Encara no ens havíem refet de la polèmica pels casos de discriminació lingüística patits per catalanoparlants a la sanitat pública de les Illes Balears, quan el PIB-PSOE ens ha sorprès amb el que només es pot qualificar de globus sonda: la voluntat d’introduir més hores de castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. Naturalment, la previsible reacció majoritària de la comunitat educativa i dels partits/socis en el Govern han avortat l’intent abans d’oficialitzar-se la proposta. I un ja no sap si la pretensió del PSOE balear era la d’apagar el foc lingüístic de la sanitat amb un altre incendi a l’educació. A no ser que el PSOE doni per bona la realitat virtual de la campanya contra el català que han desfermat l’extrema dreta i la dreta extrema, amb la complicitat de la premsa madrilenya. Però la realitat és que la llengua amenaçada i en retrocés és el català, i que molts d’alumnes de Balears acaben l’educació obligatòria sense saber parlar català, però no n’hi ha cap que no sàpiga parlar castellà.

Permeteu-me que il·lustri aquesta afirmació amb una experiència personal. Tenc tres nets de 8, 6 i 3 anys. Els dos grans fan tercer i primer de primària, respectivament, a escoles que practiquen la immersió lingüística en català. Així i tot, ambdós llegeixen còmics en català i castellà, mentre que el petit, evidentment, no llegeix (fins aquí no arriba el meu orgull de padrí), però canta algunes cançons en castellà. Tots tres juguen entre ells i amb el amics en castellà, imitant els herois dels dibuixos animats (el mateix que fèiem nosaltres de nins imitant els vaquers de les pel·lícules de l’oest).

Si aquesta és la realitat a municipis de l’interior de Mallorca, quina deu ser la de les barriades de Palma o dels municipis costaners amb majoria de castellanoparlants. Això ho saben els professors i els pares i, encara més, els pares castellanoparlants que saben per experiència que l’ensenyament en català no ha canviat els hàbits lingüístics dels seus fills. Per això va tenir tant d’èxit la manifestació de les camisetes verdes quan l’expresident Bauzá va atacar l’ensenyament en català. Perquè els pares sabien que els arguments emprats pel govern del Partit Popular eren falsos i que les mesures que impulsava posarien en perill el coneixement dels seus fills dels dos idiomes oficials, fet que els limitaria la capacitat d’accedir a llocs de treball on és preceptiu el coneixement dels dos idiomes.

I és que la pressió del castellà és tan aclaparadora que, fins i tot, els infants de pocs anys ja l’entenen i el parlen. Per això, és imprescindible que la llengua catalana sigui la llengua vehicular a l’ensenyament, i encara no basta. És necessari que sigui més present als mitjans de comunicació audiovisuals. D’aquí que la llei de l’audiovisual que ha anunciat el Govern central no només ha d’establir quotes de llengua castellana en la programació de les plataformes audiovisuals, sinó que totes les llengües oficials als distints territoris de l’Estat també han de tenir una quota significativa. Si no es fa així, serà inevitable la mort d’aquestes llengües, que la Constitució estableix que seran objecte d’especial respecte i protecció. A no ser que aquest sigui l’objectiu dels partits polítics que tant diuen patir pel castellà.

Per això no podem tolerar més discriminacions per parlar la nostra llengua, especialment dels funcionaris públics. I no valen excuses. Un metge pot ser bo a casa nostra sense saber parlar català. Però si el metge no ens vol entendre, aleshores no és un bon metge. Així de clar.


facebook
Twitter
Follow