Amb l’ascens de Trump a la presidència el 2016, els becaris de Rhodes que havien impregnat l’Estat Profund dels Estats Units durant molts anys es van trobar ennuegats amb un modest pastís en ser retirats del seient del conductor dels assumptes mundials per primera vegada en dècades. El paradigma de l’unipolarisme de l’Estat postnacional que s’havia construït acuradament durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial havia estat d’alguna manera desafiat amb èxit per un estrany mentre la república tornava lentament a les seves tradicions patriòtiques com a nació compromesa amb el no intervencionisme, el progrés industrial i el proteccionisme.
Els darrers dies ha quedat clar que aquests becaris de Rhodes formats a Oxford han ressorgit com a veus destacades al gabinet de Biden, i donat que avui en dia falta una comprensió general d’aquest problema (cosa que porta molts patriotes a creure’s que els malvats xinesos són al centre dels seus mals), crec que es necessiten algunes paraules preliminars com a context històric.
La visió de Cecil Rhodes
Cada any des de la seva creació el 1902, més de 30 talentosos joves estudiants estatunidencs han estat recompensats amb el privilegi d’un rentat de cervell amb totes les despeses pagades als passadissos de la Universitat d’Oxford amb el delme de les riqueses deixades a la posteritat pel difunt patriota magnat dels diamants Cecil Rhodes abans de ser reubicats a les seves nacions d’origen.
Els primers deixebles de Rhodes van incloure llumeneres com Lord Alfred Milner, Sir Halford Mackinder, George Parkin, W.T. Stead i l’oligarca canadenc Vincent Massey (per esmentar-ne alguns). Entre els seus primers patrocinadors s’hi trobaven figures d’alt nivell entre la intel·lectualitat britànica, com el príncep Eduard Albert i Lord Nathaniel Rothschild, que van veure la necessitat d’una nova estratègia per aturar l’expansió de les polítiques del sistema estatunidenc arreu del món després de la victòria de Lincoln sobre el Sud durant la Guerra Civil.
En aquell moment, qualsevol amb mig cervell sabia que els dies unipolars de l’Imperi Britànic estaven arribant a la seva fi, ja que estava sorgint un nou sistema multipolar de cooperació beneficiós per a tothom… i aquesta era una perspectiva considerada intolerable per molts devots darwinistes socials de la classe dirigent britànica.
Aquests primers rhodesians van interactuar estretament amb la Societat Fabiana de Londres al llarg de segle XX i es van convertir en la nova elit disciplinada que gradualment es va infiltrar en cada branca de la societat. Aquesta nova raça de gerents imperials va exercir la seva influència de la mateixa manera que les primeres unitats de jesuïtes es van formar i desplegar per tot Europa a partir del segle XVI.
Per a qualsevol que estigui confós pel que fa al propòsit d’aquest programa de Beques de Rhodes, hom no necessita mirar més enllà de les Confessions de Fe de Rhodes de 1877 i 7 testaments que instaven a la dominació de les “races inferiors” per la superioritat anglosaxona, la recaptura definitiva dels Estats Units i la creació d’una nova Església de l’Imperi Britànic:
“Formem el mateix tipus de societat, una Església per a la propagació de l’Imperi Britànic. Una societat que hauria de tenir els seus membres en cada part de l’Imperi Britànic treballant amb un objectiu i una idea, hauríem de col·locar els seus membres a les nostres universitats i escoles, i veure els joves anglesos passar per les seves mans, només un potser de cada mil tindria la ment i els sentiments per tal objectiu, hauria de ser provat en tots els sentits, hauria de ser provat si és resistent, posseïdor d’eloqüència, despreocupat dels petits detalls de la vida, i si es troba que és així, llavors triat i obligat per jurament a servir per la resta de la seva vida al seu País. Llavors hauria de ser recolzat per la Societat, si no té mitjans, i enviat a aquella part de l’Imperi en la qual es considera necessari”.
En un altre testament, Rhodes va descriure amb més detall la seva intenció:
“Per a l’establiment, promoció i desenvolupament d’una Societat Secreta, el veritable objectiu i finalitat de la qual serà l’extensió del domini britànic arreu del món. La colonització pels súbdits britànics de totes les terres en què els mitjans de subsistència són accessibles mitjançant l’energia, el treball i l’empresa i, especialment, l’ocupació pels colons britànics de tot el continent africà, Terra Santa, la Vall de l’Eufrates, les illes de Xipre i Candia, tota Sud-amèrica, les illes del Pacífic que fins ara no posseïa Gran Bretanya, tot l’arxipèlag malai, les illes limítrofes amb la Xina i el Japó, [i] la recuperació definitiva dels Estats Units d’Amèrica com a part integrant de l’Imperi Britànic”.
Descrivint el seu pensament al seu deixeble W.T. Stead, Rhodes va escriure: “Si us plau, recordeu que la clau de la meva idea discutida amb vostè és una Societat, copiada dels jesuïtes pel que fa a l’organització”.
Un calamitós segle XX
Amb el pas de les generacions, la continuïtat del propòsit que transcendia les vides individuals dels actors en l’escenari va ser mantinguda per certes organitzacions que van sorgir dels moviments originals de la Taula Rodona de Rhodes/Milner i que tenien sucursals a cada racó de la part anglosaxona de l’Imperi Britànic. El 1919, després que la Taula Rodona es fes amb el control dels governs canadenc i britànic durant els cops d’Estat de 1911 i 1916, aquest grup va crear l’Institut Reial d’Afers Internacionals (àlies: Chatham House). El 1921 es va crear una branca estatunidenca anomenada el Consell de Relacions Exteriors (CFR) amb personal dels becaris de Rhodes i els Fabians que ha mantingut una continuïtat d’intenció fins al dia d’avui. Aquesta organització va generar dotzenes de suborganitzacions influents que sempre interactuen a través d’una mena de “comandament central”.
Un jove estudiant de William Yandell Elliot de Harvard (ell mateix un becari de Rhodes que dirigia la sucursal de Harvard a Oxford) no era altre que Sir Henry Kissinger, que va declarar amb entusiasme en un acte celebrat a Chatham House el 10 de maig de 1981:
“Els britànics van ser tan útils que es van convertir en participants en les deliberacions internes dels Estats Units, fins a un grau que probablement mai s’hagi practicat entre nacions sobiranes… En la meva etapa a la Casa Blanca, vaig mantenir el Ministeri de Relacions Exteriors britànic més ben informat i més involucrat que el Departament d’Estat dels Estats Units… va ser simptomàtic”.
Mentre que els eixams dels becaris Rhodes van aconseguir penetrar a les universitats de la Ivy League, als mitjans de comunicació, a les corporacions privades, als càrrecs electes i a l’administració pública durant el segle XX, tal com s’exposa en la publicació pòstuma del professor Carrol Quigley, The Anglo-American Establishment, el premi de la presidència va seguir sent un trofeu esquerp… fins al dia en què un dels estudiants de Quigley va tornar d’Oxford i es va convertir en governador d’Arkansas.
Clinton obre les comportes
Amb la victòria presidencial de Clinton el 1992, als becaris de Rhodes, com Strobe Talbott (secretari d’Estat adjunt i coarquitecte de la Perestroika) i Robert Reich (secretari de Treball), se’ls van unir Rhodies Ira Magaziner, Derek Shearer (assessors econòmics principals), Susan Rice (secretària d’Estat adjunta per Afers Africans), Kevin Thurme (cap de Personal de Salut i Serveis Humans), George Stephanopoulos (director de Comunicacions) i dotzenes d’altres becaris de Rhodes. Aquests individus van ser canalitzats a posicions d’influència amb l’objectiu de supervisar la “fi de la història” celebrat pel pensador neoconservador Francis Fukuyama a mesura que es desintegrava la Unió Soviètica.
Mentre que alguns membres de Rhodes van romandre en posicions de poder durant el període de l’oposició controlada pels straussians de 2000 a 2008, els eixams de Rhodes van tornar a gaudir d’una vasta influència en la formulació de polítiques durant l’era d’Obama, on l’arquitectura per a un govern mundial es va construir sobre les restes de nacions problemàtiques com Líbia, Síria i Ucraïna.
Malgrat el revés causat per un populista deplorable que va prendre les regnes del poder a aquests autoproclamats experts el 2016, un rhodesià és una criatura obstinada, com a mínim, i com hem descobert els darrers mesos, tant Talbott com Rice s’han revelat com dues figures al cor de la trama del Russiagate dissenyada per desfer els resultats del 2016. Mentre encara exercia com a president de l’Institut Brookings el 2015-17, va ser Talbott qui va interactuar amb Sir Richard Dearlove i Christopher Steele de l’MI6 els mesos previs a les eleccions, cuinant i fent circular el dubtós expedient i va ser Rice la que es va revelar com el centre de l’operació de “desemmascarar” el parany duta a terme contra un desconcertat Michael Flynn el gener del 2017.
La venjança de Rice i els rhodesians
Amb el recentment anunciat nomenament de Susan Rice com a directora del Consell de Política Nacional de Biden, s’ha fet evident que els rhodesians estan bavejant davant la perspectiva de corregir l'”aberració” de Trump tornant a ascendir al santuari interior de Washington DC, portant amb si munts de zombis unipolars de l’era Clinton-Obama.
A més de Rice, altres acadèmics de Rhodes que estan emergint a posicions de control inclouen l’assessor de Seguretat Nacional Jake Sullivan, que es va graduar al Magdalene College d’Oxford i va treballar sota la direcció de Strobe Talbott al Centre per a l’Estudi de la Globalització de l’Institut Brookings a Yale el 2000. Durant aquest temps, Rice també havia arribat a treballar com a investigadora superior a Brookings i després com a ambaixadora de l’ONU del 2009 al 2013 i com a assessora de seguretat nacional del 2013 al 2017, mentre que Sullivan es va convertir en el principal ajudant de seguretat de Biden durant els anys d’Obama.
Descrivint el seu amor per Oxford, Rice va pronunciar unes paraules a Rhodes House el 1999 dient:
“Ser a Rhodes House aquesta nit amb tants amics, benefactors i mentors és un privilegi personal. És com un retorn a casa per a mi, ja que molt del que sé sobre l’Àfrica va ser descobert entre aquestes parets, perfeccionat en aquesta gran universitat amb el generós suport del Rhodes Trust”.
Val la pena tenir present que mentre pronunciava aquestes paraules, Rice havia demostrat recentment la seva visió imperial del món coordinant la destrucció d’una fàbrica farmacèutica sudanesa el 1998 i amenaçant Sud-àfrica amb la destrucció econòmica llevat que renunciés als seus desitjos de produir medicaments genèrics i assequibles per a la SIDA aquell mateix any. La seva tasca per desmembrar el Sudan, promoure la intervenció militar als mons àrab i africà en el marc de la responsabilitat de protegir i d’organitzacions supranacionals com la Cort Penal Internacional (CPI) de Soros, que va emetre una ordre d’arrest contra el president Bashir, hauria enorgullit Cecil Rhodes. No hem d’oblidar que l’aliança entre el Sudan, Líbia i Egipte, sota el lideratge combinat de Mubàrak, Gaddafi i Bashir, s’havia proposat establir un nou sistema de finançament recolzat per l’or fora de l’FMI/Banc Mundial per a finançar el desenvolupament a gran escala.
Pete Buttigieg
A l’hora d’escriure aquest article, l’acadèmic de Rhodes Eric Garcetti (batlle de Los Angeles) ha estat retirat del gabinet de Biden a causa d’una creixent muntanya d’escàndols i a la corrupció en el seu propi estat que l’han convertit en verí polític en aquests moments.
L’altre becari de Rhodes, el batlle Pete Buttigieg, ha estat més afortunat i li han donat les claus de la cartera de Transport a partir del 15 de desembre, encara que primer s’havia preparat per assumir el càrrec d’ambaixador dels Estats Units a la Xina. Mentre que molts partidaris de Trump estan sent induïts a odiar i témer la Xina com “l’enemic natural dels Estats Units”, va ser de fet Buttigieg el qui va demostrar que el seu desdeny per Trump només era paral·lel al seu desdeny per la Xina quan va dir el maig del 2020: “Beijing veu una oportunitat per posar en dubte el projecte estatunidenc i la pròpia democràcia liberal. Una cosa en la qual confien és en quatre anys més de Trump”.
Com vaig exposar en el meu anterior article, el mateix Soros ha assenyalat repetidament les dues grans amenaces a la seva “Open Society”: 1) la Xina de Xi Jinping i 2) els Estats Units de Trump.
Un altre rhodesià anomenat Bruce Reed que originalment havia entrat a Washington com a part de la primera incursió dels becaris de Rhodes el 1992 com a director de la campanya Clinton-Gore i més tard director del Consell de Política Nacional de Clinton, ha estat nomenat assessor tecnològic de Biden, on ha demanat obertament que es prenguin mesures enèrgiques contra la llibertat d’expressió a Internet mitjançant la cancel·lació de la Secció 230 de la Llei Federal d’Internet. Aquesta llei actualment manté els propietaris dels llocs web lliures d’enjudiciament pel contingut publicat a les seves webs. La seva cancel·lació aixafaria la minvant llibertat d’expressió que hi ha als mitjans socials. L’argument de Reed ha estat que la Secció 230 ha estat utilitzada per operatius russos i xinesos per infiltrar-se en l’ecosistema de la informació i manipular les eleccions occidentals. Amb la seva derogació, Facebook i altres webs de mitjans socials es veuran obligades a censurar tots els delictes de pensament “il·lícits” per por a la persecució federal.
Reed s’havia associat abans amb Biden per redactar l’infame projecte de llei sobre el crim de 1994, que va sotmetre incomptables petits delinqüents a sentències de llarga durada, beneficiant el complex de mà d’obra barata de la presó. Durant els anys d’Obama, Reed va treballar com a cap de personal de Biden i com a principal supervisor.
Blinken, Rhodes i Soros
Encara que Anthony Blinken, triat per Biden per a la Secretaria d’Estat, no és en si mateix un becari de Rhodes, és un amic de tota la vida i company de classe de Robert Malley (un becari de Rhodes que anteriorment havia actuat com a assistent especial d’Obama servint com a “home clau a l’Orient Mitjà) a l’NSC. Anteriorment, Malley havia estat assistent especial de Bill Clinton en assumptes àrabo-israelians i sempre va estar profundament involucrat en les operacions de George Soros des del primer dia de la seva entrada en la política. Des del 2016, Malley ha actuat com a president i director general de l’International Crisis Group (ICG), fundat per George Soros i Lord Malloch Brown el 1994, com a eina per a promoure les guerres humanitàries mundials sota la disfressa de la Responsabilitat de Protegir (R2P). Unint-se a Soros, Malloch-Brown i Malley a l’ICG, no hauria de sorprendre trobar algú com… Jake Sullivan.
A més, el pare de Blinken, Donald Blinken, es va fer un nom com l’home de referència de Soros a Hongria de 1994 a 1998, on va exercir com a ambaixador dels Estats Units facilitant el creixement de la Fundació Open Society de Soros. Més tard va ser recompensat per l’especulador hongarès amb un “Arxiu de l’Open Society de Donald i Vera Blinken (OSA)” a la Universitat d’Europa Central de Budapest. La universitat finançada per Soros es va crear després del col·lapse de la Unió Soviètica, i Blinken va ser fonamental en aquella operació.
El president Viktor Orbán sabia exactament el que estava fent quan va expulsar de les fronteres d’Hongria el 2018 aquesta operació estrangera de rentat de cervell d’un Estat antinacional. En aquell moment, el president de la Universitat d’Europa Central, el comte Michael Ignatieff, va cridar “Això no té precedents. Una institució estatunidenca ha estat expulsada d’un país aliat de l’OTAN”.
Una nota sobre el comte Ignatieff
Cal assenyalar que Ignatieff és fill del becari globalista de Rhodes George Ignatieff i besnét del comte Nikolai Pavlovich Ignatiev (fundador de la policia secreta de l’Okhrana russa) la família del qual va ser recompensada generosament pels serveis prestats a l’oligarquia centrada a Londres durant el derrocament del sistema tsarista a Rússia (una mena de precursor de les modernes revolucions de color). Aquesta història està parcialment explicada a Cheney Revives Parvus’ Permanent War Madness de Jeff Steinberg (2005).
Com a nota al marge, el besavi de Michael Ignatieff pel seu costat matern no és altre que George Parkin, el primer director del Rhodes Trust de 1902 a 1922 i l’home les conferències i llibres d’Oxford del qual van inspirar Cecil Rhodes i Milner a dedicar les seves vides a la causa de l’Imperi. Michael també és membre del consell global de la Fundació Open Society de Soros, encapçalada ni més ni menys que per Mark Malloch Brown (a partir del 4 de desembre del 2020).
Com vaig exposar al meu recent article, no només van sortir a la llum aquests dos gerents d’alt nivell com a coordinadors de l’operació de frau de vots de Dominion/Smartmatic que s’està duent a terme als Estats Units, sinó que tots dos han estat pioners en la nova era de les revolucions de color per als canvis de règim que va començar amb la destitució de Marcos el 1986 durant la revolució del Poder Popular a Filipines, passant pels Balcans, Geòrgia, Ucraïna, Kirguizistan, Bielorússia, Moldàvia, Bolívia, etc.
Alguns pensaments finals
Mentre que el Rhodes Trust ha estat estretament relacionat amb l’entramat causal de gran part de la història recent del món, ningú hauria d’assumir que cada becari de Rhodes és culpable per associació. És un fet innegable que alguns dels becaris de Rhodes han trencat amb la seva capacitació i han passat a viure vides útils i no veig cap raó per assumir, per exemple, que l’actor/cantant Kris Kristofferson hagi jugat un paper nefast en alguna cosa (encara que algunes de les seves eleccions cinematogràfiques han estat una mica febles).
De la mateixa manera, el canadenc John Turner va fer algunes coses molt útils en la seva curta etapa com a primer ministre canadenc, cosa que li va valer la ira de molts unipolars que llavors promovien el TLCAN, Maastricht i l’euro. Fins i tot Bill Clinton es va veure induït a trencar amb el seu perfil en algunes ocasions i a donar suport a algunes coses bones que eren contràries al programa governamental mundial sota la influència positiva del secretari de Comerç Ron Brown (la convenient mort del qual el 1996 juntament amb 34 periodistes i executius de negocis a Croàcia va posar fi a aquest molest assumpte, una història per a una altra ocasió).
El que cal tenir en compte és que les onades de la història més prolongades estan modelant el present més del que la majoria dels historiadors s’atreveixen a admetre. Qualsevol que adopti un enfocament de l’anàlisi històrica basat en la intenció arribarà a reconèixer amb suficient rapidesa que els esdeveniments que van tenir lloc fa segles tenen un impacte actiu en els esdeveniments que es desenvolupen avui dia.
Com i per què això és així? Perquè la història està modelada per IDEES. Bones idees que estan en sintonia amb la naturalesa veraç de la realitat enfront de males idees que estan fora de sintonia amb aquesta realitat. Però aquesta batalla sobre les idees (i idees sobre les idees, per exemple la hipòtesi superior de Plató) és on es troba el nexe causal de la història universal. Tenint en compte això, podem veure clarament com certes persones utilitzen la seva influència per a conspirar i crear institucions culturals i polítiques que transmeten aquestes idees i principis organitzatius a través de moltes generacions. De vegades trobem que aquestes forces actuen en harmonia amb el dret natural (com en el cas de Benjamin Franklin i la seva xarxa internacional de copensadors) i de vegades molt en contra del dret natural.
La batalla actual entre els paradigmes oposats de l’aliança multipolar encapçalada per Rússia i la Xina per una banda, i la visió de món unipolarista/postnacional de l’altra, té del tot a veure amb aquestes forces més prolongades de la història. L’única manera de comprendre la revolució de color que s’està duent a terme als Estats Units, o l’anòmal sorgiment dels becaris de Rhodes donant forma a la possible presidència de Biden, és reconeixent aquesta realitat superior. Aquest exercici pot fer que vostè pensi de forma diferent, i al principi pot ser incòmode, però igual que la figura alliberada de la cova que lentament acostuma els seus ulls a la llum del sol i la realitat, la satisfacció de gaudir d’un ordre superior de veracitat és incomparablement més agradable que una vida que creu en les ombres projectades per una classe de titellaires d’elit.
Matthew J.L. Ehret és periodista, conferenciant i fundador de la Canadian Patriot Review.
Font: Strategic Culture Foundation