La visió de Julian Assange sent arrossegat des de l’ambaixada equatoriana a Londres és un emblema de l’època. Poder contra dret. Múscul contra la llei. Indecència contra coratge. Sis policies van maltractar un periodista malalt, amb els ulls fent una ganyota contra la seva primera llum natural en gairebé set anys.

Que aquest fet indigne hagi ocorregut al cor de Londres, a la terra de la Carta Magna, hauria d’avergonyir i irritar tots els qui temen per les societats “democràtiques”. Assange és un refugiat polític protegit pel dret internacional, receptor d’asil sota un estricte pacte del qual la Gran Bretanya n’és signatària. Les Nacions Unides ho van deixar clar en la decisió del seu Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària.

Però a fer punyetes. Deixa entrar els matons. Dirigida pels quasi feixistes del Washington de Trump en aliança amb l’equatorià Lenin Moreno –un jueu llatinoamericà i mentider que busca maquillar el seu règim ranci–, l’elit britànica ha abandonat el seu darrer mite imperial: el de l’equitat i la justícia.

Imagineu Tony Blair arrossegat de la seva multimilionària llar georgiana a Connaught Square, Londres, emmanillat, per al seu posterior enviament al moll de l’Haia. Segons l’estàndard de Nuremberg, el “crim suprem” de Blair és la mort d’un milió d’iraquians. El crim d’Assange és el periodisme: responsabilitzar els rapinyaires, exposar les seves mentides i donar poder a la gent de tot el món amb la veritat.

L’esgarrifosa detenció d’Assange suposa una advertència per a tots aquells que, com va escriure Oscar Wilde, “cosiran les llavors del descontentament sense el qual no hi hauria avanç cap a la civilització”. L’advertència és explícita envers els periodistes. El que li va passar al fundador i editor de WikiLeaks pot passar-li a vostè en un diari, a vostè en un estudi de televisió, a vostè a la ràdio, a vostè dirigint un programa.

El principal turmentador mediàtic d’Assange, The Guardian, col·laborador de l’estat secret, va mostrar el seu nerviosisme aquesta setmana amb un editorial que va escalar noves cotes de mostela. The Guardian ha explotat el treball d’Assange i WikiLeaks en allò que el seu anterior editor va anomenar “la major primícia dels últims 30 anys”. El diari es va desprendre de les revelacions de WikiLeaks i va reclamar els elogis i les riqueses que venien amb elles.

Sense un cèntim per a Julian Assange o WikiLeaks, un llibre promocionat per The Guardian va conduir a una lucrativa pel·lícula de Hollywood. Els autors del llibre, Luke Harding i David Leigh, van descobrir la seva font, van abusar d’ell i van revelar la contrasenya secreta que Assange havia donat al diari de forma confidencial, que va ser dissenyada per protegir un arxiu digital que contenia cables filtrats de l’ambaixada dels Estats Units.

Amb Assange atrapat a l’ambaixada equatoriana, Harding es va sumar a la policia a fora i es va alegrar al seu bloc que “Scotland Yard pot riure l’últim”. The Guardian ha publicat des de llavors una sèrie de falsedats sobre Assange, entre les quals destaca l’afirmació desacreditada que un grup de russos i l’home de Trump, Paul Manafort, havien visitat Assange a l’ambaixada. Les reunions mai van succeir; era fals.

Però el to ha canviat. “El cas Assange és una xarxa moralment enredada”, opinava el diari. “Ell (Assange) creu en publicar coses que no han de ser publicades… Però sempre ha fet brillar una llum sobre coses que mai haurien d’haver estat amagades”.

Aquestes “coses” són la veritat sobre la forma homicida en què els Estats Units duen a terme les seves guerres colonials, les mentides del Ministeri d’Afers Estrangers britànic en la seva negació dels drets de les persones vulnerables, com els illencs de Chagos, la revelació de Hillary Clinton com a defensora i beneficiària del gihadisme a l’Orient Mitjà, la descripció detallada dels ambaixadors estatunidencs de com els governs de Síria i Veneçuela podrien ser derrocats, i molt més. Tot està disponible a la web de WikiLeaks.

The Guardian està comprensiblement nerviós. Els policies secrets ja han visitat el diari i han exigit i obtingut la destrucció ritual d’un disc dur. Sobre això, el diari ho té clar. El 1983, una empleada del Ministeri d’Afers Exteriors, Sarah Tisdall, va filtrar documents del Govern britànic que mostraven quan arribarien a Europa les armes nuclears de creuer estatunidenques. The Guardian va rebre una pluja d’elogis.

Quan una ordre judicial va exigir conèixer la font, en lloc que l’editor anés a la presó per un principi fonamental de protecció d’una font, Tisdall va ser traïda, processada i va complir sis mesos.

Si Assange és extradit als Estats Units per publicar el que The Guardian anomena “coses” veraces, què impedirà que l’actual editora, Katherine Viner, el segueixi, o l’editor anterior, Alan Rusbridger, o el prolífic propagandista Luke Harding?

Detindran els editors del New York Times i del Washington Post, que també van publicar part de la veritat que es va originar amb WikiLeaks, i l’editor d’El País a Espanya, i de Der Spiegel a Alemanya i del Sydney Morning Herald a Austràlia. La llista és llarga.

David McCraw, advocat principal del New York Times, va escriure: “Crec que l’acusació [d’Assange] seria un precedent molt, molt dolent per als editors… per tot el que sé, està en la posició d’un editor clàssic i a la llei li resultaria molt difícil distingir entre el New York Times i WikiLeaks “.

Fins i tot si els periodistes que van publicar les filtracions de WikiLeaks no són convocats per un gran jurat estatunidenc, amb la intimidació a Julian Assange i Chelsea Manning n’hi haurà prou. El periodisme real està sent criminalitzat per matons a plena llum del dia. La dissensió s’ha convertit en un luxe.

A Austràlia, l’actual govern enamorat dels Estats Units està processant dues informants que van revelar que els espies de Canberra van intervenir a les reunions del gabinet del nou govern de Timor Oriental amb el propòsit exprés d’enganyar la petita i empobrida nació sobre la seva part apropiada dels recursos de petroli i gas al Mar de Timor. El seu judici se celebrarà en secret. El primer ministre australià, Scott Morrison, és infame per la seva participació en la creació de camps de concentració per a refugiats a les illes de Nauru i Manus, al Pacífic, on els nens s’autolesionen i se suïciden. El 2014, Morrison va proposar camps de detenció massiva per a 30.000 persones.

El periodisme real és l’enemic d’aquestes ignomínies. Fa una dècada, el Ministeri de Defensa de Londres va elaborar un document secret que deia que les “principals amenaces” a l’ordre públic eren tres: terroristes, espies russos i periodistes d’investigació. Aquesta última va ser designada com la principal amenaça.

El document va ser degudament filtrat a WikiLeaks, que el va publicar. “No teníem elecció”, em va dir Assange. “És molt simple. Les persones tenen dret a saber i a qüestionar i desafiar el poder. Aquesta és la veritable democràcia”.

Què passa si Assange i Manning i altres al seu pas –si n’hi ha d’altres– són silenciats i se’ls treu “el dret a saber i a qüestionar i desafiar”?

A la dècada de 1970, vaig conèixer Leni Riefenstahl, amiga propera d’Adolf Hitler, les pel·lícules de la qual van ajudar a projectar l’encanteri nazi sobre Alemanya.

Em va dir que el missatge de les seves pel·lícules, la propaganda, no depenia de les “ordres de dalt” sinó del que ella anomenava el “buit submís” del públic.

“Incloïa aquest buit submís a la burgesia liberal i culta?” Li vaig preguntar.

“Per descomptat”, va dir ella, “especialment la intel·lectualitat… Quan les persones ja no fan preguntes serioses, són submises i mal·leables. Qualsevol cosa pot passar.”

I va passar.

La resta, podria haver afegit ella, és història.

Font: John Pilger