Com sempre. El torcebraços entre Espanya i Catalunya l’està guanyant el primer. Com sempre. Ells són més, i més patriotes. Més guerrers. Més tossuts. Més intolerants. Nosaltres, de tota la vida, som més il·lustrats, més moderats, més racionals, més dialogants i més negociadors. Més pactistes. Millors botiguers. Millors persones. És així, i ells ho saben. I què? De què ens serveix ser més humils i menys altius? De res.
No ens serveix de res. De moment. Tenim més capacitat d’espera, més sentit de convivència i de pau. D’amistat. Ens agrada parlar, escoltar, callar. Ells criden, amenacen, intimiden. Nosaltres romanem quiets, observant, analitzant, decidint en veu baixa i esperant. De moment. Quin temps seguirem observant i romanent en veu baixa, callant i esperant? Pedro Sánchez acaba de dir, en nom d’Espanya, que ni l’amnistia ni l’autodeterminació són possibles pels catalans. De moment. Pere Aragonès ha continuat callant i emparant la brusca que li queia damunt. Quina ha de ser la tàctica que posi en pràctica Catalunya? No se sap. Jo no la sé endevinar. Madurarà algun dia? No només Espanya guanya, el pitjor de tot és que Catalunya perd i no deixa de perdre. De moment, o pels segles dels segles? Catalans dels Països Catalans, és hora de dir prou!
El no és l’únic llenguatge que coneix l’Estat espanyol. Ni Felipe González, ni José María Aznar, ni Zapatero, ni Rajoy ni Pedro Sánchez han fet ni faran un pas endavant per a la millora de les relacions entre Espanya i Catalunya. Així ja els va bé. Ells sempre guanyen, passi el que passi. La seva política no es governamental, és estatal, i és la del ni pa ni formatge. Ni autodeterminació, ni referèndum, ni aigua ni saliva. Ni aire per respirar. Mentrestant, Pere Aragonès, com tots els que l’han precedit a la plaça de Sant Jaume, diuen que anem avançant. Cap a l’extinció, avancem. Quina vida més trista, la nostra.
Font: Última Hora