El 19 de maig, el Financial Times citava el ministre britànic de Defensa, Ben Wallace, afirmant que Occident podria enfrontar-se a l’amenaça d’una guerra a gran escala amb Rússia i la Xina a finals de la dècada i proclamava que la preparació de la defensa era una tasca primordial per als països occidentals.

Ens hem de preguntar en quin univers viuen el Sr. Wallace i el seu cap, Rishi Sunak, ja que la Gran Bretanya està en guerra amb Rússia ara mateix, s’ha preparat, amb cada pas, cada acció hostil, per a una guerra a gran escala, una catàstrofe a gran escala, que no poden evitar. Per què la Gran Bretanya entraria en guerra amb la Xina, a més de Rússia, quan la Xina no l’ha amenaçada i està a oceans de distància, ningú no ho pot explicar en termes racionals. Tanmateix, aquesta és la retòrica britànica, el lloro fetitxista de les paraules del seu amo i senyor, els Estats Units.

Molts argumenten que les declaracions que la guerra no està passant, que és una cosa que només existeix en el futur, són intents desesperats d’enganyar el poble britànic, de mentir-lo sobre les intencions del seu govern i sobre el que ha de venir. Altres sostenen que són senyals que el govern britànic no té sentit de la realitat. Però, al final, cal concloure que són totes dues coses alhora.

Pitjor encara, aquestes declaracions parlen d’un govern que sembla pensar que és intocable, que la guerra amb Rússia es limitarà a l’espai geogràfic d’Ucraïna, que la participació de Gran Bretanya en la guerra contra Rússia no tindrà conseqüències directes per a Gran Bretanya i el seu poble, que Rússia no gosarà seguir la lògica militar i política duent a terme atacs militars contra la Gran Bretanya. Res podria estar més lluny de la veritat, però la classe dirigent britànica, somiant amb el seu passat, és incapaç d’acceptar la realitat, està portant el poble britànic cap al desastre, a mesura que la tempesta de la guerra s’acosta cada cop més a les seves costes.

El pensament enganyós a Gran Bretanya és una extensió de la mateixa psicosi que s’apodera de tots els salons del poder al món occidental, una psicosi que té les seves arrels en les societats profundament pertorbades que s’han desenvolupat a Occident i les causes de les quals seran objecte d’estudi dels futurs científics socials i historiadors, si n’hi ha. De fet, aquests governs mostren símptomes observables i clàssics de paranoia i trastorns delirants, que condueixen a la ruptura total amb la realitat que constitueix la psicosi. Es tracta d’un estat de coses molt perillós perquè algú que delira, que no té control sobre la realitat, que no pot distingir entre la realitat i la imaginació o els desitjos, prendrà decisions i emprendrà accions perilloses per a tots els que l’envolten, en aquest cas Rússia, i més enllà, el món sencer.

Just després que Rússia iniciés la seva Operació Militar Especial, la Gran Bretanya va declarar el seu suport a Ucraïna juntament amb la resta de l’OTAN i va anunciar que li subministraria armes i municions per lluitar contra Rússia. En resposta, Maria Zakharova, portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, va declarar que els Estats de l’OTAN que subministren armes a Ucraïna podrien ser colpits en els atacs.

Zakharova va dir:

“¿Entenem correctament que, per interrompre la logística dels subministraments militars, Rússia pot atacar objectius militars al territori dels països de l’OTAN que subministren armes al règim de Kíev?

Al capdavall, això provoca directament morts i vessament de sang en territori ucraïnès. Segons tinc entès, la Gran Bretanya és un d’aquests països”.

El Ministeri de Defensa rus, després de diversos atacs dins de Rússia recolzats per l’OTAN, ha dit repetides vegades:

“Ens agradaria subratllar que la provocació directa per part de Londres del règim de Kíev a aquestes activitats atacant territori rus, en cas que s’intenti dur-les a terme, donarà lloc immediatament a la nostra resposta proporcional”.

L’abril, quan el Regne Unit va anunciar que enviaria projectils d’urani empobrit per a tancs a Ucraïna, Rússia va dir que respondria i així ho va fer, destruint aquestes municions a Ucraïna just després que arribessin, i ara un núvol radioactiu es desplaça cap a l’oest, en direcció a Europa i el Regne Unit. Les advertències russes sobre el perill que això passés van ser ignorades.

L’11 de maig, Ben Wallace va anunciar un nou acte d’agressió contra Rússia amb la decisió d’enviar míssils de creuer Storm Shadow a Ucraïna, que des d’aleshores s’han utilitzat per atacar centres civils a Rússia. Un cop més, Rússia va declarar clarament que hi hauria una resposta militar a aquesta acció.

El 23 de maig, durant la seva visita a Laos, el cap adjunt del Consell de Seguretat rus, Dmitri Medvédev, va llançar una altra advertència, el dia en què les forces de seguretat russes van destruir la força d’assalt ucraïnesa que va atacar civils a la regió de Belgorod, una acció obertament terrorista recolzada pel Regne Unit i els altres Estats de l’OTAN. Des de Vientiane, va declarar:

“L’aliança de l’Atlàntic Nord no es pren prou seriosament l’amenaça d’una guerra nuclear, cometent així un greu error. L’OTAN no es pren seriosament aquest escenari. Si no, l’OTAN no hauria subministrat armes tan perilloses al règim ucraïnès. Aparentment, pensen que un conflicte nuclear, o una apocalipsi nuclear, mai és possible. L’OTAN s’equivoca, i en algun moment els esdeveniments poden fer un gir completament imprevisible. La responsabilitat recaurà directament sobre l’Aliança de l’Atlàntic Nord”.

Medvédev va assenyalar que ningú sap si s’ha superat el punt de no retorn:

“Ningú ho sap. Aquest és el principal perill. Perquè quan proporcionen alguna cosa, diuen: subministrarem això també. Míssils de llarg abast o avions. Tot anirà bé. Però res anirà bé. Podrem fer-hi front. Però només s’utilitzaran tipus d’armes cada cop més perilloses. Aquesta és la tendència actual”.

Però Rússia també pot atacar utilitzant les seves armes convencionals, contra les quals el Regne Unit no té cap defensa.

Tot i així, l’actitud britànica davant aquests advertiments és apel·lar a la màgia de la “legalitat”, com si poguessin teixir un mantell protector al voltant de l’illa amb conjurs. Tot i això, tothom sap que per utilitzar conjurs per allunyar el perill, la fórmula emprada ha de tenir força; altrament, les paraules no fan efecte.

El 2022, per exemple, el llavors viceprimer ministre, Dominic Raab, va contraatacar, després que Rússia suggerís que podria atacar instal·lacions militars britàniques pel seu suport a Ucraïna, titllant d'”il·legal” l’afirmació del Kremlin. Wallace, Sunak i altres han repetit aquesta afirmació moltes vegades.

Raab, i la resta, només poden tenir raó si la Gran Bretanya hagués mantingut la seva neutralitat a la guerra entre Ucraïna i Rússia. Però, com sabem, això és realment una guerra dels Estats Units, la Gran Bretanya i la seva màfia de l’OTAN contra Rússia i ho ha estat tothora. Ucraïna és l’actual camp de batalla. Per tant, que la Gran Bretanya afirmi que ha mantingut la neutralitat és un absurd.

Un Estat neutral viola la neutralitat en incomplir la seva obligació de romandre imparcial, de no participar en el conflicte. Viola la neutralitat en subministrar vaixells de guerra, aeronaus, armes, municions, provisions militars o altre material bèl·lic, directament o indirectament, a un bel·ligerant, en comprometre les seves pròpies forces militars, o en subministrar assessors militars a una part en el conflicte armat, en permetre l’ús bel·ligerant de territori neutral com a base militar, o per a l’emmagatzematge de material bèl·lic o el pas de tropes o municions bel·ligerants per territori neutral, en proporcionar tropes a un bel·ligerant, o proporcionar o transmetre intel·ligència militar en nom d’un bel·ligerant són també exemples de violacions de la neutralitat.

La neutralitat d’un Estat acaba quan l’Estat es converteix en part en un conflicte armat o, en altres paraules, en bel·ligerant. Segons la llei de neutralitat, un Estat es converteix en bel·ligerant quan declara la guerra, participa en les hostilitats de manera significativa o comet violacions sistemàtiques o substancials dels seus deures d’imparcialitat i no participació.

La Gran Bretanya compleix tots els requisits d’un cobel·ligerant, és a dir, d’una part en la guerra amb Rússia; no només subministra municions i sistemes d’armament a Ucraïna amb l’objectiu d’atacar Rússia i les forces russes a Ucraïna, sinó que exerceix un paper directe en la direcció de la guerra contra Rússia, inclòs la tramesa d’oficials militars i soldats per assessorar i operar amb les forces ucraïneses, impedint qualsevol negociació de pau –recordem l’actuació de Boris Johnson just quan Ucraïna i Rússia estaven a punt de concloure un acord de pau– mitjançant l’entrenament de soldats ucraïnesos a Gran Bretanya i el seu transport al front, subministrant a les forces ucraïneses dades de reconeixement i intel·ligència, enviant activament avions a prop de la zona de guerra a aquest efecte, proporcionant sistemes de comunicacions, prestant ajuda financera a Ucraïna i imposant alhora mesures de guerra econòmica a Rússia, eufemísticament anomenades “sancions”. Aquestes condicions s’apliquen a tots els aliats de l’OTAN, és clar, però el paper de la Gran Bretanya és especialment remarcable.

De fet, l’agressió britànica contra Rússia va començar molt abans del 2022. Gran Bretanya, com a part de l’OTAN, va recolzar la insurgència a la regió del Caucas a mitjans de la dècada de 1990. Gran Bretanya va participar en l’agressió contra Iugoslàvia el 1999,  part de l’estratègia per atacar Rússia, eliminant un potencial aliat rus, igual que va fer Hitler el 1941. L’atac georgià contra les forces russes el 2008 també va comptar amb el suport de l’OTAN.

Durant tot aquest període, el govern i els mitjans de comunicació del Regne Unit van emetre un flux constant de propaganda contra Rússia, que va culminar amb les desgavellades afirmacions dels britànics que Rússia va intentar utilitzar verí nerviós novitxok per matar dos ciutadans russos, els Skripal , al Regne Unit. Aquest incident tenia un objectiu, preparar les ments del poble britànic per a la guerra amb Rússia. A Occident mai s’esmenta que ningú ha vist o sabut res dels Skripal des de fa uns quants anys, que la Gran Bretanya rebutja el dret de Rússia a reunir-se amb ells per veure si estan bé. Han desaparegut, el seu destí és desconegut, dues peces prescindibles al tauler d’escacs de la guerra.

Finalment, Rússia afirma, amb algunes proves que donen suport a les seves afirmacions, que el Regne Unit va estar implicat, amb els Estats Units i altres nacions de l’OTAN, en l’atac a l’oleoducte NordStream, un acte de guerra tant contra Rússia com contra Alemanya, tot i que els alemanys, encara ocupats per les forces estatunidenques, estan obligats a acceptar aquesta humiliació i guardar silenci.

Així que les afirmacions britàniques que Rússia no té dret legal a prendre represàlies contra ella són absurdes. La Gran Bretanya, com tots els països de l’OTAN, no pot pretendre tenir un estatus neutral a la guerra. S’ha convertit de fet i de dret en part de la guerra.

D’això se’n dedueix que qualsevol acció empresa per Rússia contra el Regne Unit per obligar-lo a aturar la seva ajuda a Ucraïna i posar fi a la seva participació en la guerra contra Rússia serà legítima en virtut del dret internacional i justificada en virtut de l’antiga doctrina militar que una nació no pot patir l’atac d’una altra sense prendre represàlies per aturar l’atac i assegurar-se que no seguirà un altre atac.

La pretensió de la banda de l’OTAN d’actuar en “defensa pròpia col·lectiva”, una frase que a Ben Wallace li agrada fer servir molt, per poder afirmar que mantenen un estatus neutral, no és vàlida ni lògica i no s’aplica. És clar que els EUA i l’OTAN han estat planejant un atac contra Rússia durant molt de temps, i la guerra d’Ucraïna és una part d’aquest atac. La conspiració per cometre l’agressió s’ha desenvolupat durant dècades. Part de la preparació per a la guerra va ser el derrocament del govern electe d’Ucraïna i la instal·lació al seu lloc d’un govern titella que després va ser utilitzat per atacar el Donbass i la pròpia Rússia. Ara admeten obertament que els Acords de Minsk van ser un estratagema per entretenir Rússia mentre preparaven les forces ucraïneses per a la guerra contra Rússia.

A més, no es poden emparar en l’article 5 del Tractat de l’OTAN, ja que aquesta clàusula només es pot invocar si es produeix un atac rus no provocat contra un país de l’OTAN. Però quan un país de l’OTAN ataca Rússia, i aquí els tenim tots sumant-se a l’atac, és l’agressor i per tant no pot al·legar que està actuant en defensa pròpia. També és important tenir en compte l’article 1 del Tractat de l’OTAN, ja que exigeix que l’OTAN actuï de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides. S’hi estableix el següent:

“Article 1: Les parts es comprometen, segons el que disposa la Carta de les Nacions Unides, a resoldre per mitjans pacífics les controvèrsies internacionals en què es puguin veure embolicades, de manera que no es posin en perill ni la pau i la seguretat internacionals ni la justícia, i a abstenir-se en les seves relacions internacionals de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força en qualsevol forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides.”

Però les nacions de l’OTAN han fet exactament el contrari. Han bloquejat la pau en tot moment i pressionen Ucraïna perquè la guerra continuï. Les seves forces hi estan directament implicades. Fins i tot han intentat ampliar el seu bloc militar convidant Finlàndia i Suècia a unir-se a l’aliança de guerra, a fi d’augmentar les forces a la seva disposició, amb un sol propòsit, continuar la guerra contra Rússia. Ara declaren obertament que el seu objectiu és destruir Rússia. Així doncs, les nacions de l’OTAN no només són cobel·ligerants actius en la guerra, sinó que són, de fet, els principals protagonistes del camp enemic a què s’enfronta Rússia. Són, per tant, objectius legítims.

Però, ¿és probable que es produeixi un atac, quina serà la seva naturalesa i quines conseqüències tindrà? Són preguntes que només l’Estat Major rus pot conèixer i preveure. Nosaltres només podem especular. Però l’especulació pot ser útil, sobretot perquè el poble britànic s’adoni del perill en què l’està ficant el seu govern criminal.

Medvédev torna a advertir dels perills de la guerra nuclear, però Rússia no té necessitat de recórrer-hi per prendre represàlies contra la Gran Bretanya. Les armes convencionals d’enfrontament seran més eficaces, i què pot fer el Regne Unit si es produeix un atac contra aeròdroms militars, contra instal·lacions portuàries, per aturar la tramesa d’armes, contra bases de l’exèrcit on s’entrena soldats ucraïnesos, contra magatzems que emmagatzemen municions i armes marcades per a la seva tramesa a Ucraïna, o eliminant la força de submarins nuclears Trident del Regne Unit a Escòcia, o qualsevol altra sèrie d’objectius que poguessin seleccionar? No hi poden fer res.

El Grup de Recerca d’Estratègies Nacionals i de Defensa amb seu al Regne Unit va declarar en un informe sobre les defenses aèries britàniques el 2016, que:

“Des de la retirada del servei del sistema de míssils Bloodhound la dècada de 1980, la postura de defensa aèria del Regne Unit s’ha reduït principalment a una postura de policia de l’espai aeri benigna per a la pàtria i de defensa de punts per a les forces desplegades. El Regne Unit ja no disposa d’una capacitat de defensa aèria de curt a llarg abast completa, integrada o sòlidament estratificada, ni d’una capacitat operativa creïble o duradora”.

Des de llavors no ha canviat res, llevat d’empitjorar. En altres paraules, el Regne Unit està indefens davant les modernes armes russes d’atac frontal.

Recordo que, de petit, la meva mare em va portar diverses vegades amb autobús per Londres. Devia ser el 1955 més o menys i recordo quilòmetres i quilòmetres d’edificis cremats i ennegrits fins on arribava la vista, especialment a l’est de Londres, on districtes sencers van ser arrasats per les bombes alemanyes. El país, malgrat els seus heroics pilots de combat de la RAF, no va poder aturar els bombardejos i després els atacs amb míssils que es van prolongar durant cinc anys.

El govern britànic va assegurar al poble abans d’aquella guerra que tot aniria bé, que tindrien pau al seu temps. Però llavors van mentir al poble, com ho fan ara. La Gran Bretanya no va tornar mai a ser la mateixa després d’aquella guerra. No se’n va recuperar mai realment. Un cop més, el govern britànic, sempre al servei dels amos de Washington, porta el poble britànic a una guerra perillosa, sobre la qual mai se li ha preguntat, i que no vol. Els menteix sobre les causes, els menteix sobre els combats i els menteix sobre els perills a què s’enfronten, situant-los en un futur llunyà, i els amaga les conseqüències dels seus actes. Cal advertir el poble britànic. La Gran Bretanya està en guerra, i cap fanfarronada i cap mentida poden protegir-los de les conseqüències que el seu govern està provocant. Són previsibles i seran catastròfiques.

Christopher Black és un advocat penalista internacional establert a Toronto. És conegut per diversos casos destacats de crims de guerra i recentment ha publicat la seva novel·la Beneath the Clouds (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia New Eastern Outlook.

Font: New Eastern Outlook

Foto: El cap de l’Estat Major de Gran Bretanya, general Sir Patrick Sanders, va visitar el primer grup de reclutes de les Forces Armades d’Ucraïna el juliol del 2022 en un programa de formació per dotar-los de les capacitats necessàries per convertir-se en soldats eficaços.

Putin: Una guerra amb Rússia serà molt diferent per a Occident (RT, 02.02.2023)
Lavrov: Els nostres socis occidentals neguen estar en guerra amb Rússia (RT, 18.01.2023)