Quan vaig conèixer Julian Assange fa més de deu anys, li vaig preguntar per què havia començat WikiLeaks. Ell va respondre: “La transparència i la rendició de comptes són qüestions morals que han de ser l’essència de la vida pública i del periodisme.”

Mai havia sentit un editor o un redactor invocar la moral d’aquesta manera. Assange creu que els periodistes són els agents de poble, no el poder: que nosaltres, el poble, tenim dret a conèixer els secrets més foscos dels qui diuen actuar en nom nostre.

Si els poderosos ens menteixen, tenim dret a saber-ho. Si diuen una cosa en privat i el contrari en públic, tenim el dret a saber-ho. Si conspiren contra nosaltres, com van fer Bush i Blair a l’Iraq, i després es fan passar per demòcrates, tenim el dret a saber-ho.

És aquesta moralitat de propòsit la que amenaça la col·lusió de poders que volen enfonsar gran part del món en la guerra i volen enterrar viu Julian als Estats Units feixistes de Trump.

El 2008, un informe ultrasecret del Departament d’Estat dels Estats Units va descriure en detall com els Estats Units combatrien aquesta nova amenaça moral. Una campanya de desprestigi personal dirigida en secret contra Julian Assange portaria a “l’exposició [i] l’enjudiciament penal”.

L’objectiu era silenciar i criminalitzar WikiLeaks i el seu fundador. Pàgina rere pàgina va revelar una guerra imminent contra un sol ésser humà i contra el principi mateix de la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la democràcia.

Les tropes de xoc imperials serien els qui s’anomenaven a si mateixos periodistes: els grans batedors de l’anomenada corrent principal, especialment els “liberals” que marquen i patrullen els perímetres de la dissidència.

I això és el que va passar. He estat reporter durant més de 50 anys i mai he conegut una campanya de desprestigi com aquesta: l’assassinat d’un home que es va negar a unir-se al club, que creia que el periodisme era un servei a la gent, mai als de dalt.

Assange va avergonyir els seus perseguidors. Va produir primícia rere primícia. Va exposar el frau de les guerres promogudes pels mitjans de comunicació i la naturalesa homicida de les guerres dels Estats Units, la corrupció dels dictadors, els mals de Guantánamo.

Ens va obligar a Occident a mirar-nos al mirall. Va exposar els qui expliquen la versió oficial de la veritat en els mitjans com a col·laboradors: els qui jo anomenaria periodistes de Vichy. Cap d’aquests impostors va creure Assange quan va advertir que la seva vida estava en perill: que l'”escàndol sexual” a Suècia era un muntatge i un infern estatunidenc era el destí final. I tenia raó, i repetidament la raó.

L’audiència d’extradició a Londres aquesta setmana és l’acte final d’una campanya angloamericana per enterrar Julian Assange. No és el degut procés. És la venjança deguda. L’acusació estatunidenca està clarament manipulada, una farsa demostrable. Fins ara, les audiències han estat una reminiscència dels seus equivalents estalinistes durant la Guerra Freda.

Avui dia, la terra que ens va donar la Carta Magna, la Gran Bretanya, es distingeix per l’abandó de la seva pròpia sobirania en permetre que una potència estrangera maligna manipuli la justícia i per la viciosa tortura psicològica de Julian, que és, com ha assenyalat Nils Melzer, l’expert de les Nacions Unides, una forma de tortura que va ser refinada pels nazis perquè era més eficaç per trencar les seves víctimes.

Cada vegada que he visitat Assange a la presó de Belmarsh, he vist els efectes d’aquesta tortura. La ultima vegada que el vaig veure, havia perdut més de 10 quilos de pes, els seus braços no tenien cap múscul. Increïblement, el seu agut sentit de l’humor estava intacte.

Pel que fa a la pàtria d’Assange, Austràlia, ha demostrat només una covardia encongida ja que el seu govern ha conspirat en secret contra el seu propi ciutadà que hauria de ser aclamat com un heroi nacional. No en va, George W. Bush va anomenar el primer ministre australià el seu “xèrif adjunt”.

Es diu que el que li passi a Julian Assange les pròximes tres setmanes disminuirà, si no destruirà la llibertat de premsa a Occident. Però quina premsa? The Guardian? La BBC, The New York Times, el Washington Post de Jeff Bezos?

No, els periodistes en aquestes organitzacions poden respirar lliurement. Els Judes del Guardian que van coquetejar amb Julian, van explotar el seu treball històric, van fer la seva fortuna i després el van trair, no tenen res a témer. Estan fora de perill perquè se’ls necessita.

La llibertat de premsa està ara en mans d’uns pocs honorables: les excepcions, els dissidents d’Internet que no pertanyen a cap club, que no són rics ni estan carregats de Pulitzers, però que produeixen un periodisme fi, desobedient i moral, com Julian Assange.

Mentrestant, és la nostra responsabilitat estar a la banda d’un veritable periodista, el coratge del qual hauria de ser una inspiració per a tots els qui encara creiem que la llibertat és possible. El saludo.

Seguiu John Pilger a twitter @johnpilger

Font: John Pilger

facebook
Twitter
Follow