Els falcons angloamericans de la política exterior s’imaginen que el món anhela alliberar-se de la nefasta agenda de Pequín per acabar amb la pobresa.

Mentre el món transatlàntic es veu arrossegat al vòrtex d’un malson maccarthista amb una renovada onada d’histèria antirussa i ara antixinesa, ha sorgit una onada de noves doctrines “Àsia-Pacífic” entre els Estats capturats… vull dir, els Estats “membres” de tota l’OTAN.

Començant per l’Estratègia Indo-Pacífica estatunidenca del febrer del 2022, han sorgit a tort i a dret programes antixinesos similars amb un objectiu de principi en ment: eliminar l’amenaça de la Xina mitjançant totes les eines disponibles.

A principis de juny de 2022, el Regne Unit va anunciar la seva pròpia versió del Pivot Asiàtic remesclat en l’estranyament anomenada “Inclinació Indo-Pacífica”, que se centra menys en el llenguatge liberal ecològic de la Unió Europea i es dedica completament a augmentar enormement la seva presència militar al pati del darrere de la Xina.

Després que la Cimera de l’OTAN celebrada a Madrid el juny del 2022 designés oficialment la Xina com “un rival sistèmic”, el Ministeri d’Afers Estrangers del Canadà va anunciar la seva pròpia Estratègia Indo-Pacífica el novembre del 2022, seguida d’un absurd programa de 26 pàgines publicat el 10 de gener del 2023 en què s’esbossen els detalls del nou paper del Canadà al Pacífic (que serà objecte d’un informe posterior).

El 25 de gener del 2023 l’irònicament anomenat “Programa de Ciència per a la Pau i la Seguretat” de l’OTAN va llançar una nova “iniciativa cooperativa sobre l’Indo-Pacífic”, seguida d’una Iniciativa de Seguretat Indo-Pacífica del Consell Atlàntic del 30 de gener del 2023 centrada a fer front a “la creixent amenaça de la Xina a l’ordre internacional”. El mateix dia que el Consell Atlàntic va donar a conèixer aquesta nova doctrina, un espia de la intel·ligència estatunidenca anomenat Markus Garlauskas va ser nomenat nou director del programa.

Tot i que s’han fet esforços per evitar l’ús d’un llenguatge explícitament militarista a la majoria dels informes aparentment inconnexos esbossats anteriorment, el cert és que el que sorgeix és una mutació del tòxic “Pivot Àsia” d’Obama. A diferència de les petites guerres cinètiques contra Estats no nuclears com l’Iraq o Líbia, aquest nou pla de guerra contra la Xina és una barreja diversa de totes i cadascuna de les eines de guerra asimètrica llançades alhora i dirigides no només contra la Xina, sinó sobretot contra els veïns més febles de la Xina. A més de les òbvies tècniques militars convencionals i revolucionàries de color sobre les que he escrit extensament en altres llocs, aquesta nova era d’Estratègies Indo-Pacífiques es basen en:

1- Seduir els veïns asiàtics perquè arribin a acords comercials, associacions econòmiques i associacions militars amb la comunitat transatlàntica que els treguin de l’òrbita de la Xina.

2- Coaccionar els veïns de la Xina perquè signin acords militars amb els Estats Units, el Canadà, la Unió Europea i, especialment, amb l’absurda “OTAN Global” propugnada per Jens Stoltenberg i els seus clons dels think tanks de Brussel·les i Washington.

3- Promoure un consens antixinès sobre drets humans per justificar interminables sancions a Pequín per imaginaris abusos a tibetans, treballs forçats a uigurs i tiranització de hongkonguesos.

4- Induir al màxim nombre possible de països de l’esfera d’influència angloamericana que deixin de fer negocis amb la Xina o amb empreses estatals xineses per defensar l’ordre basat en regles.

5- Construir una gàbia antidesenvolupament al voltant de la Xina i les seves regions veïnes sota la disfressa de “gestió d’ecosistemes”, “finances verdes”, “descarbonització” i “conservació dels oceans”.

6- Construir noves aliances comercials al Pacífic per contrarestar tant la Ruta de la Seda marítima de la Xina com l’Associació Econòmica Integral Regional (RCEP, per les sigles en anglès) liderada per la Xina amb un ambiguament titulat Marc Econòmic Indo-Pacífic per a la Prosperitat (IPEF, per les sigles en anglès) liderat pels Estats Units.

Atès que els arquitectes d’aquesta agenda no són coneguts pel compromís amb la realitat, els objectius també inclouen una bona quantitat d’eines que no estan disponibles però que s’imaginen que ho estan.

Al capdavant de la llista d’eines imaginàries per sotmetre la Xina hi ha l’increïble poder econòmic del poderós dòlar estatunidenc, el negoci del qual es creu que tothom desitja desesperadament.

Prenguem l’exemple d’alguns defensors del programa antixinès que escriuen a The Hill i que critiquen l’IPEF no per ser delirant, sinó més aviat per no ser prou delirant, dient: “L’IPEF descuida un dels secretsde l’èxit dels Estats Units a l’Àsia: l’accés als mercats dels Estats Units. Va ser aquest atractiu i un paraigua de seguretat regional estatunidenca el que va propiciar els miracles econòmics del Japó i Corea del Sud després de la Segona Guerra Mundial i, més tard, de Hong Kong, Singapur, Taiwan i la Xina mateixa”.

Ignorant el fet que la viable economia estatunidenca de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial s’ha convertit en una closca buida de podridura desindustrialitzada substituïda per una cancerosa economia de bombolla especulativa, els autors de l’article esmentat exhibeixen una total ignorància de la realitat que l’única inseguretat que sacseja els fonaments de l’Àsia-Pacífic està causada pels antagonismes bel·ligerants d’un insegur gegant mut que sobrecompensa la seva pròpia mediocritat i el seu col·lapse imminent.

Malgrat que la Xina és el motor indiscutible del creixement econòmic, la banca nacional i el progrés científic al món, els falcons angloamericans de la política exterior que redacten l’Agenda Indo-Pacífica imaginen que el món anhela d’alguna manera ser alliberat de la nefasta agenda de Pequín per acabar amb la pobresa, augmentar la producció d’aliments, construir infraestructures i reconstruir sectors del planeta devastats per la guerra i destrossats per les campanyes de bombardeig dirigides per l’OTAN.

Fins i tot si es fa cas omís de les meves observacions sobre el programa de la Xina com a “idealisme romàntic” i al seu lloc es considera només l’interès propi bàsic de qualsevol que faci negocis amb la Xina, els fets econòmics bàsics de la relació comercial de la Xina amb els seus veïns haurien de fer que qualsevol persona amb mig cervell reconegués on veuen les nacions de l’Àsia-Pacífic la força principal de la seva prosperitat present i futura.

Prenguem el cas de la colònia militar estatunidenca del Japó, que va veure com la Xina consumia més del 20% de les seves exportacions comercials el 2020, superant els Estats Units, i que va passar de 146.000 milions de dòlars a 206.000 milions el 2021. Malgrat estar dirigit per marionetes sintètiques que clamen per l’antagonisme amb la Xina, el Japó depèn econòmicament molt més de la Xina que qualsevol altra nació, inclosos els Estats Units.

O prenguem el cas de Corea del Sud –un altre candidat a l’OTAN del Pacífic i segona colònia militar del Pacífic per darrere del Japó–, el soci comercial més gran del qual és la Xina, amb 240.000 milions de dòlars entre el 2016 i el 2021 (enfront dels escassos 131.000 milions amb els Estats Units en aquest mateix període). Sense la Xina, l’economia de Corea del Sud cau literalment a trossos.

Malgrat que els Estats Units estan intentant desesperadament intimidar les nacions de l’Àsia perquè s’hi associïn en oposició a la Xina, el comerç de Pequín amb les 10 nacions de l’ASEAN va augmentar un increïble 71% l’any passat i va créixer un 41% amb l’Índia, i ambdues comparteixen interessos comuns amb Rússia, l’Iran, l’Àfrica i l’aliança multipolar més àmplia.

La Unió Europea ha dut a terme la seva bona dosi de sagnia sota la pressió angloamericana durant l’any passat.

En primer lloc, retallant l’accés a l’abundant i barat petroli i gas natural rus, però també congelant el maig del 2021 un llargament esperat Acord Global d’Inversions entre la UE i la Xina, després que la Xina contraataqués sancionant cinc parlamentaris europeus per utilitzar la propaganda de la CIA per justificar un règim de sancions contra la Xina per suposats abusos contra els uigurs. La congelació d’aquest acord va anar seguida de la decisió de Brussel·les de començar a imposar aranzels a l’alumini xinès i de la cancel·lació per part d’Alemanya de la compra per part de la Xina d’un fabricant de xips i el bloqueig de la compra per part de la Xina d’una empresa de construcció sense nom. El 30 de gener, Thierry Breton, comissari europeu de Mercats Internacionals, va donar fe de la devoció de la UE “per l’objectiu d’asfixiar la indústria xinesa de semiconductors” i va arribar a afirmar: “Estem totalment d’acord amb l’objectiu de privar la Xina dels xips més avançats. No podem permetre que la Xina accedeixi a les tecnologies més avançades”.

Tot i aquests desagradables fets, la veritat és que la UE segueix (i seguirà) depenent per complet del comerç amb Pequín, que segueix sent amb diferència el primer soci comercial de la UE. No només és la Xina la font d’exportacions més gran a la UE (constituint el 22% de les exportacions el 2021 i amb un comerç bilateral que va pujar a 711.000 milions de dòlars durant els 10 primers mesos del 2022), sinó que la UE també depèn dels metalls de terres rares controlats per la Xina (que controla gairebé el 90% dels subministraments mundials). Cal assenyalar que abans que els Estats Units anunciessin la seva Estratègia Indo-Pacífica el febrer del 2022, la UE ja havia deixat clares les seves pròpies intencions en llançar la seva “Estratègia de la UE per a la Cooperació a l’Indo-Pacífic” el setembre del 2021, excepte amb la diferència important que no s’apuntava a la Xina com a rival o “pertorbador sistèmic”, sinó com a soci en la cooperació. Aquest esperit de cooperació era òbviament intolerable per a una oligarquia que pretenia assentar les bases d’una nova era fosca.

No és que sigui necessari esmentar aquest fet obvi, el comerç amb Rússia, la UEEA liderada per Rússia, la Unió Africana, el sud-oest asiàtic, l’Àsia Central, els Estats del Golf i les nacions de la CELAC també ha augmentat a passos de gegant aquest any sense mostrar signes de retrocés.

Ho he dit abans i ho diré novament: la Xina, Rússia i totes les altres nacions situades a l’altra banda de la comunitat transatlàntica tancada són extremadament conscients de la precària bomba de rellotgeria que és el sistema bancari bombolla de Wall Street-City of London.

Tot i que potser hi hagi carcasses sintètiques assegudes en llocs de direcció dins de les capitals d’Alemanya, França, Japó, Taiwan i altres Estats sacrificats dels quals s’ha abusat, la gran majoria del poble, la classe empresarial i la intel·liguèntsia saben que el guió que va celebrar un nou ordre mundial i la “fi de la història” el 1992 ja no s’aplica al món liderat per Euràsia.

Llevat d’un llançament descerebrat i desesperat de caps nuclears a curt termini, el fet mateix dels centres de gravetat reals provocats per les prioritats procreixement i centrats en l’ésser humà d’Euràsia, liderats per la iniciativa xinesa en desenvolupament del Cinturó i Ruta de la Seda, garanteixen que les tempestes que CAURAN sobre el món occidental no seran eternes ni el fosc abisme provocat per l’enfonsament del sistema bancari serà una cosa que no pugui ser substituïda per una arquitectura econòmica i de seguretat viable més d’acord amb l’espècie humana.

Font: Strategic Culture Foundation