Seguint (especialment a Espanya) la pista dels diners
Les informacions sobre les massives operacions de control mental/social de les elits globalistes i sobre els seus crims, informacions que abans només eren accessibles per a aquells experts lúcids i honestos que s’atrevien a submergir-se en els milions de documents fets públics per WikiLeaks, ara són veritables titulars proporcionats pels mateixos alts responsables del govern de Trump. Són titulars almenys en aquells mitjans que ja no estan entossudits a seguir els dictats globalistes.
En una descomunal operació globalista de control mental/social, la USAID ha estat durant les darreres dècades un instrument decisiu. Una partida fonamental ha estat dedicada a finançar aquells experts i mitjans que, entre moltes altres coses, s’han dedicat a acusar de reaccionaris els qui sabem diferenciar molt clarament unes discriminacions i uns conflictes ben reals (de gènere, color, etc.) de la criminal utilització d’aquests conflictes per a uns objectius inconfessables mitjançant l’anomenat moviment o cultura woke.
De la mateixa manera que sabem que les anomenades revolucions de color han estat generades a partir d’unes lògiques demandes de més llibertat, democràcia, etc. Tot i que sovint aquestes demandes hagin estat creades ad hoc o exacerbades de manera ben planificada, fins i tot amb franctiradors assassins. Mentre que, alhora, han estat silenciades, i fins i tot ofegades en sang, moltes altres demandes semblants, o més necessàries i urgents encara, en països controlats per lacais del globalisme. I també podríem referir-nos al catastrofisme climàtic, catastrofisme que justifiquen a partir de problemes climàtics reals.
***
Aprofito ara per aclarir que, en el cas concret de l’anomenat procés català, no comparteixo l’opinió dels qui no són capaços de diferenciar entre un objectiu legítim, el sobiranisme, i el possible gran error dels líders sobiranistes d’haver acceptat ser finançats per l’Open Society Foundation de Soros. Si és que en realitat ho han estat, com efectivament sembla, si analitzem les línies editorials durant les darreres dècades de mitjans del Govern com TV3, Catalunya Radio o com la del diari Ara. O si donem per bones les proves de la investigació que Juan Antonio de Castro i Aurora Ferrer van presentar a la UDEF i al jutge Pablo Llarena l’abril del 2018. Investigació que, un any després, van bolcar al llibre Soros. Rompiendo España.
Al meu entendre, els sobiranistes no haurien caigut en un error així si haguessin estat fidels als ensenyaments i les praxis dels autèntics líders de la no-violència. En comptes de seguir manipuladors psicòpates, finançats per la USAID, que, com Gene Sharp, han ocultat les seves doctrines, objectius i estratègies globalistes últimes després d’una perversa màscara: aquella amb què es presenten com a seguidors de la no-violència. Si els sobiranistes haguessin estat fidels a l’autèntica doctrina evangèlica/gandhiana mai no haguessin caigut en la utilització de mitjans inadequats, encara que fos per aconseguir els més nobles fins.
Gene Sharp fa servir els mètodes gandhians no-violents de resistència civil no per alliberar els pobles de l’Imperi, com va fer mahatma Gandhi, sinó per provocar inacabables i sagnants “revolucions” de color i derrocar governs legítims. Ara fa dos anys, en una contundent i documentada crítica ja vaig exposar, en un extens article, molts dels treballs bruts dels qui a Espanya, sota l’aparença de respectables experts, estaven sent finançats per organismes com la USAID. Hi feia una crítica dels posicionaments de Vicenç Fisas, titular de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona. I al llarg d’aquesta crítica anaven apareixent molts llops coberts amb pell d’ovella:
***
“Sense caure en els bàrbars excessos de gent com John Carlin, Ramón Lobo o Alfonso Armada (president de Reporters sense Fronteres Espanya [tan generosament finançats per la USAID, com ara ja és públic i notori] fins a finals del 2021), les sibil·lines anàlisis i formulacions d’experts com Vicenç Fisas o els del CIDOB (recolzats generosament per l’Open Society del magnat globalista George Soros) encara són més perillosos. De fet van fer un enorme mal en la informació, tan sensible, sobre aquella tragèdia africana que va engolir milions de vides i en va deixar moltes més profundament ferides.
Casualment, els seus plantejaments coincideixen exactament amb els que en aquest moment formulen els presidents Biden i Zelenski: El paranoic Putin ha d’aturar la seva agressió i asseure’s a dialogar i negociar! Meravellós, No a la guerra… ‘del Putin’!! A diferència d’un altre català com Rafael Poch, autèntic expert en Rússia, que té molt clar que ‘A Ucraïna, occident és culpable’, aquests experts catalans, experts en tot i que valen per a tot el que se’ls mani, ho tenen tot molt clar: Putin és un paranoic. L’article de Vicenç Fisas del 6 de març passat titulat ‘La nuesa del pacifista davant la guerra’ s’inicia deixant ben asseguda ‘la paranoia de Putin’. Per cert, en el seu article Rafael Poch es refereix al CIDOB, que té per president honorari Javier Solana, exsecretari de l’OTAN, i el finançament d’aquests think tanks tan independents.
En aquest moment de consignes absolutament extremistes, els caps de la propaganda OTANista estan tornant a asseure als platós de les televisions espanyoles els pesos pesants de la Gran Mentida en l’altra gran operació, la de la conquesta de Rwanda i Zaire-Congo. Els tornen a asseure davant de les càmeres perquè diguin autèntiques barbaritats com aquesta: ‘No hi ha imatges de les massacres del Donbàs perquè, senzillament, no van existir’. O com aquesta: ‘Putin està arrasant Ucraïna com va arrasar Síria’. D’altra banda, això confirma que la conquesta dels extraordinaris recursos del Zaire-Congo va ser tan important per als contractistes d’aquests mercenaris de la Mentida com l’actual crisi d’Ucraïna.
[…] Però jo em pregunto: Com es pot fer aquest elogi de l’International Crisis Group? A l’apartat ‘El segrest de les grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat’ del llibre L’hora dels grans ‘filantrops’ ja em vaig referir a l’International Crisis Group, el gran referent de Fisas:
‘[…] Zbigniew Brzezinski, en concret, [el gran home del globalisme naixent] ha ostentat o ostenta el títol, entre molts altres, de membre dels consells directius d’algunes grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat com Freedom House, National Endowment for Democracy, International Crisis Group i Amnistia Internacional.’
Pel que fa a l’International Crisis Group, vaig explicar el següent:
[…] ‘el problema apareix quan ens assabentem que el juliol de 2009 va assumir el càrrec de presidenta i cap executiva ni més ni menys que la canadenca Louise Arbour. Com ja vaig exposar en el primer volum d’aquesta obra, l’exfiscal del TPIR (Tribunal Penal Internacional per a Rwanda amb seu a Arusha, Tanzània) i alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans ha estat una dona dòcil i còmplice fins al desvergonyiment amb els grans interessos anglosaxons que han ensangonat l’Àfrica dels Grans Llacs.’
[…]
Aleshores, per què em dedico a fer la crítica d’una proposta i unes intencions tan assenyades i fins i tot moderades [em refereixo a les de Fisas]? Doncs senzillament perquè, després de més de quatre anys de moure’m en l’àmbit de la no-violència, l’experiència m’ha demostrat que, més enllà de tot aquest tipus d’ONG, més enllà de tot aquest tipus de propostes i documents, sempre hi ha hagut, en major o menor mesura, una connexió amb grans organitzacions com les quatre anteriorment citades en les que Zbigniew Brzezinski, el fundador de la Trilateral per encàrrec de David Rockefeller, sempre formava part dels consells de direcció. O sempre hi ha un finançament directe d’organismes ‘defensius’ de l’Administració dels Estats Units o de fundacions com les de George Soros. I, sobretot, faig les meves crítiques perquè el veritable principi que regeix aquest món fosc i opac, tot i que amb façana de solidaritat, no és cap altre que el talk & fire imperial: atacar mentre es fa com si es dialogués i es negociés.
Un suposat expert en Rwanda, com és considerat Vicenç Fisas (‘els seus articles els publica El País!’, em deia amb admiració un ingenu amic) en una Catalunya i una Espanya absolutament ignorants del conflicte ruandès, hauria de saber coses tan elementals com aquesta: mentre s’entretenia els ingenus governs de Rwanda i Burundi en les negociacions d’Arusha, el gendarme estatunidenc Paul Kagame abatia l’avió presidencial el 6 d’abril del 1994. Els presidents dels dos països juntament amb les seves respectives comitives del rang més alt retornaven precisament d’aquelles negociacions enganyoses. Aquests són els diàlegs i les negociacions [que Fisas diu que voldria] de l’Imperi de la Mentida. Què li va passar a Vicenç Fisas que ja aleshores no ho va saber veure i va impartir llavors una doctrina encara més penosa que la que imparteix ara?
No és la meva intenció destruir tants prestigis acadèmics de ningú. Només pretenc dir prou! a tanta fal·làcia criminal, tant cinisme d’uns i tanta ingenuïtat, parcialitat o complicitat dels seus intel·lectuals afins o a sou. Hi ha massa injustícia i massa patiment perquè no aixequem la veu els qui en som conscients. Rússia no s’enfronta a persones tractables amb les que es pot dialogar i negociar, sinó a éssers autènticament malalts d’ambició, d’afany de poder, d’hipocresia i de cinisme. Éssers que no només acabaran amb Rússia quan puguin sinó que estan portant les seves pròpies nacions cap a l’abisme. […]
Com es pot ser tan incapaç de reconèixer els senyals (i documents oficials!) tan evidents que envolten un projecte de dominació mundial? Com es pot ser no ja tan parcial a favor d’Occident, com aquesta gent ho són, sinó simplement tan equidistant, equiparant els crims d’ambdues parts? […]
Finalment, com es pot pensar que el dret a la legítima defensa és sempre un parany? Els qui afirmen això serien capaços de dir-ho cara a cara a europeus com Espàrtac, els herois de la Resistència francesa o els del setge de Stalingrad. O a sud-americans com el Che Guevara i Salvador Allende. O a africans com Patrice Lumumba i Nelson Mandela, que va passar gairebé tres dècades a la presó per negar-se a signar en un paperet la seva renúncia a la lluita armada?
No és aquesta la meva no-violència. Serà la de Gene Sharp. La meva no és la que nega als pobles el dret a la defensa legítima. Crec que ni tampoc no era la del mateix mahatma Gandhi. Només cal llegir els seus escrits en profunditat. La meva no-violència és la de donar jo mateix la meva pròpia vida però no la d’exigir als altres que es deixin assassinar després de veure com violaven i assassinaven abans les seves filles. Això no és pas no-violència, això és la covardia que tant rebutjava Gandhi. Això és l’estupidesa i l’arrogància d’intel·lectuals burgesos europeus de saló i cafè que mai no han passat mai per tràngols tan terribles.
***
Però una cosa és finançar aquests cops d’estat tous, dissenyats i proposats per Sharp, contra els qui no se sotmeten a les elits globalistes, cops que financen i utilitzen organitzacions com la USAID, i una altra cosa ben diferent és pretendre utilitzar la doctrina Sharp per derrocar els lacais d’aquestes elits. Això no s’ha de permetre mai. Així és que a Rwanda, el 2024, van ser jutjats un periodista/youtubeur i set seguidors del partit polític DALFA-Umurinzi (la legalització del qual segueix sense ser acceptada), fundat i presidit per Victoire Ingabire Umuhoza. El crim del qual van ser acusats: haver estat sorpresos el 2021 llegint el llibre del serbi Srđa Popović, amb un títol semblant al de Sharp: “Com derrocar un dictador quan hom està sol, és petit i sense armes”.
El serbi Srđa Popović és el director executiu del Centre for Applied Nonviolent Action and Strategies (CANVAS), un altre dels centres que, juntament amb l’Albert Einstein Institution de Sharp a Boston, formen part d’una mateixa xarxa ideològica “no-violenta” globalista. Va ser un dels líders del moviment estudiantil Otpor! Un moviment que, fent servir traduccions al serbi dels textos de Sharp i seguint la seva doctrina, va ajudar l’OTAN en el derrocament del president de Sèrbia Slobodan Milošević (mort a la presó malgrat no haver estat mai declarat culpable).
Aquesta xarxa intenta generar “revolucions democràtiques” en més de 50 països. Entre ells l’Iran, Zimbabwe, Veneçuela, Geòrgia, Bielorússia o l’Azerbaidjan. A bon entenedor, breu parlador. El que certament no conec és el color escollit per a cadascuna d’aquestes “revolucions alliberadores”. El febrer del 2012 WikiLeaks va publicar 5 milions de correus electrònics interns de Strategic Forecasting, Inc., més coneguda per l’acrònim StratFor. Es tracta d’una empresa estatunidenca especialitzada en serveis d’intel·ligència i espionatge, que la revista Barron’s va qualificar com la CIA a l’ombra. Entre aquests correus hi havia els intercanviats amb Srđa Popović.
No és estrany que el 2011 la important revista del globalisme Foreing Policy inclogués Popović entre els “100 pensadors mundials més importants” per haver inspirat, directament i indirecta, els manifestants en les anomenades Primaveres Àrabs i haver preparat activistes per aconseguir canvis socials no-violents a l’Orient Mitjà. Tampoc és estrany que el Fòrum Econòmic Mundial de Davos el considerés com un dels Joves Líders Globals el 2013. Però, com he dit, una cosa és omplir de llorers aquest “heroi” i una altra és tolerar que els joves ruandesos l’utilitzin per pretendre derrocar el gran home del globalisme a l’Àfrica.
***
Tornant ara a l’anomenat procés català, per a qualsevol cristià hauria de ser clar que és impossible pactar amb Satanàs. Impossible fins i tot per aconseguir el més noble dels fins, la instauració del Regne de Déu. Aquells la ment dels quals els permeti llegir amb respecte el relat de les temptacions de Jesús al desert (Mateu 4,1-11), entendrà molt bé de què estic parlant. És la mateixa crítica que també m’he atrevit a fer altres vegades sobre el comportament d’un gran líder mundial de referència, algú que ha coquetejat massa amb les “famílies” globalistes, amb les vacunes, amb l’Agenda 2030, etc. Em refereixo al “progressista” papa Francesc, que no ha tingut cap problema en aliar-se estretament amb el nou capitalisme inclusiu d’aquestes grans “famílies”.
Em pregunto què passarà ara per la ment de Francesc si arriba a conèixer les veritables aventures d’aquests, els seus socis del “nou” capitalisme “inclusiu”, que tenien la USAID com a instrument privil·legiat per a “l’ajuda caritativa”. Una USAID, el màxim responsable de la qual, Brian Atwood, va ser el principal impulsor del bombardeig amb armes pesades, des de l’octubre del 1996, dels camps de refugiats hutus indefensos a l’est del Zaire. Camps com el de Mugunga o el de Tingi-Tingi, en què malvivien molts centenars de milers d’éssers humans abandonats per la nostra “comunitat internacional” mesquina i estupiditzada. ¿No li va dir res a Francesc sobre tot això “l’il·lustríssim” ruandès Antoine Kambanda, tan íntim col·laborador del gran genocida Kagame, a qui el mateix Francesc va elevar a l’honor de ser el primer cardenal de la història de Rwanda? I només es tracta d’una de les milers d’aventures que aniran sortint a la llum d’aquesta gran organització d’organitzacions, d’aquesta gran Agència “No Governamental” finançadora de centenars d’altres ONG.
***
A partir d’ara, seguint la pista dels diners, com saben fer els bons investigadors (ja sigui dels diners de la mateixa USAID o els de la CIA, o els del Pentàgon o els del Departament d’Estat, o els de l’ONU), segurament aniran arribant moltes altres revelacions: les que sortiran a la llum després dels acords amb Rússia i l’exigència de justificants al règim neonazi de Kíev, les que apareixeran si Robert Kennedy aconsegueix desclassificar documents importants sobre l’assassinat del seu oncle i del seu pare o sobre la COVID 19, etc. Vegem només un exemple del que fins ara es coneix, ja que un breu article no pot donar per a més.
Ja sabíem que actualment el 80% del finançament de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) està constituït per aportacions voluntàries destinades a programes específics. Aquestes contribucions no només provenen dels països membres de les Nacions Unides, com passava originalment, sinó de fundacions o empreses –fins i tot farmacèutiques–, que després tenen el poder de decisió sobre les iniciatives proposades. El destí d’aquestes grans sumes és decidit pels donants. L’OMS no en pot disposar amb independència, segons el seu criteri, sobre allò que consideri que són les veritables necessitats. Però el que aquests dies està sortint a la llum pública és que GAVI, l’organització per a les vacunes de Bill Gates, el donant més gran de l’OMS, va rebre 4.880.000.000,00 de dòlars de l’USAID.
***
És només un exemple dels mecanismes que regeixen en el nostre Occident. Però ens resulta molt útil per entendre un parell d’assumptes que cal aclarir abans de concloure aquest article.
El primer d’aquests dos assumptes, que cal aclarir, té a veure amb tres categories que no són semblants i les diferències de les quals hauríem de tenir clares: els oligarques/superrics, els governs i les “famílies” propietàries/creadores dels diners. L’anomenat Estat profund, terme encunyat per Peter Dale Scott, seria una altra categoria diferent més, però es dissimula sobre aquestes tres, de manera que la seva naturalesa seria més llarga d’explicar. Els grans mitjans corporatius occidentals sembla que no tenen cap problema a referir-se a les grans fortunes. Però, encara que fins i tot publiquen llistes dels “més rics”, només utilitzen el terme oligarques, força incòmode, per referir-se als oligarques russos. Ho eviten fins i tot per referir-se als ucraïnesos.
Paral·lelament, eviten la menor referència a l’estreta relació, fins i tot de dependència, entre aquests oligarques russos i “les nostres” grans famílies globalistes/financeres/filantròpiques. Famílies com la dels Rothschild. Acaben d’amanir semblants manipulacions fent que les nostres ments associïn “riquesa” amb “filantropia”. I encara menys revelen la veritable seqüència i jerarquia que es dóna entre aquests tres nivells: Bill Gates dóna generosíssimes sumes a l’OMS, però ell alhora les rep de la governamental USAID, i els governs són finalment controlats per aquestes grans “famílies” creadores i propietàries de la Reserva Federal i el Banc Central Europeu.
Aquestes famílies no són a les llistes dels més rics, són molt més: són les que creen i controlen els diners sense cap supervisió. Una cosa semblant al que s’ha dit sobre el rol de Bill Gates i les seves fundacions es podria dir sobre el rol de Soros i les seves. A mi no em va semblar mai que aquest rol hagués de ser confós amb el de les grans famílies de la Reserva Federal
El segon d’aquests assumptes que cal tenir clar es refereix a la qüestió Què és el moviment Woke? Es tracta d’una panòplia d’actuacions, en qüestions real o aparentment “progressistes”, que justifiquin en partits com el dels demòcrates als Estats Units o el PSOE a Espanya aquest qualificatiu de “progressista”, mentre que en realitat són uns eficaços instruments per executar, tant o més que amb els partits conservadors, el projecte globalista en les seves qüestions realment decisives: el control de la impressió i el flux del dòlar i l’euro, l’assegurar la seva condició de moneda mundial de referència, les guerres d’agressió internacional, el pillatge dels recursos, el control de les vies de transport dels recursos com el petroli o el gas… D’aquí ve que veritables experts en aquestes qüestions, com és Adrián Zelaia, ja només parlin del partit únic, per referir-se al conjunt de tots dos.
Es tractaria, doncs, de la faceta socio/cultural del globalisme/neocapitalisme/atlantisme. Amb totes les contradiccions que suposa parlar de neocons progressistes. He dit, al paràgraf anterior, aparentment “progressistes”, perquè a uns criminals que no els importen ni tan sols els grans genocidis, encara menys els importarà que un ésser humà se senti “realitzat” perquè ha pogut aconseguir una operació de canvi de sexe. Més encara: a més de protegir –segons diuen– els discriminats, amb aquestes mesures s’apunta a aconseguir altres objectius molt menys “nobles”, com és el de la despoblació, tan central en la fanàtica ideologia d’aquestes elits.
Els qui no entrem en aquest joc manipulador, som uns retrògrads o uns estranys éssers als quals, per exemple, els sembla bé que Trump acabi amb la gran ajuda internacional que duia a terme la USAID. En conclusió: a causa de la tasca de sapa o infiltració en el progressisme duta a terme per les elits globalistes, les categories dretes/esquerres o conservadors/progressistes són ara absolutament irrellevants. En aquest moment, només gent com Trump (amb tota la complexitat, tan difícil de classificar, que revesteix la seva figura) apareixen com a alternativa a l’anomenat partit únic.
USAID: el reflex del desmantellament del projecte de George Soros (Alfredo Jalife, 12.02.2025)