Així és com veig en aquest moment crític les societats occidentals. Totes les contradiccions i errors en les que hem caigut durant dècades fins arribar a tant individualisme i narcisisme en massa joves, i no tan joves, que no només són incapaços de la més elemental disciplina sinó que fins i tot s’enfronten a qui calgui al crit de “Llibertat!”; totes les decisions criminals i tota la desinformació de les que són responsables les elits que controlen realment per ara els esdeveniments; totes les covardies i submissions de les que en són responsables massa d’aquells que componen la gran massa social… semblen haver confluït en aquesta hora crítica. Una hora històrica totalment condicionada per la pandèmia. Una hora que fa ja una dècada vaig intentar definir com L’hora dels grans “filantrops”.

Si cal començar per algun lloc, segurament ha de ser per la qüestió del control dels mitjans massius d'”informació”. S’estan convertint cada vegada més en una espècie de piconadores que aixafen de manera immisericorde i terrorífica fins al més petit intent de debat. S’ha arribat fins al punt que l’opció personal, molt meditada, de no vaccinar-se (almenys de moment) provoca l’acusació de negacionisme per part d'”experts” de reconegut prestigi i de tertulians “il·lustres”. Perquè et condemnin aquests senyors n’hi ha prou només amb tenir dubtes sobre la conveniència o no de vaccinar els nens, encara que siguis el mateix doctor Robert Malone, creador de la vacuna de l’ARNm.

La seva recent censura i desaparició a la Xarxa és summament reveladora de fins a quin punt s’està enganyant la població en privar, com ell mateix va denunciar, de qualsevol contrast informatiu, de qualsevol referència als perills de la vaccinació o de qualsevol al·lusió al fet que és il·legal obligar la gent perquè sigui injectada amb aquesta teràpia experimental. Aconseguir la docilitat necessària de tot ramat per ser conduït pels camins desitjats, encara que aquests siguin un pur errar sense sentit, és la funció dels gossos. Sense gossos dòcils a la veu del seu amo no serà possible la docilitat del ramat.

Com pot haver-hi tants professionals de la informació tan ignorants i provincians que no siguin capaços ni tan sols de preguntar-se per què, per exemple, la Xina (o Nova Zelanda o Austràlia) han controlat els contagis tot i tenir uns índexs de vaccinació molt baixos? O de preguntar-se sobre com pot sostenir-se la versió oficial dominant que ens presenta la vaccinació com la panacea universal, tot i que és evident que ella per si sola és totalment incapaç d’evitar la transmissió? És tan difícil adonar-se que, com afirma la doctora Teresa Forcades i molts altres veritables experts, l’actual vaccinació (encara sense entrar en el debat sobre la seva perillositat) no pretén acabar amb la transmissió de la SARS-CoV-2 sinó que “fa la feina ‘a mitges’ i força el virus a mutar cap a una soca més virulenta”?

Els vaccins als que estarem lligats per sempre tampoc apunten a estimular l’autoimmunitat cel·lular (innata i no específica sinó beneficiosa davant de qualsevol mena d’infecció) sobre la qual volia investigar la companyia Immodulon Pharmaceuticals. I, com continua explicant la doctora Forcades, tampoc hi ha el menor interès en els tractaments: “La investigació dels vaccins que tenim s’ha finançat als Estats Units amb ingents quantitats de diners públics: dotacions de 500 milions de dòlars cadascuna han estat lliurades a les companyies que ara cobren pel vaccí i que després no respondran pels efectes secundaris. Si la meitat d’això s’hagués invertit en estudiar possibles tractaments (no vaccins, sinó tractaments per a les persones malaltes), és de suposar que en tindríem alguns de molt eficaços. Fins i tot sense aquest suport econòmic ja hi ha un tractament, que si s’administra de forma precoç és efectiu en el 85% dels casos”.

Tot i sense entrar en la greu qüestió referent a l’important control social que les elits estan aconseguint gràcies a la vaccinació massiva, una cosa és certa: només sembla interessar la venda i el consum massiu dels vaccins. Dels atlantistes, és clar. En algunes tertúlies ja comença a sentir-se que el tractament dels qui s’hagin infectat sense estar vaccinats hauria de ser pagat per ells mateixos. Així que ha de ser pagat per tots nosaltres el tractament dels qui, després de vaccinar-se, s’infectin per haver-se dedicat cada cap de setmana a botellots i orgies fins a les dotze o la una de la matinada (serà que el virus és un noctàmbul i es posa en marxa aquella hora?). Així com també el tractament de tots aquells que aquest malcriat hagi contagiat en aquests botellots i orgies. Però, ai d’aquell que per respecte i solidaritat s’hagi cuidat sempre però hagi tingut la desgràcia que l’encomanin!

Fa mesos em sorprenia la sorpresa de tantes persones d’un alt nivell cultural davant el fet que s’estigués contagiant tanta gent ja vaccinada amb les dues dosis. Els vaig veure tranquil·litzar-se en ser convençuts que tot i que la vaccinació no impedeix el contagi els assegura que no acabaran a les UCIs. Ara ja hi comencen a haver casos de vaccinats amb les dues dosis que hi acaben. Però no importa, es tracta d’una dada marginal –diuen– que no ha de qüestionar la inqüestionable doctrina que els vaccins són la panacea universal. És una dada irrellevant.

O, com a molt, se soluciona ràpidament tal incongruència afirmant que es tracta de casos molt excepcionals. El curiós és que als qui actuen d’aquesta manera, i presumint de racionalitat davant del negacionisme, no els preocupa en absolut que s’estigui boicotejant sistemàticament qualsevol control estadístic sobre els morts o afectats seriosament per la vaccinació. Un control que permeti una aproximació a la realitat de les dades. Però ens hauríem de preguntar aquesta i moltes altres coses més. I fins quan podran ser rebutjats els nous elements, que segur que aniran arribant, que no encaixin en aquesta doctrina oficial?

És tan conspiranoic preguntar-se per què tot això està sent tan caòtic, estrany o fins i tot sospitós? Era tan difícil preveure que, en un món insolidari en què la vaccinació és gairebé inexistent en els països més empobrits, abans o després sorgiria una variant més virulenta encara, com la que va sorgir a l’Índia, i que, per tant, la esbombada immunitat de ramat era una quimera? O potser fins i tot un engany? I ara què? Quina variant explicativa, quina variant de la doctrina oficial injectaran altra vegada als nostres cervells els grans mitjans d'”informació”?

Tot i que les més grans i més reiterades de les meves sorpreses tenen a veure amb el fet que davant de cada cas nou que conec, i ja en són molts, de mort o de reaccions adverses greus sofertes després de la vaccinació, els familiars i amics de la víctima o afectat mai vegin cap relació entre la vaccinació i aquests incidents. És increïble. Quin rentat de ment tan eficaç! De llibre. Quina “reeducació” tan aconseguida! Millor que les clàssiques dels estats més totalitaris. Si això succeeix en el petit àmbit en el qual jo mateix em moc, què estarà succeint a una escala nacional o mundial?

El que ja no em sorprèn, després de dècades de lluita per denunciar el terrible i silenciat genocidi de milions de ruandesos i congolesos, és el que una gran personalitat internacional va qualificar com “l’arrogància dels mediocres”. Són massa freqüents els sermons i els renys sobre el deure de vaccinar-nos, per solidaritat, per part dels qui no es molesten a informar-se en profunditat, per solidaritat, en altres mitjans que no siguin les televisions i els mitjans “seriosos”. Són molts els qui, vaccinats o no, són summament curosos en la presa de mesures per evitar contagis. Per solidaritat, més encara que per interès propi. Però, per desgràcia, són també molts, massa, els qui un cop vaccinats, participen en situacions indegudes, des de les imprudents fins a les summament perilloses. ¿Aquests mediocres arrogants descobriran algun dia que són aquests darrers els veritablement insolidaris i perillosos per a les nostres societats? Al costat d’aquells, per descomptat, que són els grans responsables últims de tota aquesta gran tragèdia i que la gran majoria de la humanitat no tingui accés ni a la prevenció ni a la sanitat.

I podríem seguir preguntant-nos: Tan complicat és adonar-se que no pot ser casual que tot això passi en un sistema en què les elits sempre tenen accés directe als diners que emeten en enormes quantitats els bancs centrals sense cap control democràtic, però en el qual creixen sense mesura la pobresa, les desigualtats i l’exclusió? Un sistema en el qual, a diferència del que ha passat a la Xina, no hi pot haver un confinament estricte perquè no es vol proporcionar a la plebs per unes setmanes o uns mesos els mateixos ingressos que els seus habituals. Ni invertir de veritat en rastreig, control, etc.

Tan complicat és adonar-se que amb un Occident dominat per la financiarització i una Xina que ja no pot ser qualificada de comunista, estan obsoletes moltes antigues categories? Com la de capitalisme (el lliure mercat que va poder existir en el capitalisme industrial està mort i ben enterrat) o fins i tot la de democràcia (¿democràcia amb un control aclaparador de la informació i de l’economia per unes poderoses elits?).

I a més d’aquestes ajudes econòmiques per a suportar sense aclaparaments el confinament, podríem referir-nos a les altres mesures de control dels contagis. Mesures allà sistemàtiques, obligatòries i gratuïtes, mentre que aquí hi ha els qui han hagut de cercar desesperadament durant molts dies un test d’antígens fins i tot pagant un elevat preu. En un article anterior em vaig centrar en aquestes qüestions referents a les greus responsabilitats de les elits en la desastrosa gestió de la pandèmia. Gestió desastrosa per a la societat. Encara que vist el que s’ha vist, per a ells tal gestió ha estat una jugada que els ha sortit rodona, una jugada que està aprofundint encara més les diferències econòmiques i de poder entre ells i la resta dels mortals. Però en aquest em vull referir breument, acabant ja, a les nostres propies responsabilitats com a ramat.

Com pot ser que el tiktoker mallorquí Nain Darrechi, que es va atrevir a assegurar a la Xarxa que, per poder tenir relacions sexuals sense preservatiu, deia a les noies que era infèrtil, segueixi tenint més de 26,7 milions de seguidors a Tik Tok i 7,2 milions a Instagram? Com pot estar tan perdut el ramat dels nostres joves? Com es pot permetre que nanos malcriats s’atreveixin a etzibar, en ple botellot il·legal, davant la càmera de televisió: “Amb pandèmia o sense pandèmia jo em divertiré com em doni la gana”? O que aquests milhomes confinats en un hotel de quatre estrelles en ple Passeig Marítim de Palma es dediquin a embrutar el crit de “Llibertat”, pel qual van donar la seva vida tants herois de la història, i de pas provocar gran quantitat de danys en terrasses i habitacions? I això sense referir-nos a agressions directes i altres situacions encara més preocupants.

Davant fets semblants, preguntar-nos què hem fet i seguim fent malament no és pas una cosa retòrica sinó de summa importància i urgència. Faríem bé si deixéssim de criticar obsessivament aquells països –”autocràtics” segons ens repeteixen un dia i un altre– en què no es dona semblant bogeria individualista i narcisista i ens dediquéssim d’una vegada a arreglar els nostres propis i perillosos assumptes interns. Els assumptes que ens han convertit en veritables ramats errants, perduts sense cap rumb i sense la pretesa immunitat de ramat. Vista la decadència d’Occident, aquestes cultures –en les que encara es donen entre els joves el sentiment de col·lectivitat, autodisciplina i respecte als altres– prendran indefectiblement les regnes del futur. Són les lleis de la vida i de l’evolució.

Joan Carrero (1951) va ser el tercer objector de consciència de l’Estat espanyol, llevat dels Testimonis de Jehova. Es va haver d’exiliar a l’Argentina on va treballar durant tres anys amb comunitats quítxues dels Andes argentins, col·laborant amb Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau 1980. El mateix Pérez Esquivel va presentar la candidatura de Joan Carrero al Nobel de la Pau l’any 2000 pel seu treball a favor de la Veritat a l’África dels Grans LLacs.

Presideix la Fundació s’Olivar d’Estellencs, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, des de la qual ha encapçalat iniciatives com la presentació d’una querella contra el govern de Paul Kagame de Rwanda per genocidi i crims contra la humanitat que va dur a l’Auto de processament de 40 militars ruandesos emès pel jutge Fernando Andreu de l’Audiencia Nacional española, o la creació d’una taula de diàleg entre les diferents parts del conflicte de Rwanda. És autor de 4 llibres: África, la madre ultrajada (2010), La hora de los grandes “filántropos” (2012), Los cinco principios superiores (2015) i El “Shalom” del resucitado (2018).

Entrevista al Dr. Robert Malone al podcast DarkHorse (11.06.2021)