Un documental que desmunta mites trenca per fi el domini d’Israel i els seus acòlits mediàtics occidentals sobre la història del que va passar el 7 d’octubre

Durant setmanes, mentre Gaza era bombardejada i el nombre de morts al minúscul enclavament augmentava inexorablement, l’opinió pública occidental no va tenir més remei que confiar en la paraula d’Israel sobre el que va passar el 7 d’octubre. Uns 1.150 israelians van morir durant un atac sense precedents contra comunitats i posicions militars israelianes properes a Gaza.

Nadons decapitats, una dona embarassada amb el ventre obert i el fetus apunyalat, nens ficats en forns, centenars de persones cremades vives, mutilació de cadàvers, una campanya sistemàtica de violacions indescriptiblement salvatges i actes de necrofília.

Els polítics i els mitjans de comunicació occidentals s’ho van empassar tot, repetint les acusacions acríticament mentre ignoraven la retòrica genocida d’Israel i les operacions militars cada cop més genocides que recolzaven aquestes acusacions.

Després, a mesura que la muntanya de cadàvers a Gaza creixia, les suposades proves es van compartir amb uns quants periodistes occidentals i persones influents. Se’ls va convidar a projeccions privades d’imatges seleccionades acuradament per funcionaris israelians per oferir la pitjor imatge possible de l’operació de Hamàs.

Aquests nous iniciats van oferir pocs detalls, però van donar a entendre que les imatges confirmaven molts dels horrors. No van dubtar a repetir les afirmacions israelianes que Hamàs era “pitjor que Isis”, el grup Estat Islàmic.

La impressió d’una depravació sense comparació per part de Hamàs es va veure reforçada per la disposició dels mitjans de comunicació occidentals a permetre que els portaveus israelians, els partidaris d’Israel i els polítics occidentals continuessin difonent sense dir ni piu l’afirmació que Hamàs havia comès atrocitats indescriptibles i sàdiques, des de decapitar i cremar nadons fins a dur a terme una campanya de violacions.

L’únic periodista dels principals mitjans de comunicació britànics que va discrepar va ser Owen Jones. Coincidint que el vídeo d’Israel mostrava terribles crims comesos contra civils, va assenyalar que no s’incloïa cap dels actes de barbàrie enumerats anteriorment.

El que es mostrava en canvi era la mena de crims terribles contra civils que són massa familiars en guerres i aixecaments.

Blanqueig del genocidi

Jones es va enfrontar a una allau d’atacs de col·legues que l’acusaven de ser un apologista de les atrocitats. El seu propi diari, The Guardian, sembla haver-li impedit escriure sobre Gaza a les seves pàgines com a conseqüència.

Ara, després de gairebé sis mesos, finalment s’ha trencat el setge narratiu exclusiu que Israel i els seus acòlits mediàtics exercien sobre aquests esdeveniments.

La setmana passada, Al Jazeera va emetre un documental d’una hora, titulat simplement “7 d’octubre”, que permet al públic occidental veure per si mateix el que va passar. Sembla que el relat de Jones va ser el que més es va acostar a la veritat.

Tanmateix, la pel·lícula d’Al Jazeera encara va més lluny, divulgant per primera vegada a un públic més ampli fets que han estat a tots els mitjans de comunicació israelians durant mesos, però que han estat acuradament exclosos de la cobertura occidental. La raó és clara: aquests fets implicarien Israel en algunes de les atrocitats que fa mesos que atribueix a Hamàs.

Ja el desembre, Middle East Eye va posar en relleu aquests evidents forats argumentals en la narrativa dels mitjans de comunicació occidentals. Des de llavors, no s’ha fet res per corregir la situació.

Els mitjans de comunicació de l’establishment han demostrat que no són fiables. Durant mesos han rebut amb credulitat la propaganda israeliana en suport d’un genocidi.

Però això només és una part de l’acusació contra ells. La seva negativa contínua a informar sobre les proves creixents dels crims perpetrats per Israel contra els seus propis civils i soldats el 7 d’octubre suggereix que ha estat encobrint intencionadament la matança d’Israel a Gaza.

La unitat d’investigació d’Al Jazeera ha reunit centenars d’hores d’enregistraments de les càmeres corporals que portaven els combatents de Hamàs i els soldats israelians, de les càmeres dels cotxes i dels circuits tancats de televisió per elaborar aquest documental que desmunta mites.

Demostra cinc coses que tiren per terra la narrativa dominant imposada per Israel i els mitjans de comunicació occidentals.

En primer lloc, els crims que Hamàs va cometre contra civils a Israel el 7 d’octubre –i els que no va cometre– s’han utilitzat per eclipsar el fet que el 7 d’octubre va dur a terme una operació militar espectacularment sofisticada per sortir d’una Gaza assetjada durant molt de temps.

El grup va eliminar els sistemes de vigilància d’alt nivell d’Israel que havien mantingut presoners els 2,3 milions d’habitants de l’enclavament durant dècades. Va fer forats a la barrera altament fortificada d’Israel que envolta Gaza en almenys 10 llocs. I va agafar desprevinguts els nombrosos campaments militars israelians propers a l’enclavament que havien estat aplicant l’ocupació a distància.

Aquell dia van morir més de 350 soldats, policies armats i guàrdies israelianes.

Una arrogància colonial

En segon lloc, el documental soscava la teoria conspirativa que els dirigents israelians van permetre l’atac de Hamàs per justificar la neteja ètnica de Gaza, un pla en què Israel porta treballant activament des del 2007, quan sembla que va rebre l’aprovació dels Estats Units.

És cert que els funcionaris dels serveis d’intel·ligència israelians implicats en la vigilància de Gaza havien estat advertint que Hamàs estava preparant una operació de gran envergadura. Però aquests advertiments van ser descartats no per una conspiració. Al capdavall, cap dels alts comandaments israelians s’ha beneficiat del que va passar el 7 d’octubre.

El primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, està acabat políticament com a conseqüència de l’atac de Hamàs, i probablement acabarà a la presó quan s’acabi l’actual carnisseria a Gaza.

La resposta genocida d’Israel al 7 d’octubre ha fet que la marca d’Israel sigui tan tòxica internacionalment, i encara més entre el públic àrab de la regió, que l’Aràbia Saudita ha hagut d’interrompre els plans per a un acord de normalització, que havia estat la darrera esperança d’Israel i Washington.

I l’operació de Hamàs ha acabat amb la reputació mundial d’invencibilitat de l’exèrcit israelià. Ha inspirat Ansar Allah (els huthis) del Iemen a atacar vaixells al Mar Roig. Està encoratjant l’arxienemic d’Israel, Hezbol·là, al Líban veí. Ha revigoritzat la idea que la resistència és possible a l’Orient Mitjà tan oprimit.

No, no va ser una conspiració el que va obrir la porta a l’atac de Hamàs. Va ser l’arrogància colonial, basada en una visió deshumanitzadora compartida per la gran majoria dels israelians que ells eren els amos i que els palestins –els seus esclaus– eren massa primitius per assestar un cop significatiu.

Els atemptats del 7 d’octubre haurien d’haver obligat els israelians a reconsiderar la seva actitud desdenyosa cap als palestins i a plantejar-se si el règim d’apartheid i brutal subjugació que Israel manté des de fa dècades podia –i havia de– continuar indefinidament.

Com era previsible, els israelians van ignorar el missatge de l’atac de Hamàs i es van atrinxerar encara més en la seva mentalitat colonial.

El suposat primitivisme que, se suposava, convertia els palestins en un oponent massa feble per enfrontar-se a la sofisticada maquinària militar israeliana s’ha reformulat ara com a prova d’una barbàrie palestina que fa que tota la població de Gaza sigui tan perillosa, tan amenaçadora, que cal aniquilar-la.

Els palestins que, segons la majoria dels israelians, podrien ser engabiats indefinidament com a pollastres en bateria, i en corrals cada vegada més petits, són vists ara com a monstres que han de ser sacrificats. Aquest impuls ha estat la gènesi de l’actual pla genocida d’Israel per a Gaza.

Missió suïcida

El tercer punt que aclareix el documental és que el gran èxit de la fugida de Hamàs de la presó va desfer l’operació més àmplia.

El grup havia treballat tant en la temible logística de la fugida –i s’havia preparat per a una resposta ràpida i salvatge de l’opressiva maquinària militar israeliana– que no tenia un pla seriós per fer front a una situació que no podia concebre: la llibertat de recórrer la franja perifèrica d’Israel, sovint sense ser molestat durant moltes hores o dies.

Els combatents de Hamàs que entraven a Israel tenien assumit que la majoria anaven en missió suïcida. Segons el documental, els mateixos combatents suposaven que entre el 80% i el 90% no tornarien.

L’objectiu no era assestar alguna mena de cop existencial a Israel, com han afirmat des de llavors els funcionaris israelians en la seva decidida racionalització del genocidi. Es tractava d’assestar un cop a la reputació d’invencibilitat d’Israel atacant les seves bases militars i les comunitats properes, i arrossegant el nombre més gran possible d’ostatges de tornada a Gaza.

Després serien bescanviats pels milers d’homes, dones i nens palestins retinguts en el sistema d’empresonament militar d’Israel, ostatges etiquetats com a presoners.

Segons va explicar Bassem Naim, portaveu de Hamàs, a Al Jazeera, la fugida pretenia tornar a posar d’actualitat la desesperada situació de Gaza després de molts anys en què havia decaigut l’interès internacional per posar fi al setge israelià.

Sobre els debats al buró polític del grup, afirma que el consens va ser: “Hem d’actuar. Si no ho fem, Palestina serà oblidada, totalment esborrada del mapa internacional”.

Durant 17 anys, Gaza havia estat gradualment escanyada fins a la mort. La seva població havia intentat protestar pacíficament contra la tanca militaritzada que envoltava el seu enclavament i havia estat abatuda per franctiradors israelians. El món s’havia acostumat tant al patiment palestí que havia desconnectat.

L’atac del 7 d’octubre pretenia canviar aquesta situació, sobretot revifant la solidaritat amb Gaza en el món àrab i reforçant la posició política regional de Hamàs.

Es pretenia fer impossible que Aràbia Saudita –el principal agent de poder àrab a Washington– es normalitzés amb Israel, completant la marginació de la causa palestina al món àrab.

A jutjar per aquests criteris, l’atac de Hamàs ha estat un èxit.

Pèrdua d’enfocament

Però durant moltes hores –amb Israel totalment desprevingut i amb els seus sistemes de vigilància neutralitzats– Hamàs no es va enfrontar al contraatac militar que esperava.

Sembla que tres factors van provocar una ràpida erosió de la disciplina i la determinació.

Sense un enemic significatiu a què enfrontar-se o que limités el marge de maniobra de Hamàs, els combatents van perdre l’enfocament. Les imatges els mostren discutint sobre què fer a continuació mentre deambulen lliurement per les comunitats israelianes.

A això s’hi va sumar l’afluència d’altres palestins armats que van aprofitar l’èxit de Hamàs i la manca de resposta israeliana. Molts es van trobar de sobte amb l’oportunitat de saquejar o passar comptes amb Israel –matant israelians– per anys de patiment a Gaza.

I el tercer factor va ser la irrupció de Hamàs al festival de música Nova, que els organitzadors havien traslladat amb poca antelació a prop de la tanca que envolta Gaza.

Ràpidament es va convertir en l’escenari d’algunes de les pitjors atrocitats, tot i que cap de semblant als excessos salvatges descrits per Israel i els mitjans de comunicació occidentals.

Les imatges mostren, per exemple, combatents palestins llançant granades contra els refugis de formigó on desenes d’assistents al festival es resguardaven de l’atac de Hamàs. En un clip, un home que surt corrent és abatut a trets.

En quart lloc, Al Jazeera va poder confirmar que les atrocitats més extremes, sàdiques i depravades mai no van tenir lloc. Van ser inventades per soldats, funcionaris i personal d’emergències israelians.

Una figura clau en aquest engany va ser Yossi Landau, líder de l’organització religiosa jueva de resposta a emergències Zaka. Ell i el seu personal es van inventar històries extravagants que van ser fàcilment amplificades no només per una premsa occidental crèdula, sinó també per alts funcionaris estatunidencs.

El secretari d’Estat estatunidenc, Antony Blinken, va relatar gràficament la massacre d’una família de quatre membres a la taula de l’esmorzar. Al pare li van treure un ull davant dels seus dos fills, de vuit i sis anys. A la mare li van tallar el pit. A la nena li van amputar el peu i al nen els dits abans d’executar-los a tots. Els botxins es van asseure a dinar amb les seves víctimes.

Llevat que les proves demostren que res d’això no va passar realment.

Landau també va afirmar que Hamàs va lligar dotzenes de nens i els va cremar vius al quibuts Be’eri. En altres llocs, ha recordat que una dona embarassada va ser assassinada a trets i que li van obrir el ventre i van apunyalar el fetus.

Els responsables del quibuts neguen qualsevol prova d’aquestes atrocitats. Els relats de Landau no concorden amb cap dels fets coneguts. Només dos nadons van morir el 7 d’octubre, tots dos de manera no intencionada.

Quan se’l qüestiona, Landau s’ofereix a mostrar a Al Jazeera una foto al seu telèfon del fetus apunyalat, però és filmat admetent que és incapaç de fer-ho.

Falsificació d’atrocitats

De la mateixa manera, la investigació d’Al Jazeera no troba proves de violacions sistemàtiques o massives el 7 d’octubre. De fet, és Israel qui ha bloquejat els esforços dels organismes internacionals per investigar qualsevol mena de violència sexual aquell dia.

Respectats mitjans de comunicació com el New York Times, la BBC i The Guardian han donat credibilitat repetides vegades a les denúncies de violacions sistemàtiques per part de Hamàs, però només repetint sense dir ni piu la propaganda israeliana d’atrocitats.

Madeleine Rees, secretària general de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat, va declarar a Al Jazeera: “Un Estat ha instrumentalitzat els horribles atacs contra les dones per, creiem, justificar un atac contra Gaza, en què la majoria de les víctimes són altres dones”.

En altres casos, Israel ha culpat Hamàs de mutilar els cossos de les víctimes israelianes, fins i tot atropellant-les, destrossant-los la pelvis. En diversos casos, la investigació d’Al Jazeera va demostrar que els cadàvers eren de combatents de Hamàs mutilats o atropellats per soldats israelians.

El documental assenyala que la informació dels mitjans de comunicació israelians –seguits pels occidentals– “no se centra en els crims que [Hamás] va cometre, sinó en els que no va cometre”.

La qüestió és per què, quan hi havia moltes atrocitats reals comeses per Hamàs sobre les quals informar, Israel va sentir la necessitat de fabricar-ne d’altres encara pitjors. I per què, especialment després que es desmentís la invenció inicial dels nadons decapitats, els mitjans de comunicació occidentals van continuar reciclant amb credulitat històries inversemblants de salvatgisme per part de Hamàs?

La resposta a la primera pregunta és que Israel necessitava crear un clima polític favorable que justifiqués com a necessari el seu genocidi a Gaza.

Netanyahu apareix felicitant els dirigents de Zaka pel seu paper a l’hora d’influir en l’opinió mundial: “Necessitem guanyar temps, que guanyem dirigint-nos als líders mundials i a l’opinió pública. Vosaltres teniu un paper important a l’hora d’influir en l’opinió pública, que també influeix en els líders”.

La resposta a la segona és que les idees preconcebudes racistes dels periodistes occidentals els convencien fàcilment que els morens eren capaços d’aquesta barbàrie.

La “directiva Hanníbal”

En cinquè lloc, Al Jazeera documenta mesos de cobertura mediàtica israeliana que demostren que algunes de les atrocitats atribuïdes a Hamàs –especialment les relacionades amb cremar vius israelians– eren en realitat responsabilitat d’Israel.

Privada de vigilància operativa, una enfurismada maquinària militar israeliana va carregar a cegues. Les imatges de vídeo dels helicòpters Apache els mostren disparant salvatgement contra cotxes i figures que es dirigeixen a Gaza, incapaços de determinar si el seu objectiu són combatents de Hamàs que fugen o israelians presos com a ostatges per Hamàs.

Almenys en un cas, un tanc israelià va disparar un projectil contra un edifici del quibuts Be’eri, matant els 12 ostatges israelians que hi havia a dins. Una d’ells, Liel Hetsroni, de 12 anys, les restes calcinades de la qual van impedir la seva identificació durant setmanes, es va convertir en la imatge de la campanya israeliana per titllar Hamàs de bàrbars per cremar-la viva.

El comandant a càrrec de les tasques de rescat a Be’eri, el coronel Golan Vach, apareix inventant per als mitjans de comunicació una història sobre la casa que el mateix Israel havia bombardejat. Va afirmar que Hamàs havia executat i cremat vuit nadons a la casa. En realitat, allà no hi va morir cap nadó, i els que van morir a la casa van ser assassinats per Israel.

La devastació generalitzada a les comunitats de quibuts, de la qual se segueix culpant Hamàs, suggereix que el bombardeig israelià d’aquesta casa en concret no va ser ni de bon tros un fet aïllat. És impossible determinar quants israelians més van morir per “foc amic”.

Aquestes morts semblen haver estat relacionades amb la invocació precipitada per part d’Israel aquell dia de la seva anomenada “directiva Hanníbal”, un protocol militar secret per matar soldats israelians per evitar que siguin presos com a ostatges i es converteixin en moneda de canvi per a l’alliberament de palestins retinguts com a ostatges en presons israelianes.

En aquest cas, la directiva sembla haver estat reutilitzada i aplicada també contra civils israelians. Extraordinàriament, tot i que s’ha produït un debat furiós dins d’Israel sobre l’ús de la directiva Hanníbal el 7 d’octubre, els mitjans de comunicació occidentals han guardat silenci absolut sobre el tema.

Un desequilibri lamentable

L’única qüestió que Al Jazeera ha passat per alt en gran mesura és la incapacitat sorprenent dels mitjans de comunicació occidentals en general per cobrir seriosament el 7 d’octubre o investigar qualsevol de les atrocitats independentment dels relats autocomplaents d’Israel.

La pregunta que plana sobre el documental d’Al Jazeera és la següent: com és possible que cap mitjà de comunicació britànic o estatunidenc hagi emprès la tasca que va assumir Al Jazeera? I encara més, per què cap d’ells sembla disposat a utilitzar la cobertura d’Al Jazeera com una oportunitat per revisar els esdeveniments del 7 d’octubre?

En part, això és perquè ells mateixos serien acusats per qualsevol reavaluació dels darrers cinc mesos. La seva cobertura ha estat lamentablement desequilibrada: acceptació amb els ulls molt oberts de qualsevol afirmació israeliana sobre les atrocitats de Hamàs, i una acceptació similar de qualsevol excusa israeliana per a la matança i mutilació de desenes de milers de nens palestins a Gaza.

Però el problema és més profund.

Aquesta no és la primera vegada que Al Jazeera avergonyeix el cos de premsa occidental sobre un tema que ha dominat els titulars durant mesos o anys.

Ja el 2017, una investigació d’Al Jazeera anomenada The Lobby va mostrar que Israel es trobava darrere d’una campanya per difamar els activistes de solidaritat palestina com a antisemites a la Gran Bretanya, amb Jeremy Corbyn com a objectiu final.

Aquesta campanya de desprestigi va continuar tenint un gran èxit fins i tot després de l’emissió de la sèrie d’Al Jazeera, entre altres coses perquè la investigació va ser ignorada de manera uniforme. Els mitjans de comunicació britànics es van empassar tota la desinformació difosa pels grups de pressió israelians sobre la qüestió de l’antisemitisme.

El seguiment d’una campanya de desinformació similar duta a terme pel lobby proisraelià als Estats Units mai no es va arribar a emetre, segons sembla després de les amenaces diplomàtiques de Washington a Qatar. La sèrie es va filtrar finalment al lloc web Electronic Intifada.

Després, fa 18 mesos, Al Jazeera va emetre una investigació anomenada The Labour Files, que mostrava com alts càrrecs del Partit Laborista britànic, ajudats pels mitjans de comunicació del Regne Unit, van urdir un complot encobert per impedir que Corbyn arribés a ser primer ministre. Corbyn, líder laborista elegit democràticament, criticava obertament Israel i defensava la justícia per al poble palestí.

Una vegada més, els mitjans de comunicació britànics, que havien tingut un paper tan crític en ajudar a destruir Corbyn, van ignorar la investigació d’Al Jazeera.

Hi ha un patró aquí que només pot ser ignorat a través de la ceguesa deliberada.

Israel i els seus partidaris tenen accés il·limitat a les institucions occidentals, on fabriquen afirmacions i calúmnies que són fàcilment amplificades per una premsa crèdula.

I aquestes afirmacions només beneficien Israel i perjudiquen la causa de posar fi a dècades de brutal subjugació del poble palestí per un règim d’apartheid israelià que ara comet genocidi.

Al Jazeera ha demostrat una vegada més que, en els assumptes que les institucions occidentals consideren més vitals per als seus interessos –com el suport a un Estat client altament militaritzat que fomenta el control d’Occident sobre el Pròxim Orient, ric en petroli–, la premsa occidental no és un vigilant del poder, sinó el braç de relacions públiques de les institucions.

La investigació d’Al Jazeera no només ha revelat les mentides que Israel va difondre sobre el 7 d’octubre per justificar el seu genocidi a Gaza. Revela la complicitat absoluta dels periodistes occidentals en aquest genocidi,

Font: Jonathan Cook

October 7 | Al Jazeera Investigations (20.03.2024)
S'ha de veure directament a YouTube i es poden activar els subtítols en castellà