L’autora

Marie Béatrice Umutesi va néixer a Byumba (Rwanda) l’any 1959. A partir dels seus estudis de sociologia es compromet amb la tasca de desenvolupament del món rural. Les massacres interètniques de 1994, que rebran la qualificació de genocidi, i la victòria de l’FPR l’obliguen a fugir al veí Zaire i a instal·lar-se durant dos anys amb els refugiats ruandesos als camps limítrofs amb la frontera. L’octubre de 1996 els camps són assetjats i destruïts pel exèrcits de Rwanda, Uganda i Burundi. Una part dels refugiats torna a Rwanda i una altra fuig cap a l’oest del Zaire, perseguida sense pietat pels exèrcits de la coalició dirigida per l’FPR. Els refugiats, acorralats com a bèsties, moren en la seva majoria a la selva o són massacrats sense testimonis i sense rebre auxili per part d’organitzacions internacionals que, tanmateix, estaven alertades des de l’inici sobre les “operacions de neteja per buidatge” decidides per l’FPR. L’autora, al costat dels condemnats, recorrerà tota la immensitat del Zaire, d’est a oest. En traurà la matèria ardent del seu testimoni.

Prefaci

El commovedor relat de Marie Béatrice Umutesi no és únicament el del seu propi èxode. És la crònica de la condemna, passió i mort de tot un poble. És la realitat quotidiana que han viscut aquests darrers anys milions de hutus ruandesos, sistemàticament qualificats i tractats com a genocides, caçats i exterminats pel Front Patriòtic Ruandès, abandonats i oblidats per l’anomenada “comunitat internacional”, traïts fins i tot per organismes com l’ACNUR, el seu suposat defensor. El testimoni de Marie Béatrice Umutesi concorda amb el de molts altres refugiats i missioners que els han acompanyat en el seu llarg calvari. És també la realitat que més recentment estan vivint milions de congolesos al Kivu, el molt extens, ric i estratègic territori de l’est de la RD del Congo que Rwanda, Uganda i Burundi ja s’han annexionat de facto, amb total impunitat. Annexió no tan sols beneïda, sinó també sostinguda pel grup de les grans potències que els Estats Units lidera.

I és la realitat desesperançadora que viuen cada dia els exiliats ruandesos, que any rere any dirigeixen les seves preguntes al secretari general de l’ONU, Kofi Annan. Pregunten per què encara segueixen embargats certs informes oficials que la mateixa ONU va encarregar, com l’Informe Gersony (que ja el 1994 parlava de massacres i persecucions manifestament sistemàtiques de la població hutu per part de l’FPR) o l’Informe Hourigan (que conclou que Paul Kagame, l’home fort de l’FPR, és el responsable últim del comando que va executar l’atemptat que el 6 d’abril de 1994 va acabar amb els presidents hutus de Rwanda i Burundi, atemptat que va ser el detonant de l’anomenat “genocidi”, comando que el gener de 1997 també va assassinar els tres cooperants espanyols de Metges del Món). Pregunten per què el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda no obre cap investigació contra els membres de l’FPR que, segons l’Informe Garreton i l’Informe de la missió conjunta de les Nacions Unides, van cometre o ordenar massacres de caràcter ètnic que podrien constituir actes de genocidi. Pregunten per què el govern ruandès sobre el que pesen sospites tan greus, ha estat elevat al rang d’amicus curiae. Pregunten, finalment, quins importants interessos i poders s’oposen a què la veritat sigui coneguda i quedi en evidència el caràcter genocida d’aquest suposat alliberador que és l’FPR.

Per un ciutadà ordinari de països com el nostre, suposadament tan ben informats, segurament serà difícil d’entendre i acceptar que el gran genocidi executat per l’FPR, que Marie Béatrice relata en aquest estremidor testimoni, hagi succeït tan recentment i fins i tot encara segueixi succeint sense que la gran massa de l’opinió pública internacional, de la qual ell en forma part, gairebé no en tingui coneixement. Possiblement fins i tot sigui incapaç de sortir de la confusió en què l’ha sumit la tenaç insistència mediàtica que en aquests darrers anys gairebé no ha parlat d’una altra realitat que la de l’anomenat genocidi d’abril-juny de 1994. I, tanmateix, cada mes, ara mateix, segueixen morint més de 70.000 congolesos per causes directament relacionades amb la invasió que pateixen, tal i com es reconeix en l’informe d’abril del 2001 de l’International Rescue Commitee. Moren, en definitiva, de formes tan diverses, doloroses i cruels com les que descriu Marie Béatrice Umutesi en el seu relat. Avui és moralment impossible negar el qualificatiu de genocidi a l’extermini de més de cinc milions de hutus ruandesos i de congolesos, extermini del qual l’FPR n’és el responsable directe. Encara és més impossible defugir aquesta qualificació de genocidi per a tal carnisseria si seguim mantenint-la per a les sistemàtiques massacres, majoritàriament de tutsis, d’abril-juny de 1994.

Ja aleshores no s’aguantava sola, sense descarats apuntalaments mediàtics, la interpretació del conflicte que s’intentava i es va aconseguir imposar massivament. No quadraven les dades. Faltaven importants claus. Per què es minimitzava o es silenciava directament el nombre de víctimes d’una de les parts, així com moltes altres facetes fonamentals i evidents d’aquell conflicte? Per què s’exageraven les xifres de víctimes de l’altra part i es destacaven desproporcionadament altres aspectes de la tragèdia? Per què tant desplegament mediàtic en certs moments? Per què tant silenci en d’altres? La manca d’interès periodístic no és explicació suficient ni creïble de tants silencis sobre un conflicte de tal magnitud i de tants milions de víctimes. O és que potser tenen interès per a nosaltres tantes pàgines que s’han publicat sobre els relativament petits problemes del govern Mugabe a Zimbabwe, al qual es vol enfonsar per haver-se enfrontat fortament als tres invasors de la meitat est de la RD del Congo? Avui les coses estan molt més clares: la decisió estava presa, el botí del Kivu congolès era massa important, la urgència sembla que era molt forta, els dos milions de refugiats assentats sobre una franja tan rica i estratègica molestaven.

Marie Béatrice no fa valoracions ni interpretacions teòriques. Fins i tot fa ús de la terminologia que s’ha acabat imposant com a políticament correcta: “genocidi” per a les massacres massives comeses per les milícies interahamwe entre abril-juny de 1994; simples “massacres” per a les comeses per l’FPR fins avui mateix, numèricament molt més nombroses. Es limita a donar el seu testimoni directe amb gran simplicitat i veracitat. Però aquest testimoni és molt revelador. Les coses, tal i com ella les va viure, no són les que ens han explicat. Abans del 94, des de fa segles i molt especialment des de l’octubre de 1990, havien succeït molts esdeveniments que han estat sistemàticament distorsionats o silenciats. Durant l’anomenat genocidi de 1994 també. Després del 94 milions de hutus que com Marie Béatrice malvivien als camps de refugiats de l’est del Zaire i que no eren genocides “eliminables” sinó víctimes civils innocents en la seva immensa majoria, molestaven i sobraven en el projecte que poderosos lobbies tenien sobre aquella regió. Aquesta és la veritable raó per la qual centenars de milers d’ells van ser eliminats a partir d’octubre del 96 pels alliberadors de l’FPR. Mitjançant bombardejos amb armes pesades sobre campaments de refugiats que estaven sota la bandera de l’ONU i mitjançant una poderosa cacera humana, van alliberar efectivament els ambicionats jaciments miners per a ells mateixos i per als seus aliats internacionals. Acceptar que aquests alliberadors són responsables d’un genocidi pitjor que el del 94 seria un veritable terratrèmol desestabilitzador per als qui controlen el poder d’aquella regió i obriria la possibilitat a la demanda de responsabilitats massa greus a nivell internacional. D’aquí ve tant embargament sobre aquesta complexa i inconfessable veritat.

Marie Béatrice encara no tenia en aquells moments, i encara menys en el mateix ull de l’huracà, la perspectiva suficient per ser clarament conscient dels poderosos interessos econòmics i estratègics internacionals que tan entrelligats estaven amb el caos de destrucció i sang que ella estava vivint. Altres des d’aquí sí que hi començàvem a veure clar i actuar en conseqüència, tot i que certament en la petita mesura de les nostres possibilitats. El desembre de 1996 la nostra fundació realitzava una marxa de gairebé 1.000 quilòmetres des d’Assís a Ginebra i era rebuda a la seu de l’ONU per l’alt comissionat pels drets humans. Dies després, a començaments del gener de 1997, constatant la manca de voluntat política internacional per iniciar algun tipus d’intervenció humanitària que salvés centenars de milers de refugiats que eren metòdicament exterminats, vam començar un dejuni de denúncia i pressió que duraria 42 dies. Alguns de nosaltres ho fèiem davant la seu del Consell de ministres de la Unió Europea, altres amics de la fundació ho feien davant l’ambaixada dels Estats Units a Madrid. També davant el seu consolat a Barcelona es manifestaven cada dia, fent torns, diverses ONG, en especial els companys d’Inshuti – Amics dels pobles de Rwanda, Burundi i el Congo. I a les portes del consolat a Palma de Mallorca hi romanien d’igual manera altres companys, com els de Drets Humans de Mallorca.

Eren els dies en què les nostres denúncies i peticions d’intervenció dirigides tant al president Clinton com al Consell de ministres de la Unió Europea eren signades per un nodrit grup de premis Nobel (que finalment va arribar a 19) i pels diferents grups polítics del Parlament Europeu. Els dies previs al viatge de la comissionada Emma Bonino a Tingi-Tingi. Els dies en què ens reuníem amb ella, amb Adolfo Pérez Esquivel, amb Pere Sampol i Mercè Amer (vicepresident i consellera del Consell Insular de Mallorca) intentant trobar alternatives viables i eficaces. Els dies en què europarlamentaris com Francisca Bennasar, Carlos Carnero, José María Mendiluce, Alonso Puerta, Paquita Sauquillo, José E. Pons, Joan M. Vallvé, Laura de Esteban, Juan Manuel Fabra, Jorge Salvador Hernández, Magda Aelvoet, Catherine Lalumière i tants altres impossibles d’enumerar, junt amb els seus respectius assistents, ens dedicaven tantes hores i esforços. Els dies en què alguns professionals dels mitjans de comunicació, com Jaume Masdéu, corresponsal de TV3 a Brussel·les, eren sensibles a tant sofriment i ens oferien tants bons espais a les seves cròniques.

Però també eren els dies amargs en què coneixíem l’assassinat a Rwanda dels tres cooperants de Metges del Món, Flors, Manolo i Luís. Els dies en què, amb sorprenent lleugeresa, sense cap mena de contrast informatiu ni sentit crític, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació donava per bona la versió, sorgida de fonts fosques, que adjudicava aquest triple crim, com sempre, als interahamwe. Els dies en què aquestes mateixes fonts tèrboles s’esforçaven per convèncer el món que ja no hi quedaven refugiats al Zaire, que tots havien tornat feliços a la nova Rwanda. Els dies en què tants altres experts i ONG donaven tan fàcilment per bona aquesta “gran farsa”, com la va qualificar la comissionada Bonino. Els dies, en definitiva, en què Marie Béatrice i els seus companys se sentien abandonats per la comunitat internacional, fugien aterrits, morien o perdien els seus éssers estimats sense entendre per què eren tractats com a genocides, per què eren abandonats per tothom com si es tractés d’empestats, per què es negava fins i tot que existissin.

Joan Carrero Saralegui


Fundació s’Olivar

Introducció

No sé exactament quant temps vaig quedar encallada enmig de la gentada. Sent com sóc de talla petita, tota l’estona havia de fer joc amb els colzes per tenir una mica d’espai per respirar, sinó em desmaiava. Mentre el nostre petit grup s’apropava lentament al pont, vam sentir els primers trets. De primer no em vaig alarmar perquè pensava que elements de l’exèrcit zairès disparaven a l’aire per espantar els refugiats i aprofitar per robar-los els seus béns. Després, els trets, que en un principi eren espaiats, es van amplificar. La gent va començar a córrer en totes direccions abandonant les seves magres provisions. Dintre aquesta gran massa de gent aterrida, els que queien eren trepitjats. Els que intentaven travessar el pont eren tan nombrosos que molts d’ells van caure dins el riu. Milers d’altres es van llençar a l’aigua per intentar arribar nedant a l’altra riba. En els llocs on el riu era profund, els nens, les persones grans i els malalts desapareixien ofegats.

Quan la gent va començar a fugir en totes direccions, tombant-ho tot al seu pas, intentava mantenir l’equilibri tot agafant amb força la mà coberta de sarna de la Zuzu. Ella m’estirava de la mà tot dient-me: “Tieta, correm de pressa, sinó ens mataran”. Vam córrer, empesos pels que venien darrere nostre, per anar a amagar-nos a les cabanes més pròximes, però el tiroteig era tan gran que tampoc eren un refugi segur. Vam entrar a la selva pel primer corriol que vam trobar. Després d’haver fet aproximadament un quilòmetre, els que anaven davant nostre es van aturar com si hi hagués alguna cosa davant seu que els fes por i van fer mitja volta bruscament. Aleshores vam abandonar el petit camí i ens vam endinsar en les profunditats de la selva. Les branques ens fuetejaven la cara i les bardisses ens esgarrapaven els braços i el cos. Per sort, les noies m’havien seguit en aquesta cursa esgotadora. Sota l’espessor de la selva vam fer una parada per posar-nos d’acord i reflexionar. No podíem pas romandre arrupits dins la selva durant gaires dies, ja que havíem de menjar i beure. A més, aquell indret no era gaire lluny de la carretera i els rebels ens trobarien en el primer rastreig. Continuar endinsant-nos en la selva sense conèixer la regió tampoc era el més indicat. Vaig decidir tornar enrere i atènyer el riu per cercar un lloc on fos possible travessar. Altre cop al riu, vam trobar un lloc poc profund on vam poder travessar a peu. L’aigua m’arribava al pit. Com que tinc vertigen quan camino dins l’aigua, la Marcelline m’agafava per una mà per evitar que caigués i m’ofegués. Un home que venia amb nosaltres va acceptar de portar la Zuzu fins a l’altra riba perquè corria el risc que se l’endugués la corrent, massa ràpida en aquell indret.

Quan finalment vam arribar a la ciutat de Lubutu, vam constatar que faltaven dos petits: el nen que venia amb nosaltres des de Tingi-Tingi, i una nena de quatre anys que havia recollit la nit anterior i que havia sigut separada de la seva mare pel batibull. L’havia confiat a la Virginie i quan corríem per la selva va deixar-se de la mà i la va engolir la gentada. Del nen n’era responsable l’Assumpta. Després de Tingi-Tingi havia aconseguit guardar-lo malgrat el tumult. Però quan el tiroteig va esclatar, l’Assumpta i el petit van caure per terra, tombats i trepitjats per la gentada que corria. Quan l’Assumpta va aconseguir aixecar-se vaig intentar en va de trobar el petit. Vam continuar buscant els dos infants, però sense resultat.

Vist el gran nombre de persones que van desaparèixer al pont de Lubutu, tinc poques esperances que en sortissin vius. En el tiroteig també vam abandonar una part de les provisions que ens havíem endut de Tingi-Tingi. Calia desfer-se d’una part dels equipatges per poder córrer de pressa. No vam pas ser els únics a fer-ho. Un munt de pèsols, blat de moro, farina, cubells, mantes, etc… cobrien el camí. A la ciutat de Lubutu em vaig tornar a trobar amb la Goretti. Estava amb els seus dos nens i un dels seus germans. El seu marit s’havia quedat a l’altre costat del riu.

Com vam arribar fins allà? Quin és el camí que ens va conduir fins aquests drames? Quines són les raons de la tragèdia dels refugiats ruandesos, oblidats, negats per la comunitat internacional?

Des de la infància i més tard, als inicis de la meva vida adulta a la Universitat de Rwanda i després a la Universitat Catòlica de Lovaina a Bèlgica, he sentit i experimentat el pes de totes les contradiccions que minen la societat ruandesa tota sencera. Tanmateix, no em podia imaginar que arribaríem fins allà. Res m’havia preparat per a l’exili i el sofriment. Cap persona, d’altra banda, es pot preparar a ser presa per la tempesta de la história, a ser perseguida sense pietat i hostilitzada cada dia. He travessat l’infern, he conegut l’horror, i ara que me n’he salvat vull donar testimoni per totes aquelles i aquells que no van tenir la meva sort i que van morir en la tempesta. El meu punt de vista no és el de la historiadora o la política, jo dono testimoni del que he vist, del que he viscut.

EXTRACTES

On descobreixo la meva identitat ètnica

La meva pertinença ètnica mai va constituir un obstacle en les meves relacions amb persones d’altres ètnies. A la meva família no era considerada com un factor d’exclusió.

La revolució social va esclatar el juliol de 1959, quan jo només tenia dos mesos. Els hutus es van rebel·lar contra el poder feudal tutsi, fonamentat en la servitud, l’exclusió i el menyspreu. Ja des de feia temps, els hutus es rebel·laven contra el sistema que se’ls havia imposat. Tot hutu devia fidelitat a un tutsi. Concretament, havia de prestar-li serveis no remunerats.

El 1973 el conflicte hutu-tutsi, que jo creia que era aigua passada, va rebrotar bruscament en la nostra vida. Una campanya de reconciliació del govern va portar l’ordre al país, però mentrestant s’havien produït morts, sobretot tutsis. S’havien destruït cases i alguns centenars de tutsis, en la seva majoria intel·lectuals, havien hagut de refugiar-se als països fronterers. Més tard vaig intentar comprendre el que havia passat. Un altre esdeveniment tràgic sembla haver estat el catalitzador de les revoltes ètniques de 1973: les matances generalitzades de hutus de Burundi a mans de l’exèrcit burundès, majoritàriament tutsi. Els hutus ruandesos es van sentir amenaçats per les matances de hutus de Burundi.

Fins el 1990, Rwanda va conèixer una era de pau relativa. Durant divuit anys no es va advertir cap altre conflicte de tipus ètnic. Les relacions hutu-tutsi es van suavitzar. Els matrimonis mixtes van augmentar. Les tensions ètniques que caracteritzaven la societat ruandesa, a poc a poc van anar donant entrada a tensions d’un nou tipus, sorgides del regionalisme.

El 1982 vaig obtenir una beca del govern belga i vaig desembarcar per primera vegada a Europa per fer una llicenciatura en sociologia a la Universitat Catòlica de Lovaina. El 1985 vaig acabar els meus estudis a Louvain-la-Neuve i vaig començar a treballar a Rwanda. Vaig trobar ben aviat el meu camí i em vaig comprometre a fons en una tasca a favor del món rural, concretament amb les dones d’aquest medi. Ocupava un càrrec directiu en el CSC (Centre de Servei a les Cooperatives) a Gitarama. Ajudava la meva mare per atendre tots els membres de la nostra àmplia família. Tenia amigues i amics de diverses races, distints horitzons. En una paraula, vivia una vida plena quan, sobtadament, vaig quedar atrapada per la història.

De 1990 a 1994, una violència creixent

Després de vint-i-dos anys de silenci, l’1 d’octubre de 1990 va esclatar la nova revolta dels refugiats tutsis. Les seves peticions de retorn al país eren examinades cas per cas pel règim de Habyarimana. La política de dissuasió organitzada pel poder establert negava qualsevol moviment de retorn en massa. L’atac dels rebels tutsis va anar seguit d’una onada de detencions a tot el país de persones sospitoses de col·laborar amb l’enemic. Després de l’atac dels refugiats tutsis de l’octubre de 1990, a vàries regions del país, concretament en alguns municipis de la prefectura de Kibuye i sobretot al municipi de Kibilira, prefectura de Gisenyi, molts tutsis van ser víctimes de la revenja popular. Al municipi de Kibilira, centenars de tutsis van ser assassinats a cops de matxet o ofegats al riu Nyabarongo. Les seves cases van ser incendiades. Aquestes matances s’haurien generalitzat, sens dubte, si no hi hagués hagut una intervenció enèrgica per part de les autoritats dels municipis veïns. En aquest mateix moviment de repressió, els bagogwe, ramaders tutsis que vivien al bosc de Gishwati, prefectura de Gisenyi, van ser massacrats per militars de les Forces Armades Ruandeses (FAR).

A partir de 1991 el Front Patriòtic Ruandès va canviar d’estratègia militar. Va abandonar la guerra clàssica per la guerrilla. Per la població de Byumba, la guerrilla seria sanguinària. Al començament els rebels no atacaven la població civil, però a partir de 1991 van començar a massacrar-la sistemàticament. La gent va començar a desplaçar-se en massa cap a regions encara no afectades pels combats. Explicaven les atrocitats que feien els rebels: dones esventrades, homes empalats. Es perpetraven altres formes de tortura, més bàrbares les unes que les altres. Aquestes històries macabres creaven un sentiment de terror a les poblacions dels municipis fronterers amb Uganda. Els rebels ja no eren percebuts com a éssers humans. Hom se’ls imaginava amb banyes i cua, com el catecisme presentava al diable. Vaig començar a sentir parlar de les atrocitats comeses pel Front Patriòtic Ruandès quan els primers desplaçats, que venien dels municipis propers a la frontera ugandesa, arribaren a la meva zona el 1992. Al començament vaig pensar que es tractava d’històries nascudes en la ment d’aquelles pobres gents traumatitzades per dos anys d‘anar d’un costat a l’altre. Vaig començar a creure en elles el dia que la dona d’un cosí, anomenat Macali, comerciant de Kibuye, ens va explicar les circumstàncies del seu assassinat pels rebels de l’FPR. “Quan els rebels van arribar a Kibuye, el meu marit, en primer lloc, ens va evacuar a mi i als nostres fills. Després va tornar a casa a buscar algunes provisions, ja que no ens havíem endut res. Quan va arribar a casa ja hi havia els rebels. El van agafar i torturar. Vam esperar debades el seu retorn. Al no veure’l tornar, els fills van aprofitar una estona de certa calma en els combats per anar fins a la casa d’amagat. Van trobar el seu pare lligat amb les seves pròpies vísceres a un pilar de la seva botiga. Els rebels l’havien esventrat, arrancat les vísceres i utilitzat aquestes com a corda”. Aquests relats i altres em van afectar profundament. La vida havia canviat: l’horror, l’angoixa i la por estaven presents cada dia.

Amb l’ofensiva de febrer de 1993 el Front Patriòtic Ruandès controlava gairebé totalment la prefectura de Byumba. Més de cinc-centes mil persones es van refugiar als camps de desplaçats. Vivien en condicions inhumanes. Epidèmies de còlera i disenteria s’emportaven cada dia desenes de persones, sobretot els nens i les dones més vulnerables. Els primers mesos els desplaçats només tenien la canya de sucre com a aliment. La majoria dels nens estaven esquelètics. Només es veien els seus ulls enfonsats a les òrbites i el seu caparràs. Dones joves semblaven velles de cent anys. Estaven tant descarnades que els seus ossos sobresortien. Només els seus ulls, també enfonsats a les òrbites, mostraven encara algun signe de vida. Molts nens, dones embarassades o en període d’alletament i persones grans morien com a mosques, a causa de la desnutrició.

El 1993 van començar els assassinats polítics. Aquests assassinats successius de líders hutus i les revoltes que els van seguir feien créixer els odis ètnics, renascuts des que es va iniciar l’atac de l’FPR l’octubre de 1990, i radicalitzaven cada vegada més les posicions de cada part.

El començament de l’infern

Vaig passar el vespre tràgic del sis d’abril de 1994 a l’hotel Le Méridien, en companyia de la Goretti, la meva companya de pis, i del seu amic, un oficial ghanès de la Missió de les Nacions Unides per a l’Assistència a Rwanda (MINUAR). Aquesta força havia estat creada per les Nacions Unides per supervisar l’aplicació dels acords de pau signats entre el govern ruandès i la rebel·lió. La Goretti i jo vam tornar a casa cap a les deu del vespre. Quan estàvem a pocs metres de la casa, vam sentir un soroll sord. No en vam fer gaire cas. Pensàvem que era una granada que acabava d’esclatar en algun lloc del barri veí de Kabeza. En el transcurs dels darrers mesos, les granades que esclataven tan aviat com es feia de nit dins els cafès o les cases ja formaven part de la nostra vida quotidiana. Si no se n’era personalment l’objectiu, hom deixava de preocupar-se’n. Cap a mitjanit un veí gendarme va venir a despertar-me per anunciar-me l’assassinat del president Habyarimana. L’avió presidencial havia estat abatut quan anava a aterrar a l’aeroport internacional de Kanombe. Tornava d’una trobada dels caps d’Estat de la regió dels Grans Llacs a Tanzània. Anava acompanyat del president Ntaryamira de Burundi, del cap de l’Estat Major de les Forces Armades Ruandeses i altres alts dignataris del seu règim. El llamp no m’hauria pas fos més. El president Habyarimana mort, què ens passaria? La guerra reprendria. Les represàlies serien terribles. Els motins de caire ètnic, que no deixarien pas de produir-se, servirien d’argument als rebels del Front Patriòtic Ruandès per reprendre les armes. La situació política del país, tan degradada, i la gairebé inexistència de l’Estat farien que la confrontació final, anunciada en totes les tonalitats per les diferents tendències polítiques, no podria evitar-se. L’única força encara capaç de treure’ns del vesper era la MINUAR. Tanmateix, la seva passivitat durant els motins sagnants posteriors a l’assassinat de Bucyana Martin no feia esperar cap mena d’intervenció de part seva.

Per mi, el Front Patriòtic Ruandès era darrere aquest assassinat. Els rebels tenien diverses raons per desitjar la mort de Habyarimana. Per a la rebel·lió i els seus aliats, no hi havia altre solució que assassinar Habyarimana per accedir al poder. Els acords de pau d’Arusha l’havien nomenat per gestionar la transició i tenia moltes possibilitats de ser reelegit en les eleccions previstes en els mateixos acords dos anys després. Habyarimana tenia encara aliats segurs, com França, que venia en la seva ajuda cada cop que els atacs dels rebels amenaçaven Kigali. Mentre ell continués viu, la victòria militar de la rebel·lió seguiria sent hipotètica. La raó principal per la qual els refugiats tutsis havien agafat les armes era la presa del poder. En canvi, les negociacions de pau d’Arusha tan sols li’n donaven una part. Amb les eleccions previstes després dels dos anys de transició, la representació dels tutsis dins les institucions polítiques del país hauria estat marginal. Els rebels difícilment podien acceptar de tornar a la casella de sortida després d’haver consentit tants sacrificis. Com la majoria de ruandesos, els rebels esperaven que hi hagués avalots ètnics de gran envergadura si el president Habyarimana fos mort. Era molt clar i previsible, ja que els assassinats de líders hutus menys importants els mesos precedents havien conduït a motins cruels, on havien estat assassinats tutsis. Aquests avalots havien de servir d’argument a l’FPR per reprendre les hostilitats. I hi estava a punt. Durant tot l’alto-el-foc, no havia pas aturat els reclutaments. La major part dels estudiants tutsis havien desertat de l’escola per unir-se a la rebel·lió, seguint promeses de diner o de perspectives d’estudis en acadèmies militars estrangeres, un cop acabada la guerra. No obstant, m’era difícil acceptar que els rebels haguessin passat a l’acció tot sabent que aquest assassinat comportaria milers de morts. Refusava creure que haguessin pres fredament la decisió de sacrificar centenars de milers de tutsis que habitaven a Rwanda i que, durant aquests quatre anys de guerra, els havien sostingut enviant llurs fills al front i menant a l’interior un combat polític que havia donat resultats.

El tercer dia cap al tard, la dona del nostre amfitrió va venir a advertir-nos que, havent sentit els milicians que hi havia tutsis dins dels estables, projectaven venir a fer un registre aquell mateix dia. El pànic s’emparà de tothom. Fins i tot nosaltres, que teòricament no havíem d’estar pas preocupades, no n’estàvem pas, de tranquil·les. El menor dubte o sospita podia ser mortal. Els tutsis sortiren de l’estable per la porta de darrere per anar a amagar-se entre els camps de sorgo dels voltants. La jove amb qui havia tingut una llarga discussió, va marxar amb les seves dues criatures. Duia el gran a l’esquena amb el pany que li havia deixat la meva germana. La seva criada, que era hutu, portava el més petit. Les dues dones no van tornar, i els seus companys d’infortuni tampoc. Vam sentir que molts d’entre ells els havien matat els milicians quan intentaven guanyar la base dels cascos blaus a Kicukiro.

A la carretera hi havia barreres cada deu metres, guardades per joves armats de garrots i fusells. La sortida de Gitarama fou un veritable malson. Els milers de persones que fugien, els vehicles, els camions plens de militars, creaven embussos monstruosos. Els obusos llançats pels rebels queien sobre diversos barris de la ciutat. El tic-tac de les metralladores pesades es barrejava amb els crits de les criatures. Els milicians amenaçaven els fugitius amb garrots tacats de sang. La gent era degollada a les barreres al menor dubte o sospita. En una barrera, a més o menys cinc quilòmetres de la ciutat, una dona fou morta davant dels nostres ulls amb llances.

Tornant a pensar en aquests esdeveniments avui, més de quatre anys més tard, encara no arribo a explicar-me l’actitud de les ONG humanitàries, ni la de l’Organització de les Nacions Unides i de la Comunitat Internacional en general. Estic convençuda que si la MINUAR i les ONG humanitàries s’haguessin quedat a Rwanda, el genocidi s’hauria pogut evitar, el conflicte armat hauria pogut ser aturat i les institucions polítiques de transició establertes. La comunitat internacional semblava més interessada pels fets de guerra que per la sort de les persones assassinades cada dia.

L’abril de 1995 almenys vuit mil persones foren mortes dins dels camps de desplaçats de Kibeho pel nou exèrcit ruandès, en presència dels cascos blaus encarregats d’assegurar la seva protecció. Ni l’ONU, que va assistir sense aixecar el dit xic a aquesta massacre d’innocents, ni el Front Patriòtic Ruandès, responsable de la mort de milers de persones entre les quals dones i nens, no van ser molestats. Els morts de Kibeho foren enterrats en fosses comunes, i oblidats.

La supervivència als camps del Kivu

La desnutrició era freqüent en els infants de menys de cinc anys, en les dones embarassades i les que alletaven, sobretot les que vivien soles i no tenien possibilitats d’anar a vendre la seva força per treballar a casa dels zairesos. Entremig de tants infants amb el ventre inflat, el cap gros i les cames veroloses, que em trobava diàriament al centre nutricional del camp d’Inera, em recordo especialment del Muhawe, el meu petit veí de quatre anys. Què havien fet el Muhawe i els milers d’altres infants ruandesos que morien als camps? El Muhawe també era genocida per merèixer aquesta sort? Per què estava també condemnat a morir? Un dia que era a punt de petar, vaig agafar la ploma i vaig començar a escriure tot el que tenia dins el cor. Vaig descriure el calvari del Muhawe i dels altres infants que com ell patien desnutrició. Vaig descriure el calvari dels infants que sembraven de tombes el camí llarg de l’exili. Vaig descriure la tragèdia de les dones grans que vivien soles dins els sheetings foradats, la dels infants del carrer de Bukavu que vivien mendicant. Vaig imaginar-me l’horror viscut pel jove soldat del Front Patriòtic Ruandès que, de retorn de la guerra, ha trobat tota la seva família exterminada pels milicians. Vaig parlar de l’assassinat del meu cosí Laurent i de l’amiga de la meva mare, la Nyirarukwavu, tots dos víctimes dels rebels el 1993. M’he acostumat a escriure perquè la gent sàpiga i deixin de callar, però també per treure’m el mal del cor. Sovint em posava a plorar tot escrivint, però quan havia acabat em sentia alleujada.

El refugiat és una persona que pateix no tan sols per haver estat arrencat de la seva terra, la casa, el treball, el país, sinó també per haver de parar la mà per sobreviure. Per una persona que tenia un treball del qual vivia decentment, és molt difícil d’acceptar que els altres decideixin per tu què has de menjar i quina quantitat. Encara és més difícil acceptar de passar tot el dia assegut, sense res a fer, esperant el moment de la distribució de l’ajuda. Sentir-se inútil és el pitjor de tot. Per oblidar aquesta inutilitat, els refugiats es llançaven de cap a la beguda i la disbauxa. L’alcohol i el sexe esdevenien les seves ocupacions més importants. Els casaments eren cada vegades més precoços i menys estables. La majoria de les noies de més de quinze anys estaven embarassades o havien parit. Gairebé totes les famílies que tenien filles coneixien aquest problema.

La difícil elecció dels refugiats ruandesos

L’operació de repatriament forçat dels refugiats ruandesos a les regions del Nord Kivu i Sud Kivu, duta a terme per l’exèrcit zairès, es va produir l’agost de 1995. Els militars zairesos aturaven els refugiats ruandesos als carrers, els obligaven a pujar als camions a la força i els duien a la frontera ruandesa. Va durar tres dies, durant els quals els camps de Hongo van ser destruïts i els seus ocupants, més de 6.000 persones, van ser introduïts a la força dins els camions, sota l’amenaça de metralletes, i repatriats a Rwanda. A la frontera entre Rwanda i el Zaire, molts refugiats van preferir suïcidar-se llançant-se al riu Rusizi abans que tornar a Rwanda.

Per dissuadir que els refugiats fugissin, els militars havien col·locat metralladores als quatre extrems del camp. Entraven a les tendes i feien sortir tothom a cops de peu i de culata de fusell. Els infants ploraven i cridaven tot aferrant-se a les faldilles de les seves mares, les dones cridaven els seus fills per assegurar-se de no abandonar-ne cap. Els homes romanien silenciosos tot donant cops d’ull a esquerra i dreta per veure si hi havia alguna petita bretxa per on poder escapar-se. Molts d’entre els que van intentar aquesta aventura van ser morts, però alguns van aconseguir tornar als camps de la regió que encara no havien estat destruïts. Uns dies després, desenes d’infants, els pares dels quals havien estat repatriats, erraven per la ciutat de Bukavu.

Aquests tres dies de terror ens van mostrar com n’era de precària la situació en què vivíem al Zaire. Durant l’abril de 1995, quatre mesos abans, milers de persones, entre les quals dones i infants, havien estat assassinades dins el camp de desplaçats de Kibeho pels militars del Front Patriòtic Ruandès. Les ONG humanitàries que treballaven al camp havien donat un balanç provisional de vuit mil morts. Els assassinats polítics, les desaparicions, les detencions arbitràries continuaven. Els refugiats estaven informats d’aquesta situació gràcies als testimonis de nous refugiats que arribaven encara quotidianament als camps i pels mitjans ruandesos i internacionals. Dins dels camps, Radio Rwanda era la ràdio més escoltada.

Després de la suspensió de les activitats d’enquadrament i formació, les activitats econòmiques van ser prohibides als camps. Els mercats que hi havia cada dia als camps van ser suprimits i la ració alimentària va patir una sobtada disminució draconiana i va ser reduïda a 1.000 quilocalories per persona i dia. Els criteris recomanats per a l’ajuda alimentària són de 2.000 quilocalories per persona i dia. La desnutrició, que gairebé havia desaparegut, es tornava a fer present. Malgrat la seva inhumanitat, aquestes mesures no van aconseguir convèncer els refugiats de tornar voluntàriament i massivament a Rwanda.

Els països donants de Rwanda semblaven haver optat per un immobilisme que semblava còmplice. No s’exercia cap pressió sobre el govern de Kigali per tal d’obligar-lo a crear les condicions d’un retorn massiu dels refugiats.

Expulsats de nou cap a l’oest

Els camps de refugiats situats a la plana del Rusizi van ser els primers objectius dels rebels. Foren destruïts a cops de morters i metralladores pesades. Desenes de milers de refugiats van ser novament llançats als camins, deixant rere seu centenars de morts. Els rebels ja eren a l’interior dels camps i havien començat a matar els refugiats amb arma blanca. En la nostra fugida folla, volent distanciar-se el màxim possible dels trets dels rebels, tothom es va dispersar molt ràpidament.

Uns quants dies abans de la destrucció del camp de Mugunga, una missió de militars americans hi havia passat. Amb l’ajuda de megàfons, haurien demanat als refugiats d’aprofitar la seva presència per retornar a Rwanda, perquè després seria massa tard. Fou a conseqüència d’aquesta acció que va tenir lloc un moviment massiu de retorn a Rwanda. L’única sortida no bloquejada pels rebels era la que conduïa cap a Rwanda. Fins i tot si allà també controlaven els moviments de la gent i podien conduir aquells que volien a un lloc apartat per matar-los, deixaven passar la gran majoria dels refugiats. A totes les altres sortides del camp disparaven a la vista de tot el que es mogués. Posats en una situació en què calia escollir entre el retorn a Rwanda i la mort sota les bales dels rebels, molts van escollir la primera alternativa. Tots sabien que corrien un perill real retornant, però pensaven que era la seva darrera possibilitat per sobreviure. I en kinyarwanda es diu: “Sempre és preferible morir demà que morir avui mateix”. Les famílies van tenir consell primer per decidir qui havia de marxar a Rwanda i qui havia d’intentar passar a través de les malles de les xarxes dels rebels. En molts casos es va decidir que les dones i els infants retornessin perquè corrien menys riscos d’ésser assassinats o posats a la presó, una vegada haguessin tornat a Rwanda. Aquells que van escollir d’intentar l’impossible i buscar un camí cap a Sake, Walikale i Kisangani eren sobretot intel·lectuals, persones que havien exercit una funció política important sota el règim de Habyarimana, antics polítics, estudiants, antics milicians i antics militars. Algunes dones van decidir seguir el seu marit, malgrat que ells haguessin preferit veure-les tornar a Rwanda a fi de tenir més llibertat de moviments. Segons molts testimonis, en el camí de retorn molts homes van ser conduïts pels rebels cap al camp de Lac-Vert, on van ser assassinats i els seus cadàvers llançats al llac. Algunes setmanes després de la destrucció del camp de Mugunga, les ONG humanitàries van declarar que havien enterrat 6.700 cadàvers.

Acorralats pels “rebels” i l’FPR

En aquesta cursa contra rellotge, quan algú queia rarament s’estenia una mà per ajudar-lo a aixecar-se. Si per sort no era trepitjat, se’l deixava espernegar per terra. Un dia, com que aprofitàvem la frescor del matí per intentar recórrer una llarga distància abans que sortís el sol i alentís la nostra marxa, una dona va caure. Devia tenir uns setanta anys. Portava damunt el seu cap una estora en què havia embolicat una manta i alguns vestits esparracats. En la caiguda es va fer una ferida al front, i la seva sang feia una taca vermella al camí. La gent s’exclamava quan la veia estirada per terra, sense moure’s com si estigués morta, i continuaven el camí desviant-se per tal de no trepitjar la taca de sang. Prop d’ella, el seu fill, que devia tenint uns set anys, esperava. No tenia la força suficient per aixecar la seva mare de terra ell tot sol. Quan vaig arribar prop de la dona vaig fer com els altres, però alguns metres després vaig tornar enrere. Em feia vergonya el que acabava de fer. Com havia estat capaç de passar pel costat d’algú que necessitava ajuda sense voler saber què li passava i intentar fer-hi alguna cosa? Vaig ajudar la dona gran a aixecar-se i seure sobre un petit talús al costat del camí. Amb un dels mitjons que portava vaig eixugar-li la sang que tenia sobre el front i les galtes arrugades. La ferida no era tan profunda com em pensava i la vella dona es va anar refent mica en mica de la seva caiguda i em va explicar que anava acompanyada de la seva jove i dos dels seus néts. El seu fill havia mort al camp d’Inera. Ella va marxar com els altres i esperava que a Walikale podria reposar una mica el seu vell cos que començava a trair-la. Mitja hora després la seva jove i la seva néta van arribar.

Al llarg del camí, a partir de Hombo fins a Walikale, la selva feia pudor. En determinats llocs, especialment a Itebero, els cadàvers es podrien a dins de les cases o pels carrers. A cada atac dels rebels molts refugiats morien i els supervivents tornaven a la selva. La gran majoria no va sobreviure al fred, les malalties, la fam i l’esgotament. Alguns no podien ni escalfar-se, en una regió muntanyosa com Shanji on les nits són molt fredes. Tenien por de fer foc perquè hauria indicat la seva presència als rebels. Més tard una desena de persones van sortir de la selva a una seixanta de quilòmetres de la ciutat de Lubutu. Gairebé no semblaven humans de tan prims que estaven, bruts i vestits amb parracs. Van explicar que molts d’altres havien estat temptats de crear un camp al mig de la selva, però que no tenien res per menjar. Els mancaven els medicaments i no tenien ni llumins per fer foc. Van provar moltes vegades la manera de sortir de la selva, però cada cop que ho intentaven quan arribaven a la carretera hi trobaven cadàvers en descomposició, que eren sens dubte de refugiats morts pels rebels, i això els feia tirar enrere. Els que havien sortit acceptaven de jugar-s’ho tot. Havien d’amagar-se cada vegada que sentien venir algú. Arribats al riu Losso, a la regió de Maniema, uns zairesos els havien ajudat a travessar en piragua.

Tingi-Tingi, el camp de la mort

La visió del foc apagat i les olles buides era massa difícil de suportar. Era en aquests moments que jo demanava més de la comunitat internacional, que ens havia abandonat quan en teníem més necessitat. Sabien que alguns d’entre nosaltres havien tingut la sort de sobreviure als rebels, a la selva, i semblava que tenien poca pressa per venir a ajudar-nos. Havia sentit a dir que certs països i organismes internacionals havien declarat que no hi havia més refugiats ruandesos a l’est del Zaire, a part d’alguns milicians interahamwe i les seves famílies que mereixien, segons sembla, la seva sort. Malgrat tot, a Tingi-Tingi érem més d’un centenar de milers de persones. Cada dia quan aconseguia dormir tenia malsons, veia els refugiats caure com mosques tocats per un mal que no coneixia. Em despertava sobresaltada pensant amb el que ens esperava a tots si l’ajuda humanitària trigava encara algunes setmanes. Aleshores m’asseia a pregar. Què més podíem fer? En qui podíem esperar encara?

A Tingi-Tingi seguíem de ben a prop les informacions sobre la regió dels Grans Llacs difosa per les ràdios internacionals. De la nostra vida quotidiana, de l’infern que nosaltres vivíem després de la destrucció dels camps de l’est del Zaire, de la mort atroç que esperava a aquells que s’havien perdut dins la selva, de les massacres perpetrades pels rebels…., ni una paraula. Només Emma Bonino, comissionada europea de l’acció humanitària, gosava parlar d’aquesta realitat. Malauradament, les seves crides a la compassió envers els refugiats ruandesos no semblaven suscitar massa ressò en la premsa occidental, almenys en aquella que ens era accessible.

La comissionada europea d’Acció Humanitària, Emma Bonino, va venir a Tingi-Tingi. Com que es tractava d’una dona, les autoritats del camp van demanar a les dones que ens encarreguéssim d’organitzar l’acollida. Estàvem entusiasmades. Tothom coneixia les diferents intervencions d’Emma Bonino en favor dels refugiats ruandesos. Fins i tot les dones grans sabien que era “la mare dels refugiats” la que vindria i estaven contentes d’acollir-la. Tothom sabia que era una de les poques persones que ens considerava com a éssers humans. Malgrat la misèria en què vivíem i les notícies alarmants del front de Losso, vam fer tot el que vam poder per tal que Emma Bonino fos acollida realment com una mare. No li vam pas amagar la misèria dels refugiats. Els infants, que semblaven vells, i encara pitjor, els infants hospitalitzats per desnutrició avançada, que estaven tan demacrats que no tenien ni aparença humana… Les dones afectades de còlera o disenteria, que havien esdevingut velles àvies demacrades quan encara no tenien ni trenta anys. Les mares que alletaven o embarassades, que esperaven al sol una tassa de sopa… Havien perdut tots els seus atributs femenins; se sabia que eren dones perquè s’ocupaven dels infants…

Al costat d’aquesta misèria, volíem que també veiés el somriure càndid dels nens, el somriure esdentegat de les velles. Volíem que les dones que alletaven li presentessin els seus fills i que els orfes li expressessin el seu reconeixement. La seva visita i les seves llàgrimes, a la vista de la nostra misèria, va ser un bàlsam per a les nostres penes. Gràcies a ella vam saber que al món encara hi havia persones que es preocupaven per la nostra sort. Això ens va ajudar molt a suportar la inhumanitat en què el món ens havia condemnat a viure.

Més o menys dues setmanes després de la visita d’Emma Bonino, va ser el torn de la senyora Sadako Ogata, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats. Quan el meu veí em va informar de la pròxima visita de la comissionada, informació que ell acabava de sentir a les ones de les ràdios internacionals, li vaig respondre, fent broma, que havia arribat el moment de fer els equipatges, ja que la seva visita aniria seguida de prop per la de Kabila i els seus rebels. Després de dos anys, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats semblava estar molt poc preocupat pels interessos dels refugiats ruandesos, i en certes ocasions havia actuat clarament en contra nostra, quan teòricament era l’encarregat de defensar-nos.

Després de la destrucció dels camps de l’est del Zaire, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats va donar les gràcies als rebels banyamulenge per haver repatriat centenars de milers de refugiats! Quan hom sap que aquest repatriament no va ser pas voluntari, que molts milers de persones van ser assassinades després d’aquesta operació i que centenars de milers d’altres van desaparèixer -en aquell moment s’estimava en 500.000 el nombre de refugiats que havien desaparegut- n’hi ha per qüestionar-se sobre la voluntat i la capacitat de l’ACNUR per comprendre els problemes als quals està confrontat.

Els camins de la fam

Des del tercer dia de la nostra sortida de Tingi-Tingi vam començar a passar pel costat de cadàvers i moribunds. Quan algú estava massa malalt per continuar caminant, s’ajeia a la vora del camí i esperava la mort. La primera i la darrera vegada que vaig gosar mirar un d’aquests dissortats va ser en el cas d’una adolescent encara no de setze anys. Com els altres, estava estirada al costat del camí, amb els seus grans ulls oberts. Mirava, sense veure’ls, els seus companys de misèria que l’abandonaven sense portar-li socors i que no s’esperaven pas que acabés de morir per donar-li sepultura. La seva roba estava sàviament posada sobre les seves cames, però no vaig deixar de remarcar que estava bruta dels excrements que no havia pogut retenir. Un eixam de mosques voleiava al seu voltant. Formigues i altres insectes de la selva li entraven dins la boca, els narius, els ulls, les orelles. Començaven a devorar-la abans que ella no exhalés el darrer sospir. De tant en tant sortia saliva dels seus llavis mig oberts, deixant veure que no estava pas morta encara. Tots els qui passaven deixaven anar una mirada i continuaven el seu camí, reprenent la conversa momentàniament suspesa.

Davant d’aquesta jove de setze anys que agonitzava sola a la vora d’un camí en plena selva equatorial, a més de cinc-cents quilòmetres de casa seva, vaig quedar atordida. Com el 1993, quan vaig saber de l’extermini de la família de la meva mare; com el 1994, quan vaig veure les cases cremades, la por dins la mirada dels tutsis que fugien, l’arrogància i l’odi dins els ulls dels seus botxins; com el 1995, quan vaig veure les imatges de dones i nens assassinats pel Front Patriòtic Ruandès dins el camp de Birava, un sentiment de revolta em va envair. Per què? Quin crim havien comès totes aquelles víctimes per merèixer una mort com aquella? On era aquella comunitat internacional que parlava de drets humans però que desertava quan calia impedir el genocidi dels tutsis per part dels milicians hutus i quan calia condemnar les massacres dels hutus per part del Front Patriòtic Ruandès? On era aquella comunitat internacional que havia aplaudit la destrucció dels camps de l’est del Zaire, que ens havia abandonat un altre cop deixant-nos errar per la selva com si fóssim bèsties salvatges i que permetia que aquesta jove de setze anys morís com un gos i servís de pastura a les formigues de la selva equatorial? També ara, al cap de més d’un any, em retorna la imatge d’aquesta noia, i amb ella el sentiment d’impotència i revolta que he patit cada vegada que m’he retrobat cara a cara amb la mort que vagava al meu voltant i contra la qual jo estava completament desprotegida.

Durant els minuts que seguiren aquesta descoberta macabra, vaig deixar córrer les meves llàgrimes sense provar de retenir-les. Era necessari aquest torrent de llàgrimes per calmar la meva rancúnia i acceptar que jo no tenia cap poder sobre els esdeveniments que ens queien al damunt des de 1990. El que des d’ara havia de ser important per a mi i per a les noies que estaven al meu càrrec era provar de sobreviure a qualsevol preu. Per això calia caminar fins a l’esgotament. Si arribava el torn d’una de nosaltres, ella s’ajauria vora el camí per esperar-hi la mort. Les altres continuarien escapant. Jo només esperava que almenys una de nosaltres pogués sobreviure per explicar a les nostres famílies què havia passat. Des d’aquell dia no vaig gosar tornar a mirar les persones estirades al camí, mortes o agonitzants. Quan començava a sentir una olor de putrefacció, demanava a una de les noies que estaven amb mi a quin costat era el cadàver. Després, em tapava el nas i mirava a l’altra banda fins que havíem passat l’indret. Però encara que no hagués vist el cadàver, no podia pas deixar de pensar en aquella persona, home, dona o infant, que havia acabat la vida allà: sol, sense ningú de la seva família que li tanqués els ulls i tenir-li la mà agafada en les seves darreres hores per reconfortar-lo i tranquil·litzar-lo. I cada vegada, no podia deixar de sentir un sentiment de frustració en veure’m incapaç d’intervenir. Més tard intentava, juntament amb les noies, de socórrer els malalts encara capaços de caminar, però, sense medicaments, sense mitjans de transport, sense aliment, els nostres esforços sovint esdevenien inútils.

L’única cosa que em feia oblidar momentàniament les desenes de cadàvers i d’agonitzants, els plors dels infants cansats, els seus petits peus inflats pel martellejar continu sobre el paviment cremant, les dones i criatures amb els peus coberts de benes com els leprosos d’antany i tants altres senyals de la nostra misèria, era la humanitat que manifestaven encara alguns refugiats respecte els seus congèneres.

Al llarg d’aquests sis-cents cinquanta quilòmetres de Bukavu a Obilo, havia tingut l’ocasió d’observar el comportament de moltes parelles en aquest llarg periple. Mentre que les dones estaven donades als seus marits, a un bon nombre d’ells els molestava la presència dels seus fills o mullers al seu costat. Quan la situació s’empitjorava, molts homes fugien sols, més que ocupar-se de les seves famílies. Deixaven que la dona s’espavilés tota sola amb els fills. Els exemples d’homes que van abandonar les seves dones a l’altre costat del riu Lualaba són legió.

Deu dòlars pel meu cap

Ya Pepe ens va tenir a casa seva contra la voluntat de la seva família. Va haver de suportar enormes pressions per part dels parents i de nombrosos habitants del poble que pretenien fer-nos fora, però restà ferm en les seves decisions. Quan li deien que els rebels de Kabila el vindrien a matar juntament amb els seus refugiats, ell responia que no tenia por de morir. S’estimava més ésser assassinat per haver provat de salvar vides humanes que no pas faltar al seu deure de caritat.

A partir del mes de juny de 1997 començà una nova cacera de refugiats ruandesos. Cal trobar l’origen d’aquesta cacera de l’home en el programa de repatriació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR). Quan aquesta organització encarregada de la protecció dels refugiats va arribar a Mbandaka, va començar de seguida la repatriació cap a Rwanda. Van instal·lar un camp de trànsit a l’aeroport de Mbandaka. Tots aquells que estaven amagats a la selva dels voltants i en famílies zaireses i que es presentaven al camp per rebre-hi assistència eren repatriats, tant si ho volien com si no. A més, l’ACNUR anava a pobles tan allunyats com Batsina per buscar-hi refugiats i repatriar-los. Quan algú refusava de pujar al seu vehicle, els empleats de l’ACNUR li feien pujar per força o bé l’amenaçaven de tornar un altre dia acompanyats pels soldats de Kabila.

L’acció de l’ACNUR per trobar els refugiats allà on s’amagaven, als pobles i als boscos, no es va pas acabar aquí. Com que no podien abastar tots els indrets on es refugiaven, van instaurar un sistema de recompenses en diners per als zairesos que els portessin refugiats. La prima per persona entregada era de deu dòlars americans. Es va organitzar una cacera a l’home. La captura de refugiats ruandesos esdevingué un dels negocis més lucratius de la regió. De cop i volta es van organitzar bandes de caçadors. Arribaven als pobles amb circulars de l’ACNUR i demanaven a les autoritats locals que els facilitessin la feina. Quan algú del poble no en volia saber res i refusava d’entregar els refugiats que havia acollit, l’amenaçaven de fer intervenir els militars de Kabila que, segons deien ells, vindrien a matar-lo a ell i a tota la seva família. A més, oferien una recompensa a tots els que els lliuressin refugiats. Molta gent van acceptar de lliurar els nens, els joves i les noies que havien recollit des de l’abril de 1997. Si havien de triar entre la recompensa o les bales de Kabila, de seguida havien triat. Només persones com Ya Pepe, l’humanisme o la fe cristiana dels quals eren tan forts que els feien acceptar el sacrifici de la seva vida per protegir la dels altres, van refusar de participar en aquest comerç d’éssers humans.

La fi del calvari

Ens va dir que uns americans, uns blancs, havien vingut a buscar-nos, però que no calia tenir por perquè no anaven acompanyats per militars de Kabila. El visitant, que no era ni americà ni blanc, ens esperava al pati de la concessió del cap del poble, envoltat de gairebé tots els vilatans. Quan vam arribar es va aixecar per dir-nos bon dia. L’acolliment calorós d’aquest visitant desconegut em va tranquil·litzar una mica. En el fons em deia que una persona tan tranquil·la, somrient i amable no podia forçar-nos a anar a Mbandaka. Sempre hi hauria una manera de negociar amb ella. Desprès d’una petita pausa, que em va semblar una eternitat, em va demanar si era Béatrice, i em va ensenyar una foto meva presa en el meu darrer viatge a Bèlgica el 1995. Estava una mica torbada: com és que aquest home que mai havia vist podia saber el meu nom i tenir una foto meva? No em podia pas imaginar que el meu calvari estava a punt d’acabar. El nostre visitant es deia Mathieu i era enviat per una ONG de Mbandaka. Quan es va donar a conèixer, vaig embogir durant uns segons. No puc descriure la joia que vaig sentir, després d’uns segons d’estar flotant, quan vaig comprendre que els meus amics m’havien trobat. Només me’n recordo d’haver abraçat la Virginie tot rient fins a perdre l’alè.

El Mathieu em reservava una altra gran sorpresa. Quan em vaig calmar i vaig seure a la cadira que el cap del poble m’oferia, em va anunciar molt calmosament que el Frans l’acompanyava. Tot i que només coneixia una persona que portés aquest nom, no vaig comprendre de seguida a qui es referia el Mathieu. No em podia imaginar que el meu amic Frans, que devia trobar-se a desenes de milers de quilòmetres de Bonde, pogués ser la mateixa persona de qui el Mathieu em parlava. Per una vegada a la vida, el que em passava superava de molt lluny els meus somnis més esbojarrats. El Frans era un gran amic des de feia molt de temps. La nostra amistat havia començat a Gitarama el 1988 quan començava el meu treball al Centre de Servei a les Cooperatives. Aquesta amistat estava basada sobre una fe comuna en la pagesia africana i una recerca comuna de quin podia ser el nostre paper en tant que animadors del desenvolupament.

L’arribada del Frans a Bonde va ser la cosa més bonica que m’havia passat des de l’octubre de 1996. Durant els deu dies que vam estar junts no vaig parar de parlar. No li deixava temps de dir cap paraula, de tantes coses que tenia per explicar-li. Li explicava amb detalls tot el que m’havia passat des de feia un any, i deu dies em semblaven molt curts.

Vaig marxar de Kinshasa cap a Bèlgica a principis d’abril de 1998.

Epíleg

El testimoni de Marie Béatrice Umutesi travessa tot el conflicte ruandès dels darrers anys i ens mostra el drama humà sofert per les poblacions de l’Àfrica dels Grans Llacs.

El conflicte ruandès arrenca de molts segles enrere. La dominació de l’oligarquia tutsi va ser aclaparadora durant cinc segles i la població ruandesa va malviure en un règim pràcticament d’esclavatge fins a l’anomenada Revolució social de 1959, en què la classe dominant és foragitada del poder i abandona el país.

L’1 d’octubre de 1990 el Front Patriòtic Ruandès (FPR), l’antiga oligarquia dominant, ataca Rwanda amb el suport d’Uganda i ocupa una part de la prefectura de Byumba, d’on és originària la Béatrice. Tot i que ella en aquells moments residia a Gitarama, al centre del país, a través de la seva família s’assabenta de les massacres que l’FPR comet a la zona que ocupa i el desplaçament de població que provoca.

Quan el 6 d’abril de 1994 l’FPR abat l’avió presidencial, assassinant els presidents de Rwanda i Burundi amb el seu seguici, es provoca una reacció en cadena que durà a la persecució sistemàtica i les massacres generalitzades de la població tutsi per part de les milícies hutus, el que s’ha qualificat com a genocidi tutsi. La Béatrice es troba a Kigali i n’és testimoni directe. Tot i ser hutu, diverses vegades tem per la seva vida i la de la seva família davant els milicians assassins de la seva pròpia ètnia. Alhora, l’FPR massacra sistemàticament la població hutu en els territoris que controla i pels llocs on passa en la seva ofensiva que el durà a la presa del poder el juliol de 1994. Uns dos milions i mig de persones es refugien als països limítrofs, sobretot al Zaire i Tanzània.

La Béatrice viurà als camps de refugiats de Bukavu, al Zaire, durant dos anys i quatre mesos. D’antuvi, és nomenada responsable del programa d’autoorganització de les dones als camps i després coordinadora del Col·lectiu d’ONG ruandeses a Bukavu, cosa que li permet sentir especialment el batec de la població refugiada, que és també el seu.

Quan l’octubre de 1996 els camps són atacats pels exèrcits tutsis de Rwanda, Uganda i Burundi, una part de la població és agafada en tenalla i obligada a tornar a Rwanda, i la que fuig serà perseguida sistemàticament per l’FPR. La Béatrice inicia un periple agònic que la durà a travessar el subcontinent zairès d’una punta a l’altra durant tot un any. Descriu detalladament el calvari dels refugiats ruandesos a la selva congolesa: les massacres, els infants que moren desnodrits, les dones que moren de part, els ancians que no poden seguir, els que són abandonats a la vora del camí i devorats pels insectes, la manca de solidaritat davant la mort segura si s’aturen… Però, alhora, com una llum, els petits i grans gestos de solidaritat entre els mateixos refugiats, i també els de la població zairesa envers ells.

I, des del fons, un crit que es va repetint: per què aquest abandonament de la comunitat internacional? Per què se’ns qualifica a tots de genocides? Per què ens ven l’ACNUR? El relat és purament testimonial i defuig l’anàlisi política, però a través d’ell podem endevinar que al darrere s’hi mouen interessos molt poderosos. El Zaire o Congo posseeix un dels subsòls més rics del planeta, una de les conques més cabaloses i una posició clau en la geoestratègia del continent africà. França ha exercit un paper important durant la primera part del conflicte, amb greus responsabilitats en les massacres de població tutsi el 1994, però la clau de comprensió està en el suport dels Estats Units als exèrcits tutsis de Rwanda i Uganda, amb presència d’assessors militars i concessions mineres a multinacionals nord-americanes. Així també s’entén l’intent d’amagar la presència mateixa dels refugiats a la selva zairesa, de minimitzar-ne les massacres en l’informe de l’ONU, i de qualificar les massacres tutsis com a genocidi mentre se li nega aquest qualificatiu a les massacres hutus, a fi de donar legitimitat a l’FPR com a força que va aturar el genocidi tutsi i ara evita que es torni a repetir. La mateixa autora se cenyeix a aquesta terminologia, encara avui políticament correcta, per evitar polèmiques que puguin enterbolir la centralitat del que vol transmetre: el terrible patiment de les poblacions innocents enmig d’un huracà que elles no han desencadenat.

El cert és que milions de persones han mort i que el conflicte i les matances continuen, com ho palesa l’informe d’abril 2001 de la International Rescue Committee, una agència nord-americana d’ajut humanitari, que quantifica en tres milions els morts congolesos a causa de la guerra. El Zaire, ara República Democràtica del Congo, continua ocupat, la seva gent assassinada, les seves riqueses saquejades i els autors materials d’aquests fets segueixen al poder a Rwanda i Uganda. La part que perdé la guerra el 1994 està sent jutjada i condemnada com a genocida pel Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, mentre que la que va guanyar i governa ara amb suport exterior roman impune, sense ser molestada per ningú.

En fi, tenim entre les mans una gran història formada per moltes històries personals, que ens emociona intensament i posa noms a les víctimes anònimes d’aquesta enorme tragèdia. Com diu Jan Vansina, historiador nord-americà especialitzat en història antiga de l’Àfrica, el llibre de Marie Béatrice Umutesi hauria de formar part del currículum de totes les escoles i instituts de l’Àfrica Central i de l’Est. I, afegiríem nosaltres, hauria d’estar damunt la taula de responsables polítics occidentals, accionistes de transnacionals mineres, representants a les Nacions Unides i periodistes creadors d’opinió pública.

Joan Casòliva i Barcons