“El que més em disgusta és veure com l’odi s’ha generalitzat” SEBASTIAO SALGADO (fotògraf social)
Nazis, terroristas, golpistas, violentos, supremacistas, exacerbados, radicales, corruptos, criminales…, aquests són alguns dels qualificatius que polítics i autoanomenats periodistes dediquen als independentistes catalans. Però, entre ells, els polítics dits constitucionalistes tampoc no es tiren floretes: podredumbre, barrizal, vergüenza, descomposición, degradación, chantaje, dimisión…,són algunes de les expressions que hem pogut escoltar darrerament a les Corts espanyoles.
L’escalada verbal de la política espanyola no té fi. Escoltar la crònica política dels noticiaris, amb les declaracions dels polítics novells, provoca taquicàrdia. Seguir un mal anomenat debat parlamentari és enervant. Casado, Rivera, Arrimadas, amb les respectives segones línies, rivalitzen sobre qui la diu més grossa, amb una desvergonyia absoluta que espanta. Les mentides, de cada vegada més inversemblants, es diuen amb total impunitat. La setmana passada Cantó, de Ciudadanos, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, afirmà que el castellà havia desaparegut de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears. El flamant nou fitxatge de Ciudadanos, l’ex ministre francès Manuel Valls, desembarcà com a candidat a la batlia de Barcelona afirmant que molts de barcelonins tenen dificultats per expressar-se en castellà. Però qui ha guanyat el premi gros entre els dos gallets histriònics de les dretes ha estat Pablo Casado, qui, per acusar de feblesa el president del Govern espanyol va declarar que “no se puede dialogar con una pistola sobre la mesa”, equiparant així el sobiranisme català amb el terrorisme d’ETA. Quan l’entrevistador li recordà que el sobiranisme català no era violent respongué que “era una manera de hablar”.
D’això va, de la manera de parlar entre els polítics i entre els “informadors” polítics a Espanya; de la manca absoluta de respecte cap l’adversari polític; de l’insult com a argument; de la mentida per justificar determinades accions polítiques; de la cridòria que impedeix escoltar els raonaments de l’altre i de la banalització d’ideologies perverses com el nazisme, el masclisme, l’homofòbia, el racisme…
Una manera de parlar que no és gens fortuïta, sinó perfectament calculada per desviar l’atenció d’uns temes i concentrar-la en uns altres. Una manera de parlar que serveix als mediocres per tapar les seves limitacions i la manca de propostes polítiques. Una manera de parlar que, fins i tot, ja ha contaminat el xat oficial del Consell General del Poder Judicial, deixant en evidència els qui s’autoinvaliden per exercir la sagrada tasca d’impartir Justícia, però també els milers de jutges que callen davant els insults a unes persones que estan sota investigació judicial.
No, aquesta manera de hablar no és gens innocent, perquè ha justificat que, fins ara, nou persones estiguin en presó preventiva sense judici, des de fa nou mesos, gràcies a una manera de parlar que transforma manifestacions pacífiques en “tumultos”. Però, el més greu de tot és que aquesta manera de parlar escampa crispació i odi, fins que es transforma en una manera d’obrar. Una manera d’obrar que no cerca la Justícia, sinó la venjança. Una manera d’obrar que afua els servidors públics armats contra la població indefensa amb el crit de a por ellos!
Aquests joves polítics, el nou jove monarca, s’omplen la boca de democràcia. Però han oblidat que la democràcia comença per la manera de parlar.