Heròdot (Història, Llibre 1.53) narra la història de Cresos, rei de Lídia (585-546 a.C.) en el que avui és Turquia occidental i la costa jònica de la Mediterrània. Cresos va conquerir Efes, Milet i els regnes veïns de parla grega, obtenint tributs i botins que el van convertir en un dels governants més rics de la seva època. Però aquestes victòries i riqueses el van portar a l’arrogància i la supèrbia. Cresos va girar els seus ulls cap a l’est, amb l’ambició de conquerir Pèrsia, governada per Cir el Gran.
Després de dotar el cosmopolita Temple de Delfos de la regió amb quantiosa plata i or, Cresos va preguntar al seu oracle si tindria èxit en la conquesta que havia planejat. La sacerdotessa Pítia va respondre: “Si vas a la guerra contra Pèrsia, destruiràs un gran imperi”.
Així doncs, Cresos es va disposar a atacar Pèrsia cap al 547 a.C. Marxant cap a l’est, va atacar l’estat vassall de Pèrsia, Frígia. Cir va muntar una Operació Militar Especial per fer retrocedir Cresos, derrotant l’exèrcit de Cresos, capturant-lo i aprofitant l’oportunitat per apoderar-se de l’or de Lídia i introduir la seva pròpia moneda d’or persa. Així que Cresos va destruir un gran imperi, però era el seu propi.
Avanç ràpid fins a l’impuls actual de l’administració Biden per estendre el poder militar estatunidenc contra Rússia i, darrere seu, la Xina. El president va demanar consell a l’anàleg actual de l’oracle de Delfos de l’antiguitat: la CIA i els seus grups d’experts aliats. En lloc d’advertir contra l’arrogància, van encoratjar el somni neoconservador que atacar Rússia i la Xina consolidaria el control estatunidenc de l’economia mundial, aconseguint la Fi de la Història.
Havent organitzat un cop d’Estat a Ucraïna el 2014, els Estats Units van enviar el seu exèrcit apoderat de l’OTAN cap a l’est, donant armes a Ucraïna per lliurar una guerra ètnica contra la seva població russoparlant i convertir la base naval russa de Crimea en una fortalesa de l’OTAN. Aquesta ambició al nivell de Cresos pretenia arrossegar Rússia al combat i esgotar la seva capacitat per defensar-se, destrossant la seva economia en el procés i destruint la seva capacitat per proporcionar suport militar a la Xina i altres països assenyalats per cercar l’autodependència com a alternativa a l’hegemonia estatunidenca.
Després de vuit anys de provocacions, un nou atac militar contra els ucraïnesos russoparlants estava cridanerament preparat, a punt per dirigir-se cap a la frontera russa el febrer del 2022. Rússia va protegir els seus compatriotes russoparlants d’una nova violència ètnica muntant la seva pròpia Operació Militar Especial. Els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN es van apoderar immediatament de les reserves de divises que Rússia tenia a Europa i Amèrica del Nord, i van exigir a tots els països que imposessin sancions contra la importació d’energia i cereals russos, amb l’esperança que això desplomés el tipus de canvi del ruble. El Departament d’Estat de Delfos esperava que això provocaria la revolta dels consumidors russos i el derrocament del govern de Vladímir Putin, cosa que permetria als Estats Units maniobrar per instal·lar una oligarquia clientelar com la que havia alimentat la dècada de 1990 sota la presidència de Ieltsin.
Un subproducte d’aquest enfrontament amb Rússia ha estat consolidar el control dels Estats Units sobre els satèl·lits d’Europa Occidental. L’objectiu d’aquesta pugna dins de l’OTAN era frustrar el somni europeu de beneficiar-se d’unes relacions comercials i d’inversió més estretes amb Rússia, intercanviant productes industrials per matèries primeres russes. Els Estats Units van desbaratar aquesta perspectiva en volar els gasoductes Nord Stream, impedint a Alemanya i altres països l’accés al gas rus a baix preu. Això va deixar la primera economia europea dependent del gas natural liquat (GNL) estatunidenc, més car.
A més d’haver de subvencionar el gas europeu per evitar una insolvència generalitzada, gran part dels tancs Leopard alemanys, els míssils Patriot estatunidencs i altres “armes miraculoses” de l’OTAN estan sent destruïdes en combat contra l’exèrcit rus. Ha quedat clar que l’estratègia dels Estats Units no és simplement “lluitar fins al darrer ucraïnès”, sinó lluitar fins al darrer tanc, míssil i altres armes que s’eliminin dels arsenals de l’OTAN.
S’esperava que aquest esgotament de les armes de l’OTAN creés un vast mercat de reemplaçament per enriquir el complex militar-industrial dels Estats Units. S’està demanant als clients de l’OTAN que augmentin la despesa militar fins al 3% o fins i tot el 4% del PIB. Però el feble rendiment de les armes estatunidenques i alemanyes al camp de batalla ucraïnès pot haver fet fracassar aquest somni, mentre les economies europees s’enfonsen en la depressió. I amb l’economia industrial alemanya trasbalsada per la ruptura del comerç amb Rússia, el ministre alemany de Finances, Christian Lindner, va declarar al diari Die Welt el 16 de juny de 2023 que el seu país no es pot permetre pagar més diners al pressupost de la Unió Europea, de la qual ha estat durant molt de temps el major contribuent.
Sense les exportacions alemanyes que sostinguin el tipus de canvi de l’euro, la divisa es veurà pressionada davant el dòlar a mesura que Europa compri GNL, i l’OTAN refaci les reserves d’armament esgotades comprant noves armes als Estats Units. Un tipus de canvi més baix reduirà el poder adquisitiu de la mà d’obra europea, mentre que la reducció de la despesa social per pagar el rearmament i subvencionar el gas està sumint el continent en una depressió.
En tota la política europea està sorgint una reacció nacionalista contra el domini estatunidenc, i en lloc que els Estats Units refermin el seu control sobre la política europea, poden acabar perdent, no només a Europa sinó, el que és més important, a tot el Sud Global. En lloc de convertir el “ruble rus en runes”, com va prometre el president Biden, la balança comercial de Rússia s’ha disparat i la seva oferta d’or ha augmentat. El mateix ha passat amb les tinences d’or d’altres països els governs dels quals aspiren ara a desdolaritzar les seves economies.
És la diplomàcia estatunidenca la que està traient Euràsia i el Sud Global de l’òrbita dels Estats Units. L’arrogant afany dels Estats Units per dominar el món unipolar només s’ha pogut desmantellar tan ràpidament des de dins. L’administració Biden-Blinken-Nuland ha fet allò que ni Vladímir Putin ni el president xinès Xi podrien haver esperat aconseguir en tan poc temps. Cap dels dos estava preparat per afrontar el repte i crear una alternativa a l’ordre mundial centrat en els Estats Units. Però les sancions dels Estats Units contra Rússia, l’Iran, Veneçuela i la Xina han tingut l’efecte de barreres aranzelàries protectores per forçar l’autosuficiència en allò que el diplomàtic de la UE Josep Borrell anomena la “jungla” mundial fora del “jardí” dels Estats Units i l’OTAN.
Tot i que el Sud Global i altres països porten queixant-se del domini estatunidenc des de la Conferència de Bandung de Nacions No Alineades del 1955, els mancava una massa crítica per crear una alternativa viable. Però la seva atenció s’ha centrat ara en la confiscació per part dels Estats Units de les reserves oficials de dòlars de Rússia als països de l’OTAN. Això ha dissipat la idea que el dòlar és un vehicle segur per mantenir els estalvis internacionals. L’anterior confiscació per part del Banc d’Anglaterra de les reserves d’or de Veneçuela guardades a Londres –prometent donar-les a qualsevol opositor no elegit del seu règim socialista que els diplomàtics estatunidencs designin– mostra com la lliura esterlina i l’euro, així com el dòlar, han estat convertits en armes. I per cert, què se n’ha fet de les reserves d’or de Líbia?
Els diplomàtics estatunidencs eviten pensar en aquest escenari. Confien en l’únic avantatge que ofereix els Estats Units. Pot abstenir-se de bombardejar-los, d’escenificar una revolució de colors per a “pinoxetitzar-los” mitjançant la Fundació Nacional per a la Democràcia, o instal·lar un nou “Ieltsin” regalant l’economia a una oligarquia clientelar.
Però abstenir-se d’un comportament com aquest és tot el que els Estats Units poden oferir. Han desindustrialitzat la seva pròpia economia, i la seva idea de la inversió estrangera és crear oportunitats de recerca de rendes monopolístiques concentrant els monopolis tecnològics i el control del comerç de petroli i cereals en mans estatunidenques, com si això fos eficiència econòmica i no recerca de rendes.
El que hi ha hagut és un canvi de consciència. Estem veient com la Majoria Global intenta crear una opció independent i negociada pacíficament sobre el tipus d’ordre internacional que vol. El seu objectiu no és simplement crear alternatives a l’ús de dòlars, sinó tot un nou conjunt d’alternatives institucionals a l’FMI i al Banc Mundial, el sistema de compensació bancària SWIFT, la Cort Penal Internacional i tot el conjunt d’institucions que els diplomàtics estatunidencs han segrestat de les Nacions Unides.
El resultat tindrà un abast civilitzatori. No estem veient la Fi de la Història, sinó una nova alternativa al capitalisme financer neoliberal centrat als Estats Units i la seva economia escombraries de privatització, guerra de classes contra el treball i la idea que els diners i el crèdit han de ser privatitzats en mans d’una estreta classe financera en lloc de ser una utilitat pública per finançar les necessitats econòmiques i l’augment del nivell de vida.
La ironia és que el paper històric dels Estats Units ha estat que, tot i que ells mateixos no han estat capaços de portar el món cap endavant en aquesta línia, les seves temptatives de tancar el món en un sistema imperial antitètic conquerint Rússia a les planes d’Ucraïna i intentant aïllar la tecnologia de la Xina perquè no trenqués la temptativa estatunidenca de monopoli informàtic han estat els grans catalitzadors que han empès la majoria global en aquesta línia.
Font: The Unz Review
Com les sancions dels Estats Units a Rússia han impulsat la desdolarització, amb Michael Hudson i Radhika Desai (Danny Haiphong, 16.06.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics en català