Seguint els principis de la no violència i la fermesa en la veritat, porta anys denunciant la situació a Rwanda i a la República Democràtica del Congo. Avui obre a Valladolid les jornades que organitza el Comitè Óscar Romero i Umoya a la Universitat de Valladolid sota el lema “Las grandes causas en lo pequeño”.

El Comitè Óscar Romero i Umoya celebren avui i demà, 26 i 27 de novembre, a la Universitat de Valladolid unes jornades amb el lema “Las grandes causas en lo pequeño” i per poc que es conegui la trajectòria de l’escriptor Joan Carrero es comprèn fàcilment per què els organitzadors han pensat en ell per a la primera de les conferències.

Seguint els principis de la no violència i la fermesa en la veritat, Joan Carrero porta anys denunciant la situació a Rwanda i a la República Democràtica del Congo. Lluita d’aquesta manera per donar a conèixer les massacres que van quedar ocultes en la versió del genocidi ruandès de 1994, denunciant alhora la responsabilitat en elles de les multinacionals i les potències occidentals.

Des de la Fundació s’Olivar, que ell mateix presideix, han demostrat ser la petita pedreta que molesta a la bota del poder mundial amb la seva denúncia d’un conflicte, el dels Grans Llacs, que ha provocat ja milions de víctimes, entre elles 11 espanyols. Un conflicte que no és una lluita de poder entre grups ètnics bons i dolents com s’ha intentat fer creure, sinó tot un projecte per permetre l’espoli i pillatge dels riquíssims recursos naturals del Congo, imprescindibles per al desenvolupament tecnològic d’Occident. Des de la seva “petitesa” ha arribat a ser proposat per al Premi Nobel de la Pau pel també Premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel. És així mateix un dels promotors d’una querella presentada a l’Audiència Nacional contra 40 alts càrrecs del govern ruandès, acusats de delictes de genocidi i delictes de lesa humanitat a Rwanda i al Congo

Joan Carrero, autor dels llibres África la madre ultrajada, La hora de los grandes filántropos y Los cinco principios superiores, oferirà a les 19.30 hores d’avui dilluns a la Facultat de Dret una conferència amb el títol “La causa de Victoire Ingabire. La eficacia de la fidelidad que guiaba a Gandhi”.

A la seva arribada a Valladolid parla d’aquesta eficàcia de la no violència a les grans causes:

Per què defensar a hores d’ara la no violència com a forma de enfrontar-se als grans poders mundials?

Estem en una situació crítica, amb una concentració enorme de poder i diners, amb una gran desinformació i amb una sensació d’impotència davant decisions cada vegada més globals. I només mitjançant la força de la dignitat, de la generositat, de la fidelitat a la veu interior de la qual parlava tant Gandhi podrem enfrontar-nos amb uns poders enormes que ens fan xantatge, ens oprimeixen, i que estan disposats a amenaçar qualsevol país.

Davant d’aquesta situació extrema crec que no hi ha moltes mes vies que la de la no violència, per dir-ho d’alguna manera, que no es limita en absolut al no ús de la força física. Gandhi centra tota la seva visió en la força de la veritat, en la força de la fidelitat. No fa servir la violència, per descomptat, però és molt més que això, roman ferm, indestructible i fa formulacions extremes com dient que un sol ésser que roman ferm en la veritat davant d’un imperi pot canviar la història.

Per què l’interès en Rwanda i en donar a conèixer la veritat del que hi va passar?

Poc després de la constitució de la nostra fundació, l’abril del 94, es va produir el més conegut dels desastres: l’abatiment de l’avió en el que hi viatjava el president ruandès Habyarimana, (en el que hi viatjava també el president de Burundi) i el daltabaix dels extremistes hutus. Però passaven moltes mes coses que els mitjans de comunicació no ens feien arribar, i allò va tenir un impacte enorme a Mallorca i es va formar la Taula per Rwanda, que va unir ONGs i congregacions per veure què podíem fer. Jo vaig anar dues vegades a Rwanda i a Burundi, vaig veure el que hi passava, vaig veure també com després de la meva visita van ser assassinades persones amb les que nosaltres havíem contactat i em vaig adonar que no era oportú en absolut tornar a Rwanda per la seguretat dels nostres contactes, que els posàvem clarament en perill. A finals del 96 van venir les massacres, els bombardejos amb armes pesades dels camps de refugiats que estaven sota l’auspici de la bandera de l’ONU, una cosa impensable i d’aquesta manera cada vegada em vaig anar implicant més.

Quina va ser la magnitud del que va passar a Rwanda i al Congo els anys posteriors al genocidi de 1994?

Jo havia treballat en plena dictadura argentina durant tres anys però això era impensable, superava tota mena de càlculs. A finals de l’octubre de 1996, en el mateix moment en què estava passant el que 20 anys després l’ONU reconeixeria en l’informe Mapping, nosaltres ja ho vam veure clar, perquè, a part del que jo havia vist estant a Rwanda, arribaven missioners i gent de la zona amb uns informes increïbles: forns d’incineració, milers de cadàvers. Allò era el genocidi realment, però no el dels hutus contra l’ètnia tutsi, sinó el que estaven produint els suposats alliberadors Kagame i el Front Patriòtic Ruandès contra els refugiats, els desplaçats interns i qualsevol oponent.

De quina manera va voler donar a conèixer a l’opinió pública el que hi passava?

El que hi passava recordava els camps de concentració nazis, des de la incineració a moltes coses més i això ens va portar a una implicació molt profunda que ens va dur a accions com 42 dies de dejuni al centre de Brussel·les, a les portes del Parlament Europeu, on cada dia ens visitava la comissaria Bonnino amb la qual treballàvem conjuntament. En aquell moment es va produir l’assassinat dels tres cooperants espanyols de Metges del Món a Rwanda i vaig escriure una carta a Bill Clinton, signada per 20 premis Nobel, en la qual l’acusava de ser responsable de les majors massacres que hi havien hagut després de la segona guerra mundial. Allò estava sent tan molest que la corresponsal de RTVE a Brussel·les em va venir a veure molt emocionada i em va dir “Joan, ho sento en l’ànima, perquè el que feu és admirable, però esteu vetats, no puc treure una imatge vostra amb el ministre Matutes lliurant-li la carta signada pels ‘nobels'”. Era tot molt intens.

Per què era tan molesta la denúncia que feia?

Perquè estàvem dient que els Estats Units i Gran Bretanya eren responsables al cent per cent del genocidi, cosa que també va afirmar el secretari general de Nacions Unides, Boutros-Ghali i per això el van defenestrar. Era una denúncia molt potent i si la signaven 20 Premis Nobel, mataven tres espanyols i sortien les primeres pàgines plenes de les cares dels tres metges del món, el que passava a més és que estàvem acusant el nostre propi govern de donar support a tot aquest projecte o de callar. Érem unes pucetes davant del projecte de les grans potències i les multinacionals per a l’Àfrica, no érem ningú però en aquesta visió de la no violència vam anar donant passos cada vegada més grans.

Quin és aquest projecte de les grans potències i de les grans multinacionals per a l’Àfrica?

Elles s’anticipen a tots nosaltres, saben que les noves tecnologies exigiran una sèrie de materials estratègics que seran imprescindibles. El Congo és un malbaratament geològic d’aquests recursos i per tant el projecte era controlar-los. Se li va proposar al president ruandès Habyarimana crear un centre d’operacions a Rwanda per al control del Congo, perquè el Congo és un país immens i aquests recursos físicament estan més a prop de Rwanda que de la capital congolesa, Kinsasa. Però Habyarimana s’hi va negar ja que en aquell moment era un bon aliat de França i de Mitterrand. S’hi va negar i sense pensar-s’ho dues vegades el van defenestrar. El projecte era per tant acabar amb Habyarimana, després Mobutu i controlar amb aliats fiables i eficaços tots aquests recursos. En definitiva, el projecte és l’espoli al menor cost possible dels enormes recursos valuosíssims de tota aquesta regió.

Seguint amb els passos cada vegada més grans que donaven en aquesta estratègia de denúncia i de no violència va arribar la querella presentada a l’Audiència Nacional…

Així és, el Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs va presentar una querella criminal davant l’Audiència Nacional, amb desenes de testimonis del màxim nivell, com el cap de Presidència de Kagame. La querella va ser molt ben portada per l’advocat Jordi Palou i va acabar en mans d’un jutge digne i molt competent com Fernando Andreu. Aquesta querella va concloure amb una ordre d’arrest a quaranta alts càrrecs del govern de Kagame. Tan potent va ser l’ordre d’arrest del jutge Andreu que, per exemple, a un dels quaranta acusats que estava treballant a l’ambaixada de Rwanda a Washington, el govern estatunidenc li va demanar que tornés a Rwanda perquè podia complicar-los molt les coses.

I per què la querella no ha arribat més lluny?

Això no ha anat a més perquè quan ha estat capturat algun d’ells –com va passar amb James Kabarebe a Londres– gent tan poderosa al servei de Kagame, com Tony Blair o la seva dona Cherie Blair, que era l’advocada de tots aquests canalles, acaben alliberant-los. La querella va anar molt bé, però vam topar contra els majors poders d’aquest món, tan poderosos com per fer canviar la Llei de Jurisdicció Universal a Espanya. Aquesta gent fa i desfà al seu gust i per atestar-ho hi ha els cinc cables de Wikileaks intercanviats entre el Departament d’Estat estatunidenc i l’ambaixador dels Estats Units a Madrid parlant de nosaltres, de la Fundació s’Olivar. Després va venir l’acusació que finançàvem els terroristes i genocides de l’est del Congo. Érem una pedra a la sabata tan molesta que van organitzar aquest complot contra nosaltres. Un complot que, en un primer moment, podia ser demolidor acusant-me a la primera pàgina del diari El País i de Público de ser el finançador dels terroristes, de la guerrilla FDLR al Congo, i que després va quedar en no-res o fins i tot se’ls va girar en contra quan van aparèixer aquests cinc cables de Wikileaks.

La querella segueix activa?

Sí, segueix activa. Es va parlar en un moment donat que la nova ministra de Justícia tenia el projecte de recuperar la Jurisdicció Universal, perquè era molt propera al jutge Garzón, però el que la ministra vulgui fer és una cosa i el que li permetin fer, una altra de molt diferent.

Vostè sempre ha defensat la importància d’acabar amb la legitimitat moral de Kagame i del seu govern

Sí i en això sí que hem estat bastant eficaços, perquè anys enrere no hi havia una altra versió que la de l’FPR liderat per Kagame i els alliberadors del genocidi. Avui poses a Google Kagame i apareixen quantitat de versions molt més objectives que aquesta i per això, a part de la gent ignorant i dels poders interessats, Kagame està molt desacreditat, no té cap legitimitat moral en aquest moment. Vagi on vagi s’ha d’amagar.

Quins resultats està tenint l’estratègia de la no violència en la lluita per la veritat a Rwanda i al Congo?

Aquí tenim un cas que ha estat exemplificador, el de Victoire Ingabire. Una dona indefensa que decideix entrar a Rwanda per presentar-se a les eleccions, quan ja se suposava el que passaria, que l’assassinarien o que l’empresonarien, i tanmateix està sent l’aglutinant de molta gent i està sostenint l’esperança de molta altra. És un cas molt explícit de la força de la no violència.

Estem veient el que segueix fent Kagame i les potències que li donen suport. Sembla que tenen el control de tot. Fan absolutament el que els dóna la gana, els seus aliats controlen l’opinió publica, però és que els terminis de la no violència són diferents de la nostra estreta eficàcia i possibilisme. Ara sembla que és així, però no sabem el que passarà en dies, en setmanes o en mesos. Com recorda Gandhi, durant un temps els dictadors semblen invencibles, però al final tots cauen.

En quina situació es troba actualment Victoire Ingabire?

Victoire és un ésser tan excepcional que em sento un privilegiat d’haver-la pogut tenir aquí tantes vegades i d’haver rebut les seves confidències més íntimes just els mesos abans d’entrar a Rwanda, quan estava elaborant aquesta decisió juntament amb la seva família. Una decisió que sabia que podia suposar la mort. No sé fins a quin punt ha estudiat acadèmicament la història de la no violència i de Gandhi, però el seu comportament, la seva vida, és absolutament conseqüent amb aquesta línia. Quan va arribar a Rwanda el primer que va fer va ser anar al memorial del genocidi i demanar per totes les víctimes de les dues ètnies. Però aquí van començar els seus problemes, perquè parlar de dos genocidis és considerat negacionista. És acusada de negar el genocidi, fins i tot de finançar la guerrilla. És tot una farsa absoluta. Ha passat vuit anys a la presó i fa uns mesos ha estat alliberada. No ho sabem gaire bé, però en certa manera podem dir que la presó s’ha ampliat, perquè no pot sortir de Rwanda, no és lliure realment, però almenys no està en una situació tan extrema com quan va estar a la presó durant vuit anys.

Font original: Último Cero