Som de la generació que ha tengut la sort de veure jugar els dos millors jugadors de futbol de la història: Maradona i Messi (amb el permís de Pelé, el més elegant que hi ha hagut). Dos jugadors de característiques físiques molt semblants: estatura, velocitat, conducció, toc de pilota, esquerrans (tot i que Pelé va dir de Maradona que un jugador que només juga amb una cama només és mig jugador). Ehem!
Ara que a Messi li queden pocs anys de jugador, és pertinent la pregunta sobre quin ha estat el millor dels dos. Per a la gran majoria d’argentins la resposta és contundent, Maradona, al qual sempre li agrairan haver aconseguit el campionat del món amb la selecció d’Argentina i, sobretot, la victòria sobre Anglaterra, en el mateix mundial, produïda quatre anys després de la derrota argentina a la guerra de les Malvines. Maradona, gràcies al gol fet amb la ma, «la mano de Dios», venjà l’honor perdut pels argentins, humiliats per l’armada imperial del Regne Unit, enviada per Margaret Thatcher a expulsar els argentins d’aquell remot arxipèlag atlàntic.
Per als qui no estam condicionats pel patrioterisme argentí, Messi ha igualat o superat Maradona en gairebé tots els aspectes del joc (en quin merder m’acab de ficar!). És millor en faltes directes, en organització del joc, en assistències, en capacitat rematadora, en el regateig, en conducció de la pilota… I, sobretot, Messi és millor en valors esportius. Encara que aquesta darrera virtut no sempre es considerada com a tal en el món del futbol. Perquè, ho he de dir, possiblement no hi ha cap altre esport tan antiesportiu com el futbol. Tots hem sentit alguna vegada l’expressió que «hem de guanyar encara que sigui d’un penal inexistent xiulat fora del temps reglamentari». El que importa és guanyar, a qualsevol preu, encara que sigui marcant un gol amb la ma, enganyant l’àrbitre o perjudicant l’adversari. I això Messi mai no ho ha fet…, ni tan sols en el darrer partit amb el Barça quan va dedicar un gol a Maradona i va tenir l’oportunitat de fer un gol amb la ma, gairebé igual al de Maradona. Però Messi, en el darrer moment, arrufà la ma, en un gest segurament involuntari; però que, inevitablement, es va poder interpretar com a un «jo no ho hauria fet».
En aquesta faceta és en la que Maradona és superior a Messi, en l’esperit guanyador, en la capacitat de lideratge, en la voluntat de guanyar a qualsevol preu.
En l’exaltació pòstuma a Maradona, s’ha volgut separar la persona Diego, de l’estrella Maradona. S’ha volgut separar la persona (amb totes les seves febleses humanes) del jugador triomfador. Però, quants dels èxits aconseguits pel jugador són atribuïbles a la feblesa de la persona? Mai no ho sabrem. De la mateixa manera que no sabem quants de tours de França va aconseguir Lance Armstrong gràcies als estimulants. I no li hem perdonat. Perquè cap esport no perdona les trampes com es fa en el futbol. A la simulació d’un penal inexistent, se li diu picardia; al joc brut, se li diu virilitat.
Per això, encara que vaig gaudir amb el joc del gran Maradona, el meu preferit és Messi, per molt que segurament ja no serà a temps de fer Argentina campiona del món. Perquè, a més de les jugades brillants, elèctriques, de fantasia…, m’agrada el «joga bonito», l’esportivitat, el respecte a l’adversari… Per aquest motiu, avui, veig tants pocs partits de futbol.