Mentre falsament se segueix acusant sense parar a França de greus responsabilitats en el genocidi de Rwanda, Bèlgica torna a la càrrega. L’estat europeu veritablement còmplice d’aquells que, com va denunciar Boutros Boutros Ghali, són els autèntics responsables d’aquell gran genocidi, els Estats Units i Gran Bretanya –exactament com en l’assassinat de Patrice Lumumba, amb la complicitat afegida de l’ONU–, acaba de prometre al genocida Paul Kagame ampliar les lleis que castiguen el negacionisme de la Shoah. Objectiu: silenciar totalment els “negacionistes” que, com faig jo mateix, rebutgen la versió oficial –falsaria i perversa– del genocidi de Rwanda. Per tal de sostenir el genocida Paul Kagame, els seus “padrins” occidentals estan arribant a un grau tal de barra i desvergonyiment en la utilització malèvola del genocidi dels tutsis, que és gairebé impossible de creure: per assimilar-lo a l’arquetip per excel·lència de genocidi, el nazi, s’està arribant a banalitzar greument el terrible i planificat extermini sofert pels jueus a mans d’aquells que van pretendre eliminar de la faç de la terra tots els membres d’aquest poble. La qual cosa està provocant que creixi cada dia més la indignació de moltes persones d’origen jueu que coneixen bé el dossier ruandès. Com és el cas de la meva pròpia esposa, sense anar més lluny.

Estan inflant d’una manera tan insostenible aquesta gran fake news que, per llei natural, els pot explotar en qualsevol moment. Potser hagi arribat ja l’hora d’una provocació més activa, com van fer mahatma Gandhi o Martin Luther King. O com va fer Charles Onana, acusant Paul Kagame i l’FPR del doble magnicidi del 6 d’abril de 1994. Hauré de qualificar sistemàticament de “gran genocida” a Paul Kagame, sense la utilització del qualificatiu “presumpte”. Potser així aquesta qüestió arribi per fi a algun gran tribunal internacional imparcial i surtin a la llum pública molts fets que, encara que ja qualificats pel jutge Fernando Andreu, han estat sistemàticament silenciats pels grans mitjans. Són fets que van dur el jutge espanyol a imputar a Paul Kagame –inmune i impune mentre ostenti la presidència de Rwanda–l’autoria dels més greus i massius crims catalogats pel dret internacional, inclòs el de genocidi. I també a dictar ordre de captura contra els seus quaranta col·laboradors més propers i importants.

Com ja vaig escriure el 2009 al meu llibre Àfrica la mare ultratjada:

“És una gran infàmia, com denuncien Helmut Strizek, els advocats defensors del TPIR i tants altres analistes honestos, pretendre convertir aquest tribunal en un nou Nuremberg, amagant a l’opinió pública que el paper de grans agressors internacionals, exercit llavors pels nazis, correspon ara als ‘alliberadors’ himas-tutsis i als seus grans padrins anglòfons, i no al règim de Juvénal Habyarimana. Augustin Ngirabatware es pregunta si els jueus van atacar militarment Alemanya, com van atacar Rwanda els tutsis de l’FPR [ja a l’octubre de 1990, tres anys i mig abans de l’inici del genocidi dels tutsis]. Es pregunta si els jueus van assassinar el president d’Alemanya i un gran nombre dels seus alts càrrecs, com van fer els tutsis de l’FPR amb el president Juvénal Habyarimana i molts altres líders ruandesos. Si els jueus es van apoderar del poder a Alemanya i van gestionar el país exterminant centenars de milers d’alemanys, com ha fet l’FPR a Rwanda. Si els jueus van atacar a continuació un país veí d’Alemanya per derrocar el seu cap d’Estat, com va fer l’FPR al Congo… I acaba amb aquest últim interrogant: “Per què llavors no es diu que una gran conspiració ha estat muntada contra el poble ruandès? “

Des del començament de la meva implicació personal en la tragèdia ruandesa, implicació immediata a favor de les víctimes tutsis el mateix 7 d’abril de 1994, sempre he cregut i sostingut públicament que es tractava d’un veritable genocidi, que les massacres sistemàtiques de tutsis per extremistes hutus –i també per massa membres de l’FPR infiltrats–, la primavera de 1994, havien de ser considerades genocidi. I això malgrat l’absència de planificació per part dels genocides amb la intenció d’eliminar tota l’ètnia tutsi. Al contrari del que es pot sentir i llegir reiteradament als grans mitjans, per poder catalogar unes massacres com a genocidi no hi ha necessitat d’inventar cap planificació –que en aquest cas no va existir, com va haver de reconèixer finalment el TPIR–, ni hi ha tampoc necessitat d’atribuir als genocides la suposada intenció d’acabar amb la totalitat dels membres d’algun dels grups –ètnic, en aquest cas– que són enumerats a la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, aprovada per l’ONU el 1948. En aquesta Convenció no hi ha cap referència a la planificació. I pel que fa a la intenció es diu: “s’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial, o religiós, com a tal”.

Pel que fa al factor ètnic, que és fonamental perquè els crims massius contra hutus o tutsis puguin ser qualificats com a genocidi, al meu citat llibre ja hi vaig escriure:

“Espero que, amb el temps, arribin a ser considerades com a genocidi les matances de caràcter polític. De moment, afirmar que el genocidi ruandès de la primavera del 1994 s’adapta perfectament a la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi seria, des del meu punt de vista, falsejar la naturalesa d’aquestes massacres donant-los al seu component de motivació ètnica una centralitat que crec que no va tenir en realitat. Estic convençut que la majoria dels qui van assassinar centenars de milers de tutsis ho van fer no tant pel fet que les víctimes pertanyessin a aquesta ètnia, sinó perquè estaven persuadits que, donada la gran fractura ètnica que l’agressió de l’FPR havia produït entre hutus i tutsis i donada la intensa solidaritat ètnica que per això imperava en aquell període, la seva condició ètnica feia de tot tutsi un probable col·laborador dels seus germans inkotanyi de l’FPR. Uns inkotanyi que eren percebuts per la població hutu com els senyors de la guerra que estaven arrasant el país des de feia ja més de tres anys, que acabaven d’assassinar el “pare de la pàtria”, que s’estaven infiltrat per milers a Kigali i que acabarien amb tots ells si no ho impedien. Hi va haver certament una globalització injusta i criminal dels tutsis per part dels extremistes hutus. Però aquesta no va consistir primordialment en globalitzar-los com a membres d’una ètnia a la qual calia eliminar, com van fer els nazis amb els jueus, sinó que els van globalitzar com un col·lectiu ètnic d’agressors.

La por, la ràbia, l’odi i la impotència davant d’una tropa de l’FPR ben armada, contra la qual els matxets no hi podien fer gran cosa, va desencadenar la matança dels únics que estaven al seu abast: els presumptes col·laboracionistes, els tutsis del interior de Rwanda. El fet que, enmig de tal disbauxa, tals massacres s’anessin més o menys organitzant i que, en algunes prefectures i municipis, fins i tot hi estiguessin implicades les autoritats nacionals o locals en tal organització, no contradiu en absolut el meu punt de vista. Aquesta postura consisteix, doncs, en la negació no del genocidi però sí de les seves motivacions fonamentalment ètniques, així com de la seva planificació. Com veurem més endavant, la constatació de la inexistència de tal planificació és la postura general d’aquells que jo considero autèntics experts en aquest conflicte.

Tot això no coincideix exactament amb el que el nostre món entén per genocidi des que el poble jueu fos gairebé exterminat pels diferents cossos armats del Govern nazi [d’aquí l’obstinació de l’esmentada versió oficial de també deixar establert que la planificació va ser obra del Govern ruandès]. Milions de civils, que no estaven en guerra amb ningú, van ser eliminats pel sol fet de ser jueus. Una prova d’aquesta disparitat [entre els dos genocidis] és que els extremistes hutus no només assassinaven tot tutsi sinó també qualsevol hutu sospitós de col·laboracionisme. […]

D’altra banda, pel que fa a la segona qüestió, la de la venjança com a suposada motivació de les massacres sistemàtiques contra centenars de milers d’hutus, cal tenir en compte abans de res que els fets que Abdul Ruzibiza i tants altres ens han explicat són tant o més terribles que les barbàries, tan publicitades, comeses pels extremistes hutus durant cent dies. Però a més estan revestits de diversos agreujants, dels que em limitaré a citar-ne només tres:

  • El primer és el de l’existència de planificació. Planificació que, per contra, el TPIR no ha estat capaç de demostrar en el genocidi obra dels extremistes hutus. I això malgrat que, per aconseguir-ho, ha rebut durant quinze anys un quantiós finançament i tota mena de suports.
  • El segon és la condició d’agressió internacional. Es tracta del primer dels grans crims punibles per la justícia internacional, segons els Principis de Nuremberg.
  • El tercer és el fort component ètnic. Segurament, les massacres executades per l’FPR/EPR es corresponen molt més que les dels extremistes hutus al que està definit per la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi. És cert que hi ha en elles un fort component polític, entenent el que és polític segons la manera amb què l’FPR ho entén: la lluita pel poder per qualsevol mitjà, inclosos els crims massius. Però la meva convicció és que al nucli irreductible de l’FPR hi ha una ideologia racista molt més evident que en els extremistes hutus que van reaccionar a les insuportables agressions d’aquest.

Però sobretot, considerar les massacres planificades i executades sistemàticament per l’FPR/EPR, moltes de les quals van ser realitzades anys abans del genocidi de la primavera de 1994, com a actes aïllats de venjança per aquest genocidi es converteix en un enigma gens fàcil de resoldre. Les matances realitzades per aquesta organització durant el genocidi a les zones que controlava i la posterior neteja ètnica a tot el país després de la seva victòria van ser planificades i sistemàtiques. En absolut poden ser considerades actes de venjança. Però pretendre que fins i tot ja les anteriors al 6 d’abril revesteixen caràcter de venjança, és pur desvergonyiment per part de l’FPR i complicitat per part dels seus aliats. A no ser que, per als experts oficials, aquelles primeres i grans massacres no siguin dignes de consideració.

Tanmateix, cap comissió de l’ONU hauria d’haver ignorat una escandalosa realitat que mai va poder tenir el caràcter de venjança: regions senceres de Rwanda van ser buidades de la seva població hutu. Des de l’octubre de 1990 fins a l’abril del 1994 van ser massacrats per l’FPR desenes de milers d’hutus, al voltant dels dos-cents mil segons els càlculs dels qui les van viure de prop i d’aquells experts que més confiança em mereixen. A això cal afegir-hi la fugida aterrida de molts altres centenars de milers que les van saber, sobretot a partir del virulent atac desencadenat per l’FPR el febrer del 1993. El resultat va ser el buidament de regions senceres de la meitat nord-est de Rwanda. Robin Philpot arriba a donar una xifra concreta que revela aquesta infàmia: ‘Dos anys i mig després de la invasió, només quedaven 1800 persones en una regió del nord de Rwanda que comptava amb 800.000 abans de la guerra’.

Aquest buidament, sobretot de Byumba encara que també de Ruhengeri, Kibungo o la zona rural de Kigali, va ser tan descarat que l’FPR, mesos després, quan ja havia aconseguit el poder, va arribar a estar seriosament preocupat perquè aquesta realitat transcendís internacionalment. A l’interior de Rwanda, feliçment alliberada per uns salvadors estimats pel poble… hi faltaven milions de ruandesos! Però els que sobrevivien als immensos camps de refugiats, als països limítrofs, preferien malviure en ells abans de caure en mans dels inkotanyi a l’interior de Rwanda. Sense pretendre-ho, deixaven en evidència un FPR que es presentava com un moviment alliberador, però que només provocava terror a la immensa majoria dels seus conciutadans. Un terror que havia buidat Rwanda de més de la meitat de la seva població [d’aproximadament uns 8.000.000 de persones].”

Acabo denunciant un desvergonyiment més: la de pretendre que la teoria del doble genocidi –defensada, per exemple, pel jutge Fernando Andreu al seu auto– és negacionisme. Si es tracta d’una forma encoberta de negacionisme –com han afirmat en mitjans espanyols gent com John Carlin o Ramon Lobo–, la falsària assimilació del genocidi dels tutsis al genocidi dels jueus seria un negacionisme encara més gran. Negacionisme pel que fa a la Shoah, és clar. Perquè hi ha més diferències entre tots dos que entre el genocidi dels tutsis i el de milions d’hutus assassinats pel fet mateix de ser hutus. Abans d’ampliar la legislació sobre el negacionisme a fi d’aixafar qualsevol oposició a Paul Kagame, Bèlgica hauria de condemnar els qui banalitzen la Shoah en despullar-la de les característiques que li confereixen una especial gravetat i singularitat, fent-la fins i tot incomparable amb el genocidi dels tutsis.

Cada vegada que s’utilitza inadequadament el terme genocidi s’està banalitzant la Shoah. Cada vegada que s’equiparen a ella altres genocidis que no revesteixen la seva magnitud, gravetat i característiques singulars especialment terribles, se l’està banalitzant. Se la banalitza especialment quan, en comparar-la amb el genocidi dels tutsis s’oculta una circumstància fonamental que fa que aquest no pugui ser comparat amb la Shoah. Ho destaco en el meu citat llibre: “Encara que després de tanta violència generalitzada hi havia un factor determinant, que no era precisament l’ètnic, al qual s’ha intentat culpar de tot. Afirmant que es va assassinar els tutsis pel mateix fet de ser tutsis i només per això, és una explicació totalment insuficient, esbiaixada i falsària del seu brutal extermini. Sense tenir en compte el factor realment determinant a què em refereixo, mai es podrà entendre el que va passar: ‘I va ser abans de res aquest temor a la tornada de l’ordre antic, aquesta por a tornar-se a trobar sota un règim d’opressió, el que explicava aquell furor extrem d’un poble posseït per la seva desesperació’ (Edouard Kabagema).“

Alguns de nosaltres no vam tenir necessitat d’esperar vint anys a què l’informe Mapping de l’ONU denunciés grans massacres d’hutus per part de l’FPR, massacres de “caràcter genocida”. Ja les coneixíem i les vam denunciar el 1996 amb tots els mitjans al nostre abast, fins i tot amb un dejuni de quaranta-dos dies. I avui afirmo que el genocidi patit pels hutus a mans de Paul Kagame i els seus esbirros té molts més elements de similitud amb el genocidi nazi que els que té amb aquest el genocidi dels tutsis. Començant per les xifres de víctimes. Ho afirmo per més escandalós que pugui semblar als qui segueixen marcats per la versió oficial. Ho afirmo per més que la preservació de la pròpia seguretat o la dels seus éssers propers impedeixi posicionar-se públicament d’aquesta mateixa manera a molts bons coneixedors hutus d’aquesta immensa tragèdia. Ho afirmo per més imprudent que pugui semblar proclamar aquesta incòmoda versió dels fets en un món en què la dignitat i la veritat no són valors absoluts.