Hem arribat al final de la campanya electoral, la més televisiva (des de fa uns anys cada vegada deim el mateix). Unes televisions i uns mitjans de comunicació espanyols que, en general, marginen escandalosament les forces polítiques no estatals (i d’altres que, encara que tenguin representació parlamentària, ja han descartat i expulsat dels platós televisius). I forces polítiques que, fins i tot, tenen grup parlamentari propi i que podrien donar una visió diferent del dogmàtic model d’estat que impera, pràcticament, no existeixen per a les grans cadenes ni, en conseqüència, per al conjunt dels electors. 

Aquesta nit, inevitablement, tornarem a sentir les apel·lacions al vot útil. En aquesta ocasió, però, els dos aspirants al vot útil s’han multiplicat, ara són quatre: el Partit Popular, que es presenta com l’únic que pot garantir “continuar” millorant l’economia; el PSOE, perquè és l’únic que pot evitar que guanyi el Partit Popular; Podem, perquè és l’únic que representa la nova política, i Ciutadans, perquè és l’únic que pot canviar els vells governants sense canviar les velles polítiques.

Des de les Balears, alguns els mirarem amb escepticisme. Ens hem passat tota la vida votant el menys dolent perquè no guanyi el més dolent. I així ens ha anat, convé recordar-ho demà, si és que reflexionam el vot i no ens deixam endur per les consignes de darrera hora. Perquè, fins ara, amb qualsevol govern, a Balears, malgrat ser els que feim l’aportació per habitant més alta en imposts, hem quedat a la cua en despesa estatal, en finançament autonòmic i en fons europeus. Aportam més de tres mil milions d’euros anuals a les arques estatals, més del 14% del Producte Interior Brut de Balears, una aportació que no fa cap altra regió del món al seu estat. Convé recordar-ho un dia com avui.

Aquesta autèntica sagnia econòmica ja ha tengut fatals conseqüències. Si a principi dels anys setanta érem la primera comunitat de l’Estat en renda per càpita, avui ja ocupam el setè lloc. I si tenim en compte el diferencial de preus, Balears ja es situa per sota de la mitjana espanyola en renda per càpita en poder de compra. Però, on se’n noten més els efectes és en les dotacions de serveis públics. Els pressuposts per habitant de sanitat i educació són els més baixos de totes les comunitats autònomes, independentment de la sensibilitat dels governants autonòmics. La realitat és que el Govern de les Illes Balears no pot fer front a les demandes d’una població que ha crescut molt per sobre de la mitjana espanyola i que s’ha empobrit any darrere any. Basta comprovar com la mitjana salarial i la mitjana de pensions són inferiors a la mitjana espanyola.

Totes aquestes calamitats no són un designi diví, ni una fatalitat natural que ens hagi afectat exclusivament als illencs. Són la conseqüència d’unes decisions polítiques, preses a les Corts Generals, amb el vot favorable dels diputats i senadors que hem elegit els votants de Balears. I no pareix que cap dels actors polítics de la nostra tragèdia, ni els dos aspirants a succeir-los, tenguin consciència de la malifeta ni cap propòsit d’esmena.

Inevitablement, sorgeix la pregunta: tanmateix, què poden fer un o dos diputats o senadors de partits d’aquí que no tenguin dependència estatal? Idò poden fer moltíssimes coses: denunciar la discriminació econòmica que patim; explicar la nostra realitat; presentar propostes i, fins i tot, proposicions de llei per invertir aquesta situació; cercar aliances amb representants d’altres territoris sensibles a les nostres demandes; negociar esmenes als pressuposts generals de l’Estat i a tots els projectes legislatius que ens afectin… La tasca pot ser immensa.

Però, encara més rellevant és la influència que poden exercir sobre les formacions polítiques d’àmbit estatal. Si una o unes opcions polítiques illenques creixen gràcies, especialment, a la defensa dels interessos dels ciutadans de Balears, els adversaris polítics es veuran obligats a assumir part del seu programa i no sols d’una manera retòrica, sinó amb projectes i pressuposts concrets. Un exemple d’això és la capacitat d’influència en la política espanyola de Coalición Canaria que, els darrers anys, ha estat molt superior al seu pes real en el Congrés i en el Senat, amb uns pocs diputats i senadors que gairebé mai no haurien estat decisius; però, els partits estatals s’han vist obligats a acceptar moltes de les seves propostes per evitar el creixement electoral de la Coalició, ja majoritària a gran part de les illes de l’Arxipèlag Canari.

Tornant a casa nostra, no és que el que hem votat fins ara a Balears hagi estat inútil, és que ens ha estat advers. Persistirem?