Des de pressionar per aconseguir avions de combat fins a subministrar urani empobrit, el Regne Unit s’està assegurant que l’escalada sigui l’únic camí a seguir
El president ucraïnès, Volodímir Zelenski va fer un viatge inesperat a Gran Bretanya la setmana passada en una gira llampec per les capitals europees, demanant armes més potents i de més abast per utilitzar en la seva guerra contra Rússia.
El que va resultar difícil d’ignorar una vegada més va ser fins a quin punt el Regne Unit exerceix un paper desproporcionat a Ucraïna.
L’any passat, poc després del començament de la guerra, el llavors primer ministre, Boris Johnson, es va afanyar a viatjar a Kíev –presumiblement seguint instruccions de Washington–, pel que sembla per advertir Zelenski que abandonés les incipients converses de pau amb Moscou .
Més o menys al mateix temps, l’administració Biden va deixar clar que estava a favor d’una escalada dels combats, i no de posa’ls-hi fi, com una oportunitat per “afeblir” Rússia, un rival geoestratègic juntament amb la Xina.
Des de llavors, el Regne Unit ha estat a l’avantguarda dels esforços europeus per atrinxerar el conflicte, ajudant a pressionar per al subministrament d’armes, entrenament i intel·ligència militar a les forces ucraïneses.
S’estan enviant tancs britànics i milers de projectils per a tancs, inclosos, polèmicament, alguns fabricats amb urani empobrit. La setmana passada, el Regne Unit va afegir centenars d’avions no tripulats d’atac de llarg abast a l’inventari.
I ha començat a arribar un nombre indeterminat de míssils de creuer Storm Shadow, que costen 2 milions de lliures i tenen un abast de gairebé 300 km. La setmana passada, Ben Wallace, secretari de Defensa britànic, va declarar que els míssils ja estaven en ús, i va afegir que era Kíev qui decidia els objectius.
Storm Shadow permet a l’exèrcit ucraïnès atacar en profunditat les zones d’Ucraïna annexionades per Rússia, i potencialment també ciutats russes.
Una filtració recent va revelar que el Pentàgon s’havia assabentat, mitjançant escoltes electròniques, de l’entusiasme de Zelenski pels míssils de més abast perquè les seves forces fossin “capaces de colpir els desplegaments de tropes russes a Rússia”.
Només de boca
Actualment, la Gran Bretanya no fa més que complir només de boca l’afirmació d’Occident que el seu paper consisteix únicament a ajudar Ucraïna a defensar-se de l’agressió russa. El subministrament d’armes cada vegada més ofensives ha convertit Ucraïna en el que equival a un camp de batalla indirecte en què es pot reviure la Guerra Freda.
Durant la visita de Zelenski al Regne Unit la setmana passada, el successor de Johnson, Rishi Sunak, va actuar de fet com a intermediari d’armes per a Ucraïna, unint-se als Països Baixos en el que es va denominar grandiloqüentment una “coalició internacional” per pressionar la administració Biden i altres Estats europeus perquè subministressin a Kíev avions de combat F-16.
Washington no va semblar necessitar gaire persuasió. Tres dies després, Biden va canviar radicalment de tàctica en una cimera del G7 al Japó. En efecte, va donar llum verda als aliats dels Estats Units perquè subministressin a Ucraïna no només F-16 de fabricació estatunidenca, sinó caces similars de quarta generació, com l’Eurofighter Typhoon britànic i el Mirage 2000 francès.
Els funcionaris de l’Administració van sorprendre els líders europeus en suggerir que els Estats Units participarien directament en l’entrenament dels pilots fora d’Ucraïna.
Després d’una visita “sorpresa” de Zelenski a la cimera el cap de setmana, Biden va dir que li havien donat “garanties rotundes” que els avions no atacarien territori rus.
Funcionaris britànics, per part seva, han indicat que el Regne Unit començaria a entrenar pilots ucraïnesos en qüestió de setmanes.
El lloc que li correspon és a l’OTAN
El núm. 10 ha deixat clar que el propòsit de Sunak és construir “una nova força aèria ucraïnesa amb avions F-16 estàndard de l’OTAN” i que el primer ministre creu que “el lloc que correspon a Ucraïna és a l’OTAN”.
Aquestes declaracions semblen destinades, una vegada més, a bloquejar qualsevol possible camí cap a la pau. El president Vladímir Putin es va pronunciar repetides vegades contra la creixent implicació encoberta de l’OTAN a la veïna Ucraïna abans que Rússia llancés la seva invasió fa 15 mesos.
És difícil imaginar que el Regne Unit estigui sortint del guió. El més probable és que l’administració Biden estigui utilitzant la Gran Bretanya per guanyar terreny i estovar les opinions públiques occidentals a mesura que l’OTAN se submergeix cada cop més profundament en les activitats militars del veí de Rússia.
Ucraïna s’està convertint gradualment en precisament la base avançada de l’OTAN que va ser el primer motiu de la invasió de Moscou.
Al mateix temps, la Gran Bretanya sembla estar explotant la guerra d’Ucraïna com a aparador del seu armament. Després dels Estats Units, ha estat el major proveïdor de material militar a Ucraïna.
Aquesta setmana es va informar que les exportacions britàniques d’armes van assolir la xifra rècord de 8.500 milions de lliures, més del doble que l’any passat. L’última vegada que la Gran Bretanya va tenir tant d’èxit en la venda d’armes va ser el 2015, en plena guerra de Síria.
Risc per a la salut
La generositat armamentística d’Europa és, segons se’ns diu, la condició prèvia perquè Ucraïna munti una contraofensiva llargament esperada per recuperar el territori del que Rússia s’ha apoderat a l’est i al sud d’Ucraïna.
Aquest mes, Josep Borrell, cap de la diplomàcia de la Unió Europea, es va sincerar a Florència i va descartar les converses de pau. Ucraïna necessita subministraments massius d’armes perquè, en cas contrari, “Ucraïna caurà en qüestió de dies”, va afirmar.
L’advertència de Borrell no només suggeria la precarietat de la situació d’Ucraïna, sinó que implicava que, per desesperació, els seus dirigents podrien estar disposats a aprovar escenaris de combat cada cop més arriscats.
I gràcies a la intromissió britànica, l’elevat nombre de baixes que es produeixin a mesura que es prolongui la guerra –entre la població ucraïnesa i els soldats russos, així com potencialment també dins de les fronteres russes– es pot deixar sentir no només els propers mesos, sinó durant dècades.
El març, Declassified va publicar la notícia que alguns dels milers de projectils de tanc que la Gran Bretanya està subministrant a Kíev estan fets d’urani empobrit (DU), un metall pesant radioactiu produït com a residu de les centrals nuclears.
El partit laborista de Keir Starmer, a l’oposició, ha declarat que “recolza plenament” el subministrament per part del govern britànic d’aquests projectils perforants a Ucraïna, malgrat el risc a llarg termini que suposen per a les persones exposades a la contaminació química tòxica que deixen darrere seu.
Els projectils d’urani empobrit es fragmenten i cremen en assolir un objectiu. Un analista, Doug Weir, de l’Observatori de Conflictes i Medi Ambient, va declarar a Declassified que la munició produeix “partícules (microscòpiques) d’urani empobrit químicament tòxiques i radioactives que suposen un risc per inhalació per a les persones”.
Tot i això, els ministres britànics insisteixen que l’amenaça per a la salut humana és baixa i que val la pena córrer el risc, atesos els beneficis militars que s’obtenen en ajudar Ucraïna a destruir els tancs russos.
Morts per càncer
Tanmateix, com ha posat en relleu Declassified, les proves cada vegada més nombroses de l’ús d’aquest tipus de projectils per part dels Estats Units a l’antiga Iugoslàvia la dècada de 1990 i per part de la Gran Bretanya i els Estats Units a l’Iraq una dècada més tard soscaven aquestes garanties.
Els tribunals italians han admès a tràmit demandes d’indemnització contra l’exèrcit del país en més de 300 casos d’italians que van servir a la policia o com a soldats a Bòsnia i Kosovo i que han mort de càncer després d’haver estat exposats a l’urani empobrit.
Segons els informes, molts milers més d’exmilitars italians han desenvolupat càncers.
El 2001, el govern de Tony Blair va treure importància al paper de l’urani empobrit en les morts ocorregudes a Itàlia per no molestar la nova administració de George W. Bush. Els dos líders no van trigar a aprovar l’ús de munició d’urani empobrit a l’Iraq, tot i que el Regne Unit va admetre la seva “obligació moral” d’ajudar a netejar part de la contaminació posterior.
Occident s’ha interessat poc per investigar els efectes de les armes d’urani empobrit a l’Iraq, malgrat que les poblacions civils locals han estat les més exposades a la contaminació. Els projectils d’urani empobrit es van utilitzar àmpliament durant la guerra del Golf del 1991 i, més d’una dècada després, durant l’ocupació de l’Iraq dirigida pels Estats Units i la Gran Bretanya.
Les estadístiques del govern iraquià suggereixen que les taxes de càncer es van multiplicar per 40 entre el període immediatament anterior a la guerra del Golf i 2005.
Segons els informes, la ciutat de Fal·luja, devastada pels Estats Units després de la invasió del 2003, pateix “la taxa més alta de danys genètics de qualsevol població mai estudiada”. Es diu que la taxa de defectes congènits és aproximadament 14 vegades superior a la de les regions japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, on els Estats Units hi van llançar bombes atòmiques.
El 2018, el Govern britànic va reclassificar un informe del 1981 sobre els perills de les armes d’urani empobrit elaborat per l’Establiment de Recerca d’Armes Atòmiques del Ministeri de Defensa que havia fet públic tres anys abans.
Mentrestant, James Heappey, ministre de les Forces Armades, ha suggerit enganyosament que organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut i les Nacions Unides no han trobat perills per a la salut o el medi ambient a llarg termini associats amb les armes d’urani empobrit.
Però com Weir va dir a Declassified el març: “Cap de les entitats esmentades pel Ministeri de Defensa ha fet estudis mediambientals o sanitaris a llarg termini en zones de conflicte on s’han utilitzat armes amb urani empobrit”.
En altres paraules, simplement no ho saben, i possiblement no els interessi esbrinar-ho.
Weir va afegir que l’OMS, l’ONU i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica havien demanat que les zones contaminades se senyalitzessin clarament i se’n restringís l’accés, alhora que recomanaven que les campanyes de conscienciació sobre els riscos es dirigissin a les comunitats properes.
Els funcionaris britànics també han reclutat la Royal Society en els seus esforços per afirmar que l’urani empobrit és segur, com ja van fer els Estats Units abans, en el període previ a la invasió de l’Iraq el 2003, citant dos dels seus informes publicats el 2001 i 2002.
Tot i això, la Royal Society s’ha distanciat obertament d’aquestes afirmacions. Un portaveu va declarar a Declassified que, malgrat les afirmacions del govern britànic, l’urani empobrit ja no era una “àrea activa d’investigació política”.
Ja el 2003, la Royal Society va reprendre Washington, declarant a The Guardian que els soldats i civils a l’Iraq “corrien perill a curt i llarg termini. Els nens que jugaven a llocs contaminats corrien un risc especial”.
Alhora, el president del grup de treball de la Royal Society sobre urani empobrit, el professor Brian Spratt, advertia que la corrosió dels projectils podia filtrar urani empobrit a les reserves d’aigua. Va recomanar retirar els artefactes i fer mostrejos a llarg termini dels subministraments d’aigua.
Veus silenciades
En pressionar a favor d’armes més ofensives i introduir projectils d’urani empobrit a la guerra, la Gran Bretanya ha elevat l’aposta de dues maneres incendiàries.
En primer lloc, està impulsant la lògica de la guerra cap a una escalada cada vegada més gran, inclosa l’escalada nuclear.
Rússia mateixa posseeix armes d’urani empobrit, però pel que sembla ha evitat utilitzar-les. Fa temps que Moscou adverteix que considera l’ús d’urani empobrit a Ucraïna en termes nuclears com l’equivalent a una “bomba bruta”.
El març, Putin va respondre a la decisió del Regne Unit de subministrar projectils d’urani empobrit prometent traslladar armes nuclears “tàctiques” a la veïna Bielorússia. Per part seva, el seu ministre de Defensa, Sergei Shoigu, va afirmar que això situava el món “cada vegada a menys passos” d’una “col·lisió nuclear”.
Però la Gran Bretanya també està creant una situació en què un moviment catastròfic, o un error de càlcul, per part de Rússia o Ucraïna, és cada vegada més probable, com van posar de manifest els esdeveniments de la setmana passada.
Rússia va atacar un dipòsit de municions militars a l’oest d’Ucraïna i va provocar una gegantina bola de foc. Els rumors apuntaven que al lloc hi podria haver projectils britànics d’urani empobrit.
Sigui cert o no, és un recordatori que Moscou podria atacar un magatzem d’aquesta mena, intencionadament o accidentalment, estenent la contaminació àmpliament sobre una zona urbanitzada.
Amb Ucraïna aviat en possessió d’un arsenal complet d’armes ofensives, en gran part cortesia del Regne Unit –no només avions no tripulats de llarg abast, míssils de creuer i tancs, sinó també avions de combat– no és difícil imaginar escenaris aterridors que podrien portar ràpidament Europa a un conflicte nuclear.
Moscou ataca un dipòsit de munició d’urani empobrit, exposant una gran població civil a la contaminació tòxica. Ucraïna pren represàlies amb atacs aeris a l’interior de Rússia. El camí cap a un intercanvi nuclear a Europa no ha estat mai tan a prop.
Aquells que van advertir que era urgent entaular converses de pau en lloc d’una carrera armamentística a Ucraïna semblen cada dia més encertats. Quant de temps més podran seguir silenciant les seves veus, no només els dirigents occidentals, sinó també els mitjans de comunicació occidentals?
Font: Declassified UK
Munició d'urani empobrit: l'armament que Londres enviarà a Ucraïna i que ha desfermat la ira russa (Diario El Comercio Videos, 22.03.2023)
El risc dels projectils amb urani empobrit: una història tòxica (euronews, 05.04.2023)