La sentència recent del Tribunal Constitucional que declara inconstitucionals uns determinats articles del Decret de declaració de l’Estat d’Alarma ha aixecat polseguera, una més que afegeix llenya al descrèdit de l’alta judicatura espanyola. El primer que sorprèn és el temps que s’han donat per resoldre una qüestió de tanta transcendència. És curiós que per suspendre un president de la Generalitat per haver penjat una pancarta, els tribunals només necessitin uns dies, i per salvaguardar els nostres sagrats drets ciutadans hagin esperat que l’alarma faci vuit mesos que està superada. I no puc ni vull entrar en més valoracions sobre la sentència perquè som un profà en la matèria, però sí que em permetré opinar sobre el perquè del descrèdit de les altes instàncies judicials espanyoles.
Bona part de la culpa correspon als partits polítics majoritaris que han maniobrat per situar persones afins al Tribunal Constitucional, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem, fins al punt que, en l’actualitat, el Partit Popular té bloquejada la renovació dels membres que porten anys amb el seu mandat caducat. I com que a aquests partits els importa més col·locar persones afins políticament més que per la seva trajectòria professional, és evident que això a la llarga té conseqüències. Posaré un exemple:
Una part dels membres dels Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes és proposat pels parlaments autonòmics i és ratificat pel Consell General del Poder Judicial. La llei estableix que aquests membres hauran de ser «juristes de reconegut prestigi», però no diu que hagin de provenir de la carrera judicial, sinó que basta que siguin simples advocats. El cas és que a finals dels anys noranta el Parlament de les Illes Balears va elegir una terna per tal de renovar els membres que havien complert el seu mandat, entre els quals el Partit Popular va proposar un advocat conservador, Antoni Montserrat, de confiança del que fou president del Govern, Jaume Matas. I, vet aquí que esclatà un dels cassos de corrupció més sonats de la història de Balears, el «cas Formentera», un cas de captació de vots d’emigrants de Balears a Sud-Amèrica pel Partit Popular, utilitzant empreses públiques del Govern per finançar l’operació. I no sabeu a qui va tocar la instrucció del cas?, així és, al jutge per elecció, que no per carrera, Antoni Montserrat. Anys més tard, després de l’exculpació de Jaume Matas i de la resta d’alts càrrecs imputats, Antoni Montserrat, a proposta del Partit Popular, va ser nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial. Sense comentaris.
Amb aquest exemple casolà (imaginau-vos com poden anar les maquinacions per la capital del Regne), vull deixar en evidència dues de les causes que provoquen la mala qualitat de la Justícia espanyola: la politització de bona part dels membres dels alts tribunals, clarament d’ideologia predemocràtica, que pensen que ells són el darrer reducte per defensar les essències espanyoles, i la baixa professionalitat de determinats magistrats que no ocupen el lloc gràcies als seus mèrits, sinó per la seva afinitat política amb els qui els ha proposat. Ambdues coses les han posat de manifest reiteradament els Tribunals europeus.
I queda una menció al Tribunal de Cuentas, que no és un Tribunal, sinó un grup d’expolítics, la majoria del Partit Popular, que col·loquen al Tribunal els seus familiars (més de cent entre els set-cents empleats), que mai no han investigat cap dels cassos de corrupció, i que ara embarguen els béns de dirigents i de funcionaris de la Generalitat.
Ni a Cuba no crec que siguin tan descarats.
Pere Sampol (1951) ha estat diputat molts anys del grup parlamentari del Partit Socialista de Mallorca al Parlament de les Illes Balears. Fou vicepresident del Consell Insular de Mallorca (1995-1999), vicepresident i conseller d’Economia, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears (1999-2003) i senador pel Parlament de les Illes Balears (2007-2011). Ha estat director de la Fundació Emili Darder. Ha col·laborat amb Joan Carrero i la Fundació s’Olivar en accions en favor de la veritat i la justícia a l‘Àfrica dels Grans Llacs.
És autor de tres llibres: Espanya no té remei. Un mallorquí al Senat (2011), El fracàs d’Espanya. Un horitzó per a Catalunya, una esperança per a Balears (2013) i El procés català amb ulls mallorquins (2018).