Un lideratge feble ha destapat la caixa de Pandora europea, escriu Alastair Crooke.

Les coses es tornen psicòtiques. En escoltar els líders de la Unió Europea, tots repetint com a lloros idèntics discursos de “bones notícies”, s’hi percep un desassossec bàsic, presumiblement un reflex de l’estrès psíquic de, d’una banda, repetir “Ucraïna està guanyant, la derrota de Rússia s’acosta”, quan, per altra banda, saben que és exactament el contrari, que “de cap manera” Europa pot derrotar un gran exèrcit rus a la massa continental d’Euràsia.

Fins i tot el colós de Washington limita l’ús del poder militar estatunidenc a conflictes que els estatunidencs es podrien permetre perdre: guerres perdudes davant d’oponents febles que ningú podria discutir si el resultat no fos una pèrdua, sinó d’alguna manera una “victòria”.

Tanmateix, la guerra amb Rússia (ja sigui financera o militar) és substancialment diferent de la lluita contra petits moviments insurgents mal equipats i dispersos, o del col·lapse de les economies d’Estats fràgils, com el Líban.

La fanfarroneria inicial dels Estats Units ha implosionat. Rússia ni s’ha esfondrat internament per l’assalt financer de Washington, ni ha caigut en un canvi de règim caòtic com van predir els dirigents occidentals. Washington va subestimar la cohesió social de Rússia, el potencial militar latent i la relativa immunitat a les sancions econòmiques occidentals.

La qüestió que preocupa Occident és què faran ara els russos: continuar fent minvar l’exèrcit ucraïnès, alhora que desproveeixen l’inventari d’armes de l’OTAN? O desplegar les forces ofensives russes a tot Ucraïna?

La qüestió, senzillament, és que la pròpia ambigüitat entre l’amenaça de l’ofensiva i la seva implementació forma part de l’estratègia russa per mantenir Occident fora de joc i amb dubtes. Aquestes són les tàctiques de guerra psicològica per les quals és conegut el general Gerasimov. Vindrà, d’on i on anirà? No ho sabem.

El calendari polític occidental no determinarà el moment de Rússia, sinó quan i si una ofensiva esdevé propicia per als interessos russos. A més, Moscou té la vista posada en dos fronts: la guerra financera (que pot advocar per un desplegament militar més lent per permetre que els nivells de dolor econòmic s’acumulin) i la situació militar (que pot, o no, afavorir la lenta extirpació gradual de la capacitat ucraïnesa per lluitar). El coronel Douglas Macgregor, exassessor principal del secretari de Defensa dels Estats Units, creu que aviat es desplegaran grans forces. Potser té raó.

Aquesta darrera consideració s’ha de situar en un context més ampli: Rússia es dedica principalment a fer retrocedir l’hegemonia estatunidenca i a expulsar l’OTAN del “cor” de l’Àsia. Els russos saben des de fa temps que el “sistema d’ordre mundial” no és sostenible (les estructures posteriors a la Segona Guerra Mundial ja es veuen clarament pel retrovisor). I tant Rússia com la Xina són conscients que no hi ha una forma elegant –o abreujada– de desfer un sistema de tal envergadura.

Aquests dos països saben que no es pot confiar en Occident i que està destinat a caure. Durant uns quants anys, Rússia i la Xina han estat reestructurant les seves economies i construint els seus exèrcits, preparant-se per a l’inevitable col·lapse de l’imperi estatunidenc (mentre creuen els dits perquè la “caiguda” no impliqui l’Apocalipsi).

A la pràctica, tant Rússia com la Xina s’han esforçat per moderar aquest col·lapse, en la mesura del possible. Ningú es beneficia d’una implosió incontrolada dels EUA. Tanmateix, els Estats Units estan fent passos massa lluny amb el seu projecte d’Ucraïna, i Rússia utilitzarà aquest conflicte per facilitar la fi de l’imperi estatunidenc, realment no hi ha cap altra opció.

Com subratlla Kelley Beaucar Vlahos a l’American Conservative, les faccions estatunidenques porten molts anys preparant l’enterrament de Rússia. De fet, un dels fets més perjudicials que han sorgit de l’exposició “Twitter Files” de Matt Taibbi ha estat: “com d’agressius van ser els legisladors del Congrés i els funcionaris de les agències federals a l’hora d’impulsar una narrativa cínica que va posar el gegant de les xarxes socials al punt de mira, alhora que creava l’home del sac rus que avui persegueix la política exterior estatunidenca i les postures a la guerra d’Ucraïna”.

Aquesta història inventada que Rússia intenta destruir la democràcia dels Estats Units va fer que l’opinió pública s’adherís a una guerra contra Rússia.

Aquesta lluita existencial no es pot aturar ara: es podria argumentar que els europeus i els estatunidencs estan en una bombolla en què tot és òptica i “tot” és immediatesa i teatre de relacions públiques, i tots hem de jugar a aquest joc. També poden estar projectant el mateix esperit en els russos i els xinesos, creient que han de pensar de manera similar: sense valors, sense creure en res, excepte en el que millor es vegi als mitjans de comunicació.

Vist des d’aquesta perspectiva, és realment un xoc cultural que reflecteix la incapacitat d’empatia d’Occident. Occident pot pensar realment que l’atenció de Putin se centra sobretot en els índexs d’audiència –igual que passa amb Macron, Scholz i Biden– i que, quan s’acabin les hostilitats, tot continuarà igual. Potser realment no entenguin que no és així com pensa la resta del món.

El que hi ha darrere d’aquesta mentalitat és: “La guerra és un negoci… Tancs un munt, ara doneu-nos F-16!”. Tot just els Estats Units, Alemanya i altres potències de l’OTAN van anunciar el lliurament de grans carros de combat a Ucraïna, Kíev va començar immediatament a exigir el subministrament d’avions de guerra F-16. De fet, l’oficial de defensa ucraïnès Yuriy Sak va comentar descaradament la relativa facilitat del “proper gran obstacle” d’adquirir avions de combat F-16:

“No volien donar-nos artilleria pesada, després ho van fer. No volien donar-nos [míssils] HIMARS, però ho van fer. No volien donar-nos tancs, ara ens els donen. A banda de les armes nuclears, no queda res que no ens donin”.

Aquest és un excel·lent exemple de la síndrome de la “guerra com a negoci”, i la política consisteix a amassar diners. Això significa que els F-16 són els següents, i això significa Polònia –els F-16 no tindrien cap base aèria a Ucraïna. I ampliar l’espai de batalla a Polònia conduiria inevitablement a més “guerra com a negoci”: Tancs, APC i F-16. El complex militar s’estarà fregant les mans d’alegria.

Com calia esperar, la frustració dels fanàtics de la guerra pel fracàs col·lectiu d’Occident per aturar la marea de la derrota ucraïnesa va en augment, i s’ha vist agreujada per l’informe de la Rand Corporation (finançada pel Pentàgon) de la setmana passada, que equivalia a una refutació forense de la justificació de la guerra a Ucraïna. Subratllant que, encara que els ucraïnesos són els qui estan lluitant, les seves ciutats arrasades i la seva economia delmada no es corresponen amb els interessos ucraïnesos.

L’informe adverteix que els Estats Units haurien d’evitar “un conflicte prolongat”, declarant que la victòria ucraïnesa és “improbable” i “inversemblant”, i adverteix significativament de la possibilitat que el conflicte s’estengui a Polònia. També es destaca la contingència que els Estats Units corrin el risc de lliscar inadvertidament cap a una guerra nuclear per diverses “qüestions”.

En aquest darrer punt, l’Informe Rand és clarivident: El cap de la delegació russa davant l’OSCE ha advertit públicament aquesta setmana que si es despleguessin a Ucraïna projectils occidentals perforants d’urani empobrit o beril·li –com els que va utilitzar els Estats Units a l’Iraq i Iugoslàvia amb conseqüències devastadores– Rússia consideraria que aquest desplegament constituiria l’ús de bombes nuclears brutes contra Rússia, amb les conseqüències consegüents.

Si hi havia algun dubte sobre les “línies vermelles” russes i on se situen, ara no n’hi pot haver cap. Perquè quedi clar, “conseqüències” equival a una possible resposta nuclear russa. Occident està avisat.

Si la frustració pel fracàs del projecte militar ucraïnès és “la causa”, la desesperació és la seqüela.

“Igual que vostè, estic, i crec que l’administració ho està, molt satisfeta de saber que Nord Stream 2 és ara, com a vostè li agrada dir, un munt de ferralla al fons del mar”, va opinar Victoria Nuland la setmana passada. Aquesta declaració mostra impotència, més que res (traduït, Nuland està dient, OK amics, no som impotents ja que –picada d’ullet, picada d’ullet– encara ens les arreglem per destruir el gasoducte per a la UE).

Tota la campanya de relacions públiques a favor de més tancs sembla més aviat un intent de donar moral extra als ucraïnesos i als seus partidaris a Europa (atès que els tancs no canviaran el curs de la guerra): un “complir els deures”, en realitat res més significatiu. Passa el mateix amb les propostes polítiques presentades pel secretari d’Estat, Blinken, i Victoria Nuland la setmana passada. Sembla que es van redactar sabent que serien rebutjades a Moscou, i així va ser.

Tot i això, per donar a la combinació Blinken-Nuland el que es mereixen, si els neoconservadors són inútils en l’execució dels seus projectes de guerra –que gairebé invariablement acaben desastrosament– són brillants en la manipulació dels Estats perquè es converteixin en els seus còmplices, en contra dels seus propis interessos nacionals.

On els neoconservadors han tingut via lliure és en la destrucció d’Europa, políticament, econòmicament i militarment. Els mateixos Estats Units (i la resta del món) han d’estar absolutament sorpresos del grau de servilisme europeu i del control absolut de la direcció de la UE que han exercit aquests neoconservadors.

Els membres de l’OTAN mai van estar fermament units després de la croada de Washington per afeblir fatalment Rússia. La població de la UE (especialment la francesa i l’alemanya) no té estómac per a bosses de cadàvers. Però els neoconservadors van veure correctament el taló d’Aquil·les europeu: Polònia, Lituània, les altres repúbliques bàltiques i la República Txeca. Els neoconservadors estatunidencs es van aliar amb aquesta facció radical russòfoba que vol desmembrar i pacificar Rússia, i arrabassar a França i Alemanya els ressorts de la política exterior de la UE. Aquests darrers van romandre callats i impotents a Bucarest el 2008, quan es va obrir la “porta” de l’OTAN a Geòrgia i Ucraïna. Per què no van expressar llavors les reserves que deien tenir?

La feblesa del seu lideratge ha destapat la caixa de Pandora europea, perquè totes les velles animositats, gelosia i ambicions nues de l’Europa fantasma surtin a l’exterior com a vapors foscos. Hi ha algú que ara la pugui tancar?

Font: Strategic Culture Foundation

Pintura: “Geopoliticus Child Watching the Birth of the New Man” (Nen geopolític observant el naixement de l’home nou, 1943), de Salvador Dalí, representa el naixement dels Estats Units com a superpotència mundial. L’Home Nou emergeix de l’ou on hi hauria d’haver l’Amèrica del Nord, obrint-se pas a través del poder creixent dels Estats Units i recolzant la seva mà a Europa per sostenir la seva emergència. Tant Sud-amèrica com Àfrica estan engrandides respecte a Europa, cosa que transmet la seva creixent importància.

La guerra actual a Ucraïna posa de relleu l’estat més precari de la influència geopolítica estatunidenca.

El quadre es troba al museu Salvador Dalí de Sant Petersburg, a Florida, Estats Units.

Victoria Nuland: Ens agrada molt saber que el Nord Stream 2 s'ha convertit en un munt de ferralla al fons del mar (RT, 28.01.2023)

Polonia estaria disposada a enviar avions militars a Ucraïna (NTN24, 03.02.2023)