Amb l’assassinat de Sayed Hassan Nasral·là i de diversos alts dirigents de l’Hesbol·là a Beirut –expressament sense previ avís al Pentàgon– Netanyahu va donar el tret de sortida a una implícita ampliació israeliana de la guerra a –utilitzant el terme d’Israel– els “tentacles del pop”: L’Hesbol·là al Líban, Ansarul·là al Iemen, el govern sirià i les forces iraquianes Hash’ad A-Shaabi.

Doncs bé, després de l’assassinat d’Ismail Haniyeh i de part dels quadres dirigents de l’Hesbol·là (entre ells un general iranià d’alt rang), l’Iran – demonitzat com “el cap del pop”– va entrar al conflicte amb una andanada de míssils que van tenir com a objectiu aeròdroms, bases militars i la caserna general del Mossad, però que intencionadament no van causar cap mort.

Israel va convertir així els Estats Units (i la major part d’Europa) en socis o còmplices d’una guerra que ara ha esdevingut definitivament una guerra del neoimperialisme contra tots els països no occidentals. Els palestins, icones mundials de l’aspiració a l’alliberament nacional, serien aniquilats de la Palestina històrica.

A més, el bombardeig de Beirut, i la resposta de l’Iran, enfronta ara Israel, recolzat pels Estats Units, contra l’Iran, recolzat per Rússia. Israel, adverteix el corresponsal militar de Yedioth Ahronoth, “s’ha de tornar boig i colpejar l’Iran, perquè colpejar l’Iran ‘posarà fi a la guerra actual'”.

Clarament, marca la fi de “jugar net” –d’escalar gradualment, un pas calculat darrere l’altre– com si es jugués als escacs amb un oponent que calcula de manera similar. Tots dos amenacen ara de donar un cop de martell al tauler. “S’han acabat els escacs”.

Sembla que Moscou també comprèn que no es pot jugar a “escacs” quan l’oponent no és un “adult”, sinó un sociòpata temerari disposat a arrasar el tauler, a jugar-s’ho tot a una efímera jugada de “gran victòria”.

Vist desapassionadament, o bé els israelians estan convidant a la seva pròpia desaparició en estendre’s excessivament en set fronts. O la seva esperança rau a invocar l’amenaça de la seva desaparició com a mitjà per atraure els Estats Units. Com en el cas de Zelenski a Ucraïna, “no hi ha esperança” llevat que els Estats Units afegeixin el seu poder de foc de manera decisiva –així ho assumeixen tant Netanyahu com Zelenski.

Així, a l’Àsia Occidental, els Estats Units estan recolzant ara, ni més ni menys, que una guerra contra la humanitat per se, i contra el món. És clar que això no pot redundar en interès propi dels Estats Units. S’adonen els seus panjandrums de les possibles conseqüències que pot tenir per ell posar-se en contra del Món en un acte de flagrant immoralitat? Netanyahu està apostant casa seva –i ara la d’Occident– al resultat de la seva “aposta” a la ruleta.

Hi ha entre els panjandrums la sensació que els Estats Units estan apostant pel cavall equivocat? Encara que sembla que hi ha alguns contraris situats a un alt nivell en l’exèrcit estatunidenc que sí que tenen reserves –com en cada “partida de guerra” que els Estats Units perden al Pròxim Orient–, les seves veus són escasses. La classe política en general clama venjança contra l’Iran.

El dilema de per què hi ha tan poques veus contràries a Washington ha estat abordat i explicat pel professor Michael Hudson. Hudson explica que les coses no són tan senzilles, que manca context. La resposta del professor Hudson es parafraseja a continuació a partir de dos llargs comentaris (aquí i aquí):

“Tot el que ha passat avui es va planejar fa tot just 50 anys, el 1974 i el 1973. Vaig treballar a l’Institut Hudson durant uns cinc anys, del 1972 al 1976. Vaig assistir a reunions amb Uzi Arad, que es va convertir en el principal assessor militar de Netanyahu després de dirigir el Mossad. Allà vaig treballar molt estretament amb Uzi… Vull descriure com va anar prenent forma tota l’estratègia que va conduir als Estats Units d’avui, que no volen la pau, sinó que volen que Israel s’apoderi de tot el Pròxim Orient.

En una ocasió, vaig portar el meu mentor, Terrence McCarthy, a l’Institut Hudson, per parlar de la visió islàmica del món, i cada dues frases, Uzi interrompia: ‘No, no, els hem de matar tots’. I altres persones, membres de l’Institut, també parlaven contínuament de matar àrabs.”

L’estratègia d’utilitzar Israel com a ariet regional per assolir els objectius (imperials) dels Estats Units va ser elaborada essencialment la dècada de 1960 pel senador Henry “Scoop” Jackson. Jackson era anomenat “el senador de Boeing” pel seu suport al complex militar-industrial. I el complex militar-industrial el va recolzar perquè es convertís en president del Comitè Nacional Demòcrata. També va ser dues vegades candidat sense èxit a la nominació demòcrata per a les eleccions presidencials de 1972 i 1976.

També va comptar amb el suport de Herman Kahn, que es va convertir en l’estrateg clau de l’hegemonia estatunidenca a l’Institut Hudson.

Al principi, Israel no exercia realment cap paper en l’estatunidenc; Jackson (d’ascendència noruega) simplement odiava el comunisme, odiava els russos i tenia molt de suport dins del Partit Demòcrata. Però quan s’estava armant tota aquesta estratègia, el gran èxit de Herman Khan va ser convèncer els constructors de l’Imperi estatunidenc que la clau per aconseguir el seu control a l’Orient Mitjà era comptar amb Israel com a legió estrangera.

I, segons Hudson, aquest acord va permetre als Estats Units exercir el paper de “policia bo”, mentre designava Israel perquè exercís el seu paper d’implacable apoderat. I per això el Departament d’Estat va lliurar la gestió de la diplomàcia estatunidenca als sionistes: per separar i distingir el comportament israelià de la pretesa probitat de l’imperialisme estatunidenc.

Herman Khan va descriure al professor Hudson la virtut de Jackson per als sionistes precisament com que no era jueu, defensor del complex militar i ferm opositor al sistema de control d’armaments que estava en marxa. Jackson va lluitar contra el control d’armaments: “hi ha d’haver guerra”. I va procedir a omplir el Departament d’Estat i altres agències estatunidenques de neoconservadors (Paul Wolfowitz, Richard Pearl, Douglas Fife, entre d’altres) que, des del principi, van planejar una guerra mundial permanent. La presa de control de la política governamental va ser dirigida pels antics ajudants de Jackson al Senat.

L’anàlisi de Herman era una anàlisi de sistemes: En primer lloc, cal definir l’objectiu general i després treballar enrere: “Bé, ja veuen quina és la política israeliana avui. En primer lloc, s’aïlla els palestins [en] llogarets estratègics. En això s’ha convertit Gaza els darrers 15 anys”.

“L’objectiu ha estat sempre matar-los. O, en primer lloc, fer-los la vida tan desagradable que emigrin. Aquest és el camí fàcil. Per què algú voldria quedar-se a Gaza quan el que els està passant és això d’avui? Se n’aniran. Però si no se’n van, els hauràs de matar, idealment bombardejant-los perquè això minimitza les baixes internes”, assenyala Hudson.

“I ningú sembla haver-se adonat que el que està passant ara a Gaza i Cisjordània es basa en la idea dels ‘llogarets estratègics’ de la guerra del Vietnam: el fet que es podia dividir tot el Vietnam en petites parts, amb guàrdies a tots els punts de transició d’una part a una altra. Tot el que Israel està fent als palestins a Gaza i a d’altres parts d’Israel es va iniciar al Vietnam”.

Si s’analitzessin aquests neoconservadors, relata Hudson:

“Tenien una religió virtual. En vaig conèixer molts a l’Institut Hudson; alguns d’ells, o els seus pares, eren trotskistes. I van recollir la idea de Trotski de la revolució permanent. És a dir, una revolució en desenvolupament –mentre que Trotski va dir que va començar a la Rússia soviètica i s’estendria per tot el món. Els neoconservadors van adaptar això i van dir: ‘No, la Revolució permanent és l’Imperi estatunidenc –s’expandirà i expandirà i res no ens pot aturar– a tot el món.”

Els neoconservadors de Scoop Jackson van ser portats –des del principi– per fer exactament el que fan avui. Per donar poder a Israel com a representant dels Estats Units, per conquerir els països productors de petroli, i fer-los formar part del gran Israel.

“I l’objectiu dels Estats Units sempre va ser el petroli. Això significava que els Estats Units havien d’assegurar el Pròxim Orient i hi havia dos exèrcits apoderats per fer-ho. I aquests dos exèrcits van lluitar junts com a aliats, fins avui. D’una banda, els gihadistes d’Al-Qaida; de l’altra, els seus caps, els israelians, mà a mà.

El que estem veient és, com he dit, una farsa que d’alguna manera el que Israel està fent és ‘tot culpa de Netanyahu, tot culpa de la dreta d’allà’ –i tanmateix, des del principi van ser promoguts, recolzats amb enormes quantitats de diners, totes les bombes que necessitaven, tot l’armament que necessitaven, tot el finançament que necessitaven… Tot això se’ls va donar precisament per fer exactament el que estan fent avui.

No, no hi pot haver una solució de dos Estats perquè Netanyahu va dir: ‘Odiem els gazians, odiem els palestins, odiem els àrabs, no hi pot haver una solució de dos Estats i aquí hi ha el meu mapa’, davant les Nacions Unides, ‘aquí hi ha Israel: no hi ha ningú que no sigui jueu a Israel –som un Estat jueu–’, ho diu directament.”

Hudson arriba al fons de la qüestió. Ens assenyala el punt d’inflexió fonamental: La guerra del Vietnam havia demostrat que qualsevol intent de reclutament de les democràcies occidentals era inviable. Lyndon Johnson, el 1968, va haver de renunciar a presentar-se a les eleccions precisament perquè, allà on anava, no paraven de produir-se manifestacions per aturar la guerra.

El “fonament” que subratlla Hudson és que les democràcies occidentals ja no poden formar un exèrcit nacional mitjançant el servei militar obligatori. “I això significa que les tàctiques actuals es limiten a bombardejar, però no a ocupar països. Per tant, Israel –les forces del qual són limitades– pot llançar bombes sobre Gaza i l’Hesbol·là, i tractar d’enderrocar coses, però ni l’exèrcit israelià, ni cap altre exèrcit, seria realment capaç d’envair i intentar apoderar-se d’un país, o fins i tot del sud del Líban –de la manera com els exèrcits ho van fer a la Segona Guerra Mundial– per la qual cosa els Estats Units van aprendre la lliçó. Van recórrer als seus apoderats”.

“Llavors, què li queda als Estats Units? Bé, crec que només hi ha una forma de guerra no atòmica que les democràcies es poden permetre, i és el terrorisme [és a dir, cercar enormes morts col·laterals]. I crec que hauries de mirar Ucraïna i Israel com l’alternativa terrorista a la guerra atòmica”, suggereix Hudson.

La qüestió de fons, assenyala, és què llavors implica que Israel continuï insistint a implicar els Estats Units en la seva guerra regional. Els Estats Units no enviaran tropes. No ho poden fer. Els quadres dirigents han provat el terrorisme i el resultat del terrorisme és alinear la resta del món contra Occident, horroritzat per la matança gratuïta i per la ruptura de totes les regles de la guerra.

Hudson conclou: “No veig que el Congrés sigui raonable. Crec que el Departament d’Estat i l’Agència de Seguretat Nacional i els dirigents del Partit Demòcrata, amb la base en el complex militar-industrial, estan absolutament compromesos”.

Aquests darrers podrien dir: “Bé, qui vol viure en un món que no podem controlar? Qui vol viure en un món on altres països siguin independents, on tinguin la seva pròpia política? Qui vol viure en un món on no puguem desviar els seus excedents econòmics per a nosaltres? Si no ens podem quedar amb tot i dominar el món, qui vol viure en un món així?”.

Aquesta és la mentalitat amb què estem tractant. “Jugar net” no canviarà aquest paradigma. El fracàs sí.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: Binyamín Netanyahu rep el Premi Herman Kahn 2016.

Richard D. Wolff i Michael Hudson: Explosió al Pròxim Orient, enfonsament d'Ucraïna? Actuació dels Estats Units? (Dialogue Works, 03.10.2024)