John Pilger descriu l’arma invisible de les guerres passades i actuals, i l’amenaça d’una guerra nuclear, tapada per la pandèmia de la Covid. Això és propaganda, ajudada per la censura per omissió.
El Memorial de les Forces Armades Britàniques és un lloc silenciós i inquietant. Situat en la bellesa rural de Staffordshire, en una arbreda d’uns 30.000 arbres i àmplies gespes, les seves figures homèriques celebren la determinació i el sacrifici.
Els noms de més de 16.000 homes i dones de les Forces Armades britàniques figuren a la llista. La informació diu que “van morir en el teatre d’operacions o van ser blanc dels terroristes”.
El dia que hi vaig ser, un paleta va afegir nous noms als qui han mort en unes 50 operacions arreu del món durant el que es coneix com a “temps de pau”. Malàisia, Irlanda, Kenya, Hong Kong, Líbia, l’Iraq, Palestina i molts més, incloent-hi operacions secretes, com la d’Indoxina.
No ha passat ni un any des que es va declarar la pau el 1945 que la Gran Bretanya no hagi enviat forces militars per lluitar en les guerres de l’imperi.
No ha passat ni un any en què els països, majoritàriament pobres i estripats pels conflictes, no hagin comprat o se’ls hagi “prestat en condicions favorables” armes britàniques per promoure les guerres o els “interessos” de l’imperi.
Imperi? Quin imperi? El periodista d’investigació Phil Miller va revelar recentment a Declassified que la Gran Bretanya de Boris Johnson mantenia 145 emplaçaments militars –anomenats bases– en 42 països. Johnson s’ha vantat de que la Gran Bretanya serà “la primera potència naval d’Europa”.
Enmig de la major emergència sanitària dels temps moderns, amb més de 4 milions de procediments quirúrgics retardats pel Servei Nacional de Salut, Johnson ha anunciat un augment rècord de 16.500 milions de lliures esterlines en l’anomenada despesa de defensa, una xifra que multiplicaria per molt la insuficiència de recursos del Servei Nacional de Salut.
Però aquests milers de milions no són per a la defensa. Gran Bretanya no té més enemics que aquells que des de dins traeixen la confiança de la gent, les seves infermeres i metges, els seus cuidadors, els ancians, els sense sostre i els joves, com han fet els successius governs neoliberals, conservadors i laboristes.
Explorant la serenitat del Monument Nacional a la Guerra, aviat em vaig adonar que no hi havia un sol monument, o sòcol, o placa, o roser que honrés la memòria de les víctimes de Gran Bretanya –els civils en les operacions de “temps de pau “commemorades aquí.
No hi ha cap record dels libis assassinats quan el seu país va ser destruït intencionadament pel primer ministre David Cameron i els seus col·laboradors a París i Washington.
No hi ha ni una paraula de condol per les dones i els nens serbis morts per les bombes britàniques, llançades des d’una altura segura sobre escoles, fàbriques, ponts, ciutats, per ordre de Tony Blair; ni pels empobrits nens iemenites morts pels pilots saudites amb la seva logística i objectius subministrats pels britànics en la seguretat climatitzada de Riad; ni pels sirians morts de fam per les “sancions”.
No hi ha cap monument als nens palestins assassinats amb la duradora connivència de l’elit britànica, com la recent campanya que ha destruït un modest moviment de reforma dins del Partit Laborista amb enganyoses acusacions d’antisemitisme.
Fa dues setmanes, el cap de l’Estat Major d’Israel i el Cap de l’Estat Major de la Defensa britànica van signar un acord per a “formalitzar i millorar” la cooperació militar. Això no era notícia. Més armes i suport logístic britànic fluiran ara al règim anàrquic de Tel Aviv, els franctiradors del qual apunten als nens, i els psicòpates interroguen els nens en aïllament extrem (vegeu el recent informe impactant de Defense for Children, Isolated and Alone).
Potser l’omissió més sorprenent en el monument als caiguts a la guerra de Staffordshire sigui el reconeixement del milió d’iraquians les vides i país dels quals van ser destruïts per la invasió il·legal de Blair i Bush el 2003.
ORB, un membre del Consell Britànic d’Enquestes, va posar la xifra en 1,2 milions. El 2013, l’organització ComRes va preguntar a una mostra representativa del poble britànic quants iraquians havien mort en la invasió. La majoria va dir que menys de 10.000.
Com es manté un silenci tan letal en una societat tan sofisticada? La meva resposta és que la propaganda és molt més efectiva en societats que es consideren lliures que en dictadures i autocràcies. Hi incloc la censura per omissió.
Les nostres indústries de propaganda, tant polítiques com culturals, incloent-hi la majoria dels mitjans, són les més poderoses, omnipresents i refinades del món. Les grans mentides es poden repetir incessantment en veus reconfortants i creïbles de la BBC. Les omissions no són un problema.
Una pregunta similar es relaciona amb la guerra nuclear, l’amenaça de la qual “no té cap interès”, per citar Harold Pinter. Rússia, una potència nuclear, està envoltada pel grup guerrer conegut com l’OTAN, amb tropes britàniques que “maniobren” regularment fins a la frontera per la qual Hitler va envair.
La deformació de totes les coses russes, i no menys la veritat històrica que l’Exèrcit Roig va guanyar en gran mesura la Segona Guerra Mundial, es filtra a la consciència pública. Els russos no tenen “cap interès”, excepte com a dimonis.
La Xina, que també és una potència nuclear, és la més afectada per la implacable provocació, amb bombarders estratègics i avions teledirigits estatunidencs que exploren constantment el seu espai territorial i –visca!– l’HMS Queen Elizabeth, el portaavions britànic de 3.000 milions de lliures esterlines, que aviat navegarà 6.500 milles per fer complir la “llibertat de navegació” a la vista del territori continental xinès.
Unes 400 bases estatunidenques envolten la Xina, “com una soga”, em va dir un antic planificador del Pentàgon. S’estenen des d’Austràlia, a través del Pacífic, fins al sud i el nord de l’Àsia i a través d’Euràsia.
A Corea del Sud, un sistema de míssils conegut com Terminal de Defensa Aèria de Gran Alçada, o THAAD, està apuntant a boca de canó la Xina a través de l’estret Mar de la Xina Oriental. Imagini els míssils xinesos a Mèxic o Canadà o a la costa de Califòrnia.
Uns anys després de la invasió de l’Iraq, vaig fer una pel·lícula anomenada La guerra que no es veu, en què vaig preguntar a destacats periodistes estatunidencs i britànics, així com a directius de notícies de televisió –persones que coneixia com a col·legues– per què i com es va permetre a Bush i Blair sortir-se amb la seva en el gran crim de l’Iraq, considerant que les mentides no eren gaire intel·ligents.
La seva resposta em va sorprendre. Si “nosaltres”, van dir –és a dir, els periodistes i les emissores de televisió, especialment als Estats Units– haguéssim desafiat les afirmacions de la Casa Blanca i Downing Street, investigat i exposat les mentides, en lloc d’amplificar-les i fer-nos-en ressò, la invasió de l’Iraq el 2003 probablement no hauria passat. Un sens fi de persones estarien vives avui dia. Quatre milions de refugiats no haurien fugit. L’esgarrifós ISIS, producte de la invasió de Blair/Bush, podria no haver estat concebut.
David Rose, llavors al London Observer, que va recolzar la invasió, va descriure “l’enfilall de mentides que es van fer servir en una campanya de desinformació bastant sofisticada”. Rageh Omah, llavors l’home de la BBC a l’Iraq, em va dir: “No premem prou els botons més incòmodes”. Dan Rather, el presentador de la CBS, hi va estar d’acord, igual que molts d’altres.
Vaig admirar aquests periodistes que van trencar el silenci. Però són honroses excepcions. Avui dia, els tambors de guerra tenen nous i molt entusiastes timbalers a Gran Bretanya, els Estats Units i “Occident”.
Triï entre la legió d’atacants de Rússia i la Xina, i els promotors de ficcions com el Russiagate. El meu Oscar personal és per a Peter Hartcher de The Sydney Morning Herald, la implacable i apassionada ximpleria del qual sobre “l’amenaça existencial” (de la Xina/Rússia, principalment la Xina) va ser il·lustrada per un somrient Scott Morrison, l’home de relacions públiques que és el primer ministre d’Austràlia, vestit com Churchill, amb el signe de la V de la Victòria i tot això. “No des de la dècada de 1930…”, van entonar tots dos. Ad nauseam.
La Covid ha tapat aquesta pandèmia de propaganda. El juliol, Morrison va seguir l’exemple de Trump i va anunciar que Austràlia, que no té enemics, gastaria 270.000 milions de dòlars australians en provocar-ne un, incloent míssils que podrien arribar a la Xina.
El fet que la compra per part de la Xina de minerals i productes agrícoles australians hagi contribuït efectivament a sostenir l’economia australiana “no interessava” al govern de Canberra.
Els mitjans de comunicació australians van aplaudir gairebé a l’uníson, provocant una pluja d’insults a la Xina. Milers d’estudiants xinesos, que havien garantit els salaris bruts dels vicecancellers australians, van ser aconsellats pel seu govern perquè se n’anessin a un altre lloc. Els xineso-australians eren insultats i els repartidors eren agredits. El racisme colonial mai costa gaire de reviure.
Fa uns quants anys, vaig entrevistar l’excap de la CIA a l’Amèrica Llatina, Duane Claridge. En poques paraules, refrescants i honestes, va resumir la política exterior “occidental” tal com l’ordena i dirigeix Washington.
La superpotència, va dir, podia fer el que volgués on volgués quan els seus “interessos estratègics” ho dictessin. Les seves paraules van ser: “Acostuma-t’hi, món”.
He informat de diverses guerres. He vist les restes de nens, dones i ancians bombardejats i cremats fins a la mort: els seus poblets arrasats, els seus arbres petrificats adornats amb parts humanes. I moltes altres coses.
Potser per això reservo un menyspreu específic per a aquells que promouen el crim de la guerra rapinyaire, que l’invoquen amb mala fe i obscenitats, sense haver-ho experimentat ells mateixos. El seu monopoli s’ha de trencar.
Aquesta és una versió del discurs que John Pilger va fer a Londres en la recaptació de fons d'”Aturem la Guerra”, “Els artistes parlen”. Segueixi John Pilger a Twitter @johnpilger.
Font: John Pilger