Els Estats Units han dut a terme recentment un esforç deliberat per exercir pressió militar i política sobre Pequín, i organitzar provocacions contra la República Popular de la Xina des de tots els fronts al llarg de les seves fronteres nacionals, ja que temen perdre en el seu enfrontament amb la Xina i ser despullats de la seva posició de lideratge al món.

Per això, les autoritats estatunidenques ampliaran la seva cooperació militar i tècnica amb els països de l’Àsia-Pacífic (APAC), continuant amb una inversió considerable en la seva presència militar a la regió, construint cada cop més noves aliances militars i organitzant nombrosos exercicis militars al voltant de la Xina, sense amagar la seva orientació obertament antixinesa. Com assenyalen fins i tot els mitjans de comunicació estatunidencs, l’acord AUKUS entre els tres Estats –Estats Units, el Regne Unit i Austràlia–, malgrat no esmentar oficialment la Xina té objectius descaradament antixinesos, i facilitarà de manera espectacular l’intercanvi d’informació d’intel·ligència, tecnologia militar d’avantguarda i desenvolupaments en el camp de la intel·ligència artificial. Altres articles de l’acord estan dedicats a les tecnologies d’atac ràpid de llarg abast, reafirmant el compromís de posar en comú els seus sistemes de vigilància submarina per contrarestar millor l’ascens de la Xina a l’Àsia-Pacífic. En particular, amb l’aparició de l’AUKUS, s’han multiplicat els titulars als mitjans de comunicació que gairebé anuncien una guerra al Mar de la Xina Meridional.

A iniciativa de Washington, el Mar de la Xina Meridional, pel qual discorre la principal ruta comercial de la Xina, ha esdevingut un focus de tensió de possible enfrontament militar entre els Estats Units i la República Popular de la Xina. Les qüestions territorials a la regió del Mar de la Xina Meridional porten dècades, sent Brunei, Xina, Malàisia, Filipines, Taiwan i Vietnam els principals actors que es disputen grups de diminutes illes, esculls i roques: les illes Spratly, al sud, i les Paracel, al nord, que només abasten cinc quilòmetres quadrats en conjunt. Tot i això, tot gira al voltant de l’anomenada “zona econòmica exclusiva”. Segons la Convenció de l’ONU sobre el Dret del Mar, és una zona marítima de 200 milles nàutiques d’amplada al voltant d’un tros de terra que pertany a un país. Dins aquesta zona, l’Estat que la posseeix es pot dedicar a l’extracció de recursos i a d’altres activitats econòmiques. I hi ha projeccions no confirmades d’uns 50 bilions de metres cúbics de gas natural i més de 5.000 milions de barrils de petroli només a la regió de les illes Spratly, l’arxipèlag de Reed Bank.

Washington fa molt de temps que intenta posar el Mar de la Xina Meridional sota el seu control amb el lema “Llibertat de navegació”. Els Estats Units envien cada vegada més els seus vaixells de guerra a les aigües en disputa i hi fan exercicis amb els seus aliats, mentre que la Xina respon amb les seves pròpies maniobres i converteix els esculls submarins en illes artificials amb bases militars. Les perilloses maniobres dels dos països ja han provocat una tragèdia en una ocasió, quan un avió de reconeixement estatunidenc i un caça xinès que el perseguia van topar al cel del Mar de la Xina Meridional el 2001. Aquesta mena d’incidents es podrien repetir a mesura que es deteriorin les relacions entre els dos països i podrien desembocar en un conflicte armat entre les dues potències nuclears, amb totes les conseqüències indesitjables per al món.

El segon focus de tensió ha estat creat recentment per Washington a la regió de l’illa de Taiwan. Per contenir la Xina, Biden està violant descaradament el principi d'”una sola Xina”, que els estatunidencs van acceptar al seu dia com una de les principals condicions per normalitzar les relacions entre els Estats Units i la Xina. Els vaixells de l’Armada estatunidenca s’han convertit en els violadors més freqüents de les aigües territorials xineses a l’Estret de Taiwan. La situació al voltant de Taiwan es va agreujar especialment després de la visita provocadora de Nancy Pelosi, la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, que va arribar a l’illa el 2 d’agost, malgrat que la Xina la va instar a abstenir-se de fer-ho. Tot i això, menys de dues setmanes després de la visita de Pelosi, una altra delegació del Congrés dels Estats Units va arribar a Taiwan, provocant descaradament Taiwan perquè declarés la seva independència de la Xina continental. Tot i això, molts observadors i experts creuen que l’incident no s’acabarà, ja que s’espera que la tercera delegació del Congrés estatunidenc visiti l’illa abans de finals d’agost. Per tant, podem estar d’acord amb la conclusió de Lyle Goldstein, expert en Xina de l’organització d’investigació Asia engagement at Defense Priorities, amb seu a Washington, que va subratllar en una entrevista amb el New York Times que aquests viatges “podrien contribuir a l’escalada”. També ha assenyalat que “la Xina i els Estats Units estan en una via perillosa, que condueix a la confrontació militar”.

Darrerament, Washington ha estat igualment actiu realitzant clars moviments antixinesos a través de l’Àsia Central a les fronteres nord-occidentals de la Xina. L’exercici del lloc de comandament “Cooperació Regional 22” del Comandament Central dels Estats Units, celebrat a Tadjikistan del 10 al 20 d’agost d’aquest any, n’ha estat una il·lustració vívida. Hi participen, juntament amb els militars estatunidencs, representants de les forces armades del Kazakhstan, República Kirguisa, Mongòlia, Pakistan, Tadjikistan i Uzbekistan. Durant aquest període, el Pentàgon i les Forces Armades de Tadjikistan també tenen previst fer maniobres bilaterals conjuntes sobre el terreny al centre d’entrenament de Fakhrabad, al Tadjikistan. A més, a diferents nivells, els militars del Kazakhstan i d’altres països de la regió han començat a participar a les maniobres conjuntes Steppe Eagle, Jardem i Balance-Kayak juntament amb unitats dels Estats Units, Regne Unit, Turquia i altres països de l’OTAN. Alhora, els Estats Units, en el marc dels acords signats sobre cooperació militar amb les repúbliques de l’Àsia Central, preveu no només les maniobres sinó també la presència de “centres d’entrenament” permanents del Pentàgon, bases encobertes i instruments per al procés gradual de presa de control de les forces armades de l’Àsia Central per part de l’Aliança de l’Atlàntic Nord, l’orientació antirussa i antixinesa de la qual ja ha estat proclamada oficialment en més d’una ocasió. No cal dir que el desenvolupament d’aquesta cooperació militar dels Estats Units amb els Estats de l’Àsia Central es produeix sota el pretext d’unir forces, aparentment per combatre junts el terrorisme i el narcotràfic, per preparar la participació en missions de manteniment de la pau i per assegurar les fronteres. Tanmateix, és clar que en realitat tot això es fa per practicar la interoperabilitat dins d’un comandament únic a càrrec dels Estats Units. Alhora, s’està sondejant els dirigents de l’Àsia Central sobre la possible desvinculació del bloc amb Rússia i la Xina, i més encara quan Washington ja ha treballat en aquesta qüestió.

Amb aquestes accions, Washington cerca deliberadament desequilibrar Pequín i agreujar les relacions amb ella per provocar una dura reacció de la Xina i fer que “faci servir la força” en resposta a les provocacions deliberades, que violen flagrantment el principi d'”una sola Xina” declarat públicament pels Estats Units. El segon objectiu clau és formar un front antixinès a l’Àsia Central i el Sud-est Asiàtic, utilitzant, entre d’altres coses, la fins ara continguda postura diplomàtica de Pequín en resposta a les insinuacions dels Estats Units.

Vladimir Platov, expert en Orient Mitjà, en exclusiva per a la revista en línia “New Eastern Outlook“.

Font: New Eastern Outlook