L’economia convencional falla sistemàticament en preveure el futur. Parlo d’aquestes “escoles” de pensament erroni, que van des de Paul Krugman a l'”esquerra” fins a Glenn Hubbard i altres apologistes dels negocis i el neoliberalisme a la “dreta”.

Un dels seus mites preferits és que “els salaris són difícils de baixar”. Això vol dir que en condicions de recessió o alguna cosa pitjor, a causa que els treballadors no accepten salaris més baixos la recessió tendeix a continuar. Si tan sols els treballadors permetessin la reducció dels salaris, voldria dir que les empreses tindrien més ingressos disponibles a mà (per l’estalvi de costos salarials). Les empreses reinvertirien llavors els ingressos addicionals. La inversió augmentaria. Els treballadors serien recontractats. Els ingressos salarials es recuperarien i l’economia creixeria gràcies a una major inversió i consum.

Aquesta ficció ha regit durant més d’un segle. L’economista John Maynard Keynes la va desacreditar els anys 30. Tanmateix, es va mantenir en el corrent dominant de la professió econòmica, fins i tot fins avui. Només cal llegir la majoria dels llibres de text de nivell universitari. Encara hi és. Juntament amb almenys una dotzena d’altres falses propostes (com que el lliure comerç beneficia tothom; la inflació és causada per massa diners amb molt pocs béns; la desigualtat d’ingressos es deu al fet que els treballadors no estan educats i no són més productius; les retallades d’impostos a les empreses creen llocs de treball, i un munt d’altres declaracions sense sentit que no tenen cap suport en la realitat).

La noció que “els salaris són difícils de baixar” és una forma intel·ligent d’argumentar que els treballadors són responsables de la manca d’una ràpida recuperació de la recessió. Si tan sols reduïssin els seus salaris, tot s’arreglaria en poc temps.

Però mira el que està passant ara mateix. A finals de maig del 2020, almenys 45 milions de treballadors estatunidencs estan a l’atur. En només dos mesos han perdut 1,3 bilions de dòlars en ingressos. Més d’1 bilió de dòlars a causa dels aturats. Altres 260.000 milions de dòlars a causa de la reducció de les hores de treball. Això és una reducció de salari d’1,3 bilions de dòlars! Com en totes les recessions, els treballadors experimenten severes reduccions de salari: atur (sense salari), reducció d’hores de treball, retallades i pèrdua de beneficis, reducció de les contribucions a la seguretat social per part dels empresaris, frau en els salaris, etc. etc. Així que els salaris cauen, i estan caient avui més ràpid i més profund que mai. I les empreses i els inversors estan gastant i invertint a causa de les reduccions salarials? No. Estan acumulant els 1,74 bilions de dòlars en préstecs del Congrés i subsidis de rescat. I acumulant fin ara els 650.000 milions de dòlars en retallades d’impostos a les empreses, també a la legislació de rescat (de la qual, he d’afegir, se’n sent molt poc en els mitjans de comunicació).

Com el periodista David Cay Johnson acaba de revelar en un article d’avui, els dipòsits d’efectiu a curt termini per part de les empreses en fons monetaris institucionals únicament (només una font) ha augmentat de 2,3 bilions de dòlars abans de l’1 de març del 2020 a 3,3 bilions avui. Això és un augment d’1 bilió en els dipòsits en efectiu de les empreses, només en els fons de diners institucionals. S’està dipositant més en els bancs comercials. La mitjana a llarg termini dels dipòsits de les empreses en els bancs comercials ha estat del voltant del 5% (6% sota Obama i 4,6% sota Trump el 2016-19) a 15,8% des de l’1 de març. Les empreses i els inversors estan acumulant els seus diners i ho estan dipositant als seus comptes a curt termini en bancs, fons i qui sap on més, dins i fora de país. Sens dubte, alguna cosa d’això es destinarà en algun moment a la recompra d’accions, pagament de dividends, fusions i adquisicions, especulació amb derivats i tota la resta dels jocs d’atzar financers que al segle XXI defineixen el capitalisme. No esperin que s’involucrin gaire en una inversió real que augmenti la producció, que requereixi la recontractació de treballadors, que generi ingressos salarials.

Per tant, les retallades i reduccions salarials, ara en curs, no resultaran en una inversió empresarial renovada i en la recontractació general dels 45 milions d’acomiadats. Les retallades salarials no donen lloc a una inversió real i al creixement.

L’absurda noció econòmica que els salaris són difícils de baixar és pura deixalla econòmica avui dia, com sempre ho ha estat! I també ho és la idea convencional paral·lela que si es pot trobar una manera d’augmentar l’efectiu de les empreses (a través de retallades d’impostos o préstecs de rescat), també es produirà una recuperació econòmica.

El Dr. Rasmus és autor del llibre recentment publicat, “The Scourge of neoliberalism: US Economic Policy from Reagan to Trump”, Clarity Press, gener de 2020, en què el registre empíric sobre salaris, inversions, impostos i ocupació desacredita completament els diversos mites i tergiversacions de l’economia convencional.

Font: Jack Rasmus

facebook
Twitter
Follow