Fins on estan disposats a arribar “els bons” per preservar la seva criminal dominació mundial? Fins a quin grau de bogeria destructiva han arribat?
Els esdeveniments van tan accelerats que m’han obligat a modificar l’esquema d’aquest text. El que era una possibilitat pertorbadora, pel que sembla propera però no immediata, l’atac d’Ucraïna a Crimea, ja ha arribat: Rússia ha repel·lit un atac massiu amb drons a la península. Encara no s’ha tractat d’un mortífer atac amb els promesos míssils de llarg abast. Per això, segurament, Rússia no està reaccionant amb la força demolidora que va assegurar que faria servir en el cas que Crimea fos atacada.
Un deliri cada dia més greu i perillós per a tota la humanitat
En tot cas, el fet inqüestionable és la voluntat OTANista evident d’atacar Crimea. L’excomandant general l’exèrcit estatunidenc a Europa, Ben Hodges, va tuitejar fa uns dies que creu que Ucraïna pot recuperar Crimea fent caure Sebastopol i la Flota del Mar Negre de Rússia amb míssils de llarg abast. Quina serà llavors la propera provocació: un atac a gran escala amb míssils de llarg abast, concretament a Sebastopol, on es va establir el 1804 la important base militar russa, seu de la Flota del Mar Negre?
Si atacar una importantíssima base “enemiga”, que ha de ser russa fins al 2042, segons els acords amb Ucraïna, és exercir la “responsabilitat de protegir” els pobles oprimits… i si, per contra, lluitar per alguna cosa que és pròpia des de fa molt més de dos segles és expansionisme imperialista, aleshores deu ser que Putin és el dimoni reencarnat que ja aleshores duia a terme els seus grans crims imperialistes. O, senzillament, sóc incapaç d’entendre aquest embolic dels nostres herois hollywoodians.
Per als “nostres” cínics líders, sembla que cal “alliberar” urgentment la població de la península. Una població majoritàriament d’ètnia russa, que, enfrontada a la terrible realitat del règim radicalment russòf instaurat a Kíev després del Cop d’estat de l’Euromaidan, va decidir, de manera massiva (més d’un 95%) però errònia (segons ens diuen “els nostres” doctes experts), integrar-se a Rússia. Kurt Nimmo conclou així l’article en què analitza tot això:
“Biden, Blinken, Sullivan i Ben Hodges haurien de llegir la Declaració d’Independència [dels Estats Units]. Parla del dret de separar-se d’un govern tirànic. Però suposo que als nostres ‘servidors públics’ no els interessen aquestes coses avui dia. De fet, molts creuen que pretendre la separació d’un govern abusiu i depredador és terrorisme domèstic.”
Em pregunto, què faria Escòcia si Rússia aconseguís instaurar a Londres un règim neonazi i assassí? I no es tracta de preguntes retòriques. La naturalesa neonazi del règim de Kíev és tan evident que no hi dedicaré ni una línia. I les més de 14.000 víctimes mortals provocades per ell al Donbass els 8 anys posteriors, xifres reconegudes fins i tot per l’ONU però inexistents per a les nostres societats “informades” i “democràtiques”, són la prova que els habitants de Crimea sabien molt bé el que estava succeint i el que els esperava. Però l’atac a Crimea no és ni de bon tros l’única provocació possible. Es tractarà de la desestabilització de Transnístria?, o de la perillosa entrega a Ucraïna d’avions de combat?…
Paral·lelament, les advertències de Rússia davant de tantes provocacions són cada vegada més inequívoques. L’expresident rus Dmitri Medvédev, actual vicepresident del Consell de Seguretat, ha afirmat que el lliurament d’avions de l’OTAN a Ucraïna significarà l’ingrés directe a la guerra. Un parell de dies després, les seves declaracions han estat encara més dures: continuar armant Ucraïna conduirà a un apocalipsi, caldrà oblidar-se de l’anterior vida durant segles fins que els fumejants enderrocs deixin d’emetre radiació, Rússia no permetrà que els esdeveniments prenguin aquest rumb, no està sola en aquest afany, els països occidentals i els seus satèl·lits sumen només el 15% de la població del planeta, els altres som molts més i molt més forts…
I la Xina dóna proves cada cop més explícites de tedi davant les inacabables i creixents manipulacions de l’Imperi de la Mentida. La cínica Bèstia, que està abocant a Ucraïna ingents recursos militars, econòmics i de tota mena, la comença a acusar reiteradament d’estar avaluant la “intolerable” possibilitat de recolzar decididament Rússia. No, això no és una broma. És que “nosaltres” som els bons. Les nostres desenes de sagnants cops d’estat i de grans crims contra la pau són intervencions alliberadores. A diferència de l’il·legal i no provocat atac de Rússia a Ucraïna, que no és res més que una sagnant invasió imperialista.
Estem en una situació absolutament única en la història, una situació absolutament límit
Per tant, la qüestió inevitable i inquietant és aquesta: fins quan mantindrà Rússia la calma davant tanta violació del que qualifica com a infranquejables línies vermelles?; fins quan es frenarà a si mateixa, malgrat que en qüestió de minuts pot arrasar amb míssils nuclears tàctics desenes de milers de membres de les forces ucraïneses o OTANistes que actuen a Ucraïna?; mantindrà la seva autocontenció, una autolimitació que alguns experts, com Craig Roberts, qualifiquen de gran error, un error tan greu que ens portarà a l’únic desenllaç que restarà possible, el de l’Harmagedon nuclear?; tindrà raó Craig Roberts quan afirma que Washington està decidit a arribar fins a final, ja que està convençut que Putin no serà capaç de prendre la decisió nuclear definitiva?
O tindrà raó David Sant quan en la seva documentada i lúcida anàlisi conclou que és molt possible que estiguem efectivament a 60 o 90 dies de la Gran Catàstrofe, ja que seria Rússia la que s’avançaria a un previsible atac total OTANista, igual que el 24 de febrer de 2022 es va avançar a l’imminent gran atac al Donbass per part del règim de Kíev, atac que estaven ja preparant incrementant notablement els seus bombardejos sobre ell? I, com també confirma Scott Ritter, està plenament capacitada per fer-ho:
“Rússia està molt per davant d’Occident en tecnologia d’armes, tant ofensives com defensives, […] si Rússia decidís utilitzar armes nuclears contra ciutats occidentals, no hi ha res a l’arsenal militar defensiu dels Estats Units que pogués impedir que aquests míssils assolissin els objectius previstos.
Pitjor encara, explica que Rússia ja té desplegats els sistemes de míssils Sarmat-II, i aquests míssils –que porten fins a 15 dispositius nuclears de reentrada cadascun– es poden llançar en una trajectòria sobre el Pol Sud, portant-los als Estats Units des d’una direcció per a la qual les forces de defensa nacional dels EUA no estan preparades.
[…] Els Estats Units enfoquen els seus sistemes d’interdicció i seguiment de míssils a la regió del Pol Nord, ja que aquesta és òbviament la distància més curta entre Rússia i els Estats Units continentals. Però els míssils de Rússia tenen l’abast per anar en sentit contrari i viatjar sobre el Pol Sud del planeta.”
És evident la infernal voluntat anglo-occidental de provocar ara a Rússia el mateix esfondrament i desintegració que abans va patir la Unió Soviètica. A l’arrogància lluciferina d’unes elits que se senten amb dret i capacitat per prolongar i fins i tot enfortir per qualsevol mitjà la dominació unipolar de la que han gaudit des de fa tantes dècades, se sumen unes societats adoctrinades i russofòbiques que en la seva immensa majoria (un 85% d’estatunidencs, pel que sembla) estan a favor de la guerra contra la inexistent Unió Soviètica (que fortes les inèrcies emocionals, capaces fins i tot d’impedir-nos veure la realitat!). I no semblen tenir en compte que anar contra la primera potència nuclear no és com anar contra l’Afganistan.
Però de l’altra part hi ha una realitat igualment inqüestionable. Dmitri Medvédev la va deixar molt clara: “Rússia corre el risc de ser destrossada si atura l’operació militar especial (SMO) abans que s’aconsegueixi la victòria”. Alhora, la immensa majoria de ciutadans russos (més del 80%, pel que sembla) són conscients que en aquesta guerra hi ha en joc l’existència mateixa de Rússia i donen suport decididament al Govern de Vladímir Putin. Així que estem en una situació absolutament única en la història, una situació absolutament límit.
La pròxima derrota d’Ucraïna no serà el desenllaç final, ans al contrari: ens acostarà més a la desesperada i feroç urpada última de la Bèstia… però al Kremlin ho saben i faran el que sigui necessari per no arribar a patir l’atac nuclear “preventiu” OTANista
Els imperis no solen passar amb seny el relleu als seus competidors. Més aviat solen esfondrar-se a sang i foc, deixant darrere seu el caos i la desolació. Però aquesta vegada no es tractarà del caos i la desolació provocats després de la caiguda de l’Imperi Romà. Mike Whitney no va amb embuts ni amb generalitzacions abstractes, com aquella de referir-se a “armes de destrucció massiva”, sinó que apunta directament a la “solució” nuclear: “En poques paraules: l’economia de la Xina està superant la dels Estats Units i ni més ni menys que una guerra nuclear pot revertir aquesta situació“.
La derrota d’Ucraïna ja és més propera, com mostra el demolidor informe del Mossad a què ja em vaig referir a la tercera part d’aquest article. Però probablement també estigui més a prop, per tant, la següent i més greu provocació i/o escalada del conflicte per part de la Bèstia. Vegem l’anàlisi d’aquesta derrota d’Occident que fa, amb un final feliç per a la humanitat, Roberto Freeman:
“Pots continuar una guerra només per un temps determinat amb la força del fum i els miralls, els enganys i les il·lusions, les mentides i els comunicats de premsa. Eventualment, però, la realitat t’atrapa. […].
La primera setmana de la guerra, Rússia havia destruït la força aèria i les defenses aèries d’Ucraïna. Per a la segona setmana, havia eliminat la majoria dels arsenals i els dipòsits d’armes d’Ucraïna. Durant les setmanes i mesos següents, va destruir sistemàticament l’artilleria enviada des dels països d’Europa de l’Est que formaven part de l’antic Pacte de Varsòvia, ara membres de l’OTAN. Va desmantellar els sistemes de transport i subministrament de combustible del país. Recentment ha eliminat la majoria de la infraestructura elèctrica del país.
L’exèrcit ucraïnès ha perdut aproximadament 150.000 soldats, un ritme més de 140 vegades superior al de les pèrdues estatunidenques al Vietnam. Això, en un moment en què 10 milions dels seus anteriorment 36 milions d’habitants han fugit del país. Els militars es dediquen a reclutar nens de 16 anys i homes de 60 perquè vigilin les barricades. No pot obtenir munició de reemplaçament. Rússia ha eliminat al voltant del 90% dels drons d’Ucraïna i els ha deixat en gran part cecs. Els terminis de lliurament dels tancs que són l’esperat ‘canvi de joc’ es prolonguen en mesos i anys. No és que això importi.
Recordes tots els altres ‘canvis de joc’ fallits? Els obusos M777 i els vehicles blindats de combat Stryker? Els llançacoets múltiples HIMARS i els sistemes de defensa aèria PATRIOT? Tots canviarien el rumb alhora. Tots han demostrat ser impotents per evitar que Rússia s’apoderi del 20% del territori d’Ucraïna i l’annexioni juntament amb la seva gent a Rússia.
Els Estats Units també han perdut la guerra econòmica. Recorda la predicció delirant de Joe Biden que els Estats Units veurien que ‘el ruble es reduiria a runes’? I que ‘el règim de sancions més estricte de la història afebliria Rússia’, potser fins i tot conduint al derrocament de Putin? El tret ha sortit per la culata. L’any passat, el ruble va assolir la taxa de canvi més alta de la història. El superàvit comercial de Rússia el 2022 de 227 mil milions de dòlars ha augmentat un 86% des del 2021. El dèficit comercial dels EUA durant el mateix període ha augmentat un 12,2% i s’acosta a 1 bilió de dòlars.
Com a resultat de tot això i més, la marea de l’opinió interna s’ha tornat en contra de la guerra. Alts funcionaris a Europa estan parlant obertament sobre com d’insostenibles són les pèrdues i necessiten tornar a les arquitectures de seguretat que van prevaldre abans del cop enverinat recolzat per la CIA a Maidan el 2014. […].
La Corporació Rand, un dels xiuxiuejadors estratègics més ben connectats dels Estats Units, acaba de publicar un informe que afirma que ‘les conseqüències d’una guerra llarga superen amb escreix els beneficis’. Estableix explícitament que els EUA necessiten administrar els seus recursos per al seu proper conflicte més important amb la Xina. Newsweek va titular que ‘Joe Biden li va oferir a Vladímir Putin el 20% d’Ucraïna per posar fi a la guerra’. També va revelar que ‘gairebé el 90% del món no ens segueix a Ucraïna’. Grans sectors d’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia es neguen a donar suport als Estats Units en la demanda de sancions contra Rússia.
[…] Estats Units ha abusat de la seva unció providencial com a nació excepcional. Aquest abús ha estat reconegut, denunciat i ara està sent combatut per la majoria de les altres nacions del món. El futur serà molt diferent per als EUA del que ho ha estat durant els darrers 80 anys, des del final de la Segona Guerra Mundial, quan sobresortia sobre la resta del món com un gegant entre pigmeus. Ucraïna demostrarà haver estat el punt d’inflexió en aquesta transformació […].”
Davant fets tan contundents, em pregunto: amb quins retorçats sil·logismes intentaran salvar la seva honra i ocultar la seva mesquinesa i els seus desvergonyiments els presstituts que fa un any que ens expliquen un cúmul insuportable de falsedats sobre “l’indiscutible desenllaç triomfal ucraïnès” en la “invasió no provocada de Rússia”? Però la prova que segurament no es tracti dels clàssics “beneits útils”, sinó fins i tot de veritables mercenaris canalles, està en el cúmul inacabable de faules i gravíssimes falsedats sobre crims inexistents, crims als que s’ha canviat l’autoria o crims que van ser ja planificats des del seu inici com a esdeveniments de falsa bandera.
La llista és llarga. Només cal citar alguns exemples: la reeducació i fins i tot segrest de nens ucraïnesos, la matança de Butxa, l’atac amb míssils contra Kramatorsk, les violacions en massa per part dels militars russos, l’atac amb míssils a Polònia, els autobombardeigs contra la central nuclear de Zaporíjia…
Igual que a l’Iraq i tants altres grans crims contra la pau, els presstituts han estat uns instruments necessaris per causar tanta mort i desolació. Però em temo que, altre cop, els nostres “progressistes” intel·lectuals i analistes de saló, ben aviat tornaran a fonamentar les seves anàlisis en l’argument d’autoritat. És a dir, en els importants experts i grans mitjans de “reconegut prestigi”. Com ja va passar llavors: en un breu període després de la ressaca, ja tornaven a citar el New York Times o Amnistia Internacional com a seriosos i sòlids referents. És increïblement poderós i gairebé inexplicable el mecanisme psicològic de “dipositació d’autoritat” en aquells als quals prèviament se’ls concedeix el “suposat saber”.
Però menyspreant i oblidant aquests miserables presstituts, de la mateixa manera que durant un any ells han menyspreat i negat les dades objectives (enganyant mortalment el poble ucraïnès, fent possible una gran crisi a tot Europa i fins i tot posant-la en gravíssim perill), la cosa que ara ens interessa és això: com afirmen personalitats amb tanta informació com la doctora Helen Caldicott o David Sant, “les nostres” elits ja ho han decidit, atacaran Rússia fins al final… abans d’atacar la Xina?
Estarem efectivament a 60 o 90 dies de la Gran Catàstrofe?
A l’article al que ja m’he referit més amunt, David Sant fa una anàlisi especialment lúcida del recent i important discurs del president Putin. Anàlisi que inicia així: “El que va dir Putin, llegit des de l’òptica del dret internacional, hauria de ser esgarrifós per a Occident. Faríem bé de recordar que Putin es va especialitzar en Dret Internacional. El discurs va ser un al·legat jurídic contra l’OTAN”. I continuava així:
“Enmig de tot això hi havia una afirmació important:
‘Això vol dir que planegen acabar amb nosaltres d’una vegada per totes. En altres paraules, planegen convertir un conflicte local en una confrontació global. Així ho entenem i respondrem en conseqüència, perquè això representa una amenaça existencial per al nostre país.‘
L’elecció de paraules de Putin és extremadament significativa a la llum de la doctrina nuclear russa, que estableix que les armes nuclears podrien ser utilitzades per Rússia ‘en resposta a l’ús d’armes nuclears i altres tipus d’armes de destrucció massiva contra ella o els seus aliats, i també en cas d’agressió contra Rússia amb l’ús d´armes convencionals quan es vegi amenaçada l’existència mateixa de l’Estat’.
Entre els 30 punts de proves de la guerra estatunidenca contra Rússia, el Sr. Putin va enumerar diversos casos d’ús estatunidenc d’armes convencionals contra el territori rus a través d’Ucraïna com apoderat amb prou feines velat, i va declarar que això representa una ‘amenaça existencial per [ l’Estat rus]’.
El que el Sr. Putin ens acaba de dir és que el Kremlin considera ara que la condició núm. 2 d’ús nuclear és certa, a dia d’avui.
Aquesta declaració va anar acompanyada de dues accions relacionades. El dia anterior al discurs, Rússia va provar un míssil balístic intercontinental (ICBM) Sarmat II. I al final del discurs, el Sr. Putin va anunciar que Rússia es retirarà immediatament del tractat START II, que limita el nombre i l’abast dels míssils nuclears.
El conjunt d’aquestes tres declaracions i esdeveniments hauria d’indicar a l’Occident col·lectiu que Rússia acaba de dir «¡Fora del meu porxo!», i ha amartellat el quaranta-cinc.
Això no vol dir que Rússia atacarà els Estats Units demà al matí. Però, definitivament ara estem trontollant a la vora del precipici de la guerra nuclear.
El Sr. Putin ha dit anteriorment que ningú pot guanyar una guerra nuclear, i que és una guerra que mai no s’hauria de lliurar. Tanmateix, entre bastidors Rússia s’ha estat preparant furiosament per sobreviure precisament a una guerra d’aquest tipus, que espera evitar.“
Després d’una documentada i detallada exposició del tipus d’armes, instal·lacions, etc. que posseeixen les dues grans potències nuclears, conclou així el seu article:
“Rússia actualment té una finestra de superioritat tant en atac com en defensa nuclear que l’OTAN està intentant tancar ràpidament. A Rússia no li interessa permetre que l’OTAN tanqui la bretxa tecnològica en defensa aèria i atac amb míssils balístics intercontinentals.
El món és ara al llindar de la guerra nuclear. Rússia continua advertint Occident. Occident continua ignorant els advertiments i redoblant l’aposta. L’objecte inamovible s’enfronta a la força imparable.
Des de la Guerra Freda han canviat tres coses importants que han modificat la probabilitat d’un intercanvi nuclear:
1. La proliferació nuclear significa que la MAD (destrucció mútua assegurada) es pot eludir si la identitat del primer atacant és incerta per a l’objectiu. Un míssil que apareix des d’una adreça inesperada pot no haver estat llançat pel sospitós més obvi.
2. La MAD depèn de que les dues parts siguin actors racionals. Occident va deixar de ser racional quan va destruir el Nordstream.
3. Rússia ara pot tenir un escut antimíssils eficaç, mentre que l’OTAN no en té.
Igual que el desembre del 2021, quan Rússia va demanar a l’OTAN garanties de seguretat, Rússia segueix la lletra de la llei i el procediment. Li van donar a l’OTAN l’oportunitat de recular o negociar. Quan van ser desairats, Rússia va intervenir militarment a Ucraïna, uns 70 dies després de la demanda inicial de negociació amb l’OTAN.
Seguint el mateix mètode, el 2023 Rússia acaba de presentar el cas legal que els Estats Units i l’OTAN estan en guerra amb Rússia i representen una amenaça existencial per a l’existència de Rússia.
Em sembla probable que les properes setmanes l’aliat de Rússia, la Xina, ofereixi un acord de pau que congeli el conflicte d’Ucraïna dins de les actuals línies de contacte, és a dir, que Ucraïna concedeixi a Rússia el territori perdut.
Si Occident rebutja l’oferta de pau, cosa que sembla força probable, es donaran totes les condicions per a una guerra nuclear. N’hi haurà prou amb una nova provocació de l’OTAN perquè Rússia llanci un primer atac. O pitjor encara, si les dues parts s’adonen que aquest és el cas, totes dues tindran l’incentiu per atacar primer.
Els propers 360 dies correm un perill d’intercanvi nuclear entre Rússia i l’OTAN més gran que mai. Queda una finestra de 60 a 90 dies per evitar aquest desenllaç. Preguem perquè Déu aparti els cors dels líders occidentals de la bogeria suïcida que han abraçat.”
“Les nostres” elits lluciferines estan, pel que sembla, decidides a fer un pas d’impensable maldat, un pas inimaginable per a unes societats infantilitzades i incapaces de reconèixer tanta perversió
Amb el titular d’aquest darrer apartat vaig anticipant ja el contingut de la Cinquena Part d’aquest article, que durà aquest subtítol: “Un dels nostres errors més perillosos és creure que la perversió i l’arrogància lluciferines de les elits nazis són irrepetibles entre nosaltres, ‘els bons’.” Instructors, mercenaris, gihadistes, tancs, míssils de llarg abast… i fins i tot un atac nuclear de falsa bandera? Centenars de “contractistes” intocables… per, finalment, arribar a la declaració de zona d’exclusió aèria i a la intervenció directa de tropes de l’OTAN?
Tot això sense referir-me a alguna cosa segurament més important encara, tot i que romangui sempre a l’ombra: tota la valuosa i detallada informació proporcionada per l’OTAN a Kíev en temps real gràcies als satèl·lits i molts altres sistemes d’intel·ligència o reconeixement territorial. Són els mateixos satèl·lits dels “bons” que a principis de 1997 proporcionaven al gran criminal Paul Kagame la posició exacta de les enormes masses de centenars de milers de refugiats hutus (majoritàriament ancians, dones i nens) que vagaven per l’est del Zaire i que en la seva fugida eren massacrats sistemàticament. Eren els mateixos refugiats que nosaltres intentàvem salvar amb un dejuni que va arribar als 42 dies i que va atreure la simpatia i el suport d’una vintena de premis Nobel i dels grups polítics del Parlament Europeu.
La història d’Ucraïna d’aquests darrers anys és la d’una successió de passos malignes i delirants per provocar l’esfondrament i desmembrament de Rússia, encara que això posi en greu risc la humanitat mateixa. Vegem en aquest darrer apartat la greu qüestió dels míssils de llarg abast en les anàlisis d’Andre Damon del passat 7 de febrer:
“La Casa Blanca va anunciar divendres la tramesa a Ucraïna de míssils de llarg abast capaços d’arribar a gairebé 160 quilòmetres en territori rus, en una de les escalades més significatives de la participació dels Estats Units en la guerra amb Rússia fins ara.
Seguint la tradició de Washington de ‘l’abocament de notícies dels divendres a la tarda’, l’anunci es va programar de manera que atregués la menor atenció pública possible.
Els dòcils mitjans estatunidencs van donar suport a l’objectiu de l’administració Biden d’evitar que el públic estatunidenc comprengués les conseqüències d’aquesta acció. Aquesta escalada massiva de la guerra contra Rússia no va rebre efectivament cobertura mediàtica. No va aparèixer a les portades del New York Times, Wall Street Journal o Washington Post, i no es va informar als programes de notícies de la nit.
El sistema d’armes, conegut com a bomba de petit diàmetre llançada des de terra, és una bomba lliscant maniobrable llançada des d’un coet amb el doble de l’abast dels míssils HIMARS que Washington ja ha proporcionat. […]
L’anunci esperat de les noves armes de llarg abast es produeix quan els informes de premsa indiquen que l’administració Biden està discutint recolzar obertament un atac ucraïnès a la península de Crimea, predominantment de parla russa […].
Si bé l’administració Biden va donar suport a la Plataforma de Crimea del govern de Zelenski el 2021, que implica la ‘recuperació de Crimea’, des de la invasió d’Ucraïna per Rússia, Washington havia atenuat el seu suport explícit a l’objectiu oficial de guerra del govern de Zelenski per amagar el caràcter massivament escalador de la seva participació a la guerra.
Ara, però, el New York Times informa que ‘L’administració de Biden finalment està començant a admetre que Kíev pot necessitar el poder d’atacar el santuari rus, fins i tot si aquest moviment augmenta el risc d’escalada’.
El Times escriu que ‘l’administració Biden està considerant el que seria un dels seus moviments més audaços fins ara, ajudar Ucraïna a atacar la península’.
En un article per a la revista d’experts Foreign Affairs, titulat ‘El que Ucraïna necessita per alliberar Crimea’, el tinent coronel de l’exèrcit dels Estats Units, Alexander Vindman, va declarar: ‘Washington hauria de donar a Ucraïna les armes i l’assistència que necessita per guanyar ràpidament i decisivament’. Vindman és l’exdirector d’assumptes europeus del Consell de Seguretat Nacional dels EUA. A l’article, Vindman va explicar com procediria una ofensiva ucraïnesa recolzada per l’OTAN contra Crimea:
‘El primer pas seria precisar les forces de Rússia a les regions de Kherson i Lugansk i a la part nord de Donetsk. A continuació, Ucraïna alliberaria la resta de la província de Zaporíjia i travessaria el sud de Donetsk per arribar al Mar d’Azov, tallant el pont terrestre de Rússia cap a Ucraïna. Les forces ucraïneses també haurien de destruir el pont de l’estret de Kerch, que connecta Rússia amb la península de Crimea i permet a Moscou reabastir les seves tropes per carretera i ferrocarril.’
Tanmateix, el que cap dels planificadors d’aquesta ofensiva admet és que la seva implementació requerirà una expansió massiva de la participació de l’OTAN a la guerra, inclòs no només el desplegament de sistemes d’armes avançats, sinó també el desplegament directe de tropes de l’OTAN.
La setmana passada, en explicar el desplegament dels tancs M1 Abrams a Ucraïna, WSWS va descriure com es podria desenvolupar aquest escenari:
‘La importància de l’anunci de Biden rau menys en l’impacte dels tancs al camp de batalla que en les conseqüències de desplegar-los. Els tancs Abrams impulsats per turbines requeriran una xarxa logística massiva dins Ucraïna, que involucrarà un gran nombre de contractistes estatunidencs especialitzats. Els atacs a aquestes xarxes de subministrament i al personal estatunidenc que presta servei als tancs s’utilitzaran per pressionar per implementar una zona d’exclusió aèria i el desplegament de tropes estatunidenques i de l’OTAN a Ucraïna.’
Tot just una setmana després d’escrites aquestes paraules, ja s’estan posant en marxa les etapes inicials d’aquest escenari.
El divendres, Politico va informar que ‘un grup d’exoficials militars i donants privats està recaptant diners per enviar mecànics occidentals a prop del front ucraïnès, on repararan armes i vehicles donats danyats per la batalla que han estat inundant el país’.
L’article continua: ‘El pla és trobar de 100 a 200 contractistes experimentats que viatjarien a Ucraïna i s’incorporarien a petites unitats a prop de les línies del front. En el marc del projecte, anomenat Trident Support, aquests contractistes ensenyarien al mateix temps a les tropes ucraïneses sobre com arreglar el seu equip sobre la marxa’.
L’afirmació que aquesta iniciativa està sent liderada per oficials retirats és simplement un pretext fraudulent que distancia l’administració Biden d’aquest desplegament. Si bé el desplegament dels contractistes pot ser ‘voluntari’, les amenaces a la seguretat dels centenars de membres del personal estatunidenc al front que mantenen vehicles estatunidencs podrien servir com a pretext per a l’escalada de la guerra per part dels Estats Units.”
Foto: Vaixells de guerra russos durant un assaig de desfilada naval al port de Sebastopol, a Crimea.
Com d'impenetrable és la darrera línia defensiva ucraïnesa del Donbass? Fragment d'una entrevista a Juan Antonio Aguilar, militar a la reserva i director de l'Instituto Español de Geopolítica (Miguel Ruiz Calvo, 05.03.2023)