure modela el seu propi futur amb respecte mutu i solidaritat amb els altres. Això no és un tòpic ni és “populisme”, sinó dignitat humana.

Europa ha experimentat moltes formes de totalitarisme, inclòs el totalitarisme que es presenta com a “democràtic”. La democràcia s’ha vist així corrompuda a través de pseudofets, una pseudohistòria, un pseudodret i una pseudodiplomàcia. Per això hem de recordar el que és essencial i dir amb Emmanuel Kant: Sapere aude! [Tingues el coratge de saber!]. Hem de tenir el coratge de posar en pràctica les nostres conviccions, de demostrar aquest coratge diàriament, de participar en un debat obert i en la construcció d’institucions democràtiques, per a la llibertat d’informació i la llibertat d’opinió, per a un debat obert sense a prioris. Això no és només una qüestió de dret i lleis, sinó un problema d’ètica, d’una obligació, de valors com ara la decència, l’honor, l’esperit de justícia, l’amor a la veritat i l’autenticitat.

Ara hem de considerar el dret a l’autodeterminació dels pobles no només en la perspectiva històrica dels 14 punts de Woodrow Wilson, les seves idees sobre l’autonomia i la secessió. En principi, el dret a l’autodeterminació dels pobles ja està arrelat en la llei natural, en el pensament dels filòsofs grecs i romans, en els tractats de Ciceró i Sèneca, al segle XVI en els escrits de Francisco de Vitòria, al segle XVII en els d’Hugo Grotius i John Locke i al segle XVIII, en els de Jean-Jacques Rousseau.

El que ens importa al segle XXI és la creença que la sobirania popular i l’autodeterminació són inseparables de l’ètica. Hem d’internalitzar els drets humans que hem consagrat en els convenis de l’ONU, en el Conveni Europeu de Drets Humans i en molts altres tractats i resolucions, perquè puguem exigir als governs i institucions per tal que la Comissió Europea i el Parlament Europeu realment promoguin els drets humans, inclòs el dret a la autodeterminació dels pobles i el dret a la terra, i no els reconeguin només de paraula.

Demofòbia: la mentalitat antidemocràtica de Brussel·les

Segons el Tractat de Maastricht (febrer de 1992) de la Unió Europea, la UE professa els principis de llibertat, democràcia, drets humans i les llibertats fonamentals i l’estat de dret. A més, la Unió Europea, de conformitat amb l’article 2 del Tractat de Lisboa de 2009, ha de fomentar activament aquests valors. Per contra, estem veient una amenaça creixent a través d’una mentalitat antidemocràtica que s’està estenent a Brussel·les, a través de la seva demofòbia, la por al poble i a les consultes populars per part de la coneguda desmesura dels buròcrates que de cap manera són democràtics. Aquesta mentalitat totalitària qüestiona la sobirania dels estats membres.

Els tractats de Versalles i Saint-Germain-en-Laye

Tornem per un moment a l’armistici de l’11 de novembre de 1918, a les converses de París de 1919, al Tractat de Versalles, al Tractat de Saint-Germain-en-Laye i al de Trianon, i al menyspreu del dret a l’autodeterminació a través dels dictats dels estats victoriosos.

El dret a l’autodeterminació dels 3,5 milions d’austro-alemanys de Bohèmia, Moràvia, Silèsia i Eslovàquia, el seu dret a viure dins de les fronteres alemanyes o austríaques se’ls va negar i es van convertir per la força en ciutadans de Txecoslovàquia, sense possibilitat de plebiscit. Va passar el mateix amb els 200.000 austríacs del sud del Tirol, obligats a viure sota el domini italià, tot i el punt 9 dels 14 punts de Wilson, que preveia:

“A readjustment of the frontiers of Italy should be effected along clearly recognizable lines of nationality” (Joint session of Congress de 8 de gener de 1918) [Un reajustament de les fronteres italianes s’ha de fer d’acord amb límits clarament definits de nacionalitat].

Com sabem, la demarcació de les fronteres amb Polònia havia deixat dos milions d’alemanys dins de les fronteres de l’Estat polonès de nova creació, també considerats en principi com una minoria indesitjable i discriminada. Per descomptat, hi va haver un Tractat de Protecció de les Minories de la Societat de Nacions (SDN) que va involucrar Alemanya, Txecoslovàquia, Àustria, Polònia i Itàlia. Però encara hi ha milers de peticions als arxius de la Societat de Nacions a Ginebra que demostren que la protecció de les minories no funcionava realment. La meva convicció, com a historiador i expert en dret internacional, és que a Versalles i Saint-Germain-en-Laye, la discriminació sistemàtica de les minories no va ser l’única raó per l’esclat de la Segona Guerra Mundial, però segurament va contribuir considerablement, juntament amb factors geopolítics i econòmics. Deixin-me explicar-ho ara:

Se sap que el dret a l’autodeterminació dels pobles inclou no només els drets a l’autonomia i a la secessió, sinó també el dret a federar-se, si la gent així ho desitja.

L’article 80 del Tractat de Versalles establia:

“Alemanya reconeix i respectarà estrictament la independència d’Àustria […]”.

L’article 88 del Tractat de Saint-Germain-en-Laye establia:

“La independència d’Àustria és inalienable […]. En conseqüència, Àustria es compromet a abstenir-se de qualsevol acte que pugui comprometre la seva independència, directament o indirectament […]”.

¿No hauria estat més d’acord amb els 14 punts de Wilson donar als alemanys i austríacs l’oportunitat de celebrar referèndums, i en el cas d’una majoria popular a favor seu, celebrar la federació dels dos pobles? Les potències victorioses no ho volien, ja que es tractava d’afeblir Alemanya i Àustria i excloure’ls com a competidors econòmics.

“De fet, massa guerres han esclatat com a resultat de violacions del dret a l’autodeterminació dels pobles. Per aquesta raó, la realització del dret a l’autodeterminació s’ha de considerar com un factor de promoció o manteniment de la pau. Actua com una estratègia preventiva per evitar els conflictes armats”.

El dret a l’autodeterminació ignorat pels vencedors

En vigílies de la signatura del Tractat de Saint-Germain-en-Laye, l’Assemblea Nacional d’Àustria va emetre el següent comunicat: “L’Assemblea Nacional […] planteja una protesta pública i solemne contra el que el Tractat de pau de Saint-Germain-en-Laye, sota el pretext de protegir la independència de l’Àustria germànica, nega al poble austro-alemany: el seu dret a l’autodeterminació […]. L’Assemblea Nacional expressa l’esperança que tan aviat com la pau superi l’esperit d’hostilitat i discriminació nacional causada per la guerra, la Societat de Nacions no negarà al poble alemany el dret a la unitat i la llibertat de la nació que concedeix a tots els altres pobles”.

Deu anys més tard, durant la crisi econòmica mundial, els governs d’Alemanya i Àustria van decidir establir una unió duanera, sens dubte una cosa legítima i una expressió del dret a l’autodeterminació d’alemanys i austríacs. Fins i tot Winston Churchill va pensar que sí, i va aclamar aquest projecte com una oportunitat perquè el govern democràtic de Weimar de Heinrich Brüning millorés la seva base de política interna. D’altra banda, el Foreign Office va expressar dubtes sobre això, perquè semblava que agreujaria les tensions a Europa, i França i Txecoslovàquia eren totalment inflexibles. No obstant això, Anglaterra no va qüestionar la legitimitat político-legal de la unió duanera.

Va ser sobre la base dels articles esmentats dels Tractats de Versalles i Saint-Germain-en-Laye que el ministre francès Pierre Laval va portar la unió duanera austro-alemanya al fracàs, cosa que va afeblir considerablement el govern democràtic de Heinrich Brüning i finalment el va portar a la seva caiguda el maig de 1932. Tot just vuit mesos després, Adolf Hitler va prendre el poder.

Les clàusules lleonines dels Tractats de Versalles i Saint-Germain-en-Laye també van dur a les tensions que van desembocar en la Segona Guerra Mundial. Per exemple, la qüestió dels Sudets. El Comitè d’Experts Americans, reunit a París sota la direcció d’Archibald Cary Coolidge, professor de Harvard, va cridar l’atenció en un informe del 10 de març de 1919, durant les negociacions de pau, sobre el fet que els alemanys podrien ser “inassimilables “i va advertir contra sotmetre’ls a la dominació estrangera:

“Si als txecoslovacs se’ls concedissin tots els territoris que reclamen, no només seria una injustícia per a milions de persones que no volen ser sotmeses a la dominació txeca, sinó que també seria perillós i potser fins i tot fatal per al futur d’aquest nou estat […]”. Per això Coolidge va proposar assignar una part d’aquesta regió a Alemanya i una part a Àustria.

Durant les manifestacions pacífiques pel dret a l’autodeterminació organitzades a tota Txecoslovàquia pels alemanys de Bohèmia i Moràvia, hi va haver 54 morts. El professor Coolidge va escriure llavors:

“La sang que es va vessar el 4 de març, quan en diverses ciutats els soldats txecs van disparar contra la minoria alemanya, es va vessar d’una manera que difícilment serà perdonada […]”.

Teoria i pràctica del dret a l’autodeterminació

Permetin-me ara referir-me a la teoria i la pràctica del dret a l’autodeterminació. Aquest va ser el tema del meu informe d’octubre de 2014 a l’Assemblea General de les Nacions Unides, en què vaig formular criteris clars per al seu exercici (UN Doc A/69/272).

Com sabem, el dret internacional és dinàmic. Observem el desenvolupament progressiu del dret a l’autodeterminació, és a dir, els primers ideals de Woodrow Wilson fins a la Declaració d’Independència d’Estònia de 1918, les recomanacions de la Societat de Nacions, els acords de protecció de les minories, l’article 3 de la Carta de l’Atlàntic de 1941, l’article 1 (2) de la Carta de les Nacions Unides, els capítols XI i XII de la Carta, la Resolució 1514 de l’Assemblea General sobre la descolonització (1960), el procés de descolonització a l’Àfrica i l’Àsia, la guerra perduda de l’autodeterminació dels Igbos per la independència de Biafra 1967-1970, les Resolucions 2625 (1970) i ​​3314 (1974) de l’Assemblea General, la Declaració d’independència de Bangla Desh de 1971 i la Guerra Indo-Pakistanesa, l’opinió consultiva de 1975 de la Cort Internacional de Justícia sobre el Sàhara Occidental, l’aplicació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, així com el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1976 (inclòs l’article comú nº 1 que codifica el dret a l’autodeterminació dels pobles), la Declaració de Viena de 1993, el referèndum sobre la lliure determinació de 1995, el referèndum d’independència i secessió de Nagorno-Karabakh el 1988 i les guerres de 1992-1994 contra l’Azerbaidjan (inclosa la mediació de l’OSCE), la dissolució de la Unió Soviètica en 15 repúbliques, les guerres del 1991-1992 i les declaracions unilaterals d’independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, les declaracions unilaterals d’independència de les regions separatistes de Iugoslàvia i les guerres que van seguir, l’amistosa separació de les repúbliques eslovaca i txeca de 1993, el referèndum eritreu de 1993, el bombardeig de Sèrbia per l’OTAN el 1999 i el desmantellament de la seva integritat territorial, el referèndum sobre la independència de Timor Oriental de 1999, la guerra d’independència perduda pels tàmils de Sri Lanka els anys 1983-2009, la declaració unilateral d’independència de Kosovo de 2008 i el dictamen de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia, el referèndum de 2011 sobre Sudan del Sud, el referèndum de Crimea de 2014 i la seva reintegració a Rússia, la separació de facto de les regions al voltant de Donetsk i Lugansk a Ucraïna el 2014, el referèndum escocès de 2014, el referèndum del Kurdistan de 2017, la votació a Catalunya el 2017 i Nova Caledònia el 2018, etc.

Hi ha, per descomptat, diverses possibilitats per exercir el dret a l’autodeterminació. L’autodeterminació interna es pot exercir en forma d’autonomia o federalisme. L’autodeterminació externa s’exerceix per secessió o unió amb un altre estat.

Segons la perícia jurídica de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo del 2010, una declaració unilateral d’independència no va en contra del dret internacional.

Un dels temes més importants en l’Opinió Consultiva de la Cort Internacional de Justícia es basa en el principi de “integritat territorial”, que no obstaculitza el dret a l’autodeterminació o a la secessió, perquè sempre que el principi d’integritat territorial està establert en el dret internacional, ja sigui en l’article 2 (4) de la Carta de les Nacions Unides, en la Resolució 2625 de l’Assemblea General, en l’Acord de Hèlsinki de 1975, etc., s’ocupa de la protecció de la integritat territorial d’un estat contra l’ús de la força externa o la prohibició d’envair o ocupar el territori d’un altre estat.

En cap cas és possible utilitzar aquest principi dins d’un país contra la seva pròpia gent. En cap cas, el principi d’integritat territorial pot contrarestar el valor més alt, és a dir, el dret a l’autodeterminació dels pobles. Segons el que es va declarar per la Cort Internacional de Justícia: “The scope of the principle of territorial integrity is Confined to the sphere of relations between States” (paràgraf 80). [L’abast del principi d’integritat territorial es limita a l’esfera de les relacions entre els estats].

La secessió de Kosovo de Sèrbia certament ha creat un important precedent en el dret internacional que no pot ignorar-se, ja que el dret internacional és universal per definició i, per tant, no pot aplicar-se de manera selectiva. Kosovo és ara un estat de facto, tot i que encara no és membre de les Nacions Unides.

Si bé el reconeixement internacional dels estats és només declaratiu i de cap manera és una característica definitòria a nivell estatal, a la comunitat internacional li interessa integrar el més aviat possible dins de les Nacions Unides els estats de facto per oferir-los la possibilitat de ratificar els acords de les Nacions Unides, inclosos els tractats de drets humans. Tard o d’hora, Kosovo es convertirà en membre de les Nacions Unides, però només si els cinc membres permanents del Consell de Seguretat ho desitgen, probablement en un quid pro quo (dono perquè em donis). Així, Abkhàzia, Ossètia, Nagorno Karabakh podrien convertir-se en membres de les Nacions Unides o podrien federar-se amb altres estats existents, com, per exemple, Crimea va ser federada a Rússia.

Autodeterminació: dret internacional imperatiu

El dret a l’autodeterminació es considera jeràrquicament com un dret internacional imperatiu (ius cogens). Però la implementació d’aquest dret no sempre és fàcil. Com es diu en anglès: no és autoexecutable.

El dret a l’autodeterminació sovint s’ha negat, i continua negant-se amb total impunitat, igual que la prohibició (ius cogens) de l’ús de la violència, segons l’article 2 (4) de la Carta de Nacions Unides, les violacions del qual també han quedat impunes massa sovint, com en el cas del bombardeig il·legal de l’antiga Iugoslàvia el 1999 o la invasió i bombardeig de l’Iraq el 2003, que el secretari general de Nacions Unides Kofi Annan va condemnar clarament com una “guerra il·legal”. La violació del dret a l’autodeterminació o la de la prohibició de l’ús de la força no afecta la validesa de les normes del dret internacional. Això només ressalta una vegada més la manca de mecanismes vinculants en el sistema de les Nacions Unides, així com el fet que els crims de guerra i els crims de lesa humanitat sovint queden impunes.

“Pel que fa a la Unió Europea, la idea original de cooperació econòmica entre els estats europeus, l’abolició dels drets de duana, etc., són, per descomptat, molt positius per al comerç i poden contribuir al bé públic. Però aquesta cooperació no ha de ser a costa dels estats més pobres, ni en detriment dels drets socials, la cultura i la identitat dels pobles d’Europa”.

El dret a l’autodeterminació també és vàlid després de la descolonització.

Amb la descolonització, el dret a l’autodeterminació dels pobles no ha estat abolit. Avui aquest dret està més viu i és més necessari que mai.

Permetin-me ara tornar breument al Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. En l’article I, paràgraf 1, llegim:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.

Això vol dir que les entitats jurídiques són precisament els pobles, és a dir, tots els pobles, no només els antics pobles colonials. La interpretació de l’article segons la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats no permet cap altra interpretació.

El paràgraf 3 estableix:

“Els estats part en el present Pacte (…) estaran obligats a facilitar la realització del dret dels pobles a l’autodeterminació i a respectar aquest dret, de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.

Això vol dir que tots els estats membres han d’adoptar mesures positives relacionades amb l’establiment del dret a l’autodeterminació. No es tracta només de no posar-li cap obstacle, sinó també de promoure la seva realització.

Fins i tot quan la llei no només es considera com a “hard law” sinó també com a ius cogens, sovint veiem com d’arbitràriament i selectiva s’aplica el dret a l’autodeterminació, un tipus de dret internacional “a la carta”.

Així, els eslovens, els croats i els kosovars van obtenir la seva independència de Iugoslàvia. Però els serbis de Krajina, la República de Srpska, Mitrovica-Nord, Leposavic, Zvecan i Zubin Potok no van obtenir la seva unió amb Sèrbia.

Cada any, el secretari general de les Nacions Unides presenta a l’Assemblea General un informe sobre l’aplicació del dret a l’autodeterminació. Des de fa diversos anys, no hi ha gaire per informar.

No obstant això, aquest tema segueix sent rellevant, i moltes organitzacions no governamentals, com Unrepresented Nations and Peoples Organization (UNPO) [Organització de Nacions i Pobles No Representats] proporcionen informes sòlids sobre el tema per enriquir els debats a les Nacions Unides.

“L’ontologia de l’estat, però, és preocupar-se pel bé públic, crear lleis sobre la protecció dels ciutadans, sobre la protecció del medi ambient i implementar sancions, si els inversors o les multinacionals van contra aquestes prescripcions.”

Sobre la sobirania

Com sabem, el poble és sobirà en el si de l’estat. La democràcia significa la sobirania del poble. Els caps d’estat i els Parlaments només es poden reconèixer com a demòcrates si realment representen el poble o en són els seus representants.

És per això que el model de democràcia semidirecta de Suïssa és potser el millor. Des del 2017, jo mateix sóc un ciutadà suís, i aprecio molt el nostre model democràtic que fomenta la participació freqüent de la gent. Jo mateix ja he participat en cinc eleccions o vots populars només el 2018, i em sembla bé perquè el sentiment de pertinença i seguretat depèn en part de la consciència que un té de ser pres seriosament i que els polítics estan al nostre servei i no al contrari.

No obstant això, hi ha obstacles que compliquen l’exercici de la sobirania popular. Alguns tractats internacionals pertorben l’exercici de la sobirania. Els anomenats “acords de lliure comerç” representen un greu perill per a la sobirania dels estats contractants. En els meus informes al Consell de Drets Humans i a l’Assemblea General, vaig advertir que algunes parts d’aquests acords són contra bonos mores, contra la moralitat, perquè corrompen les funcions essencials dels estats, com també ho ha establert diverses vegades la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD). En particular, els anomenats mecanismes d’Inversor-Estat-Solució de Disputes (ISDS) trastornen totalment l’estat de dret. Durant 200 anys, els europeus han confiat en el model de l’estat de dret i els tribunals de dret públic, que no només han de ser competents, sinó també transparents i responsables. Això pot ser soscavat per la creació d’un sistema paral·lel, on tres àrbitres poden ignorar les lleis nacionals i la jurisprudència de les més altes autoritats legals. A més, les decisions de l’arbitratge no poden ser apel·lades. L’ontologia de l’estat, però, és preocupar-se pel bé públic, crear lleis sobre la protecció dels ciutadans, sobre la protecció del medi ambient i aplicar sancions, si els inversors o les multinacionals van en contra d’aquests requisits. En l’actualitat, els inversors exigeixen una compensació quan no obtenen prou guanys de les seves inversions. Però l’ontologia del capitalisme és precisament assumir riscos en la recerca de guanys. El risc ha de romandre del costat de l’inversor i no pot ser abocat sobre l’estat. L’ISDS no pot ser reformat, ha de ser abolit. Els acords com el CETA, el TTIP i el TISA pertorben la sobirania de l’estat i posen en perill l’obligació dels estats de garantir els drets humans, inclosos els drets econòmics, socials i culturals.

Pel que fa a la Unió Europea, la idea original de cooperació econòmica entre els estats europeus, l’abolició dels drets de duana, etc. per descomptat que són molt positius per al comerç i poden contribuir al bé públic. Però aquesta cooperació no ha de ser a costa dels estats més pobres, ni en detriment dels drets socials, la cultura i la identitat dels pobles d’Europa.

Observo amb preocupació la forma en què la Comissió Europea participa cada vegada més en els assumptes interns dels estats membres, en oposició a les demandes populars relatives al país de naixement i identitat. L’oposició està creixent no només a Anglaterra, sinó també a Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, etc.

Algunes observacions sobre el Tractat de Lisboa

Des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el desembre de 2009, els estats membres de la Unió Europea estan subjectes al dret internacional.

L’article 2 del Tractat estableix:

“La Unió es basa en els valors del respecte per la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes”.

Un estat membre de la UE que violi els drets humans o els principis de l’estat de dret hauria de patir les conseqüències en virtut de l’article 7 del Tractat de Lisboa.

Als paràgrafs 1 i 3 de l’article 7 diu:

“A proposta raonada d’un terç dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió, el Consell, per majoria de quatre cinquenes parts dels seus membres després d’obtenir el consentiment del Parlament Europeu, pot declarar que hi ha un clar risc d’infracció per un estat membre dels valors previstos a l’article 2. […]”.

Més endavant, al paràgraf 3, diu:

“Quan s’hagi formulat la conclusió esmentada a l’apartat 2, el Consell, per majoria qualificada, podrà decidir suspendre certs drets derivats de l’aplicació dels Tractats a l’estat membre de què es tracti, inclosos els drets de vot dels representants del govern de l’esmentat estat membre al Consell. […] “

Com s’ha demostrat al principi, el dret internacional s’utilitza massa sovint a discreció, per exemple, per la Comissió Europea, que aplica l’article 7 contra Hongria i Polònia, però no contra Espanya, on l’estat de dret s’ha vist seriosament soscavat, on el dret a l’autodeterminació dels catalans està reprimit per la violència econòmica i física, on el dret a la llibertat d’opinió i la independència del poder judicial han estat sistemàticament violats, on s’arresten els polítics únicament pel seu suport al dret a l’autodeterminació, utilitzat exclusivament de manera democràtica i pacífica. Això segurament implica violacions més greus dels drets humans que a Hongria i Polònia. Però Espanya s’ha estalviat les sancions, i Brussel·les roman en silenci mentre els presos polítics llangueixen des de fa més d’un any a la presó i estan sent processats pel que podríem anomenar “guerra jurídica”.

Pensem en com hauria reaccionat Europa si Anglaterra hagués tractat els separatistes escocesos com a criminals. Hi ha bones raons per creure que actualment a Espanya s’han violat els articles 3, 5, 6, 8, 9, 10, 11, 13, 14 del Conveni Europeu de Drets Humans i els articles 1, 7, 9, 10, 12, 14, 19, 21, 22, 25, 26 i 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, però Brussel·les no ha realitzat cap investigació ni ha aplicat l’article 7.

Per descomptat, la Comissió Europea hauria d’investigar políticament aquestes ambigüitats, que també haurien d’estar subjectes a procediments legals per part del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg. La impunitat ja no ha d’acceptar-se amb indiferència a Europa.

La jurisprudència del tribunal de Luxemburg és interessant perquè, mitjançant la seva decisió de 27 de febrer de 2018 en el cas C-2767/16, va confirmar que el dret a l’autodeterminació dels pobles forma part del dret europeu. Els acords econòmics de la Unió Europea amb el Marroc ja no poden aplicar-se al Sàhara Occidental ocupat, perquè violen el dret a l’autodeterminació de la població local, és a dir, els sahrauís.

El dret a l’autodeterminació dels pobles és certament un dels drets humans que la Unió Europea ha de promoure activament. En virtut de l’article 1 del Pacte de les Nacions Unides sobre els Drets Civils i Polítics, s’han de prendre mesures per garantir millor la protecció dels drets humans –no només els drets de les minories– de molts pobles d’Europa, entre altres bascos, catalans, bretons, corsos, habitants del Tirol del Sud (Tirol del Sud), alemanys que viuen als Estats d’Europa oriental.

A més de l’aplicació arbitrària del Tractat de Lisboa, s’han plantejat altres preocupacions sobre aquest tractat, per exemple, contra la forma com es va celebrar. En primer lloc, es va aprovar l’anomenada Constitució europea, proposada el 2004 i rebutjada el 2005 en referèndums a França i els Països Baixos. Després, vam preferir tornar al mètode antidemocràtic d’imposar el Tractat de Lisboa, gairebé idèntic a la versió constitucional anterior, pels parlaments dels estats membres.

No obstant això, diversos d’aquests parlaments no van defensar la voluntat dels seus pobles, sinó que van votar en contra de la seva voluntat. Això porta a la llum un problema essencial ja present durant la gènesi del tractat: una incompatibilitat amb la democràcia i l’estat de dret. També ens recorda el Tractat de Maastricht, que va ser ratificat pels parlaments sense referèndum previ. Això va ser impugnat amb raó en el seu moment al Tribunal Constitucional alemany, perquè el tractat equivalia a una pèrdua parcial de la sobirania de l’Estat. Al meu parer, el Tribunal Constitucional Federal ha emès una decisió purament política i està totalment equivocat des d’un punt de vista legal.

Ara hi ha moltes altres amenaces a la democràcia: el conformisme, el que és “políticament correcte”, l’autocensura i la resignació. També hem de lluitar contra la manipulació de l’opinió pública, ja sigui exercida pel govern o pels mitjans privats, perquè la democràcia i l’autodeterminació només funcionen si podem accedir a informació fiable i completa en un context correcte sense ser contínuament enganyats pels polítics i els mitjans de comunicació.

En conclusió, m’agradaria apel·lar a l’ordre públic europeu, perquè els tres principis fonamentals de la Unió Europea segueixen sent vàlids. Tot i que les institucions apliquen arbitràriament aquests principis fonamentals, encara que persisteixen molts problemes a la Unió Europea, ens correspon a nosaltres trobar solucions, solucions que han de portar a un futur millor per a tots els europeus. Solucions per superar les tragèdies de la Primera i la Segona Guerra Mundial i garantir la democràcia i l’autodeterminació per a tots nosaltres. La democràcia és una expressió de l’autodeterminació, i l’autodeterminació no pot separar-se de la democràcia. Les dues són la nostra herència i la nostra ètica.

Els agraeixo la seva atenció.

El professor Alfred de Zayas va ser des del 2012 fins al 2018 relator especial de les Nacions Unides per a la Promoció d’un Ordre Internacional Democràtic Just. Va presentar el text reproduït aquí al Congrés de la Fundació Desiderius Erasmus a Berlín el 10 de novembre de 2018. El tema del Congrés va ser: “Un segle després de la Primera Guerra Mundial: l’ordre europeu per la pau des del 1918 i el dret a l’autodeterminació dels pobles”.

Font original: Horizons et débats