6è apartat del capítol 1 del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega? de Joan Carrero
En àmbits cristians espiritualistes se sol afirmar que “Jesús no es va ficar en política”. Certament, la seva missió no va ser directament o explícitament política. Tanmateix, tenia una lúcida percepció dels esdeveniments geopolítics del seu temps. I aquesta lucidesa va condicionar totalment la seva posició davant les realitats i els fenòmens socials que li va tocar viure a l’Israel de fa dos mil·lennis. Va condicionar fins i tot la seva pròpia missió en aquesta terra. La va condicionar fins al punt que sense aquesta lucidesa geopolítica no l’hagués pogut dur a terme.
És una dada històricament inqüestionable que els seus deixebles van patir un gran xoc després de l’absolut fracàs del Mestre. I el van patir no només per la mort cruel i ignominiosa d’Aquell que tant estimaven, sinó també perquè esperaven que Ell seria el poderós messies que alliberaria Israel de la terrible opressió militar, política i econòmica de l’Imperi Romà. A l’Evangeli de Lluc, els dos deixebles que van deixar Jerusalem i van marxar al poblet d’Emmaús el mateix dia de la Resurrecció del Mestre, li confessen a l’estrany que es va trobar amb ells en el camí: “Nosaltres crèiem que ell seria qui alliberaria Israel”.[1]
Per tant, és inqüestionable que tant el Mestre com els seus seguidors tenien una percepció ben definida i precisa de la realitat geopolítica en què vivien immersos; és inqüestionable que aquesta realitat estava absolutament centrada precisament en la despietada dominació imperial romana; és inqüestionable que, per això mateix, aquesta dominació angoixant ocupava també el lloc central en les seves pròpies vides quotidianes; i, finalment, és inqüestionable que, per tot això, les seves expectatives més grans estaven posades en “l’alliberament d’Israel”.
Tot això no està en absolut renyit amb el fet que Jesús no pretengués aconseguir aquest alliberament, ja durant la seva vida, mitjançant una revolució. Una cosa són les anàlisis sobre una determinada situació i una altra les estratègies escollides per canviar-la. Els deixebles eren incapaços de comprendre que Jesús pretenia molt més que acabar amb l’Imperi que aleshores els oprimia i humiliava en la seva dignitat com a poble de Jahvè.
Els era impossible ni tan sols imaginar que Jesús pretenia acabar amb tots els imperis; acabar amb ells per sempre, erradicant les seves arrels més profundes; acabar amb ells en uns terminis molt més dilatats que aquells que tenien al cap ells, els seus provincians deixebles. La dura posició de Jesús davant de l’Imperi era inequívoca. Ja al final del pròleg mateix, he argumentat que l’alliberament del que Jesús es proclamava portador era un alliberament integral. En ell hi estava per tant inclosa qualsevol dimensió social. No era un alliberament purament intimista.
I era més dur encara amb els poders locals col·laboracionistes: les institucions i gent que a Israel eren els instruments de la Roma imperial (Herodes, els summes sacerdots, els saduceus, etc.). Entre els seguidors del Mestre alguns fins i tot provenien del moviment dels zelotes. A un dels dotze apòstols escollits per Ell mateix, Simó el Cananeu, li deien també el Zelote.
És una cosa que no ens hauria d’estranyar. Tot i que els més radicals i violents, anomenats els sicaris, constituïssin una minoria reduïda, el moviment nacionalista dels zelotes, enfrontat frontalment a l’opressió imperial, era molt ampli. Segurament l’episodi de l’elecció popular de Barrabàs i no de Jesús, en el moment que Pilat proposa l’indult (amb motiu de la Pasqua) d’un dels dos condemnats, no hagi de ser interpretat tant en claus místiques com en claus polítiques.
L’ànsia de rebel·lió davant de la terrible opressió romana era, lògicament, molt majoritària. Però la sublim proposta de Jesús, humiliat i malferit davant Pilat, era totalment incompresa (i potser no ho és encara, dos mil anys després?). Era un profeta que en aquella hora tràgica ja no sanava ni alimentava la gent, sinó que era presentat al poble com un fracassat, gairebé com una despulla humana. “Ecce homo” (“Heus aquí l’home”), va exclamar amb forta veu el cinquè prefecte de la província romana de Judea en presentar aquell maleït ensangonat a l’exaltada gentalla que acabaven de preferir el zelote Barrabàs.
Paral·lelament al sorgiment del cristianisme, el moviment dels zelotes va continuar existint amb força, arribant fins i tot a prendre Jerusalem en la primera guerra judeo-romana dels anys 66-73. Mentrestant, els cristians, que després de la Resurrecció i les aparicions del Senyor Jesús ja entenien en què consistia aquell alliberament molt més integral, profund i universal a què s’havia referit el Mestre, també creixien en nombre i començaven a anunciar la Bona Nova més enllà d’Israel.
L’any 70, les legions romanes comandades per qui seria el futur emperador, Tit Flavi Vespasià, van assetjar Jerusalem, destruint, saquejant i incendiant finalment el Temple. Tres anys més tard van ocupar la fortalesa de Masada, el darrer reducte dels zelotes, després del suïcidi dels seus defensors. Els camins de cristians i zelotes es van separar definitivament pel que fa a la praxi alliberadora. Però, com argumento, l’anàlisi geopolítica era semblant. Jesús mateix sempre havia deixat molt clara la seva condemna de tota dominació.
Altres episodis evangèlics, que semblarien qüestionar aquest enfrontament de Jesús amb l’Imperi, han de ser contextualitzats i ben entesos. Em refereixo, per exemple, a l’episodi de l’elogi per Jesús de la fe d’un centurió romà.[2] O a l’episodi de l’elecció de Mateu (un recaptador dels impostos imperials) com un dels dotze apòstols.[3] O a l’episodi del seu debat amb un grup de fariseus i herodians malintencionats sobre si havia de ser pagat o no l’impost imperial.[4]
La profunditat de la mirada de Jesús sobre els esdeveniments i persones era tan gran que va saber discernir magistralment (en realitat, divinament) com havia d’actuar en cada situació i moment per provocar els profunds canvis, alhora personals i col·lectius (i fins i tot històrics), que el seu Pare li havia encomanat. Un discerniment i integració d’oposats (el que és individual i el que és col·lectiu) que tant ha faltat, al llarg de la història, ja sigui en moltes revolucions (tan despietades amb els individus, que han provocat grans mortaldats) o ja sigui en molts espiritualismes individualistes.
En l’episodi del centurió romà de Cafarnaüm, per poder fer una valoració justa de l’esdeveniment i de l’elogi realitzat per Jesús, ens hauríem de submergir en el relat i en les seves circumstàncies: el centurió cercava Jesús impulsat per la seva gran estima cap a un servent seu que estava a punt de morir; la seva fe en el Mestre galileu era sorprenent, molt superior a la de la gran majoria dels jueus; apreciava tant la nació jueva que havia fet construir una sinagoga…
Potser tots aquests elements sorprenents ens poden fer entendre que seria un veritable reduccionisme qualificar els actors d’aquesta escena, sense cap matisació, en opressors i víctimes. I potser ens poden fer entendre que episodis com aquest no es poden utilitzar per argumentar que Jesús no es va oposar a l’Imperi Romà.
Pel que fa a l’elecció del recaptador d’impostos, Mateu, i la seva desconcertant crida per Jesús, mentre estava exercint la seva menyspreable tasca, assegut al teloni a Cafarnaüm, a la vora del llac de Galilea, ara tenim la magnífica perspectiva que ens donen dos mil·lennis: gràcies a Mateu, autor del primer dels quatre evangelis canònics, milers de milions d’éssers humans han rebut la gràcia extraordinària de conèixer Jesús, el Senyor.
Ell sabia sempre què feia. I va saber molt bé el que feia en mirar en aquell moment Leví-Mateu i dir-li amb una estranya autoritat: “Segueix-me!”. Per tant, tampoc aquest episodi no pot ser utilitzat per ningú per qüestionar el profund rebuig de Jesús cap a qualsevol poder opressor. I en especial als més grans de tals poders, els imperials, que aclaparen no tan sols individus i societats sinó fins i tot nacions senceres, sotmeses per la violència de les armes.
Finalment, vegem el darrer dels tres episodis que he triat per ser sovint utilitzats inadequadament. Aquell episodi en què Jesús va afirmar: “Doneu, doncs, al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. L’astuta resposta de Jesús als qui pretenien fer-lo caure al parany, ja sigui recolzant l’obligació de sotmetre’s a l’impopular pagament dels impostos imperials o ja sigui enfrontant-se a l’autoritat imperial, ha provocat durant dos mil·lennis incomptables reflexions i debats.
En la meva modesta opinió, per poder comprendre bé aquesta resposta de Jesús, hi ha un element que, tot i que em sembla molt rellevant, no he pogut trobar en aquells autors les anàlisis dels quals sobre aquest episodi he pogut llegir al llarg dels anys: els enviats per l’elit dels fariseus que, juntament amb alguns herodians, devien parar una trampa a Jesús, eren gent totalment immersa en aquest sistema pervers de poder en què el Cèsar i Herodes n’eren la cúpula.
Eren part del sistema, però alhora pretenien simular que per a ells era possible també una alternativa de resistència nacionalista: no pagar un impost il·lícit. No crec que amb l’astuta sortida de Jesús d’aquell fals dilema amb què, una vegada més, van pretendre fer-lo ensopegar, en absolut es pugui afirmar que Jesús sostingués la necessitat de sotmetre’s a l’Imperi.
Em sembla que, en tot cas, el que va pretendre va ser tornar a deixar en evidència la hipocresia en què aquesta gent vivia i es movia. L’enginyosa sortida de Jesús d’aquell parany va ser molt semblant a la que va utilitzar el dia en què, una vegada més, es van enfrontar amb Ell exigint-li que els mostrés amb quina autoritat feia les coses que feia:
“Arribat al Temple, mentre ensenyava se li van acostar els summes sacerdots i els ancians del poble dient: ‘Amb quina autoritat fas això? I qui t’ha donat aquesta autoritat?” Jesús els va respondre: ‘També jo us preguntaré una cosa; si me la contesteu, jo us diré al meu torn amb quina autoritat faig això: El baptisme de Joan, d’on era?, del cel o dels homes?’ Ells discorrien entre si: ‘Si diem: Del cel, ens dirà: Aleshores, per què no el vau creure? I si diem: Dels homes, tenim por de la gent, perquè tots tenen Joan per profeta.’ Van respondre, doncs, a Jesús: ‘No ho sabem’. I ell els va replicar així mateix: ‘Tampoc jo us dic amb quina autoritat faig això’.”[5]
Aleshores va recórrer a l’autoritat d’algú que precisament no acceptava el sistema imperial; algú que amb plena coherència se’n mantenia fora, a diferència dels herodians i de l’elit dels fariseus; algú que no tenia ni bossa ni monedes imperials amb la imatge del Cèsar: Joan Baptista.
En conclusió, la posició davant de l’Imperi Romà per part dels seguidors d’un jueu marginal, Jesús de Natzaret, així com els esdeveniments històrics els segles posteriors al seu assassinat, són l’evidència que el coratge i l’audàcia de persones socialment insignificants , i sense cap poder militar, poden ser un factor decisiu en l’esfondrament de l’actual Imperi de la Mentida. Un imperi amb peus de fang, com el del somni del rei Nabucodonosor, que el profeta Daniel va interpretar tan encertadament.
Efectivament, la missió de Jesús no va ser directament o explícitament política, com esperaven els seus deixebles. Tot i això, la lúcida percepció dels esdeveniments geopolítics del seu temps va condicionar totalment la seva posició davant les realitats i fenòmens socials que li va tocar viure a l’Israel de fa dos mil·lennis. Va condicionar fins i tot la seva pròpia missió en aquesta terra. La va condicionar fins al punt que, sense aquesta lucidesa geopolítica, no l’hagués pogut fer. És una lliçó que hauria de tenir molt en compte qualsevol que es consideri cristià.
[1] Lluc 24, 19-21.
[2] Lluc 7, 1-10.
[3] Mateu 9, 9-13; Marc 2, 13-17; Lluc 5, 27-28.
[4] Mateu 22, 16-21.
[5] Mateu 21, 23-27; Marc 11, 27-33 i Lluc 20, 1-8.
Compreu el llibre a Amazon
Pintura: “Quid Est Veritas? Crist i Pilat” (Nikolai Nikolaevich Ge, 1890). Nikolai Nikolaevich Ge, nascut el 1831 a Voronezh, Rússia, i mort el 1894 a Ivanovsky khutor, actualment Shevchenko, Ucraïna, va ser un pintor realista rus de la generació dels Ambulants. Sota la influència de Lev Tolstoi, va dedicar els darrers anys de la seva vida a una sèrie sobre la Passió de Crist.
Jesús i els dos deixebles al camí d'Emmaús