“Els mals que cerquem condemnar i castigar han estat tan calculats, tan malignes i tan devastadors, que la Civilització no pot tolerar que siguin ignorats perquè no pot sobreviure si es tornen a repetir. Que quatre grans nacions, enfervorides per la victòria i dolgudes per la ferida, aturin la mà de la venjança i sotmetin voluntàriament els seus presoners al judici de la llei, és un dels més significatius tributs que el Poder ha pagat a la raó”.
Jutge Robert Jackson, 21 de novembre de 1945
Sovint s’oblida quina mena de batalla es va produir després de la Segona Guerra Mundial per establir els Judicis de Nuremberg que van donar al món un codi de lleis revolucionari que segueix oferint avui en dia molts dels remeis als Nusos Gordianos que bloquegen el nostre camí cap a un futur pacífic. A la fi de la guerra, molts líders europeus de les nacions aliades desitjaven simplement posar els principals nazis contra un mur perquè s’enfrontessin a un escamot d’afusellament i tornar “al que s’havia fet sempre”.
Com he assenyalat en molts escrits recents, només gràcies als intensos esforços del president dels Estats Units, Franklin Roosevelt, i els seus principals aliats, tant als Estats Units com a Rússia, es va decidir un curs d’acció diferent i es va crear un tribunal internacional oficial que va generar un canvi total de paradigma jurídic en el dret internacional que s’ha donat per fet amb massa facilitat (degut en gran mesura a la manca d’efecte d’aquestes lleis en la pràctica posterior a la Segona Guerra Mundial).
Entre aquestes reformes revolucionàries hi figurava el mandat sense precedents que les guerres d’agressió serien en endavant il·legals als ulls de la llei. La tendència dels funcionaris superiors que complien ordres inhumanes a eludir la responsabilitat de les seves accions o omissions d’accions correctes es considerava una defensa insuficient en virtut del principi moral superior de “saber-ho o haver-ho hagut de saber”.
El fonament subjacent d’aquestes lleis de Nuremberg és: 1) “el poder per si mateix no fa el bé” tot i que generacions de hobbesians i nietzscheans ho han volgut creure i 2) que cada individu és responsable de les seves decisions basades no en les normes arbitràries de qualsevol societat degenerada en què visquin, sinó més aviat en la creença en els poders intrínsecs de la raó i la consciència als quals tots els humans tenen accés i estan obligats a guiar les seves accions en la vida.
Els filòsofs nazis i els juristes de la cort com Martin Heidegger i Carl Schmitt, els pensaments dels quals han penetrat en l’esperit occidental els darrers 70 anys, òbviament trobarien aquests conceptes repugnants i deplorables.
El fet que el “món lliure” hagi ignorat aquests fonaments del dret internacional no ha canviat el fet que segueixin sent veritables.
Avui dia, molts d’aquests poderosos ideòlegs unipolars que van gestionar el desastrós entorn geopolític de la Guerra Freda i la postguerra freda han intentat esborrar els precedents de Nuremberg amb atrocitats com la Cort Penal Internacional de Soros i la doctrina de la “responsabilitat de protegir” (RDP) en defensa de les “guerres humanitàries” com les que s’han vist a Bòsnia, l’Iraq, l’Afganistan, Líbia i Síria els darrers anys. L’inquietant augment de la defensa unipolar de la RDP que s’estén entre la classe dirigent britànica com Lord Mark Malloch Brown, Tony Blair i tots els globalistes de l’era d’Obama que envolten Biden fa que les recents observacions de Vladimir Putin i Sergey Lavrov a la conferència de Moscou del 75è aniversari, en què es va celebrar el començament dels judicis de Nuremberg, siguin molt més importants.
Putin i Lavrov celebren el 75 aniversari dels judicis de Nuremberg
En aquest esdeveniment, Putin va recordar als assistents la importància dels tribunals històrics que es van desenvolupar des del 21 de novembre de 1945 fins a l’octubre de 1946, dient:
“Ens referim constantment a les lliçons dels Judicis de Nuremberg, comprenem la seva importància per a la defensa de les veritats de la memòria històrica, per presentar un cas ben fonamentat i sòlid contra les distorsions i falsificacions deliberades dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, especialment els intents desvergonyits i enganyosos de rehabilitar i fins i tot glorificar els criminals nazis i els seus còmplices… És un deure de tota la comunitat internacional salvaguardar les decisions dels Judicis de Nuremberg, perquè es refereixen als principis subjacents als valors de l’ordre mundial de la postguerra i a les normes del dret internacional.”
Les observacions de Putin van ser ampliades per Sergey Lavrov, que es va referir al nou paradigma jurídic creat a Nuremberg que proporciona una cura òbvia per a l’augment del revisionisme de la Segona Guerra Mundial, el sanejament del nazisme a Ucraïna i més enllà, així com el ressorgiment de moltes de les pràctiques que van fer del nazisme una amenaça viral per a la humanitat.
“Els judicis de Nuremberg –un exemple de justícia penal internacional– van demostrar que es pot aconseguir la justícia amb un enfocament professional basat en una àmplia cooperació interestatal, el consentiment i el respecte mutu. És evident que el llegat del Tribunal de Nuremberg no es limita a la llei, sinó que té un enorme valor polític, moral i educatiu. Fa 75 anys es va administrar una forta vacuna contra el ressorgiment del nazisme en totes les seves formes i manifestacions. Lamentablement, la immunitat a la pesta marró que es va desenvolupar a Nuremberg s’ha desgastat seriosament en alguns països europeus. Rússia seguirà oposant-se enèrgicament i constant a tot intent de falsificar la història, glorificar els criminals nazis i els seus sequaços, i oposar-se a la revisió dels resultats internacionalment reconeguts de la Segona Guerra Mundial, incloses les sentències de Nuremberg”.
Llavors, què va passar a Nuremberg?
Enmig de les cendres de la Segona Guerra Mundial, es va lliurar una gran batalla entre les forces de l’estat que havien finançat el feixisme com a “solució als mals de la gran depressió” contra els genuïns patriotes que van entendre que el teixit mateix de l’imperi i seu paradigma financer, cultural i legal associat havia de ser destruït i reemplaçat per un paradigma més apropiat per a la civilització humana.
Entre els principals representants de les forces patriòtiques lleials a la visió anticolonial de FDR s’hi trobava un home gairebé perdut en la història anomenat Robert H. Jackson (1892-1954). Jackson seria l’assessor jurídic de major confiança de Franklin Roosevelt, que es va donar a conèixer per primera vegada treballant en estreta col·laboració amb Ferdinand Pecora en l’enjudiciament de dotzenes de financers d’alt nivell de Wall Street i industrials profeixistes que van orquestrar la depressió de 1929 i els posteriors intents de cop i assassinat contra FDR el 1933-1934. Després de provar-se a si mateix en combat, Jackson es va convertir en procurador general dels Estats Units (1938-1940), fiscal general (1940-41) i membre destacat del Tribunal Suprem des de 1941 fins a la seva mort el 1954.
Sabent que el profund cop d’estat que va derrocar el vicepresident Henry Wallace i va imposar la figura anglòfila de Harry Truman als Estats Units podria destruir les esperances d’un ordre de cooperació pacífica posterior a la Segona Guerra Mundial, tal com s’estableix a la Carta de les Nacions Unides, el jutge Jackson va prendre la iniciativa i va organitzar els Tribunals de Nuremberg pronunciant el discurs d’obertura el 21 de novembre de 1945.
Un dels principals motius de les audiències va ser la intenció de donar un significat i acció legal als ideals universals transmesos en la Carta de les Nacions Unides. Aquesta carta condensava els principis que FDR i Henry Wallace van esbossar repetidament en les Quatre Llibertats. Aquestes llibertats afirmaven que tota la humanitat sense importar la seva raça, sexe, credo o nacionalitat aconseguiria: 1) tenir la llibertat per viure sense misèria, 2) la llibertat de culte com dictava la consciència, 3) la llibertat per viure sense por, i 4) la llibertat d’expressió. Si el dret internacional tolerés les guerres d’agressió o si l’abdicació de la responsabilitat pels actes criminals d’un pogués ser tolerada sobre la base de “només estava seguint ordres”, llavors la Carta de les Nacions Unides tindria poc pes.
Com va escriure Jackson en el seu informe de l’estiu del 1945 al president, justificant la creació del Tribunal de Nuremberg:
“Per tant, proposem afirmar que una guerra d’agressió és un crim, i que el dret internacional modern ha abolit la defensa de que els qui la inciten o la lliuren es dediquen a negocis legítims. Per tant, que les forces de la llei es mobilitzin de la banda de la pau”.
Durant el curs dels 11 mesos de procediments, no només es van jutjar membres destacats del gabinet, generals, advocats i altres alts funcionaris, sinó que es van investigar amb rigor platònic les facetes més profundes de la llei natural contra la “llei del més fort” de Nietzsche, com s’exposa en la brillant i premiada pel·lícula Judgement at Nuremberg (1960).
A causa del lideratge del jutge Jackson, el tractament de la INTENCIÓ i la conspiració es va convertir en el focus principal en la recerca de la justícia i la causa de la culpabilitat criminal. Aquest no era un enfocament popular llavors ni avui dia pel simple fet que el nostre món està configurat per moltes forces de dalt a baix que volen que les ments de les seves víctimes romanguin atrapades per sempre en el món material de baix a dalt per la lògica deductiva/inductiva, on mai es poden trobar les intencions i idees causals immaterials. Per a qualsevol que vulgui seguir aquesta fructífera línia de pensament, li suggereixo que llegeixi Eureka d’Edgar Allan Poe.
Quan s’adopta el punt de vista que les intencions i conspiracions (és a dir: l’efecte de les intencions + idees quan es posen en acció) NO SÓN una força motriu de la política i la vida, llavors perdem per sempre la nostra capacitat de jutjar la veracitat de qualsevol manera seriosa. Aquesta va ser la premissa filosòfica del principal finançador nazi Hjalmar Schacht, el relativisme moral i els freds principis de càlcul de l’economia del qual van justificar directament els camps de treball barat on hi van treballar milions de persones fins a la mort en l’esforç de producció de la guerra alemanya. Aquesta mateixa filosofia va tornar a trobar un terreny fèrtil en la societat de consum posterior a 1971 que va reviure la lògica de la producció de mà d’obra barata en l’era de la globalització de “el preu més barat és la llei”.
Citant Schacht que va dir “La veritat és qualsevol història que tingui èxit”, el jutge Jackson va fer broma: “Crec que pots obtenir molts més èxits, quan vols guiar algú, si no li dius la veritat, que si li dius la veritat”.
Exposant la principal intenció del judici al poble estatunidenc, Jackson va dir:
“El sentit comú de la humanitat exigeix que la llei no s’aturi amb el càstig dels petits crims de la gent comuna. També ha d’arribar als homes que posseeixen un gran poder i en fan un ús deliberat i concertat per posar en marxa mals que no deixen cap llar intacta en el món…
El cas presentat pels Estats Units es referirà als cervells i l’autoritat que donen suport a tots els crims. Aquests acusats eren homes d’una posició i rang que no es tacaven les mans amb sang. Eren homes que sabien com utilitzar gent normal i corrent com a instruments. Volem arribar als planificadors i dissenyadors, els incitadors i líders…
No és el propòsit per la meva part en aquest cas tractar amb els crims individuals. Estic tractant amb el pla o disseny comú per al crim i no m’aturaré en els delictes individuals. La meva tasca és només mostrar l’escala en què aquests crims van ocórrer, i mostrar que aquests són els homes que estaven en les posicions responsables i que van concebre el pla i el disseny que els fa responsables, sense importar el fet que el pla va ser realment executat per altres…
La Carta reconeix que qui ha comès actes delictius no pot refugiar-se en ordres superiors ni en la doctrina que els seus crims van ser actes d’Estat…
La veritable part reclamant en aquest assumpte és la Civilització… El refugi dels acusats només pot ser l’esperança que el Dret Internacional romangui tan enrere del sentit moral de la humanitat que una conducta que és delicte en el sentit moral ha de ser considerada com a innocent en dret. La Civilització es pregunta si la llei està tan endarrerida com per ser totalment incapaç de fer front a crims d’aquesta magnitud per part de criminals d’aquest ordre d’importància.”
Avui dia, el món es troba una vegada més a la vora d’un nou ordre mundial, i el sorgiment d’un sistema de govern que es forma totalment en el mateix sistema operatiu social darwinista/nietzscheà que va donar lloc al feixisme en la Segona Guerra Mundial. La mateixa negació de la veritat universal que animava les ments d’un Schacht, Goebbels, Heidegger o Schmitt també s’ha convertit en hegemònica entre l’acadèmia occidental.
Molt pocs estadistes han tingut el coratge i la perspicàcia per resistir aquest sistema d’estat unipolar antinació, però entre els qui ho han fet tenim la sort d’haver-hi trobat l’actual líder de Rússia i els seus aliats que de moltes maneres estan jugant el mateix paper històric que l’exercit 75 anys abans pel jutge Robert Jackson, Henry Wallace i el president Roosevelt. Queda per veure si la resta del món es desperta a temps per reconèixer la superioritat de l’aliança multipolar sobre l’ordre regressiu dels unipolars que ens porta sinistrament cap a la Tercera Guerra Mundial.
Font: Strategic Culture Foundation