Introducció

Genocidi és un terme jurídic definit pel dret internacional. En el cas de Rwanda -però no només allà- aquest terme ha rebut a més una connotació política i econòmica perquè se’n fa un ús abusiu. Genocidi significa en aquest darrer cas un salconduit enfront del qual ningú es fa més preguntes. Fins fa poc ningú gosava abordar aquest tema. Si es vol parlar de genocidi a Rwanda, s’entén que ha d’estar clar que fa referència al genocidi contra els tutsis. Però aviat es veurà que no tan sols els tutsis van ser assassinats. Per necessitats de la causa es va inventar un nou estament de la població i es va assenyalar com a víctima: “els hutus moderats”. Ben entès, assassinats pels mateixos culpables. I així, per a l’FPR/APR(1) no hi havia cap ombra. Amb mitges veritats -ja que això no és evidentment del tot fals- sempre és difícil d’operar. Però hi ha una demanda d’idees simples. I la resposta era enginyosa.

El govern ruandès de Habyarimana va ordir una estratègia sistemàtica d’extermini, el pretès “pla”? I si ho va fer, el poder actual de l’FPR/APR a Kigali representa les “víctimes”? Potser hi havia un pla, potser no. Això encara s’ha de demostrar.(2)

És el mateix per a l’FPR? Tenia també un pla d’extermini dels hutus? Manquen encara proves sòlides. Poc temps després de la presa del poder per les armes el juliol de 1994, operat per l’FPR, vam cridar l’atenció sobre les greus violacions dels drets humans, les matances massives i el terror.(3) Vam demanar amb insistència que hi hagués una investigació, però ningú estava disposat a prestar-hi atenció. Mentrestant, ens trobem amb dues guerres més enllà i sempre és “el” genocidi d’allò que es parla, mentre que un bon nombre d’instàncies es demanen per què només s’atribueix un rol de víctima i un rol de culpable.

Mètode de dissuasió

Des d’octubre de 1990, la població ruandesa ha viscut una veritable catàstrofe humanitària. Tutsis i hutus n’han estat víctimes. En certs moments, els uns més, els altres menys, a vegades els dos alhora estaven en el punt de mira. Qui els comptarà? Al principi es parlava d’un milió i mig de tutsis!…Els hutus ja no importaven. Quan ha estat més que evident que això era impossible, s’ha reduït aquest nombre a un milió. Però si un milió de tutsis haguessin estat massacrats -suposant que n’hi haguessin tants- no en quedaria cap, i això és contrari a la realitat. Aleshores, s’hi ha afegit els famosos “hutus moderats” perquè semblés creïble. Pobre del temerari que gosi admetre això: ell o ella serà titllat de minimalista, revisionista, racista, simpatitzant o fins i tot còmplice, etc. Tota una panòplia terminològica està disponible. Encara ara el Tribunal Internacional d’Arusha (ICTR: International Criminal Tribunal for Rwanda) utilitza sempre aquest nombre de milions de tutsis massacrats.

“Assassí”, “culpable”, són termes jurídics que haurien de ser provats abans d’aplicar-se a un o altre individu. Només poden assenyalar individus, ja que governs o règims no poden ser castigats ni anar a parar a la presó. Les estimacions del nombre de “culpables” (hutus, per suposat) van de deu mil a tres milions. Així doncs, a Rwanda els cent-trenta mil presoners actualment romanen detinguts sense procés, no per la seva culpabilitat individual sinó pel caràcter col·lectiu lligat a la seva detenció. És un mètode de dissuasió que funciona. És un avís constant als hutus (que gairebé tots tenen un marit, un fill, un germà, un cosí, un parent a la presó) que aquest règim té el poder i no pot ni vol negociar sobre això. Tots els hutus són globalment estigmatitzats com a “genocides”, malgrat els hutus víctimes de les guerres a Rwanda i al Congo, malgrat els hutus víctimes dels exterminis. Hi ha més víctimes hutus que els dissortats de Kibeho, on 4000 hutus van ser assassinats, més que tots aquests cadàvers flotant sobre el riu Akagera i les desenes de milers assassinats a la província de Byumba (4), etc. El dol dels seus morts no està permès als hutus.

Cap recurs en justícia per als vençuts

Per què? No és pas perquè tot això estigui basat sobre dades inatacables, sinó perquè ha esdevingut d’una enorme importància política i estratègica per al règim FPR/APR a Kigali. L’ONU no roman pas sense taca i calla -i no tan sols ella- i Kigali ho sap. No es tracta d’una recerca de justícia (malauradament és una ocasió perduda), ja que Kigali i Bujumbura, però també Kampala, romanen fora de l’abast de tota justícia. (5) La justícia serveix, aleshores, per consolidar el poder i la influència del règim. Com més els “altres” són condemnats, més bé ens en sortim “nosaltres”!…

Però aquí hom s’enganya lamentablement, sobretot si un mateix ha comès crims greus contra la humanitat, crims de guerra i sens dubte també actes de genocidi. L’extermini de la població hutu continua encara i en tot moment, i això no es pot pas negar ni tapar eternament per una “complicitat del silenci” internacional. Tampoc per una política d’Occident que pensava manifestament que per acabar-ho: “val més una fi per a l’esglai”. El resultat és ara un esglai sense fi.

Manipulació en tres fases

La manipulació del terme “genocidi” per Kigali és prou simple: s’actua en tres temps. Es tracta, primer, d’imposar una visió fàcilment intel·ligible: bons i dolents, cowboys i indis, assassins i víctimes, hutus i tutsis.

Per això, no hi ha cap temor a fer servir voyeurisme mediàtic, d’exhibició de cadàvers, mentides i mitges veritats. Es juga amb insistència sobre el registre emocional per a un públic ignorant i igualment per a una bona part de polítics ignorants. (6)

En una segona fase, l’opinió així establerta ha de ser consagrada i repetida de tal manera que esdevingui una evidència sagrada i inatacable. Convé, aleshores, utilitzar grans eslògans fets amb paraules de xoc com genocidi, procés d’intenció, esquadrons de la mort, revisionisme, minimalisme, pla d’extermini… Això redueix al silenci el qui pogués ficar-se al cap d’aixecar el dit petit.

En fi, el mite està a punt per ser rendibilitzat. Ara ningú gosarà parlar-ne més, ja que les més honorables organitzacions ja s’han compromès i no permeten cap alternativa. És terrorisme diplomàtic i intel·lectual de la pitjor mena, ja que això exclou tot tracte i tota obertura cap a un diàleg. D’altra banda, el resultat d’aquesta situació ja ha portat a una nova fase de guerra, aquesta vegada a tota la regió. Però per poder arribar aquí, cal que els “altres” -llegiu els hutus-, d’entrada siguin diabolitzats en massa, de manera que siguin execrats per tothom. Els “bons” -llegiu els tutsis- reben, aleshores, tota mena de comprensió. Aquest ordre d’idees funciona com en el món publicitari dels refrescos: és una porqueria, però tothom diu que té bon gust. Però, n’hi ha de “bons” i “dolents”?

Coneixement convencional

Tot això és el resultat del que Tony Waters (7) anomena un “coneixement convencional”. Idees i tesis generalment admeses que per una simplificació són tal qual molt còmodes. Si s’acosten o no a la realitat, és una pregunta que rarament es fa. Sobretot perquè polítics i representants del mitjans de comunicació estan obligats a prendre decisions ràpides i tenir a punt una justificació de les seves decisions. Amb tot, l’experiència els hauria d’ensenyar que decisions i judicis basats sobre un coneixement convencional són rarament fiables i no solen portar a bons resultats.

Amb la manera de recollir i transmetre la informació ja n’hi hauria d’haver prou per posar-nos en guàrdia en la formació d’una opinió. Ja que aquesta informació habitualment és espigolada en moments de crisi i catàstrofe. L’emotivitat hi juga un paper enorme. Cada periodista o qualsevol persona amb uns mínims coneixements històrics se n’hauria de donar compte. Demaneu als oficials superiors de la MINUAR (8) sobre quin coneixement convencional van haver d’establir la seva estratègia i la seva política. Encara ara curen les seves nafres amb amargor. (9)

Normalment els qui passen la primera informació en moments de crisi són les organitzacions d’ajut humanitari, els cooperants sobre el terreny i les missions diplomàtiques. Aleshores s’arriba molt ràpidament a idees generalment admissibles i simples. Sovint això contribuirà també a la justificació de la presència, l’estratègia i les necessitats (financeres) de l’informant. Altres que tenen una millor comprensió i coneixement de la realitat, la cultura i la llengua local (pensem especialment en el món missioner) no es tenen en compte. Pitjor encara! En el cas de Rwanda cal imposar-los el silenci, acusant-los eventualment de complicitat, minimalisme, feixisme, racisme, etc. o intimidant-los. Alguns fins i tot han estat eliminats físicament.

Heus aquí una mostra de la terminologia utilitzada en l’informe d’un expert sobre l’Església a Rwanda, informe encomanat pel fiscal del Tribunal Internacional d’Arusha: Obsessiva preocupació per la raça; creació d’una teologia destructiva de divisió ètnica; predicar el racisme, la superioritat ètnica i genètica; jugar la carta ètnica; predicar una teologia pervertida i racista, etc. En resum, un centenar de pàgines d’aquest estil.(10) Però vista la urgència, cal arribar de pressa a idees fàcilment acceptades i aleshores no hi ha més temps per a anàlisis. A les persones que tenen una altra opinió, un millor coneixement i visió de la situació, cal imposar-los el silenci. No es busca la veritat; es construeix de pressa una opinió, una posició i s’hi fan correspondre uns fets sense que hi hagi necessàriament relació de causa e efecte.

Pujades elevades d’adrenalina, situacions emocionals, necessitat de material i mitjans, justificació envers els qui hi ha al darrere, vendes per als diaris i els patrons dels mitjans de comunicació, manca d’autodisciplina i autocrítica, ignorància pel que fa a la transmissió oral i cultural, literatura per als interessats i els donants de les organitzacions…, no són més que alguns dels ingredients que avui estan a la base de la formació d’opinió, descriuen situacions, influeixen decisions polítiques, determinen pronunciaments de justícia i fan pressió sobre la recerca científica.(11)

Això potser és inevitable en una primera fase, però no pot pas esdevenir una veritat consagrada que continuï sent un obstacle per a les anàlisis serioses. Pitjor encara, els informes i comunicats provinents del terreny -els famosos sitreps de l’argot, per situation report– són transmesos arreu de forma incontrolada i encara han de contribuir a fornir els ingredients emocionals indispensables per anar a trucar a la porta dels benefactors.(12) Una confiança cega en aquesta mena d’informació condueix inevitablement, a mig termini, a frustracions. Pel que fa a Rwanda això sembla una evidència. Exemples a Cambotja, Somàlia, Líbia, exIugoslàvia, el Congo… existeixen en abundància. Polítics, militars i cooperants seriosos ho reconeixeran i hi estaran plenament d’acord.

Pau i reconciliació per a un Tribunal?

Les claus per a una solució i una reconciliació a Rwanda, Burundi, el Congo, Uganda, es troben en un Tribunal internacional? Ja que aquesta també és una de les múltiples idees convencionals en circulació. Permeteu-me de dubtar-ne. Sense voler retreure el fet que el Tribunal d’Arusha porta en si moltes llacunes (és el mínim que se’n pot dir), els altres exemples de tribunals internacionals en el passat han provat ben poc que poguessin engendrar reconciliació i pau. No es pot pas afirmar de manera absoluta que Nuremberg, per exemple, hagi aconseguit la reconciliació entre alemanys i jueus. Això s’ha fet per altres mitjans. La justícia no aporta necessàriament la pau, per bé que la pau sense justícia no pugui sobreviure gaire temps. Un tribunal internacional no sembla, tanmateix, totalment superflu, encara que només sigui per dissuadir militars i altres senyors de la guerra d’arriscar-se en el futur a cometre crims de guerra.

El Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (ICTR) ha mostrat en el passat que contenia en si tots els gèrmens per a la perpetuació de l’odi i la injustícia a la regió. Ha calgut intervenir moltes vegades en el seu si per extirpar la corrupció i la mala gestió. Molts jutges, fiscals (13), funcionaris de secretaria són joves, inexperimentats, no s’ennueguen pas gaire per coneixement dels expedients i provenen majoritàriament de països que es preocupen poc de la justícia.

L’ICTR està regulat pels Estatuts del Tribunal per a Iugoslàvia i pot adaptar aquests estatuts “a la realitat ruandesa” (art. 14). Aquests canvis es basen sobretot en la parcialitat i l’arbitrarietat. Així, els drets de la defensa són vulnerats greument. D’aquí que un bon nombre d’advocats de la defensa estiguin molt desanimats. En alguns casos, l’acusació fins i tot no ha d’aportar proves quan es tracta d’un fet declarat “de notorietat pública”. Una notorietat pública que, sobretot a través dels mitjans de comunicació, ha començat a tenir la seva pròpia existència. Això per dir que un Tribunal internacional també es recolza en un coneixement convencional que es troba en cada quiosc. (14)

L’ICTR (15) adopta una posició preconcebuda que s’aparta amb prou feines de les idees convencionals generalment admeses. Així, navega totalment en les aigües de l’actual política ruandesa tribalista i expansionista, que prossegueix de manera armada fins al Congo. A més, els informes i altres proves que acusen els responsables de l’FPR són deliberadament i sistemàticament dissimulats: l’informe Gersony sobre les matances del període de juliol a desembre de 1994, l’informe Hourigan i el testimoniatge de J.P. Mugabe -antic oficial d’informació de l’FPR- sobre l’atemptat comès per l’FPR contra l’avió del president Habyarimana, nombrosos informes sobre les matances comeses per l’FPR des de 1990 provinents d’associacions de drets humans com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, l’Associació de Juristes africans, etc. (16)

Amb tot això, en el pla internacional l’ICTR és “políticament correcte” del tot. Vencedors i aliats no són citats per la justícia. Els crims de guerra i els actes de caràcter genocida esdevenen així moneda corrent mitjançant la qual els senyors de la guerra poden justificar i mantenir la seva conducta escandalosa. Això els posa a ells mateixos fora de l’abast i dóna als seus aliats un toc d’impunitat. És el que passa actualment. Tot això no té gaire relació amb una possible reconciliació entre ruandesos, siguin o no siguin còmplices.

Altres països on han tingut lloc matances semblants han demostrat que és perfectament possible realitzar la reconciliació i la cooperació entre diferents grups de població sense fer intervenir una justícia ritual. Fou el cas de Kenya amb els Mau-Mau, però també d’Uganda, del Zimbabwe de Ian Smith i recentment de l’Àfrica del Sud. Les detencions massives a Rwanda tenen tota l’aparença d’una temptativa per un règim minoritari de mantenir-se pel terror i la intimidació. Però això no té res a veure amb la reconciliació i la pau.

L’espectre dels Interahamwe

Es pot continuar així amb altres idees convencionals que corren al voltant dels Grans Llacs. Els Interahamwe (17) amenaçarien les fronteres de Rwanda. Una posició adoptada també (seguint l’exemple de Paul Kagame) per la diplomàcia i política belgues. Per consegüent, els Interahamwe han de ser separats dels altres refugiats. Això il·lustra com s’actua sense consideració pensant que és possible distingir i separar els refugiats dels Interahamwe i els exmilitars. Els Interahamwe són una milícia que va impel·lir uns joves a protegir-se en un moment de crisi i guerra. Es pensi el que es pensi, gaudeixen de la consideració d’una part de la població refugiada, fins i tot si alguns han comès actes criminals greus envers la seva pròpia població. Però ells no han romàs tots Interahamwe o membres de grups paramilitars. No tots han assassinat. Si podem creure algunes informacions, fins i tot n’hi ha que s’han passat a l’FPR. (18)

El que importa és que si unes milícies tenen en període de crisi una certa legitimitat entre la població, no està del tot establert que siguin un bon punt de partença per poder predir com, uns grups de població amb els seus sentiments nacionalistes, es comportaran, per exemple, en els camps de refugiats. L’abandonament de les terres ancestrals, la fugida i l’estada en un camp de refugiats constitueixen un moment de crisi per a aquesta població. Però aquestes antigues milícies no diuen res de com evoluciona ara la relació entre aquests joves i les seves famílies. Utilitzar l’espectre dels Interahamwe per explicar l’oposició de la població a un retorn a Rwanda és inconsiderat i certament inexacte. Però heus aquí encara el resultat del coneixement convencional que continua enfonsant la crisi ruandesa en un cul-de-sac.

Només hi ha… ruandesos

Una altra idea convencional que circula és que no hi ha hutus i tutsis, sinó tan sols ruandesos. Si és veritat que Rwanda forma un tot cultural, que la seva població parla una llengua comuna, el kinyarwanda, i que es pot parlar doncs d’una identitat ruandesa, també és cert que els habitants hi reconeixen tres grups ben diferents. Els ruandesos anomenen aquests grups ubwoko, un terme que de fet no es pot traduir: grup familiar, llinatge, clan, ètnia, casta, classe, tribu…!?!… No encetarem aquí aquesta discussió, que d’altra banda només és purament acadèmica. Fins i tot en la literatura especialitzada no hi ha conceptes unànimes sobre tots aquests elements diferents de la societat. Un fet és cert: que aquests tres grups, hutus, tutsis i twas, es distingeixen i es reconeixen com a tals.

Pertànyer a un grup ètnic, cultural, social o a una unitat lingüística no és de cap manera deshonrós. Al contrari! Però si es refusa reconèixer aquestes sensibilitats ètniques o relatives a un grup a l’Àfrica, els problemes ètnics, amb totes les conseqüències inherents, tenen certament davant seu un futur molt vast però dramàtic! Negar el caràcter ètnic serveix sovint per establir una agenda sòrdida. D’antuvi, consisteix en atiar i manipular les sensibilitats per negar-les i dissimular-les després, amb el pretext de voler construir una societat sense distincions ètniques. Ben entès, dominada pels propis congèneres. Sempre ha estat així a Burundi. Des de fa més de trenta anys, els ideòlegs a Burundi proclamen que no hi ha ètnies, que només hi ha burundesos. Mentrestant, amb la regularitat d’un rellotge de campanar, eliminen els “altres”. Ara passa el mateix a Rwanda i als països veïns, on l’eix Kampala-Kigali-Bujumbura terroritza la regió.

Els tutsis eren massacrats per ser tutsis; els hutus són massacrats per ser hutus. És així. Això s’ha manifestat diverses vegades a la regió i això romandrà així durant molt de temps encara si no hi ha un acord sobre nous mecanismes de gestió del conflicte que poden també, en el moment oportú, ser afinats. Reemplaçar un règim majoritari per un règim minoritari encara més intolerant i cruel no resol res. No és intentant contínuament d’eliminar un dels antagonistes que es construeix una societat. Tampoc escrivint una “nova història” i imposant un rentat de cervell ideològic, com a la Rwanda actual. Habitualment això anuncia una nova fase que encara esdevindrà més tràgica que aquella de la que es volia sortir.

Com s’exerceix el poder

Sembla important que les causes d’aquest drama regional no puguin centrar-se només en l’etnicitat. Es tractava i es tracta sempre de “poder” que colpeix quan el fruit està madur. Per prendre’l o mantenir-lo, tard o d’hora cal alinear la població darrere de si mateix. Mentrestant es pot explotar o crear descontentaments i susceptibilitats. Així es fa amb l’etnicitat. Però també amb l’atur, la situació desafavorida, l’analfabetisme, la manca de terres, les catàstrofes, la sobrepoblació, la religió, la corrupció, etc. poden ser utilitzats en el mateix sentit. En si, la pobresa, l’atur, etc. no constitueixen una raó suficient per a un genocidi (ja que en aquest cas el món sencer estaria constantment en flames), però són ben utilitzats i mantinguts per exacerbar els estats d’ànim.

Tanmateix, l’etnicitat – o anomeneu-la solidaritat de grup – és talment estimulada i sostinguda fins a l’extrem que esdevé ineludible. A Burundi són els tutsis de la línia dura els qui tenen el poder i el volen guardar. A Rwanda el mateix grup ètnic emparentat està experimentant el mateix. Aquestes constatacions no es poden pas bandejar amb un simple gest.

Conclusió

Al costat d’aquesta mostra de concepcions errònies, moltres altres encara estan en voga a la regió dels Grans Llacs. El coneixement convencional irreflexiu que ara s’hi ha incrustat, exigirà un tribut feixuc per a la pacificació de la regió. Són molt nombrosos els qui han jugat a aprenenents de bruixot, que s’han arrenglerat quan la caixa de Pandora s’ha obert sense saber el que contenia i… el que en sortia. La crisi a l’entorn dels Grans Llacs és d’una enorme complexitat. Si hagués estat fàcil, faria temps que s’hauria trobat una solució. És indispensable fer una anàlisi correcta de la situació política i de les seves causes. Però des de fa ja dotze anys, per comoditat se segueix remugant un consens generalment admès, però això s’ha revelat fins ara un mal conseller per a una política afinada i realitzable. Això ha posat tota la regió en una situació sense perspectiva, on els senyors de la guerra mouen els fils i tenen l’interès posat en què això encara pugui durar el major temps possible.

Notes

  1. Front Patriòtic Ruandès/Exèrcit Patriòtic Ruandès.

  1. Heus aquí alguns arguments claus que han estat presentats per sostenir l’existència d’un pla del govern de l’època per massacrar tots els tutsis: algunes setmanes abans del genocidi el govern hauria importat matxets. Després es va veure que era… un comerciant (tutsi) de Kigali que els havia encomanat segons el seu programa d’importació habitual. Una altra diguem-ne “prova”: el coronel Luc Marchal de la MINUAR rep una “alta personalitat” desconeguda. Aquest devia ser, segons ell, un alt funcionari “ja que podia entrar sense problemes a l’edifici del MRND” (el partit al poder). Venia a dir que hi havia dipòsits d’armes que feien suposar l’existència d’un pla de genocidi contra els tutsis. Marchal va veure l’home, que es presentava com Jean-Pierre, per dues vegades a la penombra. I aleshores Jean-Pierre va ser identificat i va resultar ser… un xofer del partit. Que el govern tingués dipòsits i amagatalls d’armes i municions entra dins la normalitat en temps de guerra. L’FPR també en tenia i en té. Cada país en té! Encara una altra prova: algú hauria dit que, si això o això altre arriba, “l’Apocalipsi esclataria”. Això també hauria de ser un altre signe evident d’un pla de genocidi. Cada paraula, cada proposició o expressió és interpretada seguint tesis preconcebudes. Encara un altre dels anomenats arguments: el govern posseïa llistes de tutsis sospitosos. Però cada govern té llistes de persones sospitoses o per vigilar. També l’FPR ho feia… però això no compta!… Racionalisme i sentit de la realitat fan molta falta!

  2. Serge Desouter. & Filip Reyntjens, Juny 1995. — Les violations des droits de l’homme par le FPR : un plaidoyer pour une enquête approfondie — 2 tomes. 150 pg. Rijks Universitair Centrum. Antwerpen RUCA. Institut de politique et de gestion du développement. Centre d’Etude de la Région des Grands Lacs d’Afrique centrale. Working paper.

  3. Malgrat la limitació de la competència, només a l’any 1994, l’FPR no està fora de l’abast del TPIR-ICTR: l’ofensiva de l’APR al nord del país, a principis d’abril de 1994, va ser particularment mortal per als civils. Fins a tal punt que hom es pot demanar si l’amplada de la “despoblació” a la prefectura de Byumba no va arribar a desenes de milers de víctimes. Per consegüent, és curiós constatar que es deixa l’FPR fora de tot judici. “La fiscal del Tribunal, Carla del Ponte, no amaga que abans de fer una investigació contra els militars de l’FPR, primer ha de saber si compta amb el suport del general Kagame, ‘l’home fort de Rwanda’. És xocant.” (J-M. Vianney Ndagijimana. o.c.)

  4. La competència del Tribunal Internacional d’Arusha està limitada en el temps (únicament l’any 1994) i deixa l’FPR fora de l’abast, ja que se sap que la major part dels seus danys han estat comesos abans i després i es continuen cometent en tot moment. Així, s’assisteix a una justícia de dues velocitats on el vencedor és presumpte innocent i el vençut culpable. Així, el Tribunal practica una justícia selectiva i discriminatòria que confereix als criminals de l’FPR una impunitat automàtica, com si els centenars de milers de ruandesos assassinats per l’FPR no fossin dignes de la protecció internacional.

  5. La cadena americana CNN va tenir la barra de fer repetir la distribució de galetes vitaminades per poder filmar l’envestida d’una massa de gent afamada als camions des d’on es llençaven les galetes. Hi ha periodistes occidentals que no estan lliures de culpa i no es poden excusar de no haver pres partit i no haver donat una informació selectiva.

  6. Tony Waters. 9 Desembre 1997 – Conventional Wisdom and Rwanda’s Genocide : an Opinion -. African Studies Quaterly.

  7. Missió Internacional de Nacions Unides a Rwanda, una força militar de l’ONU a Rwanda.

  8. Luc Marchal. 2001 – Rwanda: la descente aux enfers – Labor.

  9. Hugh McCullum. Octubre 2001 – role of the church in the rwanda genocide — (expert report at the request of the International Criminal Tribunal for Rwanda). Sourthern African Research and Documentation Centre (SARDC) Harare, Zimbabwe.

  10. Fins i tot certs científics pateixen d’aquesta formació d’idees convencionals i gosen anomenar-se “historiadors de l’immediat” !?! No els va pas malament!

  11. William Shawcross. 1984 – The quality of mercy: Cambodia, holocaust and modern conscience – Simon and Schuster. N.Y.

  12. Un d’ells demanava si Butare, la ciutat universitària de Rwanda, es trobava al Congo o a Rwanda.

  13. Un groupe d’associations dénonce. 4 abril 2001 —Y aura-t-il une fin au drame rwandais ? La justice, la paix, la réconciliation, la démocratie, le développement, où en est le Rwanda en 2001 ? — Buzet.

  14. A nivell econòmic, l’ICTR ha produït una revolució a la ciutat d’Arusha. La infraestructura, l’hàbitat i el sector hoteler han arribat al cim des que milers de treballadors i empreses viuen al voltant del Tribunal i en treuen profit. El cost de la vida s’ha enfilat.

  15. J-M. Vianney Ndagijimana. 16 febrer 2002 – Journée européenne pour le Rwanda -.

  16. Nom d’una milícia hutu considerada responsable de moltes matances durant “el” genocidi.

  17. Gérard Prunier. 1994. — Rwanda: Update to end of November 1994 — http://www.unhcr.ch/refworld .writenet/wrirwa02.htm

facebook
Twitter
Follow