No. No ho és. Si ho fos, per què la Xina, per exemple, enmig de la pandèmia, pot seguir avançant en el sorprenent procés mitjançant el qual està aconseguint les darreres dècades l’erradicació de la pobresa? Un procés totalment oposat al que s’està donant a Occident en aquestes mateixes dècades: el progrés cap a unes desigualtats creixents, que ja són abismals. La Xina va tornar al camí de la recuperació el segon trimestre del 2020: la segona economia del món va créixer un 3,2% interanual. Després de l’abril, quan el coronavirus va paralitzar l’activitat econòmica, la Xina va patir una contracció del 6,8%, la primera caiguda del PIB des del final de la Revolució Cultural el 1976. Però el Govern es va bolcar en enèrgiques mesures i ingents inversions.
En l’àmbit sanitari el seu èxit s’ha basat en polítiques que ràpidament van contenir el virus durant el primer trimestre: mesures per a la detecció, el rastreig i el control de la pandèmia. Espanyols residents a la Xina han explicat aquestes exhaustives mesures, impensables en qualsevol país occidental. Impensables sobretot en l’Espanya de les criminals retallades dels darrers anys. En l’àmbit econòmic va complir efectivament els tres objectius, reals i no propagandístics, que s’havia proposat: donar suport a les empreses per evitar fallides i impagaments i limitar la inestabilitat en el sistema financer; compensar les pèrdues d’ingressos de companyies i llars; i estimular l’activitat econòmica per aconseguir una recuperació ràpida. Aquí hi ha la gran diferència, una diferència que no té res a veure amb paraules i grans proclamacions polítiques sinó amb inversions reals. Aquestes són informacions que es troben fins i tot en els mitjans globalistes occidentals, com El País, gens sospitosos de posar en qüestió el Sistema Occidental.
I no crec que ningú mitjanament informat cometi la matusseria de considerar aquestes afirmacions meves com un posicionament a favor del comunisme. Ningú mitjanament informat qualificaria de comunista l’actual economia xinesa de mercat. Per contra, del que estic parlant és de que el capitalisme clàssic, fonamentalment industrial, ja fa temps que a Occident va passar a ser història. Un capitalisme protegit ara fa un segle pel president Franklin D. Roosevelt de les maquinacions dels grans prestadors i especuladors, un capitalisme regulat que va generar riquesa i un New Deal, igual que actualment a la Xina. Els Estats Units estan en clara descomposició. Com ho estaven quan Franklin D. Roosevelt va ser capaç de lligar curt els poderosos banquers i sotmetre’ls al control democràtic. Però a tot l’horitzó occidental no hi apareix cap gran estadista. Només hi ha mediocritat i seguidisme. Perillosa situació.
A Occident avui tot està absolutament condicionat per una perversa, delirant i autodestructiva financiarització, que no només és il·lícita sinó també il·legal: imprimir dòlars, autoadjudicarse’ls, especular, enriquir-se desmesuradament, abandonar com sempre els més desprotegits però a més destruir les petites empreses i la classe mitjana… i res més! Paraules com capitalisme ja no tenen el significat que se’ls pretén donar. Igual que l’expressió lliure mercat. I la de lliure competència. Tot és una farsa. Farsa rere farsa: llibertat, democràcia, informació…
Ho han corromput i prostituït tot. Han segrestat les paraules, la informació i l’educació. Durant dècades han construït un món de ficció en què ells mateixos, igual que les societats que han adoctrinat, s’han anat quedant tancats. El desconcert és cada vegada més evident. No tenen les claus necessàries per interpretar els esdeveniments que estan arribant ni els que arribaran. Això comença a recordar el desconcert del poble alemany davant de l’ensorrament de totes les falses certeses i seguretats nazis.
Estableixen legalment que és un delicte el fet de no denunciar aquell crim que hom pugui conèixer. Però una “altíssima” jutgessa del “gran” Regne Unit acaba de decidir que Julian Assange va cometre un imperdonable delicte revelant gravíssims crims de guerra. Volen que confonguem la revelació de grans crims amb la revelació de secrets militars. En el meu cas, per protegir el seu gran terrorista Paul Kagame (imputat com a tal pel jutge Fernando Andreu de l’Audiència Nacional), els seus grans padrins em van acusar de ser el més important finançador dels terroristes genocides hutu de les FDLR. Grup que, segons diuen, posa en perill Rwanda i fa necessària al Congo la missió més gran de la història de l’ONU. Em van acusar de gran finançador, a mi que he de recórrer a l’ajuda d’amics per arribar a final de mes. Em van acusar de finançar un suposat grup terrorista que, segons l’informe de l’ONU d’aquests mateixos dies, resulta ser un grup de falsa bandera creat per la mateixa Rwanda del gran terrorista Paul Kagame.
Però tornem al fil central del present article. Almenys des que el 1971 el president Nixon, pressionat per David Rockeffeller, va acabar amb el dòlar recolzat en or (i sobretot des de la desregulació amb la qual els presidents Reagan i Clinton van eliminar les lleis que tan eficaçment havien funcionat des de la seva instauració per Franklin D. Roosevelt), el capitalisme occidental, dominat absolutament per les grans famílies anglosaxones que es van apropiar de la Fed (Reserva Federal) el 1913, és una maquinària de fabricar desigualtats, és una absoluta bogeria. Franklin D. Roosevelt, tot i que també va patir intents d’assassinat, no va intentar acabar amb un Banc Central en mans privades, com sí que ho van intentar els assassinats Abraham Lincoln, James A. Garfield i John F. Kennedy. Franklin D. Roosevelt només va regular el món financer que la Fed controla. Tot i això, van intentar eliminar-lo. Igual que abans ho van intentar amb un altre president que no tolerava aquesta situació: Andrew Jackson.
Aquelles grans famílies de llavors també controlen avui la Fed, l’FMI (Fons Monetari Internacional) i el BCE (Banc Central Europeu). Però amb molts agreujants: ho fan sense cap control democràtic; estan embogides en una financiarització desbocada; no els importa gens els sofriments actuals de “la plebs” –com no els van importar els sofriments del 1919–; i segueixen excedint-se fins a extrems increïbles en la seva desenfrenada ambició, fins al punt de fer que el BCE abandoni a la seva sort les societats europees i no emeti els bilions d’euros que podria i hauria d’emetre… Per això mateix afirmo que són ells els grans responsables de la ruïna de milions d’occidentals. Greus denúncies que no permeten cap equívoc. Però si no escoltem avui les nostres consciències i aixequem la nostra veu, quan ho farem? Som conscients de la magnitud del patiment en el qual en aquesta hora tràgica estan immersos milions dels nostres conciutadans?
Ells són els veritables responsables de la gran decadència econòmica, social, política i democràtica en la qual està caient Occident. Com les decadències en què van caure anteriorment tots els imperis en què la cobdícia i l’addicció al poder absolut van acabar sent les forces dominants. Només seguim sent líders en la impressió de paper-dòlar, en abusius rescats bancaris mentre s’abandona a la seva sort la gran majoria social, en pressupostos militaristes i en guerres d’agressió. Tot això sense referir-nos a la decisiva qüestió del control de la informació i de la mediocritat, conformisme i fins i tot complicitat de tants professionals de la informació. També en això el nostre lideratge és cada vegada més aclaparador.
Fa un parell de dies vaig poder veure i escoltar a TV3 a la carta una molt interessant entrevista a un dels economistes espanyols de més reconeixement internacional, Xavier Sala i Martín, una entrevista que porta per títol “L’única solució és que el Banc Central Europeu imprimeixi diners i els regali als governs”. Em va resultar molt gratificant escoltar-lo tot i que desmentia el títol mateix del meu penúltim article: “Allò del que mai es parla durant aquesta gran crisi de la COVID-19”. Em referia precisament al fet que, estranyament, no se sent dir a cap economista que el BCE és el qui pot i ha de posar fi a aquesta gran crisi imprimint els bilions d’euros que facin falta en ajuda directa a tots els qui, sense ella, cauran en la ruïna.
Però em referia, és clar, al que es publica als grans mitjans occidentals i als economistes occidentals de “reconegut prestigi” (com se sol dir d’aquells professionals políticament correctes) que tenen a la seva disposició les trones d’aquests mitjans. No em referia a economistes realment excepcionals però que en tenen vetat l’accés. Com poden ser Max Keiser i Stacy Herbert, al costat de tots aquells que entrevisten al seu programa de RT. O com Vicenç Navarro, Juan Torres, els germans Alberto i Eduardo Garzón, Eric Toussaint, etc. Però Xavier Sala i Martín no és un d’ells.
Ell sí que té accés als grans mitjans. Per això em va resultar molt gratificant escoltar els seus posicionaments: si no s’imprimeixen euros ja, immediatament, i es nega l’accés al BCE, “Europa passarà a la història com una institució infame. […] I si Europa no serveix per això, que algú m’expliqui per què collons serveix Europa”. Em ve al cap que potser ho podria preguntar a l’ínclit John Carlin, a qui en aquest moment (en tot moment!) veig en pantalla (a TV3), i que es passa la vida tractant-nos de babaus als qui qüestionem la pertinença a aquesta Unió Europea.
Després de descobrir aquesta entrevista, em vaig interessar per conèixer més intervencions seves. Així va ser com en vaig trobar una altra en la qual es refereix molt críticament a Occident tractant sobre la pandèmia actual. Gairebé exactament el que jo volia expressar: “Algun dia ens haurem de preguntar sobre aquest Sistema que tenim a Occident, comparat amb els sistemes d’Orient, que els estan funcionat bé. Algun dia haurem d’asseure’ns i preguntar: per què això no funciona? […] No pot ser que allà s’estiguin comptant els morts per centenars i aquí els estiguem comptant per centenars de milers. […] I no val dir que són països dictatorials en els quals els governs poden obligar, perquè no és veritat, molts d’ells són democràcies com nosaltres”.
Llavors, per què algú com Vicenç Navarro pot qualificar-lo com “un dels portaveus més visibles (i estridents) del pensament neoliberal a Espanya”? Possiblement, deixant a part la qüestió de l’independentisme de Xavier Sala i Martín, l’explicació estigui en què aquest és summament intel·ligent i porta fins a l’extrem les seves formulacions sense entrar en el nucli mateix del problema que el neoliberalisme representa: l’emissió de moneda és la prerrogativa més important de les nacions i no pot estar en mans privades, i menys encara en règim de monopoli. Tractar aquesta temàtica significaria qüestionar les bases mateixes del nostre actual Sistema Occidental. Però, al meu entendre va molt més enllà que un altre dels més importants economistes espanyols, en el seu cas no català sinó mallorquí, Guillem López Casasnovas.
En el debat posterior a una conferència seva, organitzada en plena crisi posterior a l’any 2008 per la Fundació Emili Darder (de la qual tant ell com jo n’érem patrons), li vaig fer una pregunta que no em va respondre i que precisament tenia a veure amb aquesta decisiva qüestió. Eren els dies en què el BCE oferia a les entitats bancàries, a un baix interès, els diners que volguessin. Guillem López Casasnovas acabava de justificar que, davant el perill de futurs impagaments de préstecs, aquestes no volguessin arriscar massa els seus propis diners. Després de manifestar-li la meva ignorància, en certa mesura real en aquella època, però acompanyant la meva intervenció d’un punt d’ironia, la meva pregunta va ser més o menys aquesta: “És comprensible que ningú vulgui arriscar els seus diners, tot i que el BCE els ofereixi tot el que sol·licitin. Però suposo que per saber si es tracta realment dels SEUS diners, uns diners rebut del BCE, caldria saber prèviament de qui són els diners que emet el BCE”. Avui la meva pregunta ja no seria aquesta sinó una altra: “Per què tolerem que el BCE estigui en mans d’una elit que ningú ha triat i que no pugui oferir els diners directament als estats?”
El Che Guevara no va conèixer l’actual monstre de la financiarització. Així i tot, va ser precís en la seva anàlisi: “Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació”. Segurament ara ho formularia d’una manera encara més radical.