Fa dues setmanes comentava la sentència absolutòria dels directius de Sa Nostra acusats d’administració deslleial i d’apropiació indeguda. En el meu article titulat Víctimes de la Fiscalia afirmava que la fallida de Sa Nostra, i de la majoria de caixes d’estalvi, no es va deure a una mala gestió dels administradors, sinó a una operació calculada, aprofitant la crisi financera mundial, per tal de carregar-se el sistema de caixes d’estalvi i passar el negoci als principals bancs. Potser la imatge de Rodrigo Rato arrestat per la policia i després condemnat per la seva gestió a Bankia per les famoses «targetes black» faci dubtar de la meva afirmació. I és clar que hi va haver males praxis a moltes caixes!, però de cap manera això no justifica que de les 45 caixes d’estalvi que existien l’any 2010 només n’hagin sobreviscut dues: Caixa Colonya i Caixa Ontinyent, ni que el 2014 ja s’havien tancat més de 6.000 de les de 14.663 oficines existents, ni que es perdessin el 33 per cent dels empleats amb més de 41.000 llocs de feina destruïts.

Per explicar aquest autèntic tsunami que va arrasar el sistema de caixes cal remuntar-se a l’any 2009 en què les caixes varen superar la banca en quota de crèdits (ja feia anys que la superaven en quota de dipòsits), i aquí es varen encendre les alarmes. La crisi financera mundial serví per justificar una sèrie de mesures, iniciades pel govern del PSOE i finalitzades pel govern del PP, que perseguien els resultats obtinguts.

La normativa del Banc d’Espanya establia el coeficient de solvència de les entitats financeres en el 8%. A la pràctica, el coeficient entre els recursos propis i els riscs ponderats havia de ser superior al 2%. Perquè ens entenguem, per cada 100 euros de risc, l’entitat havia de disposar de 2 euros de recursos propis. Però, per Reial Decret-llei 2/2011 el coeficient de recursos propis passà de la nit al dia al 8% per als bancs i al 10% per a les caixes. Aquesta norma era d’impossible compliment immediat per a moltes de les caixes ja que no podien fer ampliacions de capital, com fan els bancs. Estaven obligades a sol·licitar l’ajuda del FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria).

El Reial Decret 2/2012 establí un pla de sanejament del sector financer per cobrir els actius en situació de risc que obligava a dotar el 80% del sòl i el 65% de les promocions en curs. A continuació la llei 9/2012 i el decret 1559/2012 obligaren les caixes amb participació del FROB a traspassar els actius immobiliaris a sociedades para la gestión de activos (banco malo). Però, llegiu bé, el traspàs s’havia de fer pel 20% del valor del bé. És a dir, un immoble valorat en 100 s’havia hagut de dotar amb 80 amb l’ajuda del FROB i a continuació es traspassava per 20 a la SAREB. Podem parlar o no d’un espoli?

En el cas de BMN, resultat de de la fusió de Sa Nostra amb Caja Murcia, Caixa Penedès i Caja Granada, l’any 2013 valia 2.530 milions d’euros. Per la posterior fusió amb Bankia, l’any 2017 es va valorar en 730 milions d’euros. La gestió del FROB va suposar la pèrdua de 1.800 milions d’euros en quatre anys.

Mentre que altres països, com Alemanya que conserva 390 caixes d’estalvi, salvaren el sistema de caixes amb mesures per retornar-les la solvència, l’Estat espanyol optà per fer-les desaparèixer traspassant el seu negoci als grans bancs. Pel camí s’han perdut milers de milions d’euros, llocs de feina (7.000 més per la fusió de Bankia amb La Caixa), nombroses oficines, una obra social que va arribar a més de 2.000 milions d’euros anuals; a més de la pèrdua d’una banca de proximitat (ara hi ha poblacions sense cap oficina bancària ni caixer). Tot gràcies a la conxorxa entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles.

facebook
Twitter
Follow