En observar els dos paradigmes en conflicte, val la pena preguntar-se quin preferiríeu que donés forma a la vida dels vostres fills.

Durant una entrevista realitzada el maig del 2022, el guru del Gran Reinici del Fòrum Econòmic Mundial (FEM), Yuval Noah Harari, va compartir la seva visió distòpica de la propera fase d’evolució de la humanitat. A parer seu, el principal problema per a l’elit governant que gestiona el món no serà resoldre la guerra o la fam, sinó gestionar l’emergent “nova classe inútil global”.

En els seus comentaris, Harari va profetitzar la propera era postrevolucionària causada pel “progrés tecnològic” dient:

“Crec que la qüestió més important potser en economia i política de les properes dècades serà què fer amb tots aquests inútils. El problema és més aviat l’avorriment i què fer amb ells i com trobaran algun sentit a la vida, quan bàsicament no tenen sentit, no valen res. La meva millor conjectura, actualment, és una combinació de drogues i jocs d’ordinador com a solució per a [la majoria]. Ja està passant… Crec que una vegada que ets superflu, no tens poder.”

Les reflexions del conseller misantrop de Klaus Schwab són, per desgràcia, opinions que han passat del marge de les novel·les de ciència-ficció distòpiques de fa unes dècades a l’esperit dominant del segle XXI. En els nostres dies confosos, els transhumanistes “experts” com Harari han promogut la visió que el propi creixement tecnològic provoca “consumidors inútils”, en lloc de la tolerada classe oligàrquica parasitària que una vegada es va entendre millor que estava al centre dels mals de la humanitat, fa generacions.

Mentre que el progrés tecnològic s’entenia abans com un procés alliberador que posava els fruits del treball mental (també conegut com a ciència i tecnologia) al servei de les necessitats de la humanitat amb l’efecte d’alliberar la humanitat de viure com a bèsties en una plantació d’un senyor, els transhumanistes han capgirat la filosofia del progrés tecnològic.

La religió del sistema tancat del transhumanisme

Aquesta nova filosofia postula que ens hem equivocat en pensar que la tecnologia és la conseqüència de l’exploració de l’univers objectiu per part de la ment i l’aplicació dels descobriments per millorar les nostres vides subjectives. També nega que la “ment” sigui alguna cosa més que la suma total dels àtoms no vius que componen el cervell físic.

En el seu lloc, la “nova saviesa” que va sorgir després de la revolució cibernètica dels anys seixanta afirmava que la tecnologia creix amb vida pròpia actuant com un “élan vital” sintètic i determinista sense tenir en compte el pensament humà o el lliure albir.

Harari ho va afirmar explícitament, dient:

“Si tens prou dades i tens prou poder informàtic, pots entendre les persones millor del que s’entenen a si mateixes i llavors pots manipular-les de maneres que abans eren impossibles, i en aquesta situació els vells sistemes democràtics deixen de funcionar. Hem de reinventar la democràcia en aquesta nova era en què els humans són ara animals hackejables. Tota la idea que els humans tenen una ‘ànima’ o ‘esperit’ i tenen lliure albir… això s’ha acabat.”

Seguint les teories de Marshall McCluhan, Sir Julian Huxley, el fundador de la cibernètica Norbert Wiener, el jesuïta transhumanista Pierre Teilhard de Chardin i l’hereu intel·lectual de Chardin, Ray Kurzweil, aquests sacerdots de la quarta revolució industrial van predicar un nou evangeli a la humanitat. Com a figura principal del Projecte de la Gran Narrativa del FEM, Harari va descriure aquest nou evangeli dient:

“No tenim resposta a la Bíblia [sobre] què fer quan els humans ja no siguin útils per a l’economia. Es necessiten ideologies completament noves, religions completament noves i és probable que sorgeixin de Silicon Valley… i no de l’Orient Mitjà. I és probable que donin a la gent visions basades en la tecnologia, tot allò que les antigues religions prometien: felicitat i justícia, i fins i tot vida eterna, però AQUÍ A LA TERRA amb l’ajuda de la tecnologia i no després de la mort amb l’ajuda d’algun ésser sobrenatural.”

Havent substituït Déu per tecnòcrates de Silicon Valley, Harari es ven certament com un “Moisès” de la nova era posthumana que els seus propis amos desitgen introduir al món.

Aquesta religió sintètica és de caràcter neodarwinista i té uns quants supòsits de vaca sagrada subjacents al seu credo. Un d’aquests supòsits és que els processos estocàstics aleatoris (i, per tant, intrínsecament incognoscibles) a petita escala defineixen una tendència general a que les tecnologies creixin inexorablement cap a estats cada cop més grans d’un fenomen anomenat “complexitat” (és a dir, l’augment de la quantitat i la velocitat de transmissió de la interacció de les parts d’un sistema en l’espai i el temps).

En lloc de suposar que una direcció moral dona forma al flux de l’evolució ascendent, com havien suposat les generacions anteriors de pensadors abans del culte a la cibernètica, aquests nous reformadors es van afanyar a afirmar que aquestes ximples nocions de “millor” o “pitjor” no tenen cap significat. Aquests autoproclamats superhomes van reconèixer que la moral, igual que Déu, el patriotisme, l’ànima o la llibertat, són conceptes abstractes creats per l’ésser humà que no tenen existència ontològica a l’univers mecanicista, fred i, en darrera instància, sense propòsit, en el que se suposa que existim.

Malgrat l’aleatorietat del comportament estocàstic que se suposa que “organitza” tots els sistemes aparentment ordenats, aquests summes sacerdots creuen fermament en un conjunt rígid de “lleis” deterministes que donen forma a la nostra relació cada cop més complexa amb la tecnologia. Per exemple, s’afirma que els éssers humans estan destinats a patir la pèrdua irreversible de les facultats mentals de l’espècie amb cada aparent avenç de la tecnologia, amb la Intel·ligència Artificial (IA) substituint inevitablement les obsoletes formes de vida orgànica de la manera en que els mamífers van substituir els dinosaures.

Sobre aquest punt, Harari va dir: “Els humans només tenen dues capacitats bàsiques: la física i la cognitiva. Quan les màquines ens van substituir en habilitats físiques, vam passar a treballs que requereixen habilitats cognitives. … Si la Intel·ligència Artificial arriba a ser millor que nosaltres en això, no hi ha un tercer camp al qual els humans puguin passar”.

Com tots els transhumanistes, Harari presumeix que aquestes “ments hackejables” desproveïdes d’ànima o propòsit no són més que l’efecte del comportament químic i elèctric total dels àtoms continguts al cervell i, per tant, quan respon que aquests humans (dels que curiosament sempre s’exclou) no tenen cap altre propòsit que el de ser “feliços” per la nova religió sintètica, només es refereix a les drogues i els videojocs que estimulen els impulsos químics que ell defineix com la “causa” de la felicitat.

La noció d’una felicitat causada per una estimulació no material, com l’alegria del descobriment, l’alegria de l’ensenyament i l’alegria de crear alguna cosa nova i veritable, no juga cap paper en el càlcul fred d’aquests humans que aspiren a convertir-se en màquines immortals.

Curiosament, aquesta és la manifestació psicobiològica de la doctrina geopolítica del pensament hobbesià de suma zero, que exigeix ​​que tots els “enters” siguin considerats simplement com la suma de les parts que els componen. Els partidaris d’una filosofia o una altra assumeixen que qualsevol sistema material que hi hagi en un determinat “ara” és tot el que pot existir, ja que es nega l’existència d’un canvi creatiu o de principis universals.

Una ment tan patètica es veu obligada a suposar que la 2a llei de la termodinàmica (també coneguda com a Entropia) és l’única llei dominant que dona forma a tot canvi en cada sistema tancat que intenten comprendre, des d’una biosfera, a un cervell, a una economia i tot l’univers, mentre ignoren tota evidència de canvi creatiu, disseny i propòsit incorporat a tot el teixit de l’espai-temps.

Transhumanistes enfront d’humanistes

Ja hem assenyalat que els sacerdots transhumanistes han predicat que els poders de la ment humana es redueixen irremeiablement amb cada avenç de la “tecnologia”[1].

Per descomptat, perquè es mantingui una tesi tan absurda, també cal que només s’incloguin en aquestes consideracions les tecnologies de la “informació”, o bé el perill que la gent reconegui que les tecnologies productives superiors realment alliberen els éssers humans de les vides manuals repetitives de la banalitat i alliberen els seus poders de la raó creativa que les jornades de 12 hores de treball brut mai van permetre que florissin.

Quan s’introdueixen en aquesta equació les tecnologies que pertanyen a l’augment dels poders productius de la humanitat (com per exemple les fonts d’energia cada vegada més eficients que permeten més poders d’acció per càpita i per quilòmetre quadrat, com s’indica a les cinc dècades d’escrits del difunt economista estatunidenc Lyndon La Rouche), aleshores també es trenca l’argument que afirma que “la irrellevància de la humanitat augmenta en proporció directa a la millora de la tecnologia”.

A més, quan es permet que la definició de ciència i tecnologia s’estengui legítimament a l’àmbit de la política i la llei moral, l’argument s’ensorra encara més.

Perquè, ho sàpigues o no, les formes de govern i els sistemes d’economia política són, en realitat, formes de tecnologia amb diferents dissenys i models elaborats amb metes objectives que s’assoleixen o no depenent de la saviesa o la insensatesa dels redactors de lleis i constitucions. A diferència dels dissenys de les màquines convencionals, que funcionen d’acord amb la mecànica determinista pura de la física, independentment del lliure albir, la maquinària del govern dóna forma i és alhora modelada amb l’aplicació voluntària dels pensaments humans en una dansa de fenòmens subjectius i objectius.

Quines normes hi ha per jutjar les “millors” o “pitjors” formes de tecnologies de govern? Per respondre a aquesta pregunta, és útil escoltar les sàvies paraules del gran “poeta de la llibertat” alemany Friedrich Schiller, que va escriure a la seva obra de 1791 “Legislació de l’Esparta de Licurg davant de l’Atenes de Soló”:

“En general, podem establir una regla per jutjar les institucions polítiques, que només són bones i lloables en la mesura que fan florir totes les forces inherents a les persones, en la mesura que promouen el progrés de la cultura, o almenys no l’obstaculitzen Aquesta regla s’aplica tant a les lleis religioses com a les polítiques: totes dues són menyspreables si constrenyen un poder de la ment humana, si imposen a la ment alguna mena d’estancament, una llei, per exemple, per la qual en un moment determinat li semblés més convenient, tal llei seria un atemptat contra la humanitat i les intencions lloables de qualsevol mena serien llavors incapaces de justificar-la. Es dirigiria immediatament contra el Bé més elevat, contra el propòsit més elevat de la societat”.

En els nombrosos assaigs, el gran científic, inventor i estadista Benjamin Franklin va explicar al món que el govern no era una “ciència del control” o una “ciència de l’estabilitat”, com volen suposar moltes de les elits de la seva època i de la nostra. Franklin i altres científics-estadistes destacats al llarg de la història creien que el govern s’entén millor com una tecnologia aplicada que fa avançar una “ciència de la felicitat” l’expressió pràctica de la qual, com qualsevol expressió tecnològica de conceptes científics, està dotada de les llavors de la seva pròpia superació infoses en el disseny. D’aquí ve el brillant concepte dels documents fundacionals estatunidencs del 1776 i del 1787, que van instituir un principi operatiu basat en la noció d’autoperfectibilitat constant, amb la redacció aparentment contradictòria d'”una unió més perfecta” (un lògic es queixaria que aquesta construcció és un absurd, ja que alguna cosa és perfecta/estàtica o bé millor/canviant, però no pot ser les dues coses).

Franklin i els seus aliats eren, afortunadament, científics i no lògics i, per tant, ho sabien millor.

Aquesta nova forma de govern “de, per i per al poble” mai va tenir la intenció de convertir-se en una màquina fixa, cristal·litzada o estàtica en cap moment, ja que s’entenia millor en aquells dies que si s’imposava aquest immobilisme fent que les estructures formals sufoquessin l’esperit creatiu que va portar aquesta llei a l’existència, aleshores aquesta insensata societat estava condemnada a la decadència, l’estaborniment i la tirania absoluta.

Per descomptat, la societat estava condemnada si aquesta corrupció es refermava durant massa temps, raó per la qual Franklin i els altres autors de la Declaració d’Independència van escriure que “sempre que una forma de govern resulti destructiva per a aquests fins, és dret del poble modificar-la o abolir-la, i instituir un nou govern, fundant-lo en els principis i organitzant els seus poders en la forma que li sembli més adequada per a la seva seguretat i felicitat”.

L’oblidada herència antimaltusiana dels Estats Units

Aquest principi d’autoperfectibilitat, tant a la ciència com a la tecnologia i a l’art de governar, va ser enunciat brillantment per l’assessor econòmic d’Abraham Lincoln, Henry C. Carey (1793-1879), que va refutar la lúgubre ciència dels economistes de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, J.S. Mill i David Ricardo, que van proposar la pseudocientífica “llei dels rendiments decreixents”. Aquesta suposada llei presumia una devaluació determinista de la terra al llarg del temps a mesura que augmentaven les rendes en virtut d’una llei d’explotació dels no aptes pels més aptes.

Aquestes teories del sistema tancat avançades per tots els economistes imperials britànics no només van ser la base sobre la qual Marx i Engels van elaborar la seva teoria de la “lluita de classes” (ignorant completament l’existència de l’escola econòmica antiimperial aleshores activa als Estats Units), sinó que també van ser la base del renaixement neomaltusià del Club de Roma el 1968, que va veure com s’utilitzaven models informàtics per justificar uns suposats “límits fixos al creixement de la humanitat”. Aquests models es van incorporar al Fòrum Econòmic Mundial durant l’esdeveniment de 1973 en què es va elaborar el “Manifiest de Davos”, en què s’esbossaven les nocions de Schwab sobre el “capitalisme de les parts interessades”.

En la seva obra Unity of Law (publicada el 1872) [2], Henry C. Carey va demostrar no només que el progrés tecnològic feia que les terres improductives es tornessin més productives amb el temps, sinó que també va demostrar que el poder de mantenir la vida augmentava en lloc de disminuir amb l’augment dels rendiments per a totes les parts en un sistema de cooperació mútua de suma no nul·la.

Carey es va centrar en la simple relació entre la mentalitat humana i la força de la natura com una interacció recíproca al llarg del temps. En aquesta interacció de les anomenades forces “subjectives” de la ment, i les forces “objectives” de les lleis de la naturalesa, es va establir fermament una coherència entre la humanitat i les lleis descobertes de la creació. Carey diu d’aquesta interacció:

“Com més perfecte és aquest poder [d’autodirecció], més gran és la tendència a un major control de la ment sobre la matèria; el miserable esclau de la natura cedeix gradualment el seu lloc al mestre de la natura, en qui el sentiment de responsabilitat envers la seva família, el seu país, el seu Creador i ell mateix, creix amb el creixement del poder per guiar i dirigir les vastes i diverses forces posades al seu comandament.”

Des de 1787 fins a l’assassinat de John F. Kennedy el 1963, la tendència general de la república estatunidenca, específicament, i del món occidental, més àmpliament, va ser certament turbulenta i sovint autodestructiva, a causa en gran mesura de la mà subversiva de les operacions de l’Estat profund centrades a Londres i actives arreu del món.

Però malgrat aquestes turbulències, va prevaler una ètica general basada en l’amor al progrés tecnològic, a Déu, a la nació, a la veritat i a la família, i majoritàriament la tendència que cada generació visqués en un món millor que el que havien deixat les generacions anteriors. Dins aquest sistema de valors, s’entenia generalment que els objectius morals, científics i polítics de l’espècie estaven units en un únic tapís d’autoperfecció i de llibertat.

En un discurs davant l’Acadèmia Nacional de Ciències el 22 d’octubre del 1963, el president Kennedy va apuntar a la podridura dels ideòlegs del sistema tancat que aleshores començaven a aferrar-se a les palanques de la política i la cultura dient: “Malthus va argumentar fa un segle i mig que l’home, en utilitzar tots els recursos disponibles, pressionaria per sempre els límits de la subsistència, condemnant així la humanitat a un futur indefinit de misèria i pobresa. Ara podem començar a esperar i, crec, saber que Malthus no estava expressant una llei de la naturalesa, sinó simplement la limitació llavors de la saviesa científica i social”.

Un segle abans, Henry C. Carey també va atacar Malthus pel seu nom dient: “De tots els artificis per aixafar tot sentiment cristià i per desenvolupar el culte al jo, que el món ha vist fins ara, no n’hi ha hagut cap amb dret a reclamar un rang tan alt com el que s’ha assignat, i encara s’assigna diàriament, a la Llei de Població maltusiana”.

Tot i el fort clam dels maltusians i eugenistes en contra, els fets materials de la relació de l’home amb la natura durant els darrers milers d’anys donen suport a les idees de Franklin, Carey i Kennedy.

Cada cop que es proporcionen a la gent les llibertats polítiques i les oportunitats econòmiques adequades, la humanitat ha augmentat no només la seva “capacitat de sustentació” d’una manera que cap altra espècie animal podria fer, passant de mil milions d’ànimes el 1800 a gairebé 8 mil milions actualment, sinó també saltant d’una esperança de vida d’una mitjana de 40 anys el 1800 (als Estats Units) a 78 anys actualment. Mentrestant, la productivitat per càpita ha tendit a augmentar juntament amb l’emancipació política (almenys fins al cop econòmic financer del 1971 pel que fa a la societat transatlàntica).

Euràsia i la defensa del dret natural

Mentre que la coherència amb la llei natural (tant científica com moral) ha estat desplaçada al món occidental durant el darrer mig segle, donant pas a una pseudoreligió transhumanista i neoeugenista que és subjacent a un ordre unipolar basat en regles, la torxa ha estat recollida per destacats estadistes de tot Euràsia que han decidit resistir la tendència cap a una distòpia neofeudal.

Al seu discurs del 17 de juny al XXV Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg, el president Putin va descriure el seu concepte de creixement tecnològic, millora industrial i multipolaritat en els termes següents:

“El desenvolupament tecnològic és una àrea transversal que definirà la dècada actual i tot el segle XXI. A la propera reunió del Consell de Desenvolupament Estratègic revisarem en profunditat els nostres plantejaments per construir una economia innovadora basada en la tecnologia, una tecnoeconomia. Hi ha moltes coses que podem debatre. El més important és que cal prendre moltes decisions de gestió en l’àmbit de l’ensenyament de l’enginyeria i la transferència de la recerca a l’economia real, així com la provisió de recursos financers per a les empreses d’alta tecnologia de ràpid creixement.

Els canvis en l’economia mundial, les finances i les relacions internacionals es desenvolupen a un ritme i escala cada cop més grans. Hi ha una tendència cada cop més pronunciada a favor d’un model de creixement multipolar en lloc de la globalització. Per descomptat, construir i donar forma a un nou ordre mundial no és una tasca fàcil. Ens haurem d’enfrontar a molts reptes, riscos i factors que difícilment podem predir o anticipar avui.

Tot i així, és obvi que correspon als Estats sobirans forts, aquells que no segueixen una trajectòria imposada per d’altres, establir les regles que regeixen el nou ordre mundial. Només els estats poderosos i sobirans poden tenir veu i vot en aquest ordre mundial emergent. En cas contrari, estan condemnats a convertir-se o a continuar sent colònies desproveïdes de tot dret.”

Compareu aquests conceptes amb la lúgubre visió de Harari i dels seus mecenes transhumanistes, devotament compromesos amb un ordre unipolar d’immobilitat i amb la fi de la història, quan Harari descriu el paper de la tecnologia en la creació d’una nova classe inútil global “postrevolucionària” per sempre sota el domini de l’emergent “alta casta” de les elits de coll daurat de Davos:

“La casta alta que domina la nova tecnologia no explotarà els pobres. Simplement no en necessitaran. I és molt més difícil rebel·lar-se contra la irrellevància que contra l’explotació”.

Atès que la tecnologia ha fet inútil la major part de la humanitat i que la nova forma emergent de govern tecnotrònic unipolar deixarà obsoleta tota possibilitat de revolució, la pregunta a la ment de Harari es converteix en què es farà amb la plaga d’inútils que s’estenen pel món? Aquí Harari segueix els passos iniciats per la seva anterior ànima bessona, Aldous Huxley, durant la seva infame conferència de 1962 “La revolució definitiva” al Berkley College, en assenyalar l’important paper que han de tenir les drogues i els videojocs:

“Crec que la principal pregunta en economia i política les properes dècades serà ‘què fer amb tota aquesta gent inútil?’ No crec que tinguem un model econòmic per a això… el problema és més aviat l’avorriment i què fer amb ells i com trobaran algun sentit a la vida quan bàsicament no tenen sentit, no valen res. La meva millor opció, de moment, és una combinació de drogues i jocs d’ordinador”.

En veure els dos paradigmes diametralment oposats que s’enfronten pel sistema operatiu que donarà forma al paper de la tecnologia, l’economia, la diplomàcia, la ciència i el progrés industrial al segle XXI i més enllà, val la pena preguntar-se quin preferiríeu que donés forma a les vides dels vostres fills.

Podeu contactar amb l’autor a matthewehret.substack.com

Notes

[1] Un exemple molt citat afirma que en el moment en què es va inventar la tecnologia de la paraula escrita, es van reduir les exigències per al cultiu de les facultats de la memòria. Si ampliem aquesta afirmació, veiem cites de la substitució de la transcripció manual de llibres als monestirs per l’arribada de la impremta de Gutenberg, que va reduir l’apreciació de l’estètica i el valor de les paraules a mesura que els llibres es feien més accessibles i augmentava l’alfabetització.

[2] Títol complet: “La unitat de la llei; com s’exhibeix en les relacions de la ciència física, social, mental i moral”.

Font: Strategic Culture Foundation