[Foto: El líder tutsi de l’FPR, Paul Kagame, va ser descrit per la revista Forbes com un visionari. Shoumatoff, a “Les guerrilles aristocràtiques de Rwanda”, va citar un diplomàtic estatunidenc que va descriure Kagame com “Moisès [ja que] portaria el seu poble a casa”. Encara al poder, Kagame pot ser responsable de més morts que qualsevol ésser humà viu des de l’època dels nazis.]

Black Lives Matter ha de promoure la solidaritat panafricana i denunciar l’imperialisme estatunidenc a l’Àfrica

El moviment Black Lives Matter ha tingut una gran repercussió en la conscienciació sobre la brutalitat policial i la persecució actual dels negres als Estats Units, però ha estat notablement parc en eludir el debat sobre l’imperialisme estatunidenc a l’Àfrica i arreu del món.

Mentre que les pancartes de protesta per recordar George Floyd i demanar el desfinançament de la policia han estat legió en moltes de les seves manifestacions, pocs o cap cartell ha demanat l’abolició de l’AFRICOM o l’acusació de Hillary Clinton i Barack Obama per encapçalar el derrocament i el linxament del líder libi Moammar al-Gaddafi.

Aquestes últimes omissions es deriven en gran part de la ignorància de la major part de la població estatunidenca –sigui negra o blanca– sobre l’Àfrica i les conseqüències de l’imperialisme estatunidenc en aquest continent.

La principal culpa d’aquesta ignorància la tenen les institucions educatives i els mitjans de comunicació estatunidencs, que durant dècades han promogut estereotips sobre el continent i la seva gent, i han eludit el debat sobre l’impacte negatiu que ha tingut el colonialisme occidental.

Els africans sovint segueixen sent caracteritzats com a “pobles tribals” –amb totes les percepcions negatives que es deriven d’aquesta paraula– els països dels quals, pobres, conflictius i plens de malalties, només poden ser salvats mitjançant la tutela estrangera.

Els líders que s’enfronten a les potències occidentals, com Gaddafi, són diabolitzats, mentre que els qui consenten la seva agenda es presenten de forma més favorable.

Mentrestant, les veus africanes són marginades –especialment les que adopten un missatge panafricanista i antiimperialista– i molts negres arriben a interioritzar el missatge que són inferiors.

Creant odi

Milton Allimadi, professor d’història africana al John Jay College i fundador de Black Star News, acaba de publicar el llibre Manufacturing Hate: How Africa Was Demonized in Western Media, Dubuque, IA: Kendall Hunt Publishing, 2021 (Creant odi: com s’ha diabolitzat l’Àfrica als mitjans de comunicació occidentals) que ofereix una història dels estereotips racistes i la parcialitat dels mitjans de comunicació envers l’Àfrica que ha contribuït a esbiaixar l’opinió pública estatunidenca.

Allimadi comença la seva història amb una anàlisi dels diaris de viatge europeus dels segles XVIII i XIX.

En ells es presentava els africans com si estiguessin “atrapats en un nivell de desenvolupament intel·lectual, socioeconòmic i polític que els europeus havien superat segles abans” i contribuïen a justificar la suposada obligació dels europeus de conquerir i colonitzar l’Àfrica.

Sir Samuel Baker –governador general de la conca equatorial del Nil (avui Sudan del Sud i el nord d’Uganda) entre el 1869 i el 1873– va marcar la pauta al seu llibre de 1866, The Albert N’Yanza Great Basin of the Nile (La gran conca del Nil), en què va escriure que “la naturalesa humana vista en el seu estat cru, tal com la mostren els salvatges africans, està al mateix nivell que el de la bèstia, i no es pot comparar amb el caràcter noble del gos”.

La novel·la clàssica de Joseph Conrad, Heart of Darkness (El cor de les tenebres, 1902), també descrivia els africans com a “salvatges primitius” i advertia els europeus de la propensió de l’Àfrica a tornar boja la gent normal.

Les opinions cultivades per Conrad i altres escriptors van contribuir a alimentar el suport a la colonització, que es considerava una empresa noble però perillosa.

L’herència de supremacia blanca del New York Times

El New York Times, en un dels seus primers relats sobre l’Àfrica, publicat l’1 de juliol del 1877, afirmava que els africans estaven “atrapats en una posició no tant entre el cel i la terra, com entre la terra i l’infern”. L’article continuava:

“Els ‘pobres i foscos salvatges’ del ‘fosc continent’ ni tan sols havien “avançat en l’art i la ciència, ni en el llenguatge” mentre que, “des de dins, [es] devoraven i destruïen els uns als altres, oferint voluntàriament les seves goles als ganivets dels bruixots, o pavimentant la profunda tomba d’algun monarca sagnant amb els cossos vius i tremolosos de centenars de les seves joves esposes“.

Aquests comentaris carregats de prejudicis ignoren la florida de grans civilitzacions africanes, com l’antiga Cartago i els imperis de Songhai i Mali, abans de l’era del tràfic d’esclaus i la colonització europea, que van afeblir i dividir el continent.

El Times va recolzar fermament la colonització britànica davant l’alemanya i la russa, afirmant que “la introducció de la civilització europea seria molt justificable, i bé podria amortitzar el cost”.

El Times va continuar descrivint la guerra anglo-zulú de 1879 a Sud-àfrica com una “contesa entre una nació civilitzada amb gran poder militar i naval i recursos inesgotables, i una tribu primitiva i bàrbara [els zulus], per molt valenta i irreductible que sigui… Tard o d’hora la poderosa nació estava destinada a dur la tribu salvatge a una abjecta submissió o demolir-la completament”.

Quan Itàlia va envair Eritrea la dècada de 1890, el Times va publicar un relat triomfalista, afirmant que els nadius “van rebre els italians com a alliberadors”.

El Times va adoptar un to més ombrívol en informar sobre la humiliant derrota d’Itàlia a la batalla d’Adwa el 1896 –una de les victòries africanes més grans contra l’imperialisme europeu–, que el Times va qualificar de “terrible”.

La dècada de 1930, quan el líder feixista italià Benito Mussolini va tornar a envair Etiòpia tractant de revitalitzar l’Imperi Romà, el Times va intentar restar importància a la victòria etíop a Adwa, al mateix temps que ressaltava la brutalitat dels “salvatges guerrers negres” que havien “massacrat gairebé 40.000 italians”.

L’article del periodista del Times Herbert L. Matthews semblava un comunicat de premsa del comandament militar italià.

Conegut pels seus simpàtics reportatges sobre el grup rebel de Fidel Castro a Cuba durant la dècada de 1950, Matthews havia viatjat al mateix cotxe que el comandant militar italià Mariscal Pietro Badoglio en entrar a Addis Abeba, i mai es va molestar a entrevistar cap etíop.

Suport a l’apartheid

El Times va continuar amb el seu patró de supremacia blanca en recolzar l’odiós sistema de l’apartheid a Sud-àfrica des del seu començament i durant molts anys després.

El 1926, el “diari de referència” va publicar un article de Wyona Dashwood que donava suport al pla del primer ministre sud-africà, James Barry Munnik Hertzog, de segregar i privar de drets als negres a la província del Cap com a forma de fer front al “factor natiu”.

Dashwood afirmava que el nou sistema ajudaria a aturar les lluites tribals i donaria al “natiu semicivilizat” –al qual descrivia com a mandrós i propens al robatori– l’oportunitat de “desenvolupar-se segons les seves pròpies pautes” i de començar a adaptar alguns dels “sistemes econòmics, socials i polítics més avançats de la civilització de l’home blanc”.

Trenta anys després de l’article de Dashwood, el maig de 1957, el Times va publicar un article de Richard P. Hunt que informava sobre la perspectiva dels líders de l’apartheid, que acabaven d’aprovar una llei que facultava el nou ministre d’Afers Indígenes, Hendrik Verwoerd, a prohibir l’accés dels negres a les esglésies, clubs, hospitals, escoles i altres llocs si “causaven molèsties”.

Un funcionari del règim de l’apartheid va ser citat afirmant que els nous poders eren “necessaris per assegurar que les relacions entre blancs i negres fossin les d’un tutor i un pupil”, cosa que no es discuteix en l’article.

Quan el reporter Joseph Lelyveld va començar a escriure de forma més crítica sobre l’apartheid la dècada de 1960, els seus articles van ser atenuats o distorsionats pels editors, que van fer que el sistema semblés menys brutal.

Lelyveld va escriure al seu editor el gener de 1983 que “pràcticament tot el reportatge original” que havia realitzat durant un mes per a un article sobre l’escàs finançament de les escoles negres havia estat omès; l’article imprès, va dir, era “com un sandvitx de salami sense el salami, només trossos de pa ranci”.

Sempre al costat incorrecte de la història

Igual que amb el seu suport a l’apartheid, el New York Times i altres mitjans de comunicació estatunidencs dominants eren al costat incorrecte de la història quan es tractava de la descolonització africana.

Quan el reporter del Times Leonard Ingalls va escriure una carta exigint una cobertura més comprensiva, l’editor de notícies estrangeres, Emanuel Freedman, ho va rebutjar, preferint la narrativa tradicional en la qual els africans eren representats com a “salvatges” i bufons.

La cobertura del Times de l’aixecament Mau Mau a Kenya va adoptar una “narrativa de bruixeria contra civilització”. Els Mau Mau van ser presentats com una “societat tribal secreta la campanya d’assassinats de la qual [ha] forçat la imposició de la llei marcial”.

No es va donar cap indicació que els Mau Mau sorgissin en resposta a la injustícia colonial. Tampoc que la violència dels rebels Mau Mau empal·lidís amb la resultant de la campanya militar de terra cremada de la Gran Bretanya, que va provocar la mort de milers de kenyans i la detenció de milers en camps de concentració.

Henry Wallace encotillat

La cobertura de Kenya per part del Times encaixava amb el patró de diabolització dels moviments radicals anticolonials, especialment quan estaven liderats per panafricanistas d’esquerres com el Dr. Kwame Nkrumah de Ghana, que va ser elegit Home del Mil·lenni de l’Àfrica a les albors del segle XXI.

El reporter de The New York Times Homer Bigart –corresponsal de guerra guanyador del premi Pulitzer que va ser expulsat del Vietnam de Sud per criticar el clientelista estatunidenc Ngô Đình Diệm– va escriure a Emmanuel Freedman el 1960 que “el Dr. Nkrumah és Henry Wallace encotillat. M’estimo molt més els primitius de la selva. Al capdavall, el canibalisme pot ser l’antídot lògic per a aquesta explosió demogràfica de la qual tothom en parla”.

L’associació negativa que va fer Bigart de Nkrumah amb Henry Wallace reflectia un prejudici no només cap als africans, sinó també cap a les opinions esquerranes i pacifistes que Wallace havia abraçat.

Els comentaris sobre la gent primitiva de la selva van reforçar els estereotips arrelats sobre els africans. I l’acudit sobre el canibalisme com a antídot contra l’explosió demogràfica –una preocupació que reflecteix la visió de l’elit occidental sobre els africans com una amenaça que cal contenir– era certament de mal gust.

Congo

Igual que Nkrumah, el líder panafricà congolès Patrice Lumumba va ser retratat com un “radical d’ulls salvatges”.

L’assassí de Lumumba, Moïse Tshombe –que va liderar una campanya secessionista a la província de Katanga amb el suport d’interessos miners belgues i mercenaris blancs sud-africans– va ser elogiat a la revista Time per contra com l'”antítesi del salvatge africà”.

El més admirable, segons Time, és que Tshombe no tenia “cap complex per ser negre” i reconeixia el “costat brutal de la personalitat africana, i el costat fals del socialisme africà”.

Els rebels pro-Lumumba que van lluitar contra Tshombe després de l’assassinat de Lumumba van ser descrits en canvi per Time com “una xusma de salvatges atordits i ignorants, utilitzats i maltractats per líders pseudosofisticats”.

Les operacions de bombardeig dels Estats Units –dutes a terme per mercenaris cubans de dretes– eren, per tant, justificables, igual que el suport dels Estats Units al dictador Joseph Mobutu, que va ser presentat, igual que Tshombe, com un “antídot eficaç” contra el socialisme de Lumumba.

El colonialisme es resisteix a morir

A la fi de la Guerra Freda, nombrosos escriptors occidentals van fer un balanç de l’evolució de l’Àfrica i van concloure que el continent havia de ser recolonitzat.

Un article característic de l’època, escrit per Paul Johnson a The New York Times Magazine, es titulava “El colonialisme ha tornat i ho ha fet molt aviat”.

L’article tractava de la intervenció estatunidenca a Somàlia, que Johnson considerava “un model d’actuació en altres països africans que s’enfronten a un col·lapse polític semblant”. Concloïa amb una tornada familiar per a Rudyard Kipling que “el món civilitzat té la missió d’anar a aquests llocs desesperats i governar-hi”.

Un article encara més apocalíptic i racista va ser “L’anarquia que s’acosta”, de Robert Kaplan, l’escenari malthusià del qual del dia del judici final semblaba una descripció de l’Àfrica d’un dels diaris dels exploradors del segle XIX.

Segons Kaplan, les condicions a l’Àfrica eren tan terribles, sense el domini de l’home blanc, que els africans ja no semblaven éssers humans.

Allà on Kaplan viatjava en taxi, l’envoltaven homes joves amb “ulls inquiets d’exploració”. Va descriure els homes com a “molècules soltes en un fluid social molt inestable que estava clarament a punt d’esclatar”.

Rwanda 1994

Històricament, els escriptors occidentals descrivien favorablement els africans amb suposats trets europeus, mentre que diabolitzaven els qui tenien els anomenats trets negroides.

Durant el conflicte de Rwanda, els tutsis van ser adoptats per alguns escriptors occidentals com a “europeus” a títol honorífic, mentre que els hutus van ser presentats com els africans arquetípics.

El Front Patriòtic Ruandès (FPR) tutsi –que va resultar ser un aliat incondicional dels Estats Units– es va convertir per extensió en els “bons”, i l’exèrcit nacional de Rwanda, compost majoritàriament per hutus aliats de França, en els dolents.

Un dels primers articles en els quals es va utilitzar aquesta caracterització racista –que va ajudar a promoure el suport a l’FPR– va ser el d’Alex Shoumatoff “Les guerrilles aristocràtiques de Rwanda”. Va aparèixer a The New York Times Magazine el 13 de desembre de 1992, dos anys després que l’FPR envaís il·legalment Rwanda des d’Uganda i cometés incomptables atrocitats contra la població civil.

Shoumatoff, veterà dels serveis d’intel·ligència dels marines que va viure durant un temps en una comuna hippie a New Hampshire, estava casat en aquell moment amb una dona tutsi, que havia estat refugiada a Uganda i era cosina d’un portaveu de l’FPR [1].

El seu article informava als lectors que els tutsis eren “refinats i tenien trets europeus”, mentre que els hutus eren “fornits i de nas ample”. Continuava dient que, al segle XIX, “els primers etnòlegs havien quedat fascinats per aquests pastors aristòcrates [tutsis], lànguidament altius, els caps allargats dels quals, nassos afilats i llavis fins semblaven més caucàsics que negroides, i els van classificar com a falsos negres… Es pensava que els tutsis eren gent molt civilitzada, la raça dels europeus caiguts, l’existència dels quals a l’Àfrica Central es rumorejava des de feia segles”.

Després que l’FPR prengués el poder, Shoumatoff va escriure un altre article per a The New Yorker, en què avaluava la barreja ètnica entre tutsis i hutus a Burundi. Shoumatoff va descriure els tutsis com “alts, prims, amb fronts alts, pòmuls prominents i fesomies estilitzades”, un tipus físic diferent al dels hutus, que eren “baixos i fornits, amb nassos xatos i llavis gruixuts”.

Aquestes observacions racistes van reforçar els estereotips tradicionals sobre els africans i van pintar una dura dicotomia que va donar per vàlida la campanya genocida dels tutsis contra els hutus, que es va estendre fins al Congo.

Complex d’inferioritat dels negres

En un discurs pronunciat el febrer de 1965 a Detroit, Michigan, Malcolm X va parlar sobre l’impacte psicològic perjudicial de la diabolització dels negres a l’Àfrica. Va dir que “les potències colonials d’Europa, en tenir un control total sobre l’Àfrica, van projectar la imatge de l’Àfrica de manera negativa. Van projectar l’Àfrica sempre sota una llum negativa, salvatges, caníbals, gens civilitzats. Per això, naturalment, era tan negativa per a tu i per a mi, i tu i jo vam començar a odiar-la. No volíem que ningú ens digués res sobre l’Àfrica, i molt menys que ens anomenés ‘africans’. Odiant l’Àfrica i odiant els africans, vam acabar odiant-nos nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en. Perquè no pots odiar les arrels d’un arbre i no odiar l’arbre. no pots odiar el teu origen i no acabar odiant-te a tu mateix”.

Trenta anys després que Malcolm X pronunciés aquestes paraules, The Washington Post va publicar un article reaccionari d’un reporter afroamericà, Keith Richburg, “Un home negre a l’Àfrica”.

Richburg, que havia cobert les matances interètniques de Rwanda, va descriure la seva repulsió en presenciar els “cossos descolorits i inflats que suraven per un riu de Rwanda cap a Tanzània.”

Richburg va escriure que, en veure els cadàvers, es va adonar de com d’afortunat havia estat; que ell també “podria haver estat una de les víctimes de la matança de Ruanda o podria haver corregut un destí igualment anònim en qualsevol de les innombrables guerres civils o enfrontaments tribals que hi ha en aquest brutal continent. Per això dono gràcies a Déu que el meu avantpassat fes el viatge [en el vaixell d’esclaus]”.

L’article de Richburg va ser la base del seu llibre de 1997, Out of America: A Black Man Confronts Africa (Més enllà dels Estats Units: Un home negre descobreix l’Àfrica), que Milton Allimadi considera “El cor de les tenebres de Conrad per al nou segle”.

Segons Allimadi, Richburg va oferir un cas clàssic d’un home negre atrapat en el dolor psíquic del que Frantz Fanon va anomenar “inferiorització interna”. En aquesta condició, els estereotips negatius donen lloc a un odi a si mateix i a un desig d’afiliar-se a la raça dominant.

De jove, a Richburg li havien ensenyat a creure que era superior a d’altres negres que venien de barris més pobres, parlaven en veu alta, tenien la pell més fosca i els cabells més curts. Quan anava al cinema amb el seu germà, victorejaven als soldats britànics que atacaven els “homes de la tribu zulú” a la pel·lícula.

Això exemplifica el desordre que Fanon i Malcolm X van descriure. El seu impacte, en última instància, ha estat el de neutralitzar i destruir els moviments radicals negres i la solidaritat. El llegat es pot veure avui, entre altres coses, amb el silenci de Black Lives Matter sobre l’Àfrica, que caldria corregir.

Nota

  1. Un combatent de l’FPR va ser el padrí del seu casament. Anteriorment, Shoumatoff havia escrit un article a Vanity Fair sobre l’assassinat de la doctora Dian Fossey que va ajudar a donar forma al guió de la reeixida pel·lícula Goril·les en la boira. Shoumatoff havia servit en una unitat d’intel·ligència dels Marines dels Estats Units que el va entrenar per ser llançat en paracaigudes darrere del Teló d’Acer i tenia formació en llengua russa. És certament possible que mantingués els seus vincles amb els serveis d’intel·ligència i que el seu escrit sobre Rwanda fos sancionat per la CIA.

Jeremy Kuzmarov és director de CovertAction Magazine. És autor de quatre llibres sobre la política exterior dels Estats Units, entre ells Obama’s Unending Wars (Clarity Press, 2019) i The Russians Are Coming, Again, amb John Marciano (Monthly Review Press, 2018). Es pot contactar amb ell a: jkuzmarov2@gmail.com.

Font: CovertAction Magazine

facebook
Twitter
Follow