Serà atractiu per al Sud Global, escriu Tony Kevin. Causarà consternació al bàndol del partit de la guerra occidental.

La guerra tràgica d’un any a Ucraïna ja ha transformat el panorama geopolític mundial.

El desplaçament històric del poder mundial cap al cor d’Euràsia, centrat en la Xina, s’està accelerant. La Xina i Rússia s’han unit en una sòlida associació “sense límits”, que està atraient altres Estats importants del Sud Global, especialment l’Índia, l’Iran, l’Aràbia Saudita, els Estats del Golf, Turquia, Brasil i Sud-àfrica.

El nexe comú és la construcció de llaços comercials, infraestructurals i diplomàtics més forts, coherents amb el sistema de seguretat internacional basat en l’ONU. Cada cop més, el camp occidental liderat pels Estats Units sembla perifèric, un espectador impotent davant aquests canvis globals.

La crisi ucraïnesa és un catalitzador que accelera canvis que, altrament, haurien trigat dècades a produir-se.

Líders occidentals mediocres com el president estatunidenc Joe Biden, el canceller alemany Olaf Sholz, el president francès Emmanuel Macron i una conga de febles primers ministres britànics, aliats amb l’inversemblant excomediant que encapçala un règim nacionalista a Kíev unit només pel seu odi fanàtic a tot el que és rus, han dut Occident a polítiques antirusses desastroses, causant ferides autoinfligides especialment a Europa.

La causa fonamental dels mals actuals d’Occident és la negativa de l’elit de Washington a assumir els seus propis desastres a casa, en un país cada vegada més afeblit per dures contradiccions ideològiques i econòmiques.

Obsessionada per la competència de grans potències amb Rússia i la Xina, l’elit de Washington subestima alhora una vegada i una altra les capacitats diplomàtiques i la voluntat de supervivència de Rússia i la Xina. Un partit de guerra bipartidista esgota els pressupostos de Washington mentre les infraestructures clau dels Estats Units s’esfilagarsen.

Centenars de milers de milions es destinen a apuntalar la infructuosa guerra per poders de l’OTAN contra Rússia a Ucraïna: una guerra que en realitat va començar el febrer del 2014, no el 2022. Estatunidencs influents van veure en Ucraïna una arma per desestabilitzar el president rus Vladímir Putin, enfrontant els dos Estats exsoviètics més poblats. Es van confabular amb els nacionalistes extremistes banderistes ucraïnesos per militaritzar i adoctrinar Ucraïna contra Rússia.

Per als Estats Units, guanyés qui guanyés, la indústria armamentística estatunidenca prosperava. Els esforços diplomàtics russos el 2014-21 per mantenir la pau amb un Kíev sobirà a través del procés de Minsk van ser negats per la duplicitat occidental.

Mentrestant, l’exèrcit ucraïnès va ser ampliat i endurit amb armes i entrenament de l’OTAN. Una llarga guerra d’artilleria empresa per Kíev contra les seves províncies orientals dissidents prorruses de Donetsk i Lugansk, ignorada pels mitjans de comunicació occidentals, va deixar fins a 14.000 morts i més de 100.000 persones sense llar.

Posar a prova la determinació de Putin

El desembre del 2021, Washington i Kíev es van considerar prou forts per posar a prova la determinació de Putin. S’enfrontava a una disjuntiva. Si permetia a Kíev una victòria genocida sobre les províncies rebels del Donbass, la seva credibilitat com a líder rus es desplomaria.

Només podia defensar el Donbass envaint la Ucraïna sobirana, possiblement per desmilitaritzar i desnazificar Ucraïna. Va triar aquest mal menor, en considerar que la crisi del Donbass s’havia convertit en una amenaça existencial per a Rússia.

Després d’uns set mesos inconclusos, la guerra s’ha decantat a favor d’una Rússia decidida a guanyar. Així és com ho veuen la Xina i el Sud global, poc convençuts per les afirmacions cada cop més poc creïbles del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i de l’OTAN que Kíev encara pot guanyar aquesta guerra.

L’associació entre la Xina i Rússia es basa en la seva adhesió mútua a l’ordre basat en normes del Consell de Seguretat de l’ONU i en el suport als Cinc Principis de Coexistència Pacífica, redactats pel ministre d’Afers Estrangers xinès Zhou Enlai el 1953 i adoptats per la Conferència de Països No Alineats de Bandung el 1995.

Regles occidentals

Els darrers anys, els Estats Units oportunistes i els seus aliats occidentals han pressionat a favor d’un altre tipus d’ordre internacional: un “ordre basat en regles” en què Occident estableix les regles i decideix quan i com imposar-les als altres.

Des del col·lapse soviètic el 1991, el dogma de l’eterna rivalitat geopolítica xineso-soviètica ha estat escriptura sagrada a Occident. Van fer falta les administracions brillantment ineptes de Trump i Biden per enemistar-se simultàniament amb les dues grans potències, empenyent-les juntes: mentre el Sud Global mirava horroritzat com Washington utilitzava el seu propi “ordre basat en regles” per intimidar els Estats més febles.

La guerra d’Ucraïna ha aclarit màgicament aquest embolic. El Sud Global respecta ara Rússia i la Xina com a grans potències de l’statu quo, i com a defensors units de l’ordre de seguretat global basat en el Consell de Seguretat de l’ONU. Els Estats Units han quedat exposats com un temerari pinxo global i un transgressor de les normes.

La guerra de la informació Orient-Occident, que el febrer del 2022 semblava segura en mans occidentals, s’ha escapat del seu control.

Les accions terroristes recolzades per Occident a la guerra d’Ucraïna i al seu voltant –en la tripleta terrorista de setembre de 2022 de l’atac de sabotatge britànico-ucraïnès al pont de Kerch, el sabotatge estatunidenc-noruec dels oleoductes russo-alemanys del Bàltic i el brutal assassinat a prop de Moscou de Maria Dugina– van tacar el bon nom d’Occident.

Grans majories del Sud Global confien ara més en Rússia i la Xina que en Occident. Tot i algunes votacions recents a l’Assemblea General de les Nacions Unides –resultat de la forta pressió dels Estats Units sobre els Estats més petits i vulnerables–, la realitat està a la vista en les estadístiques comercials canviants i en el ball diplomàtic.

Les elits occidentals

Al G20, el Sud Global ja no escolta Occident. A Davos, les elits de poder occidentals ja només es parlen a si mateixes. Després de la crisi d’Ucraïna, el Sud Global veu que la Xina i Rússia ara ofereixen alternatives més atractives de comerç mundial i divises de reserva o complements al sistema del dòlar dominat pels Estats Units, que les sancions occidentals han demostrat que és insegur. Estan distribuint discretament els seus riscos, políticament i econòmicament.

Amb la discreta ajuda de la Xina, l’Índia, l’Iran i les ciutats-estat de l’Orient Mitjà, Rússia ha sortejat amb facilitat les sancions comercials i bancàries d’Occident. Aquestes sancions han perjudicat el bloc liderat pels Estats Units, sobretot per l’augment dels costos energètics i el descens de la competitivitat comercial europea a causa del bloqueig de les importacions de gas rus barat.

Alemanya i França, antany orgullosos Estats europeus, han tornat a la seva condició de lacais, dependents de l’energia i l’armament estatunidencs.

Des del 2014, els vincles diplomàtics, comercials i d’infraestructures entre la Xina i Rússia han crescut amb força. La seva cooperació militar en peu d’igualtat s’ha consolidat.

La Xina exporta a Rússia molts productes d’alta tecnologia de doble ús. La Xina no necessita subministrar armes a Rússia, però si mai pensés que ho necessita, ho faria. Perquè la Xina sap que si Rússia s’esfondrés sota les sancions occidentals, ella seria la següent.

La importància de la crisi d’Ucraïna ha estat cristal·litzar la percepció dels líders xinesos que els Estats Units són un soci indigne de confiança, i l’enemic existencial tant de la Xina com de Rússia.

Fins i tot sota la presidència de Donald Trump, els Estats Units van intentar provocar la desestabilització i el canvi de règim a la Xina: al voltant de Hong Kong, Xinjiang, Taiwan i al mar de la Xina Meridional. En tractar tan maldestrament de presentar la Xina com un agressor, els Estats Units finalment van convèncer els líders xinesos que els Estats Units, almenys des del 2014, han perseguit estratègies agressives cap a Rússia i la Xina.

El darrer mes, el ritme de la diplomàcia global xinesa s’ha accelerat. El ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi, va ser rebut la setmana passada pel ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, per Nikolai Patrushev, cap de seguretat nacional, i pel mateix Putin, quan va visitar Moscou com a avantsala d’una visita el març-abril del president Xi Jinping que anunciarà una nova cooperació econòmica de gran abast.

La Xina ha llançat recentment una diplomàcia de pau activista, exposant la seva “Posició sobre la solució política de la crisi ucraïnesa”. Aquest impressionant document general, basat en la Carta de les Nacions Unides i en els Cinc Principis, indica el suport de la Xina a un alto el foc immediat i sense condicions prèvies; a aturar els subministraments d’armes per part d’Occident; i a oferir una ajuda massiva per a la reconstrucció a un nou govern posterior a l’acord a Ucraïna.

Serà atractiu per al Sud Global. Causarà consternació al bàndol bel·licista occidental. Rússia l’ha acollit amb satisfacció. Les properes setmanes veurem com es parla del pla de pau xinès. Pot oferir l’avenç cap a la pau pel qual preguen molts ucraïnesos.

Tony Kevin és un antic diplomàtic australià d’alt rang, que va ser ambaixador a Cambodja i Polònia, a més d’estar destinat a l’ambaixada d’Austràlia a Moscou. És autor de sis llibres publicats sobre política pública i relacions internacionals.

Font: Consortium News

Foto: El president xinès, Xi Jinping, durant les converses per vídeo amb el president rus, Vladímir Putin, el 30 de desembre del 2022.

Els 12 punts del Pla de Pau que proposa la Xina per acabar amb la guerra de Rússia i Ucraïna (Diario El Comercio Videos, 26.02.2023)